¿Bufa vent conservador?

JOAN TAPIA

Periodista

Rajoy aprova en economia però suspèn en força de voluntat de negociar, en especial amb Catalunya

Dedicarem uns quants diumenges a l'anàlisi telegràfica de com aborden els líders espanyols el 26-J. Comencem amb Mariano Rajoy, que aquest dissabte va clausurar a Sitges les jornades del Cercle d'Economia.

Rajoy és un fix a Sitges. Abans com a cap de l'oposició, des de fa cinc anys com a president. Diu que no li agrada canviar d'opinió. És cert, poques notes noves en el seu discurs d'aquest dissabte. Gest seriós, discurs d'un conservador biològic, potser més combatiu al defensar la seva política econòmica i posar en valor les dades macroeconòmiques. És un escèptic educat que creu poc en el progrés del gènere humà i bastant a aplicar les receptes que jutja validades per l'experiència. Està convençut d'haver complert i el seu discurs va reflectir --sense citar-ho ni una sola vegada-- allò dels experiments amb gasosa: 'Jo sóc fiable, que inventin altres'. Anem al balanç.

ECONOMIA: APROVAT

Ha tingut sort per la baixada del preu del petroli, els baixos tipus d'interès del BCE, l'euro feble... però s'ho apunta tot. El que és cert: l'economia creix més del 3%, en els dos últims anys s'han creat un milió de llocs de treball i, malgrat la devaluació salarial, ara el consum està creixent amb força. I les exportacions, perquè Espanya ha guanyat competitivitat. I alguna cosa hi ha tingut a veure la reforma laboral (el socialista François Hollande a França segueix ara el mateix camí) i la contenció pressupostària.

Però el rigor fiscal ha sigut irregular i arbitrari. La reforma fiscal del 2015 peca d'electoralista i moltes de les seves mesures les va desqualificar amb duresa quan Zapatero les va adoptar amb contundència menor. ¿Se'n recorden de l'IVA d'Elena Salgado? I aplica l'ortodòxia dura sense buscar el consens.

La seva política econòmica es pot inflexionar, però és impossible un gir total sense arriscar la nostra pertinença a l'euro. Sobre les pensions --i altres coses-- emfatitza el que li convé i oculta la resta.

CATALUNYA: SUSPENS PROFUND

Seria injust donar-li un zero, perquè, com a conservador biològic, ha sigut prudent. És lògic que digui --ho va repetir aquest dissabte-- que no comptin amb ell per “liquidar la sobirania nacional amb un referèndum”. Seria estrany que un president espanyol digués el contrari, però després s'ha de fer política: intentar solucionar la ferida de l'Estatut amb propostes de més autogovern, o nou finançament, o fins i tot nomenar ministres de la societat civil catalana, i no només del PPC. Fins i tot el reaccionari Aznar ho va fer amb Josep Piqué i Anna Birulés, que en la seva més tendra infància van ser d'esquerra radical.

CAPACITAT DE DIÀLEG: MOLT DEFICIENT

No només amb Catalunya. No ha arribat a pactes rellevants amb ningú i ha exercit el corró com un sever registrador de la propietat. El PP sempre té raó, els altres, sigui pel que sigui, s'equivoquen. Després es lamenta que el PSOE o CiU fugin del pacte amb el PP com del diable. I ha tensat amb lleis sobre l'ordre públic o l'avortament. Aquesta última la va haver de retirar.

CORRUPCIÓ: ZERO

Aquí no té disculpa. Tothom en fa d'errades, però les del PP (Gürtel, València, Mallorca, Bárcenas...) són moltes i molt gruixudes. Ni una mesura d'exemplaritat, ni una demanda de perdó… res. Només que la 'Gürtel' era un invent de Rubalcabaquan el PP era a l'oposició. I mentrestant, el valencià Juan Cotinocobrava comissions fins i tot amb la visita del Papa. Deu pensar: si malgrat tot sóc el més votat, és que els espanyols ens indulten perquè les nostres virtuts superen els nostres pecats. Punt fort: el 20-D va ser el primer partit amb el 27,8% dels sufragis. Punt feble: va perdre una mica més de la tercera part dels seus vots del 2012.

RESISTÈNCIA POLÍTICA: NOTABLE

Era l'aneguet lleig dels tres secretaris adjunts d'Aznar (Rato,Mayor Oreja i Rajoy). Mirin on estan els altres dos. Va perdre el 2004 per culpa d'Aznar i va resistir amb històries de vora el foc sobre els autors de l'atemptat d'Atocha i condemnant la negociació amb ETA. Joc brut… però eficaç. Va perdre el 2008 i va resistir l'atac combinat d'Aznar, Esperanza Aguirre i fins i tot Pedro J. Diuen que mata tots els seus rivals, l'últim, Gallardón.

I sap manar al PP amb la mateixa desimboltura i autoritat queAznar. ¿Primàries? Per favor, no proposin invents estranys, que fins i tot als Estats Units s'equivoquen.

Després d'atacar el PSOE com a culpable de tots els mals, ara es vesteix de governant modern que proposa la fórmula europea de la gran coalició. Com l'Alemanya de Merkel. ¿Hi ha algú més responsable a Espanya?

L'última jugada és arriscada. No ser candidat tot i encapçalar la llista més votada, deixar que Pedro Sánchez pactés amb Rivera i esperar que Pablo Iglesias liquidés aquella candidatura amb alguna manyagueria i moltes desqualificacions. ¿Sabia que passaria això? ¿Ho intuïa? ¿Alguna dreta ha donat espinacs a Podem per debilitar Sánchez, que vol robar-li la Moncloa?

Però el final és incert. Encara que, com diuen les enquestes, el PP torni a ser el primer partit, la seva investidura tampoc es presenta fàcil perquè no ha empatitzat gens (absolutament genbs) ambSánchez o amb Rivera. I comença a deambular l'ombra d'Aznar. ¿Odi per les cantonades o prepara una operació relleu? Sigui com sigui, fins avui Rajoy ha resistit molt més del que creia la gran majoria.