 |
| Portal de l'església de Sant Miquel d'Alcanar. |
Fonts d’informació. Els
periodistes professionals es nodreixen de la informació que reben de diferents
llocs. Són les anomenades fonts d’informació. Sense algú que els hi passés un
fet, una sospita o un indici racional de que alguna cosa està passant,
segurament ningú hauria guanyat un Pulitzer.
Sense anar tan lluny, ja que jo, com m’he
definit moltes vegades, només sóc un simple opinador,
encara que de tant en tant pugui donar alguna notícia, també tinc persones que
m’informen. Sense anar massa lluny, ahir mateix, quan vaig parlar del vassallatgeque li dispensen les bandes de música ampostines a l’alcalde, vaig fer un
parell de trucades per assegurar-me de que realment era així i una d’elles m’ho
va confirmar i me’n va donar detalls. Evidentment, tal com fan els bons
periodistes, mai revelaré qui és la persona que m’ha donat la informació,
encara que reconec que de vegades, segons el tema de la notícia pugui ser molt
evident.
Ahir (i fins i tot avui), me’n vaig adonar que
tenia un gran nombre de visites al meu blog. Una gran part de les mateixes entraven
a veure un post que havia fet feia més
d’un mes: La Cooperativa d’Ulldecona: el que no explica la premsa. Evidentment, tot el que explicava allí m’ho havia
dit algú que coneixia a la perfecció
els fets.
Sembla ser que a aquest algú el van assenyalar amb el dit com si el que hagués fet fos
pecat. La seva reacció en assabentar-se va ser de tornar-lo a publicar a la
seva cronologia i, d’allí, el va compartir Vinaròs News. D’aquí que en dos dies
aquest post tingués 279 visites que sumades a les que ja havia tingut al
juliol, fan un total de 349 (a les 19:00 de la tarda que és quan estic escrivint
això) Si ahir per la nit anunciava que havia entrat al top ten dels meus posts
més visitats, avui puc anunciar que ja va el número 7, encara que a una diferència
considerable del número 6 (Espècies invasores, escrit fa 5 anys)
L’actitud d’aquells que van assenyalar el meu
informant, la trobo caciquil. Sembla
ser que els responsables de que una cooperativa vagi malament, vulguin tapar
les seves vergonyes culpant als socis de parlar massa. A la vida real ens
trobem sovint en situacions similars. El tenen la culpa, culpen als altres de
que s’acabi saben, per a fer-los sentir culpables de la situació. No senyor! La
responsabilitat és d’aquells que comenten un acte que es pot considerar
irregular, pervers, maligne o posa-li el verb que vulguis depenent de cada cas
concret. En el cas que ens ocupa no sé si serà irresponsable, negligent o
demostra la incapacitat dels qui gestionaven l’entitat, m’és ben bé igual.
Per cert, una darrera revelació i que sembla
que no ha sortit en lloc. Un dels mals (potser el pitjor) va ser invertir
diners de la secció de crèdit en fons d’inversió, un producte considerat de
risc, a espatlles dels socis i, fins i tot, amagant informació als propis
membres de la junta rectora. I que consti que no m’ho ha dit la mateixa font...
Au!
La recepta de racionament.
Segurament sóc un privilegiat... I no m’ho amago. Sempre he dit que sóc conseqüent
i el que faig està en consonància amb el que penso. Tret d’una cosa. Com que sóc
funcionari i, obligatòriament estic a MUFACE (la mútua de funcionaris civils de
l’Estat que va crear Franco) Un dels trets diferencials, el que segurament és més
ràpid de veure, és que som nosaltres els que tenim les receptes mèdiques i,
quan anem al metge, ens hem de recordar de portar-les. Per això, conceptes com
el de la recepta electrònica em sonen estranys.
Aquest matí hem anat a Alcanar a un acte luctuós
i quan ja volíem marxar he entat a la farmàcia Ulldemolins. Allí he escoltat
frases com aquesta: Avui et surt això,
l’altre no et surt fins demà. Trobo
que a Amposta no me’n havia adonat, no sé si és perquè no hi parava atenció o és
perquè la gent s’espera una mica més lluny i no sé sent tant la conversa entre
pacient i farmacèutic. Però la meva dona m’ha dit que realment és així. Trobo
incomprensible que un determinat medicament no te’l puguin donar avui perquè et
surt demà. M’ha recordat (encara que no ho vaig viure) les cartilles de
racionament de la postguerra. Cada dia t’havies d’emportar la ració
corresponent.
És lamentable haver arribat a aquest tipus de
situacions per una mala gestió dels nostres polítics, però segur que també d’algun
tècnic. Ja sabeu que per mig de la sanitat s’ha finançat més d’un... (Ja m’enteneu)
Carrers tallats. Encara que
passi a més pobles, trobo incomprensible que s’hagin de tallar carrers de la
xarxa principal del poble. Ahir per la tarda anàvem cap a Riumar i, per una
vegada, hi volia anar per Sant Jaume i travessar l’Ebre pel Passador. Varem
arribar fins la plaça de la Pau i allí, un senyal de trànsit prohibia seguir
per l’avinguda de Sant Jaume perquè hi fan actes taurins. L’any passat es va
tallar l’avinguda de la Ràpita en determinades hores.
Els responsables del bous d’Amposta, per
acontentar tothom, solen alternar els actes taurins pels diferents barris i
carrers del poble, sense importar-los que siguin principals o secundaris. Tenen
la plaça pels anomenats bous o correbous, però els primers bous embolats i els
bous de carrer els fan a un altre lloc. Si no fos que hi estic acostumat, no m’ho
creuria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada