LA NECESSARIA ENTESA ENTRE POBLES VEÏNS

De l’article que Jaume Antic signa aquest cap de setmana a una publicació de les nostres Terres, es desprèn que des d’algun sector polític no s’està massa d’acord amb la tasca que està portant a terme la Mancomunitat del Taula del Sénia. Fins i tot a mi m’han fet arribar retrets sobre les fites que s’estan assolint i no veuen en gaires bons ulls algunes de les actuacions. Fins i tot arriben a pensar que es volen assolir coses en detriment de les Terres de l’Ebre com per exemple una estació de tren de referència o que Vinaròs sigui la destinació de la futura autovia de l’Aragó.
I això m’ha donat molt que pensar. La Mancomunitat del Taula del Sénia (TdS) va néixer per solucionar problemes que fins llavors, cada municipi intentava resoldre pel seu propi compte. Així, un camí de muntanya que va des de Pena-roja de Tastavins (Terol) a la Sénia (Tarragona), podia ser que un d’aquest municipis l’arranges fins al límit geogràfic i l’altra part seguis en una situació lamentable. Ara, amb la TdS s’aconsegueix el finançament necessari per arranjar-lo tot. Això només és un exemple. Opino que des dels principis dels temps, els pobles veïns o lluitaven entre ells per subordinar-ne uns als altres o s’entenien i col•laboraven. En èpoques més properes, els reis, casaven un fill amb una filla per assegurar-se drets successoris i acords preferents. Ja molt més tard, a un món molt més civilitzat, aquests acords (o tractats) de col•laboració es feien sense tenir que vessar sang o interposar un matrimoni pel mig. Així, al món actual podem trobar tota mena de pactes, tractats, acords, etc., no tants sols entre pobles veïns, sinó fins i tot entre pobles que comparteixen vincles històrics, religiosos, llengua, etc. Sense anar més lluny, la Unió Europea seria un bon exemple d’entesa entre diferents estats (encara que, de vegades, sembli més aviat una gàbia de grills) També, des de Barcelona, l’expresident Pasqual Maragall va intentar fer un tractat amb els països veïns de l’arc mediterrani i de l’antiga corona d’Aragó, traspassant fronteres i involucrar regions de més enllà dels Pirineus: l’Euroregió Pirineus-Mediterrània. Només el govern de València es va voler quedar al marge del tractat.
Tan mateix cap de setmana, a Boí-Taüll, els presidents de Catalunya José Montilla i el d’Aragó Marcelino Iglesias, s’han trobat per arribar a acords de problemes que els són comuns a les dues comunitats.
Així que, una cosa no ha d’excloure forçosament l’altra. La TdS té uns objectius i, des de les Terres de l’Ebre, els nostres polítics han de “lluitar” per aconseguir-ne d’altres. Els millors possibles per a les nostres comarques.
Hi ha un organisme que ja es va crear en temps de la presidència de Josep Tarradellas que mai se li ha trobar l’encaix necessari per fer-lo funcionar. De tant en tant se li dóna alguna competència a realitzar, però se l’hauria de dotar de moltes més i ser el veritable eix vertebrador de la política ebrenca. Alguns dels polítics dels partits que avui són a l’oposició, ara el critiquen i quan ells governaven, li van treure ben poca rendibilitat. Evidentment estic parlant de l’Institut per al desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (l’IDECE) Recordo que al principi del moviment anti-transvasament ( l’any 2000 o 2001) membres de la PDE es van entrevistar a la seva seu amb els polítics que l’integraven. A l’entrar-hi vaig poder saludar a l’alcalde de Batea i ara diputat al Parlament Joaquim Paladella i recordo que li vaig preguntar per a què servia l’IDECE. Em va respondre que allí només s’anava a “estudiar”, perquè fins llavors, l’única cosa que havia sortit d’allí eren “estudis”. I efectivament, primer va sortir-ne el Pla Territorial Parcial i, no fa gaires anys, se li va treure el “Parcial” i va quedar-se en pla Territorial. I aquest ha de ser el camí.
I a la TdS, només un retret: posar límits a l’integració d’altres membres. Tornant a l’exemple de la UE, fa uns anys, ningú podia imaginar-se que acabés integrant als països d’Europa Oriental. I, avui, S’està negociant amb Turquia i el Marroc acaba de signar un tractar d’acord comercial preferent.
Si s’aconsegueix treure “fronteres”, tampoc cal posar-hi límits!