EL MITE DE NO COBRAR LES PENSIONS

Des de la dreta s’està donant el missatge de que, en el cas de que Catalunya fos independent, estaria en perill el cobrament de les pensions per part dels beneficiaris catalans.
Aquesta idea és, des del meu punt de vista, totalment falsa. Quins arguments tinc? Contundents:  la quantitat de pensionistes catalans (i espanyols) que cobren pensions d’Europa; normalment de França, però també de Suïssa, Alemanya, etc.
Recordo que a principis dels anys 80, quan mon pare estava prop de complir el 65 anys, un dia ma mare em va dir que quan mon pare es jubilés, hauria de mirar de buscar-li si podia cobrar de França on havia treballat de temporer durant 19 anys. Per aquell temps ma mare va trobar una petita tira de paper on hi figurava el número d’afiliació a la mutualitat francesa. Li vaig dir que no ho perdés, que arribat el temps, em seria de gran importància.
Arribat el moment, vaig començar a fer les meves indagacions. Al primer lloc que vaig acudir va ser el Consolat de França de Tarragona i, la consol, em va dir que s’havia de tramitar a l’Institut Nacional de Previsió (actualment Institut Nacional de la Seguretat Social)
El dret de poder cobrar una pensió d’un altre país està regulat pels convenis que Espanya té signats amb els països europeus (Convenis Comunitaris), independentment de si formen part o no de la Unió Europea. Com he dit abans, Suïssa no forma part de la Unió Europea i està pagant pensions a molts de ciutadans d’aquí que hi van anar a treballar, sobre tot, als anys 60 i 70.

A part de la jubilació de França de mon pare, durant uns anys en vaig tramitar unes quantes d’amics i coneguts d’ell que, en assabentar-se’n, van acudir a mi per a que els hi tramités. Una vegada, un amic de Paüls em va portar uns papers d’un home del seu poble que havia treballat a la marina mercant de Noruega. Tots els papers que em va portar estaven escrits en noruec així que no vaig saber a qui portar-li per a que li donés un cop d’ull.

Per aquell temps Internet encara no havia arribat a les oficines i a les cases, així que no sabia com trobar a algú que pogués traduir aquells documents. Van passar els anys i un dia, per casualitat, vaig veure a un diari l’adreça del consulta de Noruega a Barcelona. Vaig pensar que aquella era la meva  i els hi vaig adreçar una carta amb fotocòpies de tota la paperassa. Al cap d’uns dies vaig rebre la resposta.
Més o menys començava així:
A la documentació que s’adjuntava posava clarament...
Vaig pensar: clarament per a ells...
Segons m’explicaven, quan el senyor en qüestió es va enrolar a la marina mercant de Noruega sé li va donar a triar entre descomptar-li o no la part que aniria destinada al fons de pensions, havent-hi renunciat expressament.