No confonguin il·lusió i il·lusionisme (Un article de Manel Cruz)

L'estratègia independentista es basa en un engany sistemàticament programat

Durant les últimes setmanes hem tingut ocasió de llegir i escoltar abundants crítiques a les idees defensades a la Crida a la Catalunya federalista i d'esquerres, sense que hi hagi faltat algun atac al text mateix del manifest i als seus firmants. Els que ens han dirigit l'atac -la majoria, independentistes sobrevinguts- resumien la seva diferència respecte dels nostres punts de vista en un eslògan: Il·lusió davant la por. És un bon eslògan, s'ha de reconèixer. Llàstima que no siguin els que l'utilitzen massivament per terra, mar i aire els més adequats per sostenir-lo. 

¿Acusar-nos a nosaltres de por quan ells fa, si sumem les seves dues etapes, ¡un quart de segle! que són al poder, agitant sense descans temors diversos? Que si la llengua està en perill, que si volen envair competències, que si l'autonomia està amenaçada, que si Catalunya mateixa podria desaparèixer... ¿Els que han viscut políticament de la por ens l'endossaran a nosaltres? La nostra posició no és la que s'entesten a atribuir-nos: tenim tanta preocupació com tothom pel futur polític d'aquest país i per les formes que ha d'adoptar el seu autogovern en el futur (¿farà falta recordar qui va lluitar més per la llibertat nacional de Catalunya, així com per la seva llengua i per la seva cultura, quan era realment arriscat fer-ho?), però les nostres pors en aquest moment són d'una altra naturalesa: tenim por -perquè la solidaritat és a l'ADN de la gent d'esquerra- que la dreta catalana, en perfecta sintonia amb l'espanyola, continuï desmantellant les nostres incipients estructures d'Estat de benestar. Temem, sí, que s'incrementi el patiment de totes les persones que estan patint les retallades de les quals el Govern de CiU presumeix ser una avançada, sinó el laboratori.¿I què es pot dir de la il·lusió? També en podem tenir més que ningú, però el que no estem disposats a acceptar és que intentin fer passar per il·lusió el que no és més que mer il·lusionisme. O, per dir-ho amb tota claredat, un engany sistemàticament programat. Pensin, si no, en la versió oficial, propalada ins a la sacietat pels mitjans de comunicació públics catalans, de les raons per explicar la inopinada irrupció de l'independentisme en l'agenda política. Es repeteix una vegada i una altra que sorgeix directament com a reacció, aïrada i espontània, a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. En aquest sentit, la manifestació de la passada Diada, tan entusiasta en el seu independentisme, connectaria directament amb la celebrada el juliol del 2010.

Però el relat, què hi vols fer, ofereix una important via d'aigua. Perquè la pregunta a aquest tema resulta com a mínim inevitable: ¿no ha passat res en el transcurs d'aquests dos anys? Segons sembla, per als portaveus d'aquesta versió resulta del tot irrellevant que el PP i CiU s'haguessin donat suport mutu en els seus respectius parlaments, aplicant idèntiques polítiques, perfectament indistingibles. En realitat, el paral·lelisme ha arribat fins a tal punt que l'obscenitat de l'amnistia fiscal al diner negre per part del Govern central ha trobat la seva perfecta rèplica al Govern de CiU, que, lluny de desdir-se per haver suprimit tot just iniciar la legislatura finalitzada recentment l'impost de successions, acaba de declarar que no té la menor intenció de restablir-lo en el futur.

La cosa no s'acaba aquí. Perquè quan els firmants del manifest hem alçat la veu per rebutjar aquesta situació (l'engany que fingeixin estar enfrontats els que han anat de bracet fins ahir mateix) i dir que tenim un projecte propi, que oferim una alternativa tan creïble com il·lusionant, que no pretenem fer passar per virtut la insolidaritat entre els pobles sinó que volem avançar cap a unes estructures polítiques federals, més justes i cooperatives, dins d'una Espanya plenament federal, ells, els que presumeixen d'il·lusionats, lluny de concretar la seva proposta i obrir d'una vegada un debat democràtic en el qual poguessin confrontar-se les respectives argumentacions, es comporten com a autèntics esgarriacries i repeteixen insistentment la salmòdia: massa tard.

És curiós: es queixen de la falta de diàleg i quan algú els l'ofereix responen que és massa tard. Es queixen que els intel·lectuals espanyols no es preocupen de Catalunya i quan ho fan, escrivint articles i publicant els seus propis manifestos, responen que és massa tard. Es queixen que no es plantegen propostes per pensar noves formes d'articulació entre Catalunya i Espanya, i quan les fem responen que és massa tard. ¡És que es queixen sempre aquests il·lusionistes! ¿No deu ser que els importa més queixar-se que veure ateses les seves queixes?

Catedràtic de filosofia de la UB.