FELIÇ ANY NOU 2016!!!

VERGONZOSO Y PREOCUPANTE (Sobre el futuro de las pensiones)

Preocupantes decisiones con el fondo de reserva de pensiones de la Seguridad Social El Fondo de reserva de las pensiones de la Seguridad Social surge en el año 1997 como consecuencia del Pacto de Toledo. Su objetivo es establecer un fondo especial de estabilización y de reserva, para así poder paliar los efectos de los ciclos económicos bajos y atender las necesidades del sistema de pensiones público. El objetivo era que en un sistema de jubilación de reparto y de prestaciones, los superávits había que guardarlos, pues era una garantía de las pensiones futuras. A pesar de haberse constituido por ley en 1997, habrá que esperar al año 2000, ya que es cuando recibe su primera aportación. A lo largo de estos años vemos, como cada año aumentan los recursos, hasta que en el año 2012, con la llegada del PP empiezan a disminuir. En 2012 el PP sacó 7.003 millones, en 2013, fueron ya 11.648, en 2014 rondaran los 14.000 millones, quedando reducido este fondo por debajo de los 42.000 millones. ¿Cuál es la situación actual? Según la prensa nacional, lo que sucede en el fondo de reserva de las pensiones es todo maravilloso. Sin embargo, para la prensa internacional estamos ante el mayor desfalco de la historia de España y probablemente de Europa. Consideran que el saqueo del sistema financiero español, con Bankia a la cabeza se queda pequeño, en relación a lo que sucede con el Fondo de Reserva de las Pensiones. Veamos. l gobierno del PP de Rajoy está usando hasta el 97,4% de los fondos de reserva del sistema de pensiones en comprar deuda pública. Es decir, el Estado español pone en el mercado deuda soberana, pero el único que la compra es el propio Estado español, que se adquiere a sí mismo la deuda que emite, usando para ello los fondos que garantizan las pensiones futuras. El diario económico alemán Deutche Wirtchafts Nachwischten, titulaba así un artículo el día4 de enero de 2013 “Saqueo de los fondos de pensiones para comprar bonos del Gobierno de España” y en dicho artículo decía “al menos el 90% de los activos totales de los fondos de pensiones del Estado español convertidos en bonos de España. Especula con el dinero de sus jubilados, arriesgando más que sus ahorros”. El diario The Wall Street Journal, que defiende los intereses económicos y financieros de los norteamericanos, publicó un artículo el 3 de enero de 2013, titulado “España usa fondos que respaldan el pago de pensiones para comprar deuda soberana”. El artículo decía “España ha estado vaciando sigilosamente la mayor alcancía del país, El Fondo de Reserva de la seguridad Social, que ha usado como comprador de última instancia de los bonos del gobierno, una operación dudosa sobre el papel del fondo como garante de las futuras pensiones. La maniobra, que ha pasado desapercibida, está por concluir ya que queda muy poco dinero disponible. Al menos el 90% del fondo de 65.000 millones de euros, unos 85.700 millones de dólares, ha sido invertido en deuda española con cada vez más riesgo, de acuerdo con cifras oficiales y el gobierno ha empleado para realizar pagos de emergencia”. Todo es un escándalo, la forma de hacerlo, sin consultar a los órganos correspondientes, jugando con el dinero que no es suyo y aquí la prensa en el más absoluto de los silencios, mientras que la prensa internacional lo denuncia El conocido diario Financial Times calificaba a Mariano Rajoy como “político provinciano” y a Luis de Guindo como “el peor ministro de economía de Europa”. El semanario alemán Der Spiegel considera que el gobierno español está saqueando el fondo de reserva de las pensiones. “España ha saqueado en silencio la hucha más grande del país, el fondo de reserva de la seguridad social debido a sus dificultades financieras”. Esta transferencia de fondos se ha llevado a cabo en secreto, y por supuesto no ha sido conocida ni menos autorizada por los integrantes del llamado Pacto de Toledo, que regula cuanto se refiere al sistema público de pensiones de España, ni desde luego por el Parlamento español, órgano supremo de la soberanía nacional. Resulta escandaloso que el único comprador es el propio Estado español, que se adquiere a sí mismo la deuda que emite, usando para ello los fondos que garantizan las pensiones futuras. No deja de ser un engaño contable con la deuda pública española dado que el deudor y el acreedor del fondo de reserva de la Seguridad Social es la misma entidad. A todo ello hay que unir el endurecimiento de las condiciones para el logro de una pensión pública, mientras se dan todaslas facilidades para las pensiones privadas. A esto hay que añadir la eliminación de la clausula de garantía del poder dquisitivo por una revalorización anual del ridículo > 0,25%. Su objetivo es la reducción de un 25% de la cuantía de las pensiones para l 2025. El último informe publicado por el ministerio nos habla que no habrá superávit en muchos años, con lo cual las revalorizaciones serán mínimas y se habrán comido todo el fondo de pensiones. ¿Por qué no se recauda más para las pensiones? Varias son las causas. El paro tan enorme que hay en nuestro pais consecuencia de errores económicos múltiples de los gobiernos del PP y PSOE. La política de devaluación salarial que está provocando situaciones de pobreza extrema. Según los últimos datos publicados, el 34% de los trabajadores ganan menos de 645 euros mensuales. Hoy ser mileurista es ser un afortunado. Esta devaluación interna provoca una caída muy importante en la recaudación de la Seguridad Social. Si a ello sumamos rebajas de cotizaciones sociales, los famosos 100 euros, hace que tardaremos años en que las cuentas se reequilibren, pero eso si claro, favoreciendo a los empresarios. A todo ello hay que añadirle el efecto de sustitución. Como vemos todo es un escándalo, la forma de hacerlo, sin consultar a los órganos correspondientes, jugando con el dinero que no es suyo y aquí la prensa en el más absoluto de los silencios, mientras que la prensa internacional lo denuncia.

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 31-12-2015

Illa de contenidors del carrer Brasil (Amposta) 

Un objecte poc freqüent: una porta. 

LA SANT SILVESTRE AMPOSTINA (fotos)

TORTOSA PER LA NIT

PERPINYÀ (14)

Ridícul col·lectiu

JUANCHO DUMALL

Director adjunt

Certa sensació de ridícul col·lectiu va recórrer ahir seus polítiques i redaccions de mitjans de comunicació catalans quan es va saber, poc després de les vuit del vespre, que l'assemblea de la CUP, després de dotze hores i tres votacions, havia acabat en taules. L'empat entre els que acceptaven la investidura d'Artur Mas i els que s'hi oposaven era una possibilitat que, per remota, ningú havia considerat. I, malgrat això, aquesta igualtat a 1.515 vots significa que el calvari per al president en funcions continua. La imatge deMas, ja bastant danyada per les successives rebolcades en les sessions d'investidura al Parlament i per les posteriors concessionscontra natura de Junts pel Sí a la CUP, que el convertien en una mena de reina mare, queda després d'aquest diumenge encara més en precari.

Bona part de la societat catalana deu pensar a aquestes hores que el millor per a Catalunya i per acabar amb l'espectacle que va començar amb la dispar lectura dels resultats electorals del 27 de setembre és tornar a votar i que les cartes es tornin a repartir. Perquè l'obstinació del líder de Convergència per retenir la presidència de la Generalitat a qualsevol preu ha acabat per devaluar la imatge de la institució en un moment crític.

EMPAT ETERN

El resultat de taules a l'assemblea de la CUP també es pot interpretar com una metàfora del que és la situació de Catalunya des que el procés sobiranista va agafar velocitat de creuer. La societat viu una mena d'empat etern entre independentistes i contraris a la independència que no es resoldrà sense diàleg i sense cessions. La resta és un bloqueig estèril que només condueix a l'avorriment.

La CUP, igual que abans altres forces, es veurà sotmesa a l'estrès que produeix la divisió interna. L'espectacular desplegament assembleari no la deslliurarà tampoc de les crítiques per haver prolongat el partit, dit en termes futbolístics, fins a nivells intolerables. Però la principal responsabilitat avui no està en la CUP sinó en qui té la potestat de convocar eleccions i acabar amb un impàs que no beneficia ningú.

ELS PRINCIPIS DE LES CUP

De Ferreres al Periódico. 

Sé li atribueix a Groucho Marx la següent frase: Aquests són els meus principis, sinó li agraden en tinc més...

En canvi les CUP no tenen més principis que els que han expressat públicament, agradin o no a Junts pel Sí, però sobre tot a tots els opinadors, professionals o aficionats que es dediquen a apuntar amb el dit a la formació anticapitalista com l’origen de tots els mals que té en aquests moments Catalunya.

Des de molts àmbits de la política (tan catalana com espanyola), també qualifiquen de ridícul el que està passant, sobre tot després de l’assemblea de les CUP de diumenge amb l’empat a 1.515 en la darrera i definitiva votació i que va fer que quedés a l’aire el suport a la investidura de Mas.  Com dia ahir el periodista i columnista del Periódico Joan Tapia, el ridícul principal no és el de la CUP. Coincideixo amb ell, tal i com he fet en moltes altres vegades.

Ahir també vaig parlar amb Josep Lluís Millan, exalcalde d’Ulldecona i, a part que és més independentista que jo, crec que coincidim en la majoria de coses. A la pregunta de que faria ell, si hauria donat suport a Mas o no, em va respondre:

-Mas es va equivocar a l’hora de convocar eleccions per al 27-S. Ara només faltava la incertesa del panorama polític espanyol per acabar d’embolicar-ho tot.

De les seves paraules he deduït que, tot i ser independentista (com ja he dit abans) és escèptic davant d’un escenari que pugui portar a Catalunya a convertir-se en un país independent.

Aquells que em seguiu sabeu que jo també m’he expressat igual tant en l’oportunitat de fer les eleccions catalanes abans que les espanyoles, com a l’hora de pensar que tenim la independència a tocar.

Tornem al panorama de després de diumenge, de després de l’empat a 1.515 dels delegats de les CUP.

Mentre els cupaires ja han anunciat que acabaran decidint donar suport o no a Mas al comitè polític que es reunirà dissabte dia 2, la majoria dels partits que van obtenir representació al Parlament han demanat que Mas faci un pas enrere, es a dir, que renunciï a ser investit o bé la convocatòria de noves eleccions. Fins i tot veus com la del diputat electe al Congrés Carles Campuzano ha demanat a Junts pel Sí que s’hauria de buscar un nou soci de govern. Però em temo que ara ja és molt tard per a fer-ho i tal com està la situació, no crec que hi hagi cap partit que variï la seva posició i que faci de crossa a Mas. Ara com ara, la majoria de partits catalans estan pensant més en fer unes noves eleccions al març que no donar suport a Mas per a ser investit.

I és que a ningú li agrada ser plat de segona taula. Des de bon començament, la formació de JxS van apostar per les CUP perquè no els hi quedava cap més remei, ja que era l’altra formació independentista que era el que comptava. Recordeu que Mas va plantejar les eleccions com un plebiscit: independència sí o no. I com que JxS no van aconseguir la majoria absoluta que era el seu propòsit quan van arribar a l’acord d’anar plegats CDC i ERC, no els hi quedava més solució que tirar ma del que tenien més prop.

Però a part de la independència, quins altres punts de coincidència hi ha entre Convergència i les CUP. Cap ni un! En ERC possiblement en trobaríem uns quants, però amb la formació que lidera Mas, per moltes voltes que li donem, no en trobarem cap.

Per tant, al menys que fer un govern provisional i de transició, com nassos es pot governar un país amb dos partits que tenen postures totalment contraposades?

Com uns deia jo sóc escèptic amb el procés i penso que en política hi ha molta més feina que fer que estar tot el dia capficat de com aconseguir la independència del país. És una fal·làcia pensar que s’ha d’interposar el concepte d’independència per davant de la resta. Un país ha de tenir un govern que governi, que doni respostes als problemes de la ciutadania i que vetlli pel seu benestar. I si el candidat a president, en tres mesos no ha estat capaç de sortir-se’n i com a única solució només li queda estar a disposició d’un partit que a ulls de la majoria, sembla que el que fan és jugar amb ell, potser només hi ha una solució: marxar cap a casa, convocar eleccions per al març i esperar que en pugui sortir un govern estable que solucioni els problemes de Catalunya. Quins problemes? Tots els que té sobre la taula i que en són molts!    

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 30-12-2015

Carrer Murillo (Amposta) 

Un cotxe deixat al mig del carrer. Els propietari havia entrat al bar... 
Un cotxe que no podia passar toca el clàxon i el propietari surt i l'aparta (foto 3) 

DES DEL TRABUCADOR (6)