Els que no surten als papers

JORDI ÉVOLE

Periodista

Conde, Soria i altres integrants de la banda de presumptes implicats són els que segueixen acaparant portades de diaris i obren telediaris. Són espanyols pel món, des de Suïssa fins a Panamà. Però començo a estar cansat de parlar tant d'aquest personal. No voldria que a sobre em robessin el temps. Prefereixo invertir en altres espanyols que quasi mai protagonitzen l'actualitat. No són peixos grossos, com Conde o Soria, són els pezqueñines de la premsa: se'ls dóna poca canxa.

També en els mitjans el peix gros s'acaba menjant el petit encara que el petit faci una cosa enorme. Demano grans titulars per a aquests secundaris. Els seus actes són molt més edificants que els embolics urbanístics a Granada. Subratllar les coses dolentes és bo si serveix per millorar, però no subratllar les bomes és dolent perquè no serveix per millorar. Que jo sàpiga, Diego i Álvaro, per exemple, no surten als papers panamenys, però vull destacar el que han fet. Són espanyols al nostre món.

Diego Bernal és un català que està a l'atur. Fa poc, va conèixer en un semàfor Laso, indigent hongarès que dormia en un caixer. Lasotenia la possibilitat de treballar en el sector de l'hostaleria a Londres, però no podia pagar-se el viatge. I Diego va tenir una idea: com que Laso sabia idiomes, li va dir que fes classes. És més, Diego Bernal no només va parlar, sinó que va aprofitar les xarxes socials per donar a conèixer el seu projecte i la situació del nou amic. Diversos bars de Barcelona van accedir a convertir-se en aules, iLaso va començar a impartir classes d'anglès i francès a set euros l'hora.

Les neveres solidàries

Poc després vaig llegir que aquesta iniciativa va ser un èxit: Laso va reunir els diners per anar a pencar a Anglaterra. I també vaig llegir aquestes paraules de Diego: «A casa no ho estem passant bé. Fa mesos que no tinc feina i els meus pares fan el que poden. Però si entre els que som humils no ens ajudem, ¿qui ho farà?». Això em pregunto jo. Perquè amb Conde no hi pots comptar. Segons sembla, la metadona de la llibertat no li ha anat bé, i encara té el mono del delicte.

I mentre la política segueix en funcions (sobretot, teatrals), per sortDiego Bernal està operatiu. Igual que Álvaro Saiz. Aquest mes fa any un any de la posada en marxa de les seves neveres solidàries. L'experiència, que va arrencar al municipi basc de Galdakao, ha traspassat les fronteres espanyoles. La meta és acabar amb el malbaratament d'aliments. Per fer-ho, es rescaten productes en bon estat que anaven a les escombraries i aquestes neveres es posen a disposició de qui ho necessita.

Llegeixo que Saiz va decidir un dia dedicar-se al proïsme, i ha arribat a anar fins a Mongòlia en una furgo plena de peluixos per als nens. Álvaro i Diego són la marca Espanya que m'agrada. En canvi,Conde, Soria i la resta de la banda són, també i per desgràcia, marca de la casa.