ANTÓN LOSADA
Espanya i Catalunya recorden cada vegada més l'Europa de 1914 que representava el vaixell d''E la nave va', la fascinant pel·lícula de Federico Fellini; ple de personatges buits i grandiloqüents
La pregunta és ben senzilla. ¿Quin mal s’hauria fet a l’Estat de dret i les causes penals seguides a l’Audiència Nacional (AN) contra els Jordis o el Govern destituït si, en comptes d’un recurs extrem com la presó preventiva, s’hagués optat per mesures cautelars més contingudes o atorgar uns dies perquè els investigats es poguessin defensar millor? La resposta la va donar el Tribunal Suprem (TS) acordant concedir una setmana als membres de la Mesa i enviant-los a casa amb vigilància policial: cap.
L’imperi de la llei es pot defensar de moltes maneres, no només aquella que prediquen el Govern, el PP i la Fiscalia General de l’Estat. El mateix val per al dret penal. ¿En el principi d’intervenció mínima que el regeix és possible invocar una cascada de delictes a veure si algun acaba adaptant-se als acusats? La resposta la torna a donar el Suprem amb la interlocutòria en què admet la querella de la fiscalia, recordant-li que no ha inclòs l’únic tipus que sí que encaixa: la conspiració. És la diferència entre una AN hiperventilada, convençuda que la seva missió és castigar el culpable i un TS prudent, ferm en la convicció que la seva tasca consisteix a protegir l’innocent.
Resulta cínic fer servir els tribunals per fer política i després invocar la separació de poders. Han sigut el Govern i la fiscalia els que han polititzat la justícia al pretendre utilitzar el dret penal, el territori dels fets i les proves, per gestionar la política, el territori del conflicte i el compromís. Els jutges de l’AN també són responsables a l’haver abraçat l’encàrrec il·luminats, novament, per la il·lusió de la seva omnipotència. La veritable víctima d’aquesta politització està en una societat que assisteix, dividida i sorpresa, a l’espectacle de decisions judicials tan extremes com oposades invocant la mateixa llei, o escolta responsables polítics predient la presó per als seus competidors.
Està escrit que la justícia ha de ser cega, però no que hagi de ser bruta. Els jutges també responen per les conseqüències de les seves decisions, la llei no els fa irresponsables. Avui estem pitjor que ahir. Cada dia ens acostem més a la paradoxa surrealista d’aplicar el 155 per convocar unes autonòmiques, però acabar celebrant un plebiscit sobre la independència, la democràcia, les llibertats civils i l’amnistia; tot junt. El 21-D, que semblava una porta de sortida, s’està convertint en un altre carreró cec, transitat per uns actors polítics que tan sols saben oferir unes altres eleccions en què els votants no podran optar entre solucions alternatives, únicament escollir un bàndol.
Espanya i Catalunya recorden cada vegada més l’Europa del 1914 que representava el vaixell d’E la nave va, la fascinant pel·lícula de Federico Fellini; ple de personatges buits i grandiloqüents, guiats per una llista interminable de greuges a venjar, mentre naveguen cap a un naufragi tan teatral com desgraciat que, aquesta vegada, per descomptat, serà transmès en directe per la televisió.
Espanya i Catalunya recorden cada vegada més l'Europa de 1914 que representava el vaixell d''E la nave va', la fascinant pel·lícula de Federico Fellini; ple de personatges buits i grandiloqüents
La pregunta és ben senzilla. ¿Quin mal s’hauria fet a l’Estat de dret i les causes penals seguides a l’Audiència Nacional (AN) contra els Jordis o el Govern destituït si, en comptes d’un recurs extrem com la presó preventiva, s’hagués optat per mesures cautelars més contingudes o atorgar uns dies perquè els investigats es poguessin defensar millor? La resposta la va donar el Tribunal Suprem (TS) acordant concedir una setmana als membres de la Mesa i enviant-los a casa amb vigilància policial: cap.
L’imperi de la llei es pot defensar de moltes maneres, no només aquella que prediquen el Govern, el PP i la Fiscalia General de l’Estat. El mateix val per al dret penal. ¿En el principi d’intervenció mínima que el regeix és possible invocar una cascada de delictes a veure si algun acaba adaptant-se als acusats? La resposta la torna a donar el Suprem amb la interlocutòria en què admet la querella de la fiscalia, recordant-li que no ha inclòs l’únic tipus que sí que encaixa: la conspiració. És la diferència entre una AN hiperventilada, convençuda que la seva missió és castigar el culpable i un TS prudent, ferm en la convicció que la seva tasca consisteix a protegir l’innocent.
Resulta cínic fer servir els tribunals per fer política i després invocar la separació de poders. Han sigut el Govern i la fiscalia els que han polititzat la justícia al pretendre utilitzar el dret penal, el territori dels fets i les proves, per gestionar la política, el territori del conflicte i el compromís. Els jutges de l’AN també són responsables a l’haver abraçat l’encàrrec il·luminats, novament, per la il·lusió de la seva omnipotència. La veritable víctima d’aquesta politització està en una societat que assisteix, dividida i sorpresa, a l’espectacle de decisions judicials tan extremes com oposades invocant la mateixa llei, o escolta responsables polítics predient la presó per als seus competidors.
Està escrit que la justícia ha de ser cega, però no que hagi de ser bruta. Els jutges també responen per les conseqüències de les seves decisions, la llei no els fa irresponsables. Avui estem pitjor que ahir. Cada dia ens acostem més a la paradoxa surrealista d’aplicar el 155 per convocar unes autonòmiques, però acabar celebrant un plebiscit sobre la independència, la democràcia, les llibertats civils i l’amnistia; tot junt. El 21-D, que semblava una porta de sortida, s’està convertint en un altre carreró cec, transitat per uns actors polítics que tan sols saben oferir unes altres eleccions en què els votants no podran optar entre solucions alternatives, únicament escollir un bàndol.
Espanya i Catalunya recorden cada vegada més l’Europa del 1914 que representava el vaixell d’E la nave va, la fascinant pel·lícula de Federico Fellini; ple de personatges buits i grandiloqüents, guiats per una llista interminable de greuges a venjar, mentre naveguen cap a un naufragi tan teatral com desgraciat que, aquesta vegada, per descomptat, serà transmès en directe per la televisió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada