EL CIRC DE LA POLÍTICA

A casa fa temps que ho diem: Si riurem fins que arribi el 9-N!

Però de vegades ja no sé si riure o plorar. Si els pallassos fossin bons, sempre riuríem, però com són pèssims, normalment el sentiment que desperten és plorar.

Si de la situació catalana parlem, queda clar que la reunió entre Rajoy y Mas el 30 de juliol no va servir per a res, però per a res!! (vull remarcar-ho)

Escoltes a Rajoy i s’omple la boca dient que, per a parlar, sempre està disposat. Parlar de què? De futbol? Del seu Madrid? De la selecció espanyola? Perquè dels altres temes, ja sigui dels casos de corrupció que impliquen a un bon nombre de càrrecs del seu partit, millor que no... I si s’ha de fer... Com menys soroll millor i com a darrer argument, el de tu més, tal com va passar dimecres al congrés quan va ser interpel·lat per Pedro Sánchez.

Mentre, aquí a Catalunya, Mas a la seva. Avui festejo amb Junqueres, demà em deixo estimar per Iceta i a l’altre he guanyat 3 dies i a veure-les venir...

Unilateralment va canviar el format de la consulta. D’una amb ampli suport i certes garanties (encara que sense el suport legal) es va passar a una pseudoconsulta sense garanties... I arri matxo que ve costa...  

-Aquesta el govern central no la podrà recorre –va dir-

I ara resulta que el govern central, sense esperar el dictamen del consell d’estat, diu que també la impugnarà perquè no s’ha canviat la pregunta. Això sembla de dements... No de boixos, sinó de dements. Es juga al joc dels despropòsits o dels disbarats, ja no ho sé...

Li he de donar la raó a Quico Homs quan va dir que aviat ens impugnaran fins i tot el que pensemo directament ens prohibiran pensar... I a sobre ens ho argumentaran que aquest és el pitjor dels mals, fins i tot més que el de ser independentistes.

Com estic parlant de pallassos, Rajoy és el clown. El que es creu que és l’amo del carxofar perquè va guanyar les eleccions amb majoria absoluta i això és un aval que dura 4 anys.

Com ja he dit abans, Rajoy va a la seva i només parla d’allò que li interessa i sovint ho fa massa tard i sempre malament. Resulta que el passat dimarts a acudir al Senat i sense que anés a compte, va demanar perdó –sempre a la seva manera- sobre la corrupció del nostre país. Suposo que el darrer, l’operació Púnica, va ser una mena de gota que va fer vessar el got. Això dimarts (torno a remarcar) Mentre dimecres, al Congrés, quan des dels partits de l’oposició sé li va recriminar i fins i tot sé li va demanar la dimissió (Cayo Lara), ell va tornar a treure pit i va tornar a usar la seva arma preferida: el ventilador... O el i tu més...  

Si realment estigués penedit no li importarien els casos de corrupció que impliquen a d’altres partits. Encara que un s’escudi en la corrupció dels altres, la teva no desapareixerà. Deia una vella rumba: Cuando un cristal se empaña se limpia y vuelve a brillar, ni más ni menos, ni más ni menos, la honra de una mozita, se empaña y no brilla más... Així és la corrupció. No se’n va ni amb el millor dels detergents... Potser si passen anys (molts d’anys) sense sortir-ne de nous, només així, tal vegada, la gent comenci a oblidar.

Però dir això ara és una fal·làcia. En un país com aquest on cada dia surten casos nous, qui es creu que això pararà en sec?

L’altre dia, la revista Mongòlia, feia un tuit que deia més o menys això: Felicitats espanyols, portem 6 hores sense imputats...    

Ha arribat el moment de plegar tots i regenerar la política. No és estrany que Podemos segueixi (segons els estudis d’opinió) el seu vertiginós i imparable ascens. Al menys que ho es desinfli.

En honor a la veritat he de dir que Podemos no és l’únic. Afortunadament hi ha altres partits i formacions polítiques que han sabut esquivar la corrupció i fins i tot denunciar-la quan l’han vist, com per exemple les CUP.  

LA FOTO DEL DIA 31-10-2014

El que veieu a la foto són les meves sabates sota la taula de treball. 
La rebaixa del sou de Zapatero i les congelades successives de Rajoy m'han portat a aquesta situació: no poder comprar-me sabates noves! 

Es tracta d'una petita broma. Realment eren unes sabates que feia temps que no portava i que avui m'havia posat sense adonar-me que tenien la goma molt gastada.
Però alguna cosa hi ha de cert. Amb la pèrdua de poder adquisitiu que patim els funcionaris no podem renovar el nostre vestuari al ritme d'almenys un cop per temporada com fèiem abans de la crisi i això que ara ens estem d'altres coses. per exemple jo ja fa tres anys que pràcticament no jugo a la rifa de Nadal i tampoc a la grossa de Cap d'any. I el passat abril vaig deixar de jugar a l'ONCE que era l'únic joc al que jugava des de feia una pila d'anys.
Això també va en detriment de la nostra economia. Sabeu quan diuen allò de millorar el consum intern?
Sense comprar. no es millora. 

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. POSTES DE SOL

El cuento de la abuelita

El chiste de Manel Fontdevila es de 2009 pero sigue en plena vigencia.

Ignacio Escolar -director-

Érase una pobre abuelita sexagenaria que presidía un partido madrileño incompatible con la corrupción. A pesar de su alegría y su bondad, la abuelita tropezaba una y otra vez con malvados políticos que se aprovechaban de ella y abusaban de su confianza para robar. Bajo las faldas de esta sexagenaria de voz temblorosa, creció un consejero de Deportes llamado Alberto López Viejo, que se llevó 5,5 millones de euros en mordidas de la Gürtel. Y unos consejeros de Sanidad llamados Juan José Güemes y Manuel Lamela, imputados por cohecho y prevaricación. Y un presidente de la patronal como Gerardo Díaz Ferrán, hoy preso en Soto del Real. Y un montón de alcaldes, concejales y diputados autonómicos que hicieron de la Comunidad de Madrid un lodazal que la pobre abuelita se afanaba por limpiar. 

La abuelita se llama Esperanza Aguirre y ayer volvió a tomar el pelo a los ciudadanos con otro cuento increíble de tragar. A la pobre sexagenaria la han vuelto a engañar, una vez más. Ha descubierto, "alucinando en colores", que lo que medio Madrid ya sabía sobre Francisco Granados era verdad: que su fiel lugarteniente era un político corrupto, un chorizo, un ladrón que al parecer se forró cobrando comisiones del 3% aquí y allá. 

"Si hubiera tenido la sospecha más mínima, habría actuado con prontitud", dice ahora Esperanza Aguirre. No puede ser más cínica. Descartado que Aguirre sea estúpida, sólo queda pensar que no se quiso enterar. Francisco Granados es el mismo político  al que le quemaron un coche en su garaje que estaba a nombre de un constructor de su pueblo pero conducía su mujer. En lugar de sospechar, Aguirre llegó a decir que era "un atentado político". 

Granados es también el político que se construía a su medida una enorme mansión del tamaño de un centro de salud y que no parecía tener intención de pagar. Y es también el mismo político siniestro que escogió a varios de los espías de la Gestapillo, esa agencia de mortadelos pagada por la Comunidad de Madrid y que en parte estaba formada por guardias civiles de Valdemoro, el pueblo del que Granados fue alcalde.

El fétido olor de la corrupción hace años que impregnaba todo lo que Granados tocaba. Lo sabíamos varios periodistas, que publicamos muchas de estas historias. Lo sabía la oposición, que le señalaban como gran conseguidor. Lo reconocían en privado otros dirigentes del PP, que contaban que desde Génova le habían llamado la atención. Lo sabía medio Madrid, menos Esperanza Aguirre. Ella no.

Francisco Granados no sólo es el principal beneficiado de  esta nueva trama de corrupción, sino también su presunto promotor. La operación Púnica, como la ha bautizado la Guardia Civil, saca su apelativo del nombre científico del granado: Punica granatum. Correa es a la Gürtel como Granados a la Púnica. Como ambas tramas corruptas, al Partido Popular de Madrid.

Aguirre dice ahora que "no va eludir su responsabilidad". ¿Y cuál es esa responsabilidad? "Pedir disculpas", nada más. La abuelita retirada de la política que aún preside el PP de Madrid dice sentir "una profunda vergüenza", pero no se plantea dimitir. También seguirá trabajando para una empresa de cazatalentos; es evidente su buen ojo a la hora de fichar.

Hay que recordarlo: Esperanza Aguirre llegó a la presidencia de la Comunidad de Madrid gracias al 'tamayazo'; fue el propio Francisco Granados quien presidió la comisión de investigación parlamentaria para "aclarar" ese caso de corrupción. Fue la candidata que pagó gran parte de su campaña electoral a la Gürtel, por medio de "donativos" de empresarios como Díaz Ferrán y Arturo Fernández a Fundescam.

Detrás de cada político corrupto hay dos tertulianos, decía una famosa pancarta del 15M. Pronto veremos a algunos periodistas justificar el buen hacer de Esperanza, su mano dura contra la corrupción, su valentía al dar la cara y hablar a los ciudadanos para pedir perdón. Dentro de unos días, lo mismo Aguirre nos cuente que fue ella quien descubrió la trama Púnica, como antes hizo con la Gürtel. El cuento de la abuelita crecerá, ya lo verán. Y habrá quien se lo quiera tragar.

LA DENÚNCIA DEL DIA 30-10-2014 (AMB FOTOS I CRÒNICA)

Quan avui sobre 2/4 de 4 de la tarda he arribat a casa després d’una dura jornada de treball, en baixar del cotxe, he sentit una forta pudor a merda. Sí, sí merda... No vull ser malparlat, és el que és i punt.

He tingut tota la sort del món (potser tampoc tanta) que una persona m’ha dit el lloc exacte d’on venia: d’uns bancals al costat de la carretera, segons vas a la Ràpita o a l’Aldea després de la darrera rotonda d’Amposta... I m’ha dit la meva parella que és merda de porc; coneix perfectament la pudor perquè ell va tenir-ne una granja.

L’he comprés perfectament i para aquestes coses no hi ha res millor que el treball de camp.

He agafat el cotxe, he posat direcció al delta i en arribar a la intersecció amb la carretera de la Ràpita pel canalet, he seguit per allí fins els laboratoris Ferré. He entrat per allí i he seguit la carretera que va paral·lela a la N-340.

Just al lloc on aquesta carretera es troba amb la nacional, hi ha una finca molt gran on aquest passat estiu s’hi van fer melons. És coneix fàcilment perquè hi ha un antic pot de la via de la Val de Safan (del qual us vaig ensenyar fotos aquest passat estiu) i també el mas de l’Oriola. La finca té, no menys de 5 Ha, per la qual cosa accepta molts de litres de tossinassa.

Allí l’olor era molt més fort, però ja s’havien encarregat de passar el rotovator i s’hi veia poc rastre. Però hi ha llocs (com els camins) que no es poden rotovotar i en queda l’evidència.

I jo pregunto: No hi ha cap ordenança municipal que prohibeixi tirar aquests tipus d’excrements a una mínima distància del poble. De fet, per arribar a Amposta només cal creuar la carretera i fins a casa meva hi ha (aproximadament) 1,5 Km. 

LA LLEI SEGONS RAJOY

Que Rajoy és un home de lleis, ho sap, sinó tothom, una bona part dels ciutadans d’aquest país. Rajoy és registrador de la propietat i tenia plaça a com a tal a Santa Pola (Alacant)

Per tant, és un home de lleis en excedència para dedicar-se a la política. No sé si mai va arribar a exercir de registrador, però segur que ho hauria pogut fer millor que en política, ja que la valoració que li dono ara mateix és la d’un suspens com la copa d’un ì... o com un gratacels... O potser encara una cosa més gran.

Bé, dimarts, al Senat, l’expresident de la Generalitat i ara Senador José Montilla el va interpel·lar sobre l’actual relació entre Espanya i Catalunya. Cal recordar que Montilla va ser el primerque va emprar el terme desafecció per a referir-se el sentiment del poble català després de que el PP (i també alguns sectors del PSOE) fessin campanyes en contra de l’Estatut d’Autonomia que va promoure el seu antecessor Maragall. També el va qualificar d’observador de la situació pel seu immobilisme.

Evidentment Rajoy ho va negar tot i va tornar a anteposar la Llei i la Constitució al procés sobiranista que, malgrat tot, s’està tirant endavant a Catalunya.

Arribat a aquest punt, potser estaria bé veure quin és el significat de Llei:  La ley (del latín lex, legis) es una norma jurídica dictada por el legislador, es decir, unprecepto establecido por la autoridad competente, en que se manda o prohíbe algo en consonancia con la justicia cuyo incumplimiento conlleva a una sanción.

Per tant, qualsevol cosa que vagi en contra de la Llei, és susceptible de sanció.

Per exemple robar (o enriquir-se il·legítimament) aniria en contra de la Llei? Evidentment que sí. I robar no és el que han estat fent un gran nombre de càrrecs del PP (no cal enumerar tots els casos ja que només amb això ompliríem diverses línies, potser el darrer, el cas batejat com l’operació Púnica i que entre d’altres afecta al número 2 durant molts d’anys d’Esperanza Aguirre Francisco Granados, diversos alcaldes de la Comunitat de Madrid del PP i un dels PSOE i també el president de la Diputació de Lleó, entre d’altres càrrecs.

I ara la gran pregunta: ¿Per què no aplica Rajoy la llei –ni que sigui la interna del partit- i expulsa a tota aquesta xusma o, millor encara, es querella contra tots ells per deteriorar la imatge del PP?

No ho fa perquè possiblement aquesta gent saben més del que declaren i si diguessin tot el que saben segurament Rajoy en sortiria esquitxat.  

Però des del meu punt de vista, a Rajoy no li caldria esperar el desenllaç dels esdeveniments, si fos una persona honrada i honesta, hauria hagut de dimitir del seu càrrec ja fa molts de mesos, segurament que anys.

Al menys que per a Rajoy hi hagi dos tipus de lleis: les que, segons ell, s’han d’aplicar o les que afecta a la gent dels seu propi partir que, pel que sembla, no s’han d’aplicar.

Això és jugar en avantatge com el tafur que juga amb les cartes marcades. Per això, des del govern, el PP controla els altres poders. És la manera de tenir-ho tot ben lligat, menys el d’ells, insisteixo.

Sabeu com es diu vulgarment això: La llei de l’embut!   

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. POSTES DE SOL AL DELTA

LES FOTOS DEL DIA 30-10-2014

Al darrere del 'centre comercial', a tocar de l'Eix de l'Ebre. 

Detall del cartell signat per l'Associació de Veïns d'Amposta. 

La porta de l'Espai Social d'Amposta on es veu el cartell. 

El Partit del President

Penso que aquest pròxim 9-N els catalans que ho vulguin han de poder anar a votar. Resulta absurd impedir, des delTribunal Constitucional, una consulta participativa que, com ha dit el president Artur Mas, no té cap valor jurídic ni polític. És una reformulació del "divertimento" d'Arenys de Munt, però aquesta vegada impulsat des del Palau de la plaça de Sant Jaume. S'equivocarà Mariano Rajoy si impugna aquesta convocatòria: prohibir-la és carregar de raons victimistes –que sempre són molt rendibles sentimentalment i electoral- els qui propugnen la secessió de Catalunya.

Però jo no aniré a votar el 9-N (versió B). I no perquè ho consideri una presa de pèl –que ho és- sinó perquè qui s'ha tret de la màniga aquesta consulta light és Artur Mas, un polític que està totalment deslegitimat per ocupar el càrrec que ostenta. Fins que no s'aclareixi totalment la procedència i la titularitat dels diners que van trobar a la seva família a Liechtenstein i a Suïssa, Artur Mas no pot continuar ni un dia més a la presidència de la Generalitat. Això seria impensable en un "país normal" i cap mandatari europeu gosaria eludir les seves responsabilitats i "enrocar-se" com ho fa Artur Mas.

Em sorprèn la ingenuïtat dels partits polítics –especialment d'ERC i la CUP- que han decidit sumar-se, de manera entusiasta, a fer que la mobilització pel 9-N (versió B) sigui un èxit. És que no veuen la jugada? Artur Mas i CDC saben que ho tenen molt fotut de cara a les pròximes eleccions municipals, generals i autonòmiques. El descrèdit de la corrupció (cas Pujol, cas Millet i la llarguíssima llista de marros que acompanya la trajectòria política de CiU) i les brutals retallades perpetrades en els últims anys fan que les seves expectatives electorals siguin catastròfiques.

Amb l'operació del 9-N (versió B), Artur Mas intentarà apuntar-se l'èxit de participació que pugui haver-hi i, amb els resultats de la "consulta participativa" a la mà, llançarà la fórmula del Partit del President. En el nom de la sacrosanta "unitat" i del transversalisme, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural donaran suport entusiasta a aquest projecte, que es basarà en l'hiperlideratge d'Artur Mas i en la "llista de país" –encapçalada per ell, of course- en les pròximes eleccions autonòmiques, siguin anticipades o no. D'aquesta manera, CDC camuflarà la seva previsible debacle i guanyarà temps per refundar el partit amb un altre nom.

ERC, la CUP, l'ANC i Òmnium Cultural són, sense ser-ne conscients, "titelles" d'aquesta genial maniobra. Impulsant animosament el 9-N (versió B) estan ajudant a crear el Partit del President i, a la vegada, cavant la seva pròpia fossa política. Aleshores, quan s'adoni de la monumental ensarronada, Oriol Junqueras sí que tindrà motius per plorar…

Artur Mas és l'hereu i l’últim exponent del pujolisme, un sistema corrupte i pervers de poder que ha "segrestat" Catalunya durant els últims 34 anys. Tinguem-ho clar. Admiro la bona fe i el voluntarisme de l'ANC i comparteixo la seva il·lusió de crear un "país nou". Però aquest "país nou" mai el construirem sobre la base del pujolisme i, encara menys, amb el lideratge d'Artur Mas. No fotem! Per posar un exemple: si el president de la Generalitat volgués, de debò, fer net amb el passat ja hauria destituït fa setmanes el conseller Felip Puig, l'íntim amic i còmplice de les "mossegades" de Jordi Pujol Ferrusola.

Votar aquest 9-N (versió B) és fer el joc i donar un xec en blanc al president Artur Mas i a tot allò que representa i ajudar-lo en la seva personal fugida endavant. Per això no aniré a votar: ni sí-no, ni sí-sí, ni no. La meva papereta no servirà per falcar la continuïtat d'aquest saltataulells que, per postres, mai no ha estat independentista! Tots els que participin en el "divertimento" d'aquest 9-N considero que avalaran, els agradi o no els agradi, el sistema corrupte que hem patit i actuaran com a 'tontos útils' del pujolisme decadent.

Jo crec en una nova Catalunya. Independent, si la gent així ho vol, encara que considero que el procés està molt verd, tant a escala interna com internacional. Però, si us plau, primer hem d'enderrocar la vella Generalitat, netejar a fons els fonaments del catalanisme polític i erigir un model transparent de país i d'administració. No podem bastir el futur pletòric que tots desitgem sobre unes arrels corcades i podrides.

LES FOTOS DEL DIA 29-10-2014. EL FOSSAR DE LES MORERES

Al fossar de les moreres


no s'hi enterra cap traïdor;

fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor. 







Sovint m'havia preguntat on estava el fossar de les Moreres, santuari on el hi hagi de l'independentisme català. L'any 1978, quan vaig assistir a la primera manifestació per la diada de l'11 de setembre, recordo que ho varem preguntar a una parella de la guàrdia urbana i ens van indicar el monument de Rafael Casanova. 

El passat mes d'agost hi vaig passar pel costat i ni me'n vaig assabentar, fins dilluns que hi vaig passar amb mon fill. 

Per aquells que encara no ho sabeu, us diré que està a un lateral de l'església de Santa Maria del Mar, concretament el del costat de la Mediterrània. 




Foto feta a l'agost. 

EL CANVI D’HORA

Antiga central d'Electrica del Ebro a Amposta.

El canvi d'hora és una d’aquelles coses excepcionals que no passen desapercebudes per a ningú, ja que tothom l'ha de canviar, al menys, del seu rellotge.

Diuen que ho fan per estalviar electricitat... I jo em pregunto: No hi ha d’altres maneres per estalviar electricitat que no sigui canviant l’hora dues vegades a l’any?

I tant que sí! Una bona manera d’estalviar seria abaixar el preu de la llum. Ja sé que els empresaris del sector hi posarien mil i una excuses i parlarien de costos, de canons, de tarifes i no sé quantes coses més... Però no penseu que el cost que acaba pagant l’usuari està sobredimensionat? I si les empreses energètiques es conformessin en guanyar la meitat del que ara estan guanyant o ¼ part... Què passaria? Automàticament es podrien abaixar els costos de quasi tot, ja que d’una manera o d’una altra, la llum afecta a totes les indústries, a tots els comerços, a tot el sector serveis, a totes les llars...

Que la llum s’apugi constantment i res es pugui fer per evitar-ho li cal agrair a José Maria Aznar que va privatitzar ENDESA l’any 1998. No obstant, això no vol dir que de no haver-ho fet ell, abans o després no ho hauria fet un altre govern. Però va ser ell.

Recordareu que a la major part de Catalunya FECSA era l’encarregada de subministrar l’electricitat, però aquesta companyia va ser absorbida per ENDESA en dues vegades els anys 1991 y 1996 (o sigui, només dos anys abans de privatitzar-se)

A part dels pilotassos que es donen quan es privatitza alguna empresa de les dimensions d’ENDESA, on es paguen molts diners en comissions i s’obtenen beneficis extraordinaris, encara hi ha altres formes d’estalvi.

Mireu, no cal anar molt lluny. Només cal que doneu un cop d’ull a la premsa i segur que veure-ho que parla de l’operació Púnica que va esclatar dilluns principalment al radi de Madrid i on el principal detingut va ser Francisco Granados, exnúmero 2 d’Esperanza Aguirre.

Una vegada es va acabar el negoci del totxo, els més espavilats van veure negoci en el sector elèctric. Així, per a que els ajuntament poguessin estalviar de la seva despesa corrent, van promoure estudis d’eficiència energètica. Mentre les empreses encarregades feien els estudis, n’hi havia que s’omplien les butxaques a la vegada que també omplien les dels alcaldes i altres càrrecs municipals. Potser per una part s’ha estalviat en el cost de la factura de la llum, però per l’altra s’ha hagut de pagar una milionada per aconseguir-ho.

No sé si el vostre ajuntament ha pres alguna mesura per estalviar energia, però el meu sí. A Amposta es va contractar a una empresa d’enginyeria i estudies mediambientals per tal de que fes un estudi al respecte. Suposo que va apuntar més d’una solució, però la més visible és l’apagada de pràcticament la meitat dels focus dels carrers i places. Imagino que arribar a una solució així no deu de ser massa difícil...

I què em dieu de les renovables? Per què el govern de Rajoy els hi ha tret les ajudes en detriment de potenciar el sector de l’energia hidroelèctrica i nuclear? Bé, la resposta podria ser complexa, però es pot resumir en poques paraules: per la pressió de les grans empreses del sector davant d’una amenaça ascendent de l’eòlica i la solar.

Espanya és un país de sol i també hi ha zones, com per exemple la vall de l’Ebre on el vent hi sol bufar amb força. Una vegada feta la inversió inicial, el cost de l’obtenció de les energies renovables, és molt més barata que el de les tradicionals. Per tant, s’han de descartar i potenciar les altres que són les que donen més negoci als poderosos.

Finalment us vull parlar de Eduardo Montes. Potser la majoria de vosaltres es preguntareu qui és aquest senyor. Bé, és el president de l’associació d’empreses d’electricitat del nostre país. Avui és l’únic que suspèn al Periódico (jo en suspendria molts més, però imagino que aquests sortirien cada dia i tampoc és això) A Montes sé li va preguntar ahir que en pensava de la pobresa energètica i la seva resposta és que això no és un problema important. Des les seves paraules es dedueix que no seran les elèctriques les que acabin pagant el rebut de les famílies més pobres. És igual que las hiverns passin fred i que això pugui ser caus de que es morin les persones més vulnerables (ancians, malalts)... Ells van al que van, o sigui, a fer-se cada dia més rics en detriment de la majoria de la societat.              

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. CATÍ VII