De l’estació de l’Aldea a Barcelona hi ha menys de 200
Km, però quan agafes el tren, has de mentalitzar-te que estàs a punt de
començar una aventura i com tota aventura, és imprevisible i pot arribar a ser
sorprenent.
Després de no anar (afortunadament) durant els darrers
mesos a Barcelona, la primera novetat va ser la unitat del tren que circulava.
Havia llegit que havien canviat les anteriors tercermundistes (crec que eren
quasi tan velles com jo mateix) per unes de mes modernes… Més modernes sí, però
també més incòmodes. Unes unitats pensades per a fer recorreguts més curts,
però no de 2,5 que va ser el que vàrem trigar en arribar a l’estació de Sants.
A més, són unes unitats que no passen de 120 Km/h
(indicatiu que estan pensades per a fer recorreguts curts, de rodalies…) El
problema és que si pel motiu que sigui agafen retard, no poden recuperar. Les
altres poden arribar a circular a 160 Km/h en segons quins trams de la via i,
per tant, poden recuperar (o al menys intentar-ho) el temps perdut.
Amb aquests antecedents, no és estrany que amb el tren
que surt de l’Aldea a les 8, s’arribi a Barcelona més tard que abans… En ple
segle XXI per arribar a Barcelona es triga més temps que el segle passat.
Inaudit!
Nomes baixar a Sants, vaig viure en directe una
anècdota que mai abans havia vist. Dos guàrdies de seguretat de l’estació
acompanyaven a un home.
Mentre venien directes cap on estava jo, l’home només
deia: Dejadme que le llame…
Mentre que els
guàrdies de seguretat li anaven repetint: Pero puede pararse…
Ni es parava, ni trucava… Em vaig haver d’apartar i en
arribar al lloc on jo havia estat, es va aturar i, de sobte i de forma
inesperada, va saltar la tanca que separa dos espais interiors del vestíbul i
que té una alçada mínima de 1,40 cm. En la seva fugida va saltar una altra
tanca idèntica a l’anterior. Aquí va ser on li va caure la cartera… Després
encara va saltar el final d’una escala mecànica i va passar per sobre dels seients
d’un banc.
Després de saltar al segona tanca i perdre la cartera,
un dels que ens ho estàvem mirant atònits, va exclamar: Tonto… Has perdut la cartera…!
De tornada vàrem agafar el tren que surt de Sants a
les 3 de la tarda. De bon principi semblava que no tindríem cap contratemps…
Però en arribar a l’estació d’Hospitalet de l’Infant (sinònim de vent) ens
adonarem que s’hi estava més temps del que era normal. Al cap d’un moment va
arribar un altre tren i també es va aturar. Minuts més tard, per la megafonia
del tren, s’anunciava que degut al fort vent, ens quedaríem allí i que ja ens
donarien novetats. Vàrem arribar a Hospitalet sobre les 16:50 i sobre les 17:30
van anunciar que vindrien dos autocars a buscar-nos per a continuar el
trajecte. Al primer autocar només havíem de pujar els que anàvem a l’Aldea o
Tortosa. La gent, aglomerada, anava pujant poc a poc, sense incidències
aparents. Jo anava al darrere de la meva dona i després de que pugés ella,
encara hi van pujar 3 o 4 més… Quan ja havia de pujar jo, en estirar la ma per
agafar-me, una dona volia col·lar-se passant per baix del meu braç.
-Señora! (cridant i en castellà)
Aquell crit la va fer desistir i a mode d’excusa em va
dir:
-És que jo estava
allà al darrere i he estat una de les primeres en baixar del tren… (Com si aquest detall
fos un privilegi)
Una vegada dalt, la senyora va seure al seient de
l’altre costat del passadís i no va parar de xerrar amb les dues noies que
anaven al seient de davant meu. No sé d’on era, només sé que era d’allà
baix…
Quan l’autocar (sense incidents) arribava a l’estació
de l’Aldea, la senyora va abandonar el seu seient per a demanar-li al xofer si
podia aturar-se a la parada de busos que hi ha a la carretera, tot just abans
de girar cap a l’Estació (per cert, a ningú sé li va acudir modificar
l’entrador per a facilitar l’entrada dels vehicles que arriben per l’Oest?)
El xofer li va dir que no ja que tenia l’ordre de
portar-nos a tots fins l’estació de l’Aldea.
En abandonar el seu seient, va dir a les noies amb qui
estava parlant tota l’estona:
-Vigileu què no em
prenguin la bossa de ma, que a dintre tinc les llibretes de la caixa i està la
cremallera tancada.
Per cert, la meva dona em va explicar que quan ella
anava a pujar, li van col·locar una bossa per a dificultar-li el pas i poder passar-li
davant.
Paciència...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada