LA CASA BRUNET DE TORTOSA

(Aquest article s'ha publicat avui a Vinaròs News)

Quan el passat 21 d’octubre vaig entrar a la casa Brunet de Tortosa, l’antiga Acadèmia Cots, per escoltar una xerrada organitzada pels Mossos d’Esquadra que tenia per títol “La memòria viva de la història de la policia de Catalunya” i que havia de moderar el meu amic Àngel Magarzo, feia més trenta anys que no hi posava els peus.
La casa Brunet és un edifici neobarroc de l’arquitecte Josep Maria Vaquer construït l’any 1913 i situat al començament del carrer Cervantes, on comença l’eixample de Tortosa.


Evidentment no podia deixar de passar l’oportunitat d’observar les modificacions que sé li havien fet per adaptar-la als nous usos. Avui, la casa Brunet, és la seu de la Cambra de Comerç de Tortosa i durant un temps la seu territorial del Col•legi de Periodistes de Catalunya.
Només traspassar l’entrada, a la dreta, una petita porta dóna accés a les dependències administratives. Antigament, quan jo la freqüentava, era la vivenda particular de la vídua de Salvador Brunet que hi vivia amb els seu nou espòs D. Ramon Cinca Piqué, el director de l’acadèmia. També hi vivien el pare i el germà de D. Ramon i la mestressa de claus.
A l’esquerra, al que avui és el saló d’actes i on es va fer la taula rodona, era una estança amb dos nivells on s’impartien classes d’educació infantil i també es feien pràctiques de mecanografia.
Per l’escala recargolada de marbre amb barana de metall (no en sabria concretar si és bronze), s’accedeix a la planta noble. Recordo que llavors, només creuar la porta, s’hi podia veure, just a l’altre costat, un Sagrat Cor (avui desaparegut) A la dreta, darrera d’una taula convencional, s’hi asseia Joan Curto, un noi una mica més jove que jo que venia material didàctic com ara llapis, gomes d’esborrar, llibretes, etc. i que era nebot d’un dels professors, el Sr. Carles. Quasi al seu darrera hi havia la porta que conduïa als lavabos. També s’hi trobaven la porta d’accés a les dues aules on s’impartien estudies de comptabilitat, càlcul, taquigrafia, etc. I a la part esquerra, l’accés a la biblioteca particular del propietari, de la que solia presumir sovint per la quantitat i qualitat dels seus llibres.
No cal dir que com a planta noble que era, estava guarnida amb una decoració exquisida, més pròpia d’un palauet que d’una acadèmia d’ensenyament.
Però a mi em va impressionar molt l’accés a la planta superior, així com la pròpia planta, el segon pis de l’edifici. Va ser un dia en que, D. Ramon, ens va demanar de pujar-hi per a donar-nos unes nocions bàsiques de dret mercantil. A diferència de la resta de la casa, les escales eren estretes i fosques i el pis de sobre tenia el terra de fusta (no em va aparèixer parquet) Però l’aula, d’una superfície aproximada de quaranta o cinquanta metres quadrats, tenia les parets repletes de quadres penjats. Ens els miràvem a distància, sense tenir la valentia suficient per apropar-nos a veure’ls millor. Sempre m’he imaginat que la majoria devien de portar la firma de Ferran Arasa (Tortosa 1905-Barcelona 1992), un pintor a qui D. Ramon li feia de mecenes.


Però aquell dia, D. Ramon va sorprendre tothom. De un cartera com les que havíem usat de més petits per anar a l’escola, va treure un bon grapat d’accions de la Cros (una companyia especialitzada en fertilitzants i que va tenir fàbriques a la Ràpita i Flix; aquesta darrera encara existeix amb el nom de Ercros) En aquell temps els títols (és una altra forma d’anomenar a l’acció) eren com un diploma i a la part de baix hi havia els cupons que s’anaven retallant a mesura que es duien al banc per a cobrar el dividend. Ens va donar una acció a cadascú de nosaltres per a que la veiéssim de prop i observar-ne tots els detalla. Llavors ens va dir: “Si ens repartíssim entre tots les accions que han passat per dintre d’aquesta cartera, ja no ens faria falta treballar mai més...!”
Però provablement, l’anècdota que més em va cridar l’atenció va ser un dia que el pintor Ferran Arasa va visitar D. Ramon. Anaven xerrant cap aquí i cap allà pel vestíbul de la planta noble de la casa. D’un costat cap a l’altre i, D. Ramon el portava agafat per l’espatlla, una situació que jo havia vist moltes vegades amb diverses persones, i recordo que a mi mateix també m’hi va agafar més d’un cop. El que li anava dient D. Ramon a Arasa a cau d’orella era del tot surrealista: “Miri senyor Arasa, vostè no és un pintor, vostè (ell sempre tractava tothom de “vostè”, fins i tot a nosaltres) és un fabricant de quadres; a aquesta casa no hi torni fins que pinti un súper Arasa”. El pobre pintor tenia que aguantar aquella desconsideració cap a ell amb la millor flema possible i fer-li bona cara, ja que una bona part dels seus ingressos pervenien, precisament, de l’antic propietari de la Casa Brunet.
Al morir D. Ramon sense descendència, tot el seu patrimoni, inclosa la Casa Brunet, van passar a la fundació que portava el seu nom i que estava dirigida pel bisbe i d’altres prohoms de Tortosa.