ANTÓN LOSADA
Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la
La campanya electoral ha començat i el seu primer acte s'ha celebrat al Palau de la Moncloa. Encara no és clar si ha comparegut el president del Govern per valorar el curs polític o només el director de campanya del Partit Popular per oferir un brífing d'estratègia.
A Mariano Rajoy li han dit tantes vegades que els ciutadans no perceben la recuperació econòmica de la qual tant ens parla que finalment ha decidit fer-hi alguna cosa. Algú a la Moncloa ha trobat la solució definitiva perquè, per fi, els espanyols vegem la recuperació encara que no la sentim: pintar-nos un gràfic, o dos, o els que faci falta.
El paper i el PowerPoint ho aguanten tot. La crisi i les arrels vigoroses ja són història. Tot va tan bé que ara ja hem entrat en un cercle virtuós de més creixement, més ocupació, més ingressos i menys impostos on tota la virtut es concentra en el Partit Popular.
En el relat de les gestes econòmiques del president Mariano Rajoytot creix a ritmes que sorprenen el món, però no es diu ni una paraula sobre el creixement increïble de la precarietat, la pobresa i la desigualtat. El candidat Rajoy només parla de coses boniques, com apujar les pensions i el sou dels funcionaris, o abaixar els impostos i augmentar les beques.
Pressupost màgic
Les retallades i l'austeritat són història. El pressupost que els populars volen aprovar a l'estiu per guanyar les eleccions a l'hivern, a més de virtuós, ha de ser màgic. Únicament una màgia molt poderosa pot explicar que retallant encara més la despesa tindrem més de tot i amb tanta abundància.
La corrupció també és història, una cosa que ni val la pena anomenar, com la trama Púnica. Tot el que no li agrada o no convé al seu balanç triomfal és passat i a Mariano Rajoy només li interessa el futur, com a Woody Allen, perquè allà pensa passar la resta de la seva vida, o almenys quatre anys més a la Moncloa.
La resta del missatge marianista es resumeix en una frase: tot el que no sigui un govern del Partit Popular representa una seriosa amenaça per al futur de prosperitat. Espanya no es trenca i a Catalunya no hi haurà eleccions plebiscitàries, però podria trencar-se i podria haver-n'hi si perd el Partit Popular. Allà on ha guanyat, però no governa perquè els altres s'han coalitzat en contra seu, tot va malament perquè no mana el Partit Popular. Espanya no és Grècia, però podria ser-ho si no torna a guanyar el PP. I així fins a l'infinit.
Mariano Rajoy va arrencar la seva campanya electoral anunciant-nos el final de les penúries i de tot patiment. Si no ens equivoquem i votem a qui toca, en el futur tot serà despesa social, pensions a l'alça i pagues extraordinàries tornades. La decisió de nomenar José Ignacio Wert ambaixador davant l'OCDE perquè els nuvis puguin reunir-se a París, la ciutat de l'amor, amb càrrec a l'erari públic ha d'entendre's com una altra mostra del gir social que el Govern del PP busca imprimir a les seves polítiques. Una aposta sense complexos per la conciliació entre la vida laboral i familiar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada