dimecres, 31 d’octubre de 2007

LES TRES BESSONES I SÁNCHEZ LLIBRE

Es diu que les comparacions són odioses. Però hi ha casos on l’evidència s’imposa per sobre de la resta de coses. Em refereixo al vídeo de les Tres Bessones on s’ensenya als nens immigrants què és Catalunya. Jo no he vist el vídeo, però pareix que en un punt determinat es diu què “el Barça és Catalunya”. Una afirmació tan categòrica està fora de lloc. Però el cabreig de Sánchez Lliure, president de l’Espanyol, també. En unes declaracions seves li vaig sentir dir “que pensarien els altres clubs de Catalunya” i en va enumerar uns quants (Nàstic, Joventut de Badalona, Granollers, Reus Deportiu, etc.) . De ser així, on posaríem el límit? Quins caldria citar i quins no? Sí bé l’Espanyol és el segon equip de futbol de Catalunya, hi altres clubs molt importants que S. Llibre va ometre, com, per exemple el GEIEG de Girona, un dels que té més socis de Catalunya i no he sentit protestar el seu president, ni tampoc els dels altres clubs. I és què una gran majoria de catalans no hi posen cap objecció a l’hora de considerar el FC Barcelona com l’equip més representatiu de Catalunya: per història, per títols, per ressò mediàtic dels seus jugadors, etc.
Sempre he pensat que S. Lliure no està a l’altura per ser president de l’Espanyol. Les seves declaracions i comportament crec que avalen aquesta afirmació. Per a mostra recordo aquella vegada que va assegurar que no tornaria al Nou Camp. Un president de l’Espanyol no pot enfrontar-se de manera oberta a l’altre equip important de la ciutat. A la llarga hi té més a perdre que a guanyar.
No obstant, penso que si el vídeo de les Tres Bessones fereixi susceptibilitats d’algú, millor que les coses es corregeixen abans de la seva distribució entre els infants vinguts de fora.

Ah! I avui no opinaré ni del nom del seu club ni del torneig que organitza cada estiu, però també hi hauria molt que dir!

LA IMPUTACIÓ D'IBARRETXE

Pedro Pacheco, qui fou alcalde de Jerez de la Frontera (Cadis) va dir que la política era un “cachondeo”. El van condemnar per dir-ho. Així que jo no ho diré, però al menys, si em semblen sospitoses algunes decisions. Jutjar al lehendakari del País Basc per reunir-se i parlar amb la banda terrorista ETA està fora de tot context i de tota lògica democràtica. A Ibarretxe i als altres imputats, però sobre tot al primer.
El lehendakari és al seu territori la màxima autoritat i per tant s’ha de donar-li el màxim de confiança i marge de maniobra en l’exercici de les seves funcions. Amb la ETA no van reunir-se per prendre un cafè (què potser també), sinó per parlar de pau a Euskadi i a tot el territori Espanyol. O dit d’una altra manera, per aturar moltes morts! Si ell no està capacitat per fer-ho... qui sinó?
He vingut reclamant des de fa molt temps una despolitització de la Judicatura. Aquest em sembla un cas perfectament enquadrable dintre de dita politització. Només cal veure que el PP, està la mar de content de que se’l jutge. Per alguna cosa serà...

dimarts, 30 d’octubre de 2007

MANIFESTACIÓ PER LES MOLÈSTIES DE L'AVE A BARCELONA

Es diu que la manifestació d’ahir en protesta per les obres de l’AVE a Barcelona va aplegar unes 500 persones. Totes eren usuaris de rodalies? Pel que he llegit a la manifestació hi van acudir col·lectius tant dispars con les joventuts d’ERC i les Noves Generacions del PP. Conclusió, es tractava més de criticar el govern central amb l’ànim d’erosionar-lo políticament que una protesta real contra els maldecaps que ocasionen les obres del tren d’alta velocitat.
Puc dir que de manifestacions n’entén prou ja que tinc una dilatada experiència en aquest camp, però una manifestació tant teledirigida a Catalunya com aquesta no en recordo haver-ne sentit a parlar.
Crec que només és comparable a les organitzades per l’Asociación de Víctimas del Terrorismo, versió Felipe Alcaraz. Això sí, amb molta menys participació. Una participació al meu entendre retícula comparada amb la gravetat dels fets. Y a sobre es va acabar com “el rosario de la aurora” com vulgarment es diu. O sigui els uns enfrontats amb el altres. Potser les direccions nacionals s’ho haurien de fer mirar i si volen lliurar “batalletes” al PSC fer-ho amb una mica més de sentit. Com es nota que s’apropen unes eleccions i tothom ha de marcar les distàncies amb els altres!

EL “CONTUBERNIO JUDEO MASÓNICO” DEL PP

A les portes de fer-se pública la sentència sobre els atemptats de Madrid de l’11 de març de 2003, el PP se’n desmarca de l’anomenada teoria de la conspiració. Ángel Acebes que va ser el màxim instigador de la suposada trama maquinada pel PSOE per a derrotar al PP el 14 de març, dia de les eleccions generals a Espanya, ara se’n desdiu. Tal com li he sentit a dir aquest matí a Cales Francino a la SER, potser és creu que son beneïts! Però es clar, els missatges no es donen per a tothom. Quan un determinat partit polític llença una missatge ho fa per a enfortir l’opinió dels seus i guanyar els indecisos.
Aquest és un dels motius pel que jo quasi mai miro debats polítics a la televisió, perquè no cal que ningú em convenci i tampoc ningú em farà renunciar a les meves idees.
El que si faig és escoltar la ràdio més propera i el diari que més coincidències té amb la meva manera de pensar.
És per tot això que, com seguia dient Francino, encara avui 1 de cada 3 votants del PP l’any 2003 encara segueix pensant que va ser la ETA qui va fer esclatar els trens de Madrid.
Embolicar la troca; marejar la perdiu, etc. D’aquestes coses el PP en sap molt. Per això te la FAES que és la fàbrica d’idees dirigida per Aznar per a maquinar aquestes coses. Només em queda per dir que si Aznar és el que dirigeix els destins del PP, el seu dirigents són titelles que ballen al so de la música que els toca l’expresident.

El PP mai no ha paït la seva derrota electoral. Primer va ser el “contuvernio” i ara, de ben segur que se n’inventaran una altra!

dilluns, 29 d’octubre de 2007

MÀRTIRS O HEROIS?

De tot hi ha a la vinya del Senyor. Ja sé que no és una frase massa apropiada amb la meva manera de pensar, però començar així crec que era adient.

Una vegada algú em va dir que d’heroi a traïdor només anava guanyar o perdre. I sempre he pensat que tenia raó. A tots dos bàndols es van fer disbarats tan grossos com els d’ajusticiar a la gent perquè no eren de la mateixa ideologia o per altres històries, fins i tot temes personals, com de propietats particulars.

Una vegada vaig tenir accés a una documentació molt confidencial. De fer-se pública, avui, quasi setanta anys després d’haver-se acabat la guerra, en faria esclatar un altra. Eren les denúncies fetes una vegada les tropes franquistes havien entrat a la població.

Igual, als dos bàndols hi havia gent bona i no tan bona. Gent sense escrúpols que sense cap mirament van acabar delatant al veí o al familiar.

La beatificació de 498 religiosos espanyols, la trobo fora de lloc. És que després de la religió no hi ha més gent bona? És que no hi van haver capellans que van ser delators de qui els havia estat amagant a casa?

L’Església ha volgut fer herois més que màrtirs! Normalment dic passar bastant dels temes eclesiàstics, però en aquest cas penso que són tan o més polítics que religiosos i per això en volia opinar.

diumenge, 28 d’octubre de 2007

VA D'ARMARIS...

I no de tipus d’armaris: encastats, de fusta massissa, amb altell, de llunes, etc. Sinó del fet de sortir-ne i també d’amagar-se.

Ahir 27 d’octubre a Amposta es va produir una petita concentració de gent demanant que s’aturin les agressions a gais i lesbianes d’arreu del nostre país. La mare d’un dels agredits a la discoteca Metro va llegir un manifest i va posar nom i cognoms allí on el manifest només posava inicials.

Cal dir d’entrada que s’esperava més gent. Entre la gent del col·lectiu i els que espontàniament o no van anar a donar suport, a dures penes es passava d’una trentena de persones, algunes d’elles arribades de Barcelona. Quan un homosexual decideix donar el pas de declarar que ho és i dir-ho a la família, es diu que surt de l’armari. També l’associació juvenil que agrupa a la gent del col·lectiu gai i lèsbic, també es diu l’Armari.

Al acabar la concentració es pretenia donar el manifest a l’alcalde d’Amposta o persona que el substitueixi en aquestes tasques com per exemple el regidor de governació. Així, pareix, que s’havia pactat per telèfon. Però no hi eren. Segons els integrants del col·lectiu era el primer cop que no se’ls rebia. L’ajuntament estava buit de polítics de l’equip de govern. Devien d’haver-se amagat dintre de l’armari!

Els motius de la seva absència es desconeixen, però de vegades, pensa malament i encertaràs: Tenien por a que algú pogués enfadar-se? Segurament no ho sabrem mai!

BATUSSES DE CAP DE SETMANA

Precisament ahir a Amposta hi va haver una manifestació en contra de les agressions a gais i lesbianes i avui Vinaròs News em publica aquest escrit:


Els ciutadans de les Terres de l’Ebre ens estem acostumant a sentir què, a la sortida de la discoteca Metro d’Amposta, les baralles és repeteixen, pràcticament cada cap de setmana. I quan algú s’acostuma a una cosa, no anem bé. Quan un fet, que deuria de ser extraordinari passa a convertir-se amb ordinari, és que les coses no funcionen tal con deurien de funcionar.

Segons la policia municipal d’Amposta les denuncies per baralles “son poques”, tenen lloc a la matinada, quan ja es hora de tancar la discoteca i entre grups rivals que sovint ja venen provocant-se dintre del local i que porten a sobre grans dosis d’alcohol.

El que passa és que si el fruït de les batusses no són més que contusions produïdes per les baralles entre grups i no passa d’aquí, qui ho denúncia? Ningú. Fins el dia que hi ha sang perquè algú ha tret una navalla. Que va passar a la festa de la Patum de Berga? Llavors quan es produeix una mort, tothom a lamentar-se i mirar de posar mesures preventives!

Però la situació és més greu si cap quan les baralles són per motius ètnics o sexuals. Ja s’han denunciat diversos casos d’agressions a parelles de nois homosexuals que s’estaven expressant els seus sentiments en públic. Pareix que la violència ha vingut per part d’estrangers procedents de l’est d’Europa. Tal com diu el col·lectiu homosexual d’aquestes terres, potser desconeixen la llibertat sexual d’aquest país. Però pensar només en això, no em satisfà. El problema és que tants els uns com els altres busquen en l’agressió física una manera de passar-s’ho bé. Troben el complement que els falta a una nit de disbauxa i excessos alcohòlics i potser alguna cosa més...

El lector que m’està llegint pensarà: I la policia? I la seguretat del recinte? Això és un altre tema i molt delicat.
Els Mossos d’Esquadra, fins ara, estant fent casi en exclusiva els controls d’alcoholèmia i estupefaents al sortir del recinte, ja que encara no estan desplegats en aquesta demarcació. La policia local s’apropa poc, s’ho miren de lluny i només van si els criden i en tot el recinte (on hi ha diverses discoteques i altres locals d’oci) només hi ha un vigilant de seguretat. Tots els locals tenen el seu propi servei de seguretat (o porters) però es neguen a actuar fora i, pareix que no fan ni allò que seria mes elemental: donar l’avís als Mossos quan hi ha una baralla.

Diuen les males llengües que els propietaris del recinte, que són amics de qui governa Amposta, demanen a les autoritats certa “permissibilitat i fer ulls grossos” a l’hora d’enviar dotacions de la policia municipal a fer tasques de vigilància i control.

I és que allí on, presumptament, corre l’alcohol i la droga, massa policia espanta la clientela. I sense clientela, ja se sap, no hi ha negoci.

dissabte, 27 d’octubre de 2007

EL FALSOS AVISOS DE LA XARXA

Qui no ha rebut al seu correu electrònic un avís de que si rebia una trucada al mòbil de un número determinar no despengés el telèfon que t’agafaven el número i et feien trucades pagant tu. O si rebies un correu de “no sé qui” l’enviessis de seguida a la paperera de reciclatge que t’esborrava tot el contingut del disc dur de l’ordinador, també demanant diners per a nens malalts i fins i tot dient que podries guanyar un premi si l’enviaves a un determinat número de usuaris. etc. N’hi ha un altre que m’ha arribat al menys dos cops i és sobre la llet i el número de cops que es pot pasteuritzar. Diu que a la part de baix dels envasos de llet hi ha un número que va de l’1 al 5 i això indica el número de cops que ha estat pasteuritzada i que més de tres, encara que sigui més barata és molt dolenta. El Director de l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària ho desmenteix de forma rotunda avui al Periódico de Catalunya.

Totes aquestes “avisos” només tenen un propòsit: aconseguir adreces de e-mail per a més tard omplir-los de correu escombraria.

Així, a partir d’ara, quan vegeu un correu amb “missatges” una mica estranys, doneu-li la credibilitat que es mereix, o sigui, molt poca o cap. I si us plau, no el reenvieu al menys de que sigui alguna cosa contrastada o abans de fer-ho esborreu total la cadena anterior d’adreces!

divendres, 26 d’octubre de 2007

GUERRA JUDICIAL I GUERRA POLÍTICA

No és el primer cop que parlo de la poca independència que té la justícia a Espanya. Y com el Partit Popular no fa més que anar-la collant per apropar-la als seus interessos. Hom pensa que al món judicial hi té que haver més juristes de dretes que d’esquerres, però també que a l’hora d’impartir justícia caldria ser totalment imparcials. És que les lleis tenen més d’una interpretació. Pareix que sí. Si ens atenem a les sentències, sobre tot les del Constitucional veurem com segons per qui han estat proposats es decanten cap a un o cap a l’altre costa. No són capaces ses senyories de treure’s la lacra de sobre que significa el partit que t’ha avalat per arribar on ets?

I mentre, el Partit Popular que se’n aprofita de la situació i com que als parlaments (català i espanyol) no hi tenen res a fer perquè fa temps que no guanyen les eleccions, sobre tot a Catalunya, es dediquen a dinamitar la Justícia. I a sobre aquesta mena de coses, igual com passa amb la constitució, no es poden canviar així com així perquè és necessària una majoria qualificada, sovint de 2/3 de l’hemicicle espanyol.

I mentre Catalunya esperant que s’aclareixin tots plegats i que quan arribi l’ocasió, l’alt tribunal, es decanti amb sentències favorables als interessos catalans. Però va per llarg...

Hom pensa que, tal vegada, que el tema trigui a resoldre’s no serà dolent. Com més consolidades estiguin totes les novetats que ens va aportar el nou Estatut, més difícil haurà de ser dir que ara no!, encara que mentre hi hagi un clima d’incertesa al voltant de les recusacions i picabaralles polítiques. I a sobre el PP a intentar pescar a les aigües revoltes d’arreu de l’Estat. Qui no ho tingui clar, que s’ho fase mirar!

dijous, 25 d’octubre de 2007

TV3 HA CANVIAT!!

Cuita! El títol té trampa. Amb CiU, TV3 feia un “seguidis-me” total de la seva manera de fer política. Havien estat els seus fundadors i calia tenir-los contents. Ara, amb el govern d’entesa no poden dissimular aquesta condició que tants anys van estar practicant.

Ahir, Albert Om “obria” el Club disfressat d’informador amb una armilla reflectant. Parodiava els casos dels caos de rodalies i també del problemes informàtics de l’aeroport del Prat d’ahir. Avui ho ha fet dintre d’un cotxe que estava situat al darrera d’un altre per escenificar les llargues cues de l’autovia de Castelldefels.

Recordeu en temps del govern de Pujol situacions com aquestes? La veritat és que jo no. Encara que com he dit moltes vegades l’opinió pública sovint s’oblida de les coses.

No fa molt, en aquest mateix blog vaig denunciar l’actitud de la Mònica Terribas quan va entrevistar l’expresident. El tracte afable de l’entrevista es troba a faltar quan ho fa als membres del govern, per exemple.

Un altre cas. Juliol de 2004. Vaig assistir de públic l programa de l’Albert Om. Aquell dia no sabíem quin convidat portava. Tot just a l’entrar al plató de gravació ens vàrem assabentar: Marta Ferrusola. En quina condició la va portar? Quins mèrits ha fet aquesta senyora a més d’haver segut la “primera dama” de Catalunya. A l’entrevista li va preguntar pel llavors president (Maragall). Al principi va dir que no volia opinar i finalment va dir que no li agradava.

Per acabar un detall. Us heu fixat amb els diaris que solen sortir a les telenoveles catalanes. Avui en dia igual pot sortir la Vanguardia que el Periódico o el Punt. Encara que a la vela del quiosc del Cor de la Ciutat hi fiqui la Vanguardia. Suposo que els seus diners deuen donar. Abans només sortien l’Avui i la Vanguardia. Precisament els dos diaris amb més sintonia amb Convergència i els que és subvencions van rebre a l’era Pujol.

En definitiva. Els anys de mandat de CiU, TV3, feia un seguidisme total de la seva manera de fer política. Ara, amb el govern d’Entesa, encara que sigui d’una manera molt més subtil, segueixen afavorint al partit d’Arturo i companyia.

Penso que la llibertat d’expressió és un dret constitucional, però per això ja estan els informatius. En definitiva TV3 no beneficia gens ni mica els interessos de l’actual govern!

L'HEREU DE CATALUNYA

Al final ho hi ha hagut sorpresa i Oriol Pujol ha estat nomenat oficialment portaveu del grup parlamentari de CiU al Parlament de Catalunya. Uns quinze dies ha trigat Arturo ha anunciar-ho públicament. Segons la versió oficial han estat les negociacions amb l’altre partit de la coalició les que han retardat la “fumata blanca”. També ha dit Arturo que ara el que li cal és guanyar-se la confiança del grup parlamentari, que no la té.

O sigui, que papà Pujol no ha parat de trucar als telèfons de ses senyories per a que aquests deixessin de posar entrebancs al seu nomenament de portaveu. I si no té la confiança del grup, ell què és qui és, malament rai! Alguna cosa està canviant al sí de Convergència. Només el temps ens dirà si per a bé o per a mal!

dimecres, 24 d’octubre de 2007

PINXO XENÒFOB

Les imatges d’un pinxo pegant una immigrant equatoriana ens van fer esgarrifar a tothom. Els repetits cop de puny i de peu mentre parlava pel seu telèfon mòbil no han deixat ningú indiferent. Vaig sentir unes declaracions d’ell al sortir de declarar dels jutjats i se li nota un grau elevat de “xuleria”. La seva forma d’expressar-se, de contestar els periodistes, etc. Avui el Periódico també porta una entrevista. Es diu Sergi Xavier i diu que viu sense treballar amb la seva àvia. Aquest personatge ha tingut un moment de glòria només comparable al que va tenir en Carod-Rovira la setmana passada. També es publica una foto, assegut en una cadira de braços tipus “Emmanuele” (qui va veure la pel·lícula sabrà del que li parlo) Quedeu-vos només amb aquesta frase: “Aquesta vida és un fàstic. Aquest món fa fàstic. Vaig deixar de treballar fa un any perquè allò no era vida. S’està molt bé sense fer res”. Així que a més de racista, paràsit! A la versió digital d’Internet s’obert un debat sobre si es mereix pena de presó. Un 92 % estimen que sí.

Encara que la enquesta només és orientativa, ens podem congratular de veure que en aquest país encara hi ha seny!

COM PEPE GOTERA I OTILIO

Publica el Periódico d’avui que una banda d’estafadors i falsificadors volia enganya el Banc d’Anglaterra amb bitllets de 500.000 lliures esterlines (l’equivalent a 750.000 euros, aproximadament) Cal dir que bitllets d’aquesta quantitat el banc emissor anglès no n’havia imprès mai. Evidentment els van atrapar de seguit.

El fet m’ha recordat una historieta que vaig veure a TVE quan a Espanya només hi havia la primera i la segona cadena y la majoria de televisions eren en blanc i negre. El programa es deia “Al filo de lo imposible”. Anava d’una banda de falsificador de bitllets que volien fer una falsificació tan sofisticada que van encarregar paper moneda y tinta com la que usa el Banc d’Espanya. El disseny de les planxes era perfecte... en fi, reconèixer els bons dels dolents era pràcticament impossible. Com que de bitllets només n’hi havia de 100, 500 i 1000 pessetes, van decidir “fabricar-los” de 100 per allò de que tenien molta més sortida. Tan bons eren que hi perdien diners. Van decidir incrementar la xifra i es van posar a “fabricar” de 500. Però seguien perdent-ne. Finalment no tenien altra opció que fer-los de 1000... i encara hi perdien 13 pessetes. Per la qual cosa van decidir que ja estava bé en no perdre diners. No calia guanyar-ne, es conformaven en no perdre! Finalment van fabricar bitllets de 1013 pessetes. No cal dir que els van atrapar només pagar amb el primer bitllet falsificat!

dimarts, 23 d’octubre de 2007

JA SÓC AQUÍ

Avui fa trenta anys que el president de la Generalitat, primer a l’exili i després formalment, va arribar a Barcelona i va pronuncia la celebèrrima frase: “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”. Hauria pogut dir “poble de Catalunya” o “Catalunya” a “seques”. Crec que la paraula “ciutadans tenia clares connotacions de la França de la revolució francesa, allí on havia viscut els quasi quaranta darreres anys.
L’exili va ser molt dur. Sense cap mena de dubte per uns més que pels altres. No obstant, l’arribada de Tarradellas a Barcelona, al Palau de la Generalitat estava plena de simbolisme. Era l’inici d’un autogovern llargament reivindicat. En aquells moments no se’ns podia donar gaire més. Ara, treta anys després, sí. L’autogovern de l’era Tarradellas ja ha quedat desfasat. Ara cal buscar més quotes d’autogovern. Les decisions importants caldria prendre-les aquí. Ningú millor que nosaltres pot gestionar les nostres vides.
Ara caldria cridar: "Ciutadans de Catalunya, el futur és nostre!"

UNA DRETA ESPANYOLA IRRESPONSABLE

Les declaracions fetes ahir pel cap de l’oposició espanyola Mariano Rajoy on discrepava que el canvi climàtic sigui el “gran problema” ens han de preocupar a tots plegats. Tots els estudis mitjanament seriosos que s’estan fent apunten cap a un canvi en l’aspecte de la Terra per aquest segle. Així el nivell del mars pujarà inundant les zones més baixes com són els deltes.

Si ens hi posem a pensar veurem com una de les mesures del govern Aznar y a la que Rajoy no ha renunciat és el transvasament de les aigües de l’Ebre cap el llevant espanyol. Reconèixer que el canvi climàtic incidirà molt negativament al Delta de l’Ebre, seria el mateix que dir que, davant l’expectativa de negoci de València i Múrcia, que es pensa fer gràcies a l’aigua sobrera del nostre riu, renuncia a fer el canal cap al sud. Això faria que molts valencians i murcians sobre tot ja no hi confiessin i fruït d’aquesta desconfiança poguessin canviar el seu sentit del vot cap a altres formacions.

Les esperances de guanyar es veurien considerablement minvades. Ho enteneu?

Diuen que per a mostra un botó. Fixeu-vos bé el que està passant als Estats Units. Un país que en els darrers anys ha estat governat per una dreta pura i dura. Han pres alguna mesura? Ells que són els grans contaminadors com a primera potencia industrial que són, tot el tema del canvi climàtic tampoc els importa gents. Els neoconservadors, normalment, no paren d’emmirallar-se en el país americà. Una altra prova més que evident que un hipotètic govern del PP no prendria cap tipus de mesura per evitar la desertització del nostre planeta.

dilluns, 22 d’octubre de 2007

EL PRESIDENT DE L'ARAGÓ MARCELINO IGLESIAS REBRÀ EL PRESIDENT DEL TAULA DEL SÉNIA

El President del Govern d'Aragó Marcelino Iglesias reb al President de la Mancomunitat de la Taula del Sénia Evaristo Martí, acompanyat d'una representació de tots els Alcaldes, al seu despatx oficial a Saragossa. El motiu de la visita és per saludar-lo, plantejar-li temes d'interès per als pobles d'Aragó de la Mancomunitat (Vall de roures, Pena-roja i Beseit) i convidar-lo a una nova reunió en un d'estos 3 pobles.

LA IDÍL·LICA SUÏSSA

La veritat és que coneixem ben poc de Suïssa. Diuen d’ella què és un país que sempre s’ha mantingut neutral. La seva riquesa es basa, principalment, en guardar els diners dels altres països, la majoria d’ells extrets dels seus territoris de forma il·legal. També coneixem la fabricació de rellotges i la seva indústria làctica, sobre tot els formatges. És un país que sistemàticament ha rebutjat entra a formar part de la Unió Europea. Déu ser que es considera autosuficient.

Ahir es van celebrar eleccions i hi va guanyar un partit xenòfob. La veritat és que el racisme és un moviment en augment per molts països europeus: Àustria, Bèlgica i ara Suïssa són clars exemples. I és que l’animadversió cap els ciutadans estrangers per part de col·lectius que fins no fa molt eren d’esquerres està pujant. Ja no perquè veuen perillar els seus llocs de treball, sinó perquè es creu que obtenen dels respectius governs uns privilegis que els hi són negats al d’aquí. Amb això es basa el discurs de l’extrema dreta.

Diu que un dels principals punts del partit extremista suïs era la d’expulsar els estrangers que delinqueixen. Potser la porta s’obrirà per aquests, perquè és la situació més susceptible. Però ja se sap que quan la porta està oberta, tancar-la cada cop és més difícil.

diumenge, 21 d’octubre de 2007

AVE, SÍ; AVE, NO

S’ha encetat un discurs sobre si s’han de paralitzar o no les obres del tren d’alta velocitat que ja són a tocar de Barcelona.

Jo no sé si aniré mai amb l’AVE. Si per les Terres de l’Ebre no hi passa les possibilitats d’anar-hi un dia es redueix moltíssim. Només si cal anar a Madrid, però hi vaig molt poc. Vagi per davant que el que jo voldria és que milloressin ostensiblement les comunicacions amb la que és capital de Catalunya.

No obstant això, sóc del parer que les obres de l’AVE no s’han d’aturar.

Crec que l’opinió pública, en general, és molt hipòcrita. L’any 1992 mentre a Barcelona s’hi veient les millors olimpíades de la història, a Sevilla tenia lloc l’Expo. Mentre a Barcelona les comunicacions amb avió eren prou bones, el govern de Felipe González va creure oportú comunicar la capital de l’Estat amb Sevilla mitjançant un tren d’Alta velocitat. Les crítiques des de Catalunya no es van fer esperar. Fins i tot, encara no fa molt es recordava que l’AVE a Sevilla va arribar fa 15 anys. Ara ja hi és a les portes de Barcelona. Queden un parell de mesos de molèsties (si és compleix el calendari) Què guanyem de parar-les. Si ha de ser una cosa momentània mentre es prenen les mesures adients, ho entenc, però una paràlisi total surt fora de tota lògica.

QUI ES FA RIC AMB EL PETROLI?

Amb el preu del cru per sobre dels 90 dòlars barril i el de les benzines totes per damunt de l’euro, està clar que s’estan batent tots el record en quan a l’alça dels preus del carburant. Però el preu del barril de cru és una quantitat, cada cop més important, però mínima respecte als impostos que es carrega als hidrocarburs. L’Estat grava els combustibles líquids amb l’anomenat Impost Especial sobre hidrocarburs amb un 70 % sobre el preu net després de refinar-lo: (www.juandemariana.org/comentario/1021/impuestos/ruedas/)

Així, com és un percentatge com més s’apugen en origen, més s’encareixen a la venda i el consumidor, cada cop, el té que pagar més car.

Que als països exportadors el negoci els surt rodo? Segur que si, però també els estats s’emporten la part del lleó d’aquest enorme negoci.

Els carburants estan en pujada lliure i ningú pot preveure quan s’aturarà. Segurament que mai o al menys mentre durin les reserves. Poden haver-hi períodes de temps amb lleus baixades, però hom pensa que seran de curta duració.

El motiu és que el petroli cada cop serà més escàs. Les grans reserves: L’Orient mitjà, Veneçuela, Estats Units, etc. s’estan esgotant. També es redueixen les reserves estratègiques.

Ara bé, el que més m’empipa de tot plegat és que els estats, amb l’enorme benefici que hi treuen no destinin més inversió a la recerca de noves fons d’energia alternativa. També les grans marques d’automòbils podrien anar traient al mercat nous vehicles propulsats amb altres tipus de combustibles. Què estan esperant? Segurament que s’esgoten tots els pous petroleres que, avui per avui és la gran gallina dels ous d’or!

MARAGALL S'AFILIARÀ A CONVERGÈNCIA?

L’humorista tarragoní Casto Sendra, més conegut per Cassen, en una de les seves paròdies humorístiques parlava d’un soci del Barça que era tan culé que abans de morir es feia del seu etern rival, l’Espanyol. El motiu era que preferia que morís un soci de l’Espanyol abans que un del Barça.

Bromes a part, confirmat que Maragall pateix alzheimer, un li desitja que pugui portar la malaltia de la millor manera possible i que pugui tenir una bona qualitat de vida el màxim temps possible.

President Maragall sempre et portarem al cor. Visca Catalunya!

L'ETERNA JOVENTUD

Mirant cap al mar, prop de les Cases d’Alcanar, però terme municipal d’Ulldecona, a la partida de la Revertera, s’hi troba un petit hotel de 4 estrelles: Cal Naudí.

Em contaven ahir que abans de convertir-se en allotjament turístic era residència d’un senyor d’Alemanya que hi va viure molts d’anys. Va arribar al nostre país en temps del dictador i s’hi va quedar. Es veu que la seva vida estava envoltada d’un cert misteri i fins i tot hi ha qui creu que era un exiliat del règim nazi. Sigui com sigui aquest senyor va morir als 110 anys, encara que els darrers la seva mobilitat es va reduir tant que va acaba en cadira de rodes. Sovint rebia visites. Sempre de companys dels seu país d’origen. Qui el va veure diu que tot tenien més de 100 anys.

Resulta una mica estrany que es puguin trobar persones tan grans. La imaginació és lliure i que cadascú pensi el que vulgui.

dissabte, 20 d’octubre de 2007

CIUTADÀ MARAGALL

El President Maragall s’ha donat de baixa del PSC. Primer va fer-ho la seva dona Diana i ell feia temps que ho estava donant a entendre. Diu que ho fa per a dedicar-se a treballar per l’alzheimer. No cal... si un vol treballar en bé d’u n projecte solidari pot fer-ho sense deixar la militància d’un determinat partit o sindicat.

A Maragall quan era President de la Generalitat li van fer el llit, com vulgarment es diu. I li van fer-li des de tants de llocs: Pacte Zapatero-Mas, lluites internes pel control del PSC, els d’ERC que no van saber estar a l’alçada d’allò que cal per estar a un govern, etc. Entre tots el van matar i ell sòl és va morir...

Des d’ara serà el ciutadà Maragall sense compromisos però compromès. Que li vagi bé.

DUES DE CALENTES

Per les declaracions fetes parlant meravelles del franquisme, a Mayor Oreja, una ciutadana basca la denunciat y a Francisco José Alcaraz, el president de les Víctimes del Terrorisme (versió PP), l’Audiència Nacional també li ha imputat un presumpte delicte d’injúries al cap del govern espanyol del qui va dir que vivia amb “connivència” amb la banda terrorista ETA.

Ara només falta que "ses" senyories els jutges els comdenen... però com la majoria són dels seus...

CARRILLO: TENIR EL CAP LÚCID ALS 90 ANYS I PICO...

Santiago Carrillo ha dit que, des de la Guerra Civil Espanyola, les úniques coses que no han canviat han estat la dreta espanyola i l’Església Catòlica. Totalment d’acord. La dreta segueix sense modernitzar-se, sense posar-se a l’altura de la dreta europea; nostàlgica del seu passat, etc. Y de l’Església què dir que ja no ho hagi dit? Més del mateix...

Avui m’han fet veure que encara hi havia una altra cosa que no havia canviat: la Justícia. També hi estic d’acord, que us he de dir...

TECNOLOGIA PUNTERA FETA AMB MATERIAL RECICLABLE

El Punt d’avui porta la notícia de que a Flix s’instal·larà una fàbrica per produir silici per a plaques solars a partir de la clofolla de l’arròs, més conegut per “cascarilla”. La fàbrica crearà 400 llocs de treball. És una notícia com les que voldria cada dia llegir a la premsa. Que a les Terres de l’Ebre es fa inversió, tot creant llocs de treball i a sobre amb la utilització de material autòcton i del que fins ara poca utilitat se li donava, sinó per posar al terra de les granges.

divendres, 19 d’octubre de 2007

EL VALLE DE LOS CAIDOS, PARC TEMÀTIC

Que el Partit Popular estigui d’acord amb que el Valle de los Caidos deixi de convertir-se en un lloc emblemàtic del franquisme, sorprèn..
Però tal com deia ahir les coses no són com volen que siguin els altres, són com nosaltres mateixos volem. El Valle de los Caidos, mal que ens pesi als demòcrates, seguirà sent sempre un símbol per als franquistes. I en esta Espanya rància, se suposa que el dia que morin tots els que van fer la guerra al bàndol nacional, fill i nets, de franquistes en seguiran havent-hi. Què s’ha de fer!
Per molt que es digui que no és un símbol, si volen anar a celebrar el 20-N, l’1-A o el 4-O, qui ho impedirà. La imposició per la força ens convertiria a nosaltres mateixos en estat repressor.
Així que proposo una reforma integral gegantina i convertir-lo en un parc temàtic. Mireu que no parlo d’un parc d’atraccions (que de vegades es confon) Parlo de fer unes grans instal·lacions per explicar que va suposar la guerra civil espanyola, con es va desenvolupar, quines forces hi van intervenir, etc.
Una anècdota. En la visita que la meva dona i jo hi van fer l’any 1988, uns vells combatents republicans de la zona, a peu de la gegantina creu, em van contar que, quan Franco el va inaugura, va convidar a l’ambaixador dels Estats Units, la única nació amiga que tenia el regim i aquest li va soltar al dictador: “Si als Estats Units tinguéssim diners, també faríem una obra així” Evidentment no li va dir seriosament. A Espanya molta gent estava passant gana!

GUERRA PEL CONTROL DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

Llegeixo a l’edició vespertina digital del Periódico de Catalunya què, per primera vegada a la democràcia el govern de l’Estat ha recusat a dos integrants del Tribunal Constitucional per considerar-los “infectats políticament”. A la ment de tots està que dintre de poc s’ha de debatre els articles de l’Estatut català recusats entre altres i principalment pel PP.
Vull entendre que el govern de José LuisRodríguez Zapatero dóna així un pas important per a que l’Estatut català pugui passar sense més sobresalts el tràmit del constitucional i, al menys, que quedi redactat tal i com el seu dia van aprovar les Corts Generals.

EL CASTELLÀ UNA LLENGUA EN PERILL

Publicava en estudi el Periódico d’ahir on els joves catalans, majoritàriament consumien cultura en castellà. Sobre tot veien televisió, escoltant música, llegint llibres o revistes, entrant a pàgines web o escrivint missatges amb el mòbil era on el castellà superava amb escreix al català. A l’únic lloc on guanyava el català era amb les exposicions visitades. Cosa molt normal si pensem que quasi totes les administracions solen fer les exposicions en català. Així, corre perill el castellà a Catalunya? No, absolutament, no! A veure si tots aquells que defensen una incidència més forta de la llengua castellana se n’adonen de que, encara que no es vulgui, la cultura castellana ens seguirà entrant pels ulls i per les orelles, mentre que el català, molts cops, el tindrem que anar a buscar i podrem donar gràcies si el trobem. Un exemple clar, el cinema. Algú en dóna més.

UN BLANC A L'ÀFRICA

Bé podria tractar-se del títol d’una novel·la d’aventures, però res més lluny. Es veu que hi ha un científic molt bo què és premi Nobel, descobridor del genoma humà que té una teoria força curiosa: Els blancs són més intel·ligents que els negres. Suposo que no va dir que les homes ho són més que les dones per por que la seva li donés un cop de puny. A l’època medieval, no recordo quin concili, l’Església catòlica va acceptar que la dona tenia ànima. O sigui que en aquest aspecte fins i tot l’Església va per davant seu, que ja es dir...

A aquest senyor de nom James Watson el voldria veure jo a l’Àfrica per veure com sobreviu. El que a Europa o els Estats Units entenem per ser intel·ligent, per tenir un nivell intel·lectual alt, arribar a un status social important, etc. potser no tingui res a veure amb demostrar la intel·ligència a l’Àfrica. Menjar cada dia o sobreviure en condicions extremes pot ser el significat de ser intel·ligent.

Així doncs, debat tancat!

Ah! I molt bé pel Museu de les Ciències de Londres per donar-lo amb la porta als morros i cancel·lar-li una conferència que anava a donar.

dijous, 18 d’octubre de 2007

DARRERES NOVETATS DEL TAULA DEL SÉNIA

http://www.tauladelsenia.org/
 
PORTADA:
- Este divendres a Ulldecona, entrevista amb Josep Poblet
- Carles Santos i Adam Raga junts
- El Taller de Empleo comença el 2 de novembre
- Arenas Posibles, 3r Premi al Campionat del Món a Xina
- A Beseit (27 i 28 octubre) Dia dels Bolets
- La Mancomunitat prepara les subvencions industrials per al 2008
 
AGENDA:
19/10 Entrevista amb President Diputació Tarragona
24/10 Reunió a Zaragoza amb Marcelino Iglesias
24/10 Selecció alumnes i resta de personal del Taller de Empleo
30/10 Reunió amb D.G. Cohesió Territorial (Conselleria Presidència,
Generalitat Valenciana)
07/11 Reunió amb Director del SOC (Generalitat catalana)

LA INTRANSIGÈNCIA DE L'ESGÉSIA CATÒLICA

Quan parlem d’integrisme religiós ens sòl venir al cap els líders musulmans arengant els seus fidels a lluitar contra l’infidel.

En solem oblidar de l’església catòlica que, sovint i exceptuant comptades vegades, es mostra totalment intransigent a l’hora d’acceptar canvis i de tolerar actituds. Parlo de lo que he escoltat ara fa un moment a la SER. Quan el Papa de Roma tenia que visitar València (avui només parlo d’allí) es va crear una plataforma anomenada “Jo no t’espero” en contra posició a l lema institucional de “T’esperem”. Fins i tot van circular per Internet unes gracioses fotos de Benet XVI “tocat” amb les típiques “ensaïmades” i el vestit de fallera. La gent que formava aquesta plataforma com a mostra de rebuig van decidir apostatar. Per a fer-ho cal que l’Església Catòlica inscrigui a la partida de bateig l’anotació pertinent. Es van negar a fer-ho. Ara un jutjat civil ha donat la raó al demandant i ha condemnat l’Església a atendre la seva petició. Doncs bé, presentaran recurs de súplica davant el Tribunal Suprem.

Jo que sóc del que penso allò del Quixot: “amb l’Església hem topat, amic Sancho”, sóc mol més pràctic. Fa anys que veig que tot plegat és un engany i, com he dit altres cops, no participo dels actes litúrgics ni cap mena de rictus religiós. Què per a l’Església Catòlica segueixo sent cristià? I què més dóna? És que algú ha de venir a dir-me que sóc o que he de deixar de ser? Si jo no em considero cristià, com tampoc em considero monàrquic és per la meva pròpia voluntat de no ser-ho. Me dóna igual el que puguin pensar els altres de mi. Ningú ha de verinem-ho a dir. Com jo, que tampoc diré a la gent que deixen de creure només perquè jo no ho faig. Això és la veritable llibertat!

PSPV-PSOE

Els socialistes valencians fa molts anys que no aixequen cap. Les derrotes electorals es succeeixen una darrera l’altra. El desgast que sofreix el PP resulta, fins i tot, irrellevant. La manca d’idees de com encarrilar la seva comunitat pareix evident. Un exemple: Joan Ignasi Pla, el fins avui secretari general del partit està far de demanar el transvasament de l’abret com si això fos la solució definitiva al problema. Evidentment la possibilitat de fer diner fàcil per part dels petits propietaris que han venut les seves terres als especuladors o els que tenen l’expectativa de fer-ho tampoc no ajuda. La Unió Europea s’està afartant de fer informes criticant la construcció salvatge, el creixement insostenible. Els jutjats han demostrat que a casos com el parc d’atraccions de Terra Mítica hi van haver tota mena d’irregularitats. Des de cremar un espai protegit per a poder-lo desqualificar després, fins al pagament de comissions il·legals a dirigents del PP valencià, com el propi Eduardo Zaplana, el cartagenero passant per d’impagament a les entitats financeres com la CAM i Bancaja (en altre temps també Bancaixa) A Valencia la única solució es la de “començar de nou”. S’ha d’acabar amb aquesta política neoconseradora. Paro els seus ciutadans hi tenen molt que dir. I difícilment no canviaran si des de el principal partit de l’oposició no es porta un programa engrescador que sigui capaç de “transformar” el País València d’una manera més intel·ligent. Jordi Sevilla té molts números per encapçalar el nou projecte. Esperem que el bagatge d’haver estat col·laborant estretament amb Zapatero li serveixi d’alguna cosa. També crec necessària la total complicitat dels altres partits: Bloc Nacionalista del País Valencia, Esquerra Unida del País Valencià, Esquerra Republicana... És missió difícil, però no impossible. Amb el temps ho sabrem.

SOS. TEL. 963918396 (ACC. CULTURAL PV)

Si no voleu que tanquin els repetidors de TV3 al País Valencià, l’Eliseu Climent, el president d’Acció Cultural del País Valencià ha fet una crida per que tothom que pugui aporti la quantitat de 10 €. Al telèfon de dalt us donaran més informació i us recolliran les vostres dades. El número de compte per fer l’ingrés és el 2077-0001-27-3103581289. També volen recollir diners venent una reproducció d’un quadre de Tàpies que ha regalat a la fundació. En nom d’ells gràcies.

dimecres, 17 d’octubre de 2007

LA AUTORITAT DE RAJOY

Realment mana Rajoy dintre del PP? I si no mana ell, qui mana? L’altre dia, Mayor Oreja, fa uns anys l’home fort del PP al País Basc i nebot de qui va ser ministre en temps de Suárez, Oreja Aguirre, va voler dir que a Euscadi, en temps de Franco la gent vivia de “puta mare” Tres dies després, diu el diari digital “el Plural”, encara no ho ha desmentit. També llegia avui al Periódico que mentre ell (Rajoy) es mostrava d’acord amb la forma d’actuar de José Luis Rodríguez Zapatero davant Ibarreche. Zaplana, amb la seva verborrea que el caracteritza, llençava tota una sèrie d’improperis com què el govern no és fort, què no actua con deu, etc. Això pot donar a pensar que els homes forts del seu partit van per lliure. També, evidentment, tot pot ser una maniobra perfectament dirigida des de la FAES (a la vegada dirigida per Aznar) No sé si amb la intenció de confondre al rival, a l’opinió publica i així es parla més del PP...

El que pareix clar és que a Rajoy li queda només una afaitada a la barba. O dit d’una altra manera: com què porta barba, molt aviat els mateixos del seu partit li afaitaran i amb una sola ne tindran prou per posar-lo de potes al carrer. Què sempre serà després de les eleccions? Home, això segur!

L'ESPANYA QUE NO ENS ENTEN

És una veritat irrefutable que hi ha un gran sector d’Espanya que no ens entén. I el que encara és més greu: No ens vol entendre!

Al programa “Tengo una pregunta para usted” de TV1, hi va haver gent que es va dirigir a Josep Lluís Carod-Rovira anomenant-lo “José Luis”. He de confessar que no vaig veure el programa, com tampoc vaig veure quan van entrevistar al ara sí José Luis Rodríguez Zapatero o Mariano Rajoy. Però se’n ha parlat molt: a la feina, al Club d’Albert Om... Potser l’actitud de Carod-Rovira no va ser la més apropiada per atreure’s aquesta gent que tant d’odi ens tenen. I mireu que no parlo només de gent del PP, també dintre de les files del PSOE hi ha aquesta mena de gent que són més nacionalistes espanyols que socialistes. I crec que no estic descobrint res! Està clar que aquella senyora “vallisoletana” no tenia cap interès ni en entendre català ni del que pensem veritablement i el perquè de tot plegat. Pel seu aspecte de vestir era una “dama” del PP (no fa gaire vaig deixar una entrada sobre les formes de vestir segons la seva ideologia política. Però les seves respostes van ser contundents. No va enganyar ningú i, pareix ser que va eclipsar als altres dos companys de nit: Gaspar Llamazares d’IU i Josep Antoni Duran i Lleida. Dir-los que si en “300 anys de domini” s’havien pronunciar Swazeneguer o Shevardnatze i no el seu nom tenien que comprendre el sentiment que tenim des de Catalunya cap a ells, o alguna cosa així, va ser tot un exemple gràfic del poc interès que tenen de saber més coses sobre el poble de Catalunya i els catalans.

SENY!!

Després d’unes setmanes controvertides en referència al traçat de l’autovia de l’interior de que si passava per Font de Quinto (Campredó) o si més prop de Tortosa, finalment pareix que s’hagi posat seny. Coneixem que fou l’exalcalde de Tortosa Joan Sabaté qui va proposar que el nou traçat passés a l’altura de Vinallop per no “dividir” Campredó. També hi va haver una certa acció veïnal que fins i tot van fer una mena de logotip molt gràfic d’una persona separada en dos per expressar allò que passaria amb el seu poble. Avui es pot llegir al Periódico de Catalunya que l’Ajuntament de Tortosa ha aprovat fer només petites al·legacions al projecte per no endarrerir més la seva posada en marxa d’una infrastructura que tothom a les comarques del sud de Catalunya considera vital. Diu el Periódico que l’home que ho ha fet possible ha estat el delegat del govern, el rapitenc Lluís Salvadó. Si és veritat que Salvador ha estar el mediador d’un acord tant important, només per això, baix el meu punt de vista, es mereix el reconeixement públic per la seva tasca. Felicitats. Hi ha que no s’ho imagina, però l’enrenou que s’estava “cuinant” tenia l’aspecte de convertir-se “guerra territorial” entre los dues primeres ciutats del territori. Amposta no s’hauria quedat callada. La postura actual era d’una calma tensa a l’espera de que la petició de Sabaté i els campredonencs, s’acabés de confirmar. Torno a dir-ho: “S’ha posat seny!”

dimarts, 16 d’octubre de 2007

DINAMITA CONTRA ESQUERRA

La Revista el Triangle du a la portada el següent titular: “Operació de Mas per dinamitar Esquerra”.
Evidentment s’està referint a la “refundació” que vol fer Arturo del catalanisme polític.
Que d’alguna maniobra es tractava, s’intuïa. Recordo que Arturo va dir que era per captar socialistes descontents... (?)
De totes maneres a Esquerra Republicana, de ser cert el titular del Triangle, li estaria ben merescut. ERC sempre ha anar amb CiU de “perdonavides” (recordeu allò de la equidistància?) Quan han tingut ocasió no li han volgut fer “sang”. Amb ERC al govern de la Generalitat i a altres llocs estratègics, era més fàcil captar vot descontent de CiU que no el PSC. Quan una “bestia” està ferida, si no se la remata, malament. Així, CiU, que per uns moments va estar “tocada”, pareix renéixer de les seves pròpies cendres. Ara farà un any, els resultats electorals van tenir un marge més estret que 3 anys abans.
La feblesa d’ERC (i també del PSC) està tornant a donar ales a CiU per a tornar a aconseguir quotes de poder semblants a les que ja va tenir.

ERRORS HUMANS I ERRORS MECÀNICS?

Josep Bargalló, president del Institut Ramon Llull i amb Maragall Primer Conseller, es veu que ha “fotut la pota”. Va donar per fet que després de la fira de Frankfurt, havien convidat la cultura catalana a la biennal de Venècia, quan no era així. Bargalló ha presentat la dimissió, cosa que l’honra, encara que el Govern no li ha acceptat. Ha estat un error humà. Pel que es veu sí.
Al programa el Club que presenta i dirigeix Albert Om a TV3 es debatia si la limitació de velocitat a 80 Km/ h reduiria l’emissió de CO2 a l’atmosfera o no. El representat de RACC, què s’oposen a la mesura, deia que segons el seus càlculs la reducció era mínima si es comparava amb les que es donaven des de la Conselleria de Medi Ambient. Mentre la Conselleria parlava d’un 12 % el RACC parlava que estava al voltant de l’1 o el 2 %. Preguntat sobre si s’havia utilitzat diferents mètodes de càlcul, el representant del club automobilístic deia que la fórmula era la mateixa, però que l’Administració s’havia equivocat, què podria tractar-se d’un error de signe (+ o -) o una cosa semblant.
A l’era de la tecnologia no veig jo a un funcionari fent enrevessats càlculs matemàtics. Més aviat veig una computadora fet l’operació que l’analista i el matemàtic han programat prèviament. S’ha equivocat la màquina. Potser... Les màquines com els humans també s’equivoquen. Encara que hi ha qui diu que si les màquines s’equivoquen és perquè s’ha errat la programació. Tot potser.

3 % i MÉS

Us recordeu del sarau que es va muntar al Parlament de Catalunya quan el llavors President de la Generalitat Pasqual Maragall va acusar a l’Arturo de què CDC cobrava comissions il·legals? De tot allò va sortir de positiu que un Jutge va obrir diligències per investigar que hi havia de tot això. Resultat. Al cap de 4 anys s’ha dit que al menys una empresa va pagar comissions a l’empresa pública ADICSA (llavors en mans de càrrecs de CDC) per aconseguir contractes. Però les comissions no eren del 3, no... podien arribar fins al 20 %. Així s’entenen tota la despesa electoral de CiU als comicis, les noves i flamants seus del partit arreu del territori...

Un que té contactes relacionats amb el món de la construcció, ja ho sabia i així li havien dit què, al menys a una població de les Terres de l’Ebre es paga fins al 20 % de l’adjudicació de l’obra per aconseguir el contracte.

I UDC, té els casos de Turisme, Treball... És veritat que al PSC i al PSOE també li han sortit casos, però es va pagar per ells, fins i tot alguns dirigents com Josep M Sala va anar a la presó. I el cons electoral va ser enorme.

Veurem algun dia a càrrecs d’altres partits tancats a la presó?

I Pujol per Banca Catalana... (?)

dilluns, 15 d’octubre de 2007

PROPAGANDA PARTIDISTA PAGADA AMB DINER PÚBLIC

(Aquest escrit és fruït de la col·laboració a Vinaròs News)

Començaré per fer-vos una pregunta. En política, les majories absolutes són bones o dolentes? Suposo que una àmplia majoria de vosaltres direu que són dolentes. Però per a qui governa? Evidentment, governar amb majoria absoluta et deixa les mans lliures per a portar a terme el teu programa i governar el municipi segons el teu propi model.

A la comarca del Montsià hi ha 6 majories absolutes: 2 de socialistes (Sant Jaume d’Enveja i Mas de Barberans), 3 de convergents (Amposta, Masdenverge i Santa Bàrbara) i una d’esquerra, encara que es van presentar-se amb una llista “blanca” (*) (Freginals)

Una majoria absoluta llarga, que es perllongui al llarg de diverses legislatures pot arribar a comportar que, per part del seu alcalde i l’equip de govern, s’agafin tics totalitaris i formes de governar que voregin la il·legalitat.

Em vull referir a les revistes municipals. Aquest mitjà de comunicació és una eina útil de fer arribar les notícies, avisos, anuncis, etc. a la ciutadania. Però sovint pot esdevindre un instrument de propaganda del partit que governa. Què s’ha d’esperar d’una revista que té per director l’alcalde i com altres membres destacats del consell de redacció, el regidor de cultura i el coordinador de mitjans de comunicació que és càrrec de confiança del propi alcalde. L’oposició municipal no té cap tipus de representació o sigui: ni veu ni vot!

Això comporta que la fotografia de l’alcalde presidint actes, inaugurant exposicions, etc. surti a la majoria de pàgines i els membres de l’oposició, si a les fotografies ens atenem, “no assisteixin mai a cap tipus d’esdeveniment”.

Una altra cosa que passa amb freqüència es veure publicat com article d’opinió un escrit que no mereix ni tenir la categoria de carta al director. M’explicaré. Es solen publicar escrits totalment parcials criticant de forma descarada els membres de l’oposició o lloant la persona de l’alcalde. De vegades aquest articles van signats amb pseudònim. També a l’apartat de cartes al director apareixen d’altres escrits amb insults cap l’oposició o altres persones que es permeten discrepar de la forma de fer política del govern municipal, sovint amb inicials fictícies o fins i tot amb noms “inventats”. Això sí, a les instruccions que regulen aquest tipus d’escrits s’hi demana fins i tot la fotocòpia del DNI, cosa que no fan els diaris de difusió nacional. Encara que em digueu malpensat, aquestes instruccions són d’obligat compliment per als que no siguin “del partit” i es “salten a la torera” per aquells “fidels del règim”.

Pot semblar mentida, però en una democràcia consolidada encara existeixen petits “regnes de taifes” on l’alcalde exerceix un poder quasi que absolut amb l’aplaudiment dels seus votants!

(*) Una llista blanca és aquella que es presenta amb unes sigles que no corresponent a cap partit polític, però els seus vots comptabilitzen per a un determinat partit a l’hora de constituir els consells comarcals i diputacions. En aquest cas AM (Acord Municipal) ho faria per a ERC. Les candidatures oficials han de portar també aquestes sigles: ERC-AM o PSC-PM (Progrés Municipal)

INDEPENDENTISME EXCLOENT

Amb aquest títol no vull sorprendre ningú, sinó reflectir una realitat que m’ha passar aquest cap de setmana. Divendres passat vaig deixar una entrada al meu blog que vaig titular: “Espanya un país democràtic amb llibertat d’expressió”. El seu contingut feia al·lusió a l’escridassada que va patir el President del Govern Central José Luis Rodríguez Zapatero el dia de la festa nacional del 12-O durant la parada militar de Madrid. Doncs bé, hi va haver qui va aprofitar l’avinentesa per fer una alletat contra els socialistes (us convido a llegir totes les rèpliques i contra-rèpliques que es van produir per part d’aquesta persona i jo mateix) Es veu que aquest “senyor” no pot ni sentir a parlar de res que li soni a socialista i li és igual que siguin d’aquí o de la resta de l’Estat Espanyol. Es resisteix a nomenar el partit de Catalunya com PSC. Per a ell tot és PSOE. No el vaig voler tallar abans perquè no tingués l’excusa de poder dir què el privava de llibertat d’expressió, tot fent honor al títol de l’entrada. Finalment i, fins ara, després de entrar fins a tres vegades i després de la meva tercera contra-rèplica, no ha tornat a entrar. Cal dir que li vaig denotar certa dèria obsessiva. M’explicaré. El meu blog el tinc configurar de que per a poder deixar un comentari cal que jo l’autoritzi. Prèviament, com si es tractés d’un correu electrònic, em surt a la llista dels correus entrants i després de llegir-ne el contingut puc optar en rebutjar-lo o acceptar-ne la publicació. Fins ara he optat sempre per aquest segon cas: Totes los opinions deixades han estat publicades. Però amb el cas d’aquest senyor (poemes i lletres) –encara que de poemes me’n va deixar ben pocs, tot sigui dit- aprofita els seus comentaris per treure tot l’odi que té cap els socialistes i sobre tot, em dóna entendre cap a la figura d’Alfonso Guerra. –Faig un parèntesi. Si llegeixes aquest escrit m’he permès buscar-te una adreça per a que puguis expressar-li “tots els teus sentiments”. Alfonso Guerra és el President de la Fundación Pablo Iglesias i com a tal té el correu electrònic: presidencia@fpi.es. En canvi ell, tenia que entrar cada cop a veure si jo li havia contestat el seu darrer comentari. Si això ho perllonguem a tres dies (una entrada per dia) podreu comprovar per vosaltres mateixos la veracitat del que estic dient.

La veritat és que jo vaig sentir-me com aquell que entra a casa teva per insultar-te. Fins aquí podríem arribar. Si vol deixar opinions com les que va deixar al blog que jo administro i per tant, considero meu, que se’n obri un! I li vaig a fer fàcil, fins i tot li proposaré un títol: FÒBIA SOCIATA.

Ja anuncia des d’aquí que aquest senyor, sinó m’enganya ja no deixarà cap opinió, ja que no toleraré més insults cap a mi o la meva gent.

I tal com li vaig dir al meu darrer comentari, penso què seria bo per ell que acudís a demanar ajut a algun professional. No és normal que un que es digui independentista (proper i votant de ERC) tingui més odi als socialistes que als de l’antic règim de Franco! –o al menys és el que jo vaig entendre-.

Avui el Periódico de Catalunya publica una enquesta sobre fer un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya. En cas de fer-se no descarto votar-hi a favor. Però amb persones com aquesta que exclouen de Catalunya fins i tot als catalans, potser diria NO, GRÀCIES, JA ESTIC BÉ COM ESTIC!!

REAFIRMACIÓ DE LES PARAULES DEL PRESIDENT MONTILLA

Les paraules del President Montilla no són, sinó recuperar vells lemes de la dictadura i la transició política i capgirar-los una mica. En aquell temps, els de dretes, els que estaven al govern, deien. “¡España antes roja que rota!” Ara juguen a tot o no res: “¡Ni roja ni rota!”

En canvi les esquerres teníem altres consignes: “¡joderos fachas que teneis la sangre roja y el corazón a la izquierda!”

diumenge, 14 d’octubre de 2007

MÉS SOROLL QUE NOUS

Darrerament s’ha muntat algun sarau amb un ressò mediàtic molt acusat. N’hi ha prou amb cremar algunes fotos del rei per a que la premsa de Madrid ho porti a tota plana i qualifiqui a tos els catalans de subversius, separatistes, etc. I després surtin el “contrarevolucionaris” de torn i es posin a cremar fotos d’en Carod Rovira tot demostrant la classe d’energúmens que són.

N’hi ha prou en que uns reduïts grups d’exaltats vulguin moure gresca per a que es pensi que és tot un país qui està al darrera.

I no ho dic jo. Ho diuen les enquestes. Mal que ens pesi, la monarquia segueix com la institució més valorada a Catalunya. Potser sigui fruit de la ignorància, potser...

També passa amb els sectors més soberanistes de ERC. Els alcaldes ‘aquest partit han volgut tancar d’un cop aquest debat i s’han postulat amb les tesis de la seva direcció nacional.

Quan això passa només queden tres solucions: o seguir lluitant des de dintre fins a aconseguir els teus propòsits o tornar a la línia oficial o marxar cap a casa.

NIT ESPANYOLA I MILITAR A LA DISCOTECA METRO

Em diuen que la nit del 12 d’octubre, diada nacional d’espanya, abans dia de la raça i també la festa de la Guardia Civil, la discoteca Metro d’Amposta va dedicar-la a la música pop espanyola. I pop tenia per fons els colors de la “rojigualda”. I les go-gos vestides de militar!

Després tots serem nacionalistes catalans, independentistes o el que calgui, però, com a bon català, la pela és la pela...

dissabte, 13 d’octubre de 2007

DARRERES NOVETATS DEL TAULA DEL SÉNIA

PORTADA:
- Carles Santos i Adam Raga
- 3s. Jornades Micològiques
- Taller de Empleo Tierra de Encuentros
- 270 tractors de "basura", recollits en els Plans d'Ocupació
- 3.900.000 € als Pressupostos de l'Estat per a camins
- La Mancomunitat prepara les subvencions d'indústria per al 2008
- Este mes d'octubre es farà públic el veredicte dels Jurats del
 Concurs
 
 
AGENDA:
19/10 Reunió amb JOSEP POBLET, President Diputació Tarragona
24/10 Reunió amb MARCELINO IGLESIAS, President Aragó
07/11 Reunió aml JOAN J.BERBEL, Director del SOC de Catalunya
 
 
OCI:
- Mira les fotos rebudes
- Botiga
 
ENQUESTES, LLIBRE DE VISITES: Mira... i vota!

UN ALTRE ESCRIT PUBLICAT

Sota el títol de “La Xina, el gran amic asiàtic”, dissabte dia 6 vaig publicar un escrit en aquest mateix blog. Dimarts el publicava el Punt i avui ho fa el Periódico de Catalunya. Això sí, amb altres denominacions i en el cas del Periódico un xic "retocat"

AL GORE PREMI NOBEL DE LA PAU

La Fundació Nobel ha atorgat el premi que porta el seu nom a qui va se vice-president dels Estats Units d’Amèrica en l’època de Billy Clinton, Al Gore. Compartit premi això sí, amb el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic de Nacions Unides. Felicitats perquè amb la divulgació del vídeo i amb les conferències que ha fet arreu del món, de ben segur que se’l mereix. Però, des de dintre del govern americà, hagués estat possible fer la mateixa divulgació? La resposta és clara: No.

Estats Units mai ha ratificat els acords del Protocol de Kioto sobre canvi climàtic i s’ha oposat a qualsevol modificació de la seva taxa de CO2 que llença a l’atmosfera. Per això, n’estic segur, que si Al Gore tingués un càrrec dintre del govern dels Estats Units, no hauria guanyat el Nobel, perquè, senzillament, no hauria fet cap tipus de divulgació sobre les causes i resultats que ens pot comportar el canvi climàtic.

divendres, 12 d’octubre de 2007

ESPANYA UN PAÍS DEMOCRÀTIC AMB LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

Que avui 12 d’octubre a la parada militar de Madrid escridassessin al president del govern José Luis Rodríguez Zapatero, era més que previsible. Per això existeix la democràcia i la llibertat d’expressió.

Però la majoria dels qui l’han escridassat (en persona o els seus pares), en temps de Franco acudien a la Plaza de Oriente a victorejar el Caudillo. Allí n’hi havia xiulets ni escridassades.

Aquesta mena de gent, no ho dubtem, són uns nostàlgics del règim dictatorial de Franco. Són els que acudeixen a les manifestacions convocades pels bisbes o l’AVT. Ells protesten, però no volen que ho facin contra ells. Llibertat d’expressió, sí, però només cap a una direcció. Ahir ho deia Iñaqui Gabilondo Pujol a Cuatro: “Propongo que se canvie la Ley electoral que sólo tendrá dos artículos. Artículo primero.- Sólo el Partido Popular puede ganar las elecciones. Artículo segundo.- Y si no las gana se aplicará el artículo primero”.

MARION JONES

Alguna vegada he deixat una opinió similar a la que vaig a donar avui. Després de tot l’enrenou sobre el tema del dopatge de l’atleta nord-americana, sóc del parer que no se l’hauria de castigar amb multes o presó. El motiu? Perquè crec que amb el càstig “social” ja n’hi ha prou. Una atleta que reconeix davant del món la seva culpabilitat i que fa entrega de les medalles guanyades a Sidney és com haver arribat a tocar el cel i de cop hi volta caure a l’infern.

En quan al dilema del COI sobre tenir que entregar una de les medalles a l’atleta de Grècia que quatre anys després va eludir que li fessin l’anàlisi anti-dopatge, s’acabaria amb la declaració de nul·litat de la guanyadora de la carrera, sense caler donar-li a l’altra atleta que amb tot la evidència, també és una tramposa.

CONVERGÈNCIA NO VOL ORIOL PUJOL

Ja ho deia no fa molts dies: “mai segones parts han estat bones”, en referència a Oriol Pujol i Ferrusola. Està clar que hi ha un sector de dintre del seu partit que no en vol ni sentir-ne a parlar de que un dia el fill de qui va ser President de la Generalitat, pugui ser el president del partit. Això que, segurament, comptarà amb els millors avals: el del seu propi pare i el que és avui el màxim dirigent: Arturo Mas.

Arturo ja va ser l’aposta de Jordi com si d’un fill gran es tractés. No hi va haver debat intern. Allí es feia el que manava Jordi! Per això avui encara compta tant.

Jo suposo que com a pare m’agradaria veure a un fill meu arribar tan alt o més que jo. I suposo que Jordi Pujol ja fa anys que també hi devia pensar. Però a la criatura encara li mancava formació i experiència. A l’ombra d’Arturo, el seu protegit, de segur que acabaria agafant tot aquest bagatge. Però una part del parit deu pensar que de pujols ja n’hi ha prou amb un i que una cosa és el pare i l’altre al fill. El pare, per a mi ha estat un gran “visionari” de Catalunya que va fundar un partit per al seu servei personal i la seva inesgotable ambició de poder. Alguns militats ja se’n han donat compte i potser volen una mica de democràcia, què ja està bé d’imposicions i nissagues.

MOTOS JAPONESES

Llegeixo avui al Periódico que al Japó, el país on s’hi fabriquen més motos i on són la majoria de les grans marques, no fan servir les de gran cilindrada. Això fa que els accidents a la carretera siguin menys de la meitat que ha Espanya. No és cap novetat que passin coses així. El grans fabricants d’armes tampoc les usen per als seus països, llevat la normal substitució de les més antigues, però sí les comercialitzen amb els països més pobres on sovint hi solen haver guerres fratricides o frontereres. I moltes vegades es fa de forma il·legal en el gran mercat negre dels traficants.

No passa amb les motos, però la notícia m’ha fet pensar en la coincidència.

A L'EXTREMA DRETA LI MANCA COHERÈNCIA

Sempre he dit que quan manca coherència disminueix la credibilitat. I això passa, al meu entendre, sovint. A qualsevol ciutadà li passa. Qui és aquell que no diu “jo no sóc creient”? Però es casa per l’església, bateja el seus fill, etc.

Jo que vaig néixer durant el franquisme i faig estudiar una de les assignatures denominades les tres maries: religió, gimnàstica i Formación del Espíritu Nacional. En aquell temps, en la dictadura de Franco, Espanya era una “democràcia orgànica” en contraposició a la “democràcia inorgànica” d’ara. Què vol dir? Que la representació de la societat venia donada pel que es coneixia com a terços: un terç en representació sindical, un altre en representació del municipis i, finalment, un en representació de les famílies. Evidentment, a la pràctica, tots eren del partit únic: Falange Española Tradicionalista y de la J.O.N.S. (Juntas Obreras Nacional Sindicalistas) Ara resulta que un partit com aquest és legal i quan hi ha comicis s’hi solen presentar. O sigui, un partit anti-democràtic “juga” al joc de la democràcia. Per a mi no tenen cap tipus de credibilitat i suposo que per a la majoria vist els resultats que solen treure. Però mentre van apareixent de tant en tant i embolicant la troca com ha passat avui 12 d’octubre. El que no entenc és com un parit com aquest ja no està il·legalitzat.

dijous, 11 d’octubre de 2007

CONTRA-VÍDEOS

Com ja ho vaig dir l’altre dia, avui ho puc tornar a dir sense que ningú em digui que sóc un sectari o un hipòcrita. L’altre dia deia que això dels vídeos no em semblava bé. Per tant, avui puc dir tranquil·lament que el que han tret las Nuevas Generaciones, tampoc m’hi sembla. A és, voler donar-nos lliçons de democràcia i fer una paròdia de “pasa palabra” preguntant sobre la Constitució Espanyola. Jo a aquest, només el faria una pregunta: “Comença per la N, Què va votar Aznar i la majoria de càrrecs de l’antiga Alianza Popular el 6 de desembre de 1978”. Segur que la seva resposta seria “pasapalabra” I la correcta seria “NO”. Així que abans de donar lliçons de democràcia i llibertat, aquests hereus del franquisme, caldria que donessin un repàs a la història d’aquest país. Potser a més d’un li cauria la cara de vergonya.

¡VIVA RAJOY! ¡ARRIBA ESPAÑA!

Gallec com el Caudillo, darrerament l’ambició pel poder de Mariano Rajoy pareix no tenir límits. Primer pareixia un personatge gris, moderat en el seu discurs, titella d’Aznar, però poc a poc s’ha anat deixant anar. Els seu discurs s’ha tornat més agre, més agressiu, fins ahir... L’aparició en vídeo de la seva locució ha estat una posada en escena pròpia d’un estadista, d’un governant que arenga el seu poble en moments difícils, d’una aparició en una estampa nadalenca per a desitjar-nos el millor de cara l’any nou a punt de començar...

Però evidentment, ni és un estadista, ni és un governant... però segur que Rajoy sap que les oportunitats a la vida passen molt poques vegades i que a ell ja li ha passat una.

El vice-president de la Generalitat deia avui que de veure les imatges en blanc i negre li haurien semblat el NO-DO d’una altra època... I demà banderes nacionals, exaltació pàtria, desfilades militars. Quina por!!

dimecres, 10 d’octubre de 2007

QUI PAGA? L'USUARI (COM SEMPRE)

El Ministre Clos ha anunciat que degut a les inversions que efectuaran les companyies elèctriques a Catalunya pujarà el rebut de la llum. I quan les companyies elèctriques tenen beneficis, on van a parar? Por ser als clients? O a les butxaques dels seus accionistes i dirigents?
Des del Col·legi Oficial de Metges de Catalunya es parla de co-pagament per a fer front al dèficit de metges a Catalunya per evitar que els pacients vagin tan sovint a les consultes. I a més qualifiquen de barra lliure l’accés als medicaments.
La veritat és que no han estat molt encertats amb el tema, no!
Al pensionista que ha pagat més de quaranta anys al sistema de pensions de la Seguretat Social i que ara ha de sentir que li diguin això, és per indignar-se! Amb la misèria de pensions que es cobren en aquest país i amb la carestia de la vida (avui dia Carles Francino a la SER que algú hauria d’explicar-nos el perquè abans d’entrar l’euro amb 166.000 pessetes es vivia prou bé i ara no arribes a final de mes...), com, a sobre s’han de pagar el medicaments. Sobre tot als crònics.
Malament anem...

DARRERES NOVETATS DEL TAULA DEL SÉNIA

PORTADA:- València, Catlaunya i Aragó, junts al Tossal del Rei
- Mas de Barberans, final dels Plans de Treball (270 tractors plens debrossa)
- Antoni Espanya (Delegat d'Agricultura), amb la Taula del Sénia
- 3.900.000 € als Pressupostos de l'Estat per a la Taula del Sénia
- El Taller de Empleo comença el dia 1 de novembre
- Noves ajudes a les indústries a través de la Mancomunitat
- Reunions dels Jurats del 1r Concurs de la Taula del Sénia
Podeu enviar Fotos i les penjarem!
Podeu mirar i escriure al Llibre de visites!Podeu votar a les Enquestes!
I comprar samarretes a la botiga!

L'ALTRA LLEI DE MEMÒRIA HISTÒRICA

Des de la Conferència Episcopal ho desmenteixen, però resulta molt sorprenent que mentre s’està elaborant la Llei de la Memòria Històrica, el Vaticà vulgui beatificar 498 màrtirs de la Guerra Civil Espanyola.

Realment penso que podent fer el que els roti, però que no facin més crítica sobre una llei què, per a mi, farà justícia a moltes famílies que van veure com una nit s’emportaven el pare o al fill o a tots dos i al dia següent apareixia mart a la cuneta d’alguna carretera. Què la República també va fer malifetes? De ben segur que sí, però el règim de Franco, la dictadura, va tenir més temps. 40 anys! I per tant la possibilitat de fer-ne moltes més.

Què entre els màrtirs hi ha capellans? Pot ser sí, però, és que els capellans, pel fet de ser-ho no poden ser dolents? Hi ha molts testimonis que expliquen com van delatar algú pel simple fet de ser simpatitzant de la República, per ser roig.

Sinó, mireu l’exemple que portent avui els diaris. El del capellà argentí Von Wernich, acusat de sis homicidis, tortures i segrestos.

El que realment “xoca” és què un catòlic, per molt mal que faci, després va a l’església, es confessa i se li perdonen els pecats... fins la propera. O com un capellà culpable de 6 morts pot seguir sent-ho i resar cada dia a Crist? Incongruències de la vida... o de la mort!

dimarts, 9 d’octubre de 2007

JOAN AREGIO: MR. HYDE I DR. JEKYLL

Ho he volgut posar al revés del títol del llibre, pel temps que dedica a fer d’un i de l’altre personatge. A Joan Aregio se li han conegut al menys dues cares: La que tenia com a portaveu de l’ajuntament a la penúltima legislatura de Joan Miquel Nadal, la que va tenir com a president de la Diputació i la que torna a tenir ara. O sigui es passa més el temps fent de dolen (o sigui Mr Hyde) que mostrant la seva cara afable, sobre tot quan sortia a la publicitat de les coses que feia la Diputació al seu temps de president. Perquè mira que li agradava sortir a la foto! No havia setmana que no aparegués al butlletí de la Diputació!

Ara passa per moments difícils. Es veu que avui ha volgut fer-se el pinxo i mostrar una carta, segons ell per demostrar que els càrrecs de confiança de l’alcalde Ballesteros tenien targeta de crèdit i pareix que ha vulnerat el secret del correu i, segurament d’altres com la llei de protecció de dades, per mostrar-ho en públic sense el consentiment de l’interessat.

Segons la portaveu de l’ajuntament que ha dit que s’estudiaria el cas per veure si s’emprenen accions penals contra Aregio, la carta anava dirigida al cap de protocol de l’alcalde i no era res més que un avís per passar a recollir un teletac.

Està clar que a Aregio, com a Joan Miquel Nadal l’altre dia, les coses no els hi van bé. En el cas de “súper” Nadal, cria corbs i et se menjaran ells ulls!

SERRAT COM TIO ALBERTO...

Al cantoautor català Joan Manuel Serrat, el govern francès li acaba d’atorgar un dels seus principals guardons: l’ordre de la legió d’honor. Se li dóna per la seva lluita a favor de les llibertats.

Al seu disc Mediterráneo (la cançó del mateix nom va ser escollida la millor cançó espanyola del segle XX) hi ha un tema que porta per títol “Tio Alberto”. Una part de la seva lletra diu: “Da todo lo que puededar, su casa está de par en par, quién quiere entrar tiene un plato en la mesa. Peró no os cambia el cielo por la ORDEN DE LA LEGIÓN DE HONOR que le dió la República Francesa”.

Potser la lletra va ser premonitòria, qui sap... De totes maneres: felicitats company!!

QUI ENS GUARDA DELS GUARDIES

He volgut un joc de paraules per a parlar de la detenció de quatre guàrdia civils d’un total de 16 persones detingudes diumenge al costat mateix de la Ràpita. No valen justificacions com les que algú deia avui: què cobren poc! Si tothom que cobrés poc es dediqués a la delinqüència, al món hi hauria quasi tants lladres, contrabandistes, etc. com habitants té. El debat és un altre. Se suposa que els guàrdia civils cobren per vigilar i detenir els delinqüents, els qui passen la droga als nostres fills... I a l’hora de la veritat s’uneixen a ells per fer el mateix. A un bon preu, això sí. A Almeria, al poble del Egido també se’n van detenir 2 més. I no fa tants anys que també a la Ràpita es detenia un “teyco” (a l’argot del cos un tinent coronel)

Pel que jo sé, la Guàrdia Civil són molt durs amb la seva pròpia gent quan els enxampen fent una malifeta. Per la qual cosa, con dirien ells: els hi caurà el pèl. Però el guàrdies detinguts tenen una manca d’ètica impressionant i no són dignes de ser els nostres custodiadors.

dilluns, 8 d’octubre de 2007

NISSAGA DE PODER DELS PUJOL & Cia

Es diu que mai segones parts han estat bones. Si Convergència Democràtica de Catalunya, amb Arturo Mas al capdavant, ho té mol difícil per reeditar els èxits que va tenir el seu antecessor al càrrec i un dels fundadors (el principal) del partit Jordi Pujol, no crec que amb el seu fill Oriol les coses puguin anar millor. Ho he llegit al Diari de Tarragona que al menys, cap en aquesta direcció apunta. Si torna a fracassar Arturo, l’altre Pujol, l’Oriol, podria comandar la nau convergent.

Ara, amb l’Arturo embarcat amb altres “invents” com és el de refundar el nacionalisme, ha deixat al seu primer oficial a càrrec de la nau. Felip Puig (més conegut com Felip Fuig, després de l’espantada que va fer al Consejo Nacional del Agua per a no votar si en contra dels interessos de les Terres de l’Ebre) no és, al meu pare la persona més idònia. Es clar que jo que ni milito ni combrego amb la fe convergent, no sóc qui per dir-ho. Potser, des de la meva postura, el tindria que lloar i dir que és el millor, a veure si s’ho creuen i el van deixar fer... Bé, ells (els convergents) ja són prou grandets i sabran el que es fan, però jo, de tu, amb aquesta tropa no m’hi embarcaria... Per si de cas!

EXCÉS DE PRUDÈNCIA O D'IMPRUDÈNCIA

Una qüestió: Per una carretera amb trànsit normal circula un camió seguit d’un turisme. Encara que ha tingut ocasions per avançar, el turisme no ho fa. Un altre cotxe que precedeix el turisme, finalment, al veure que no avança, pren la decisió de fer-ho ell. Mentre fa la maniobra i veient que tot just ve un vehicle en sentit contrari i per no apurar l’avançament, pren la decisió d’amargar-se entre el camió i el turisme. Aquest, què no guarda la distància de seguretat, crida l’atenció tocant el clàxon al vehicle que ha fet la maniobra d’avançament. O sigui el cotxe que va tot just al darrera del camió ni avança ni deixa avançar, perquè no respecta la distància de seguretat. Segur que el seu propietari pensarà d’ell mateix que és un conductor excel·lent. Què no comet imprudències... Jo el qualificaria de conductor poruc en contraposició al conductor temerari. Quan troben un vehicle al davant, encara que tinguin l’espai i el temps per poder avançar, no ho fan i seguirien així quilòmetres i quilòmetres. De segur que no posen la seva vida en perill, però i la dels altres?

Fa molts anys, venint de Tarragona, tot just baixant el coll de Balaguer, abans d’arribar a la central nuclear hi havia un enorme rètol de la Dirección General de Tráfico. Hi havia tres cotxes dibuixats. El primer representava un cotxe que corria molt i les rodes no se li veient. El segon anava normal i les rodes eren perfectament rodones. I el tercer que significava ser un vehicle lent, portava les rodes quadrades. El text deia: velocitat? La normal, ni més ni menys (!), Queda clar, no?

L'EXTREMA DRETA DINTRE DEL PP

Aquest matí escoltava a la SER un debat sobre la Llei de la Memòria Històrica, així com una enquesta feta als ciutadans. Hi havia qui es preguntava que després de 70 anys des de que es va acabar la Guerra Civil Espanyola i 30 de democràcia, perquè el PP encara no és partidari de condemnar la dictadura de Franco. Les imatges i els fets quotidians ens ho demostren pro bé. Avui mateix, el Periódico porta una fotografia on un grup d’ultres (hi posa falangistes) amb bandera franquista i braç enlaire, esperen l’arribada dels detinguts de Batasuna. Aquesta mateixa gent és la que va a les manifestacions convocades per L’Associació de Víctimes del Terrorisme (versió Alcaraz)

Els resultats electorals diuen que a Espanya l’extrema dreta és residual. No és cert. Si l’extrema dreta, avui, es presentés per separat del PP el percentatge ens podria posar els pèls de punta. El que passa és que l’extrema dreta està dintre del Partit Popular i els seus dirigents en són conscients. És per això que no la volen “molestar” amb condemnes al franquisme, votant favorablement la Llei de la Memòria Històrica, etc. Són gent que miren al passat amb nostàlgia. En canvi, les esquerres, quan mirem el passat, ho fem per a què, com deia un contertulià, enterrar els morts, que després de 70 anys encara ho han pogut fer. Per a demanar justícia per uns fets que no haurien tingut que passar mai, però que malauradament van passar i encara avui patim les seves conseqüències!

diumenge, 7 d’octubre de 2007

LA "FIDELÍSIMA" CIUTAT D'ALCANAR

Torno a parlar de l’article que avui firma Josep Bayerri a la contraportada del diari el Punt. He llegit que Alcanar va obtenir el títol de ciutat l’any 1912, també atorgada per Alfons XIII, igual que a Amposta. Jo sempre havia sentit la versió de que aquest títol va ser concedit per Felip V perquè Alcanar va mostrar-se fidel a la causa Borbònica durant la guerra de Successió Espanyola. Ho he volgut buscar i a la enciclopèdia Viquipèdia em dóna la raó. El títol de ciutat va ser donat a Alcanar l’any 1709 per la causa abans esmentada. Sento contradir Bayerri però llavors Alcanar seria la segona ciutat del territori en obtenir aquesta distinció.

MÒBILS EN CATALÀ

El diari el Punt, diumenge, a la revista Presència, sempre hi fica unes webs recomanades. Avui n’hi ha una que m’ha sorprès: www.elteumobil.cat. Allí s’hi poden trobar models de mòbils (pocs, la veritat) que porten el seu menú en català. També hi ha tons, melodies, fons de pantalla, jocs, etc. Tot en català! Qui en dóna més?

Recordo que el mòbil que tenia abans era un SIEMENS i que portava el seu menú en català. Però molt barroer, ja que els accents de les vocals no guardaven correspondència amb els accents oberts i tancats de les vocals catalanes.

I com que sóc un mal pensat de mena, vaig cavil·lar que Siemens havia fet això perquè el Real Madrid portava a la seva samarreta la propaganda de la multinacional alemanya. Si més no, recordo que al principi de portar publicitat a les samarretes aquí a la lliga espanyola, el Madrid portava ZANUSSI i la baixada de vendes es va fer notar a Catalunya.

FANFÀRRIA OFICIAL

A la contraportada del Punt d’avui, a la seva columna quinzenal, l’escriptor tortosí Josep Bayerri titula: “Amposta cent anys de ciutat”. I immediatament després posa: “Les commemoracions històriques poden ser aprofitades per a promoure projectes de futur per a les ciutats sempre que no quedin diluïdes en la fanfàrria oficialista”.

Aquest peu de titular m’ha fet reflexionar i he arribat a la conclusió que a Amposta, com a tantes d’altres ciutats o poblacions d’arreu de Catalunya, de vegades hi ha més soroll que nous. Així opino de la majoria d’actes programats duran 2006 dintre del marc de la Capital de la Cultura Catalana. Posem un exemple. Si jo ara preguntés quins actes es recorden de la totalitat de programats, què se’m respondria. Si el lector és ampostí potser li vindria al cap alguns... els que va assistir i poca cosa més. Però la pregunta pot resultar una mica més complicada per a altres lectors de les Terres de l’Ebre a qui, ben segur, l’any de la capitalitat ampostina els va passar per la seva vida amb més pena que glòria.

Per començar, la presentació oficial dels actes ja s’ha fet i poques novetats aporta respecte a la programació d’aquest 2007. També hi consten inauguracions oficials (com la del arxiu comarcal) què, de no dur-se a terme la commemoració, igual s’inauguraria! O no?

CORRE... LENGUA... CASTELLANA

M’expliquen que ahir dissabte a la plaça dels Elizabets d’Amposta, dintre dels actes del Correllengua, una grup de hip hop cantava diverses cançons, algunes d’elles improvisades. Ara bé, la lletra era en castellà.

Per a que després diguin els simpatitzants del PP o Ciutadans / Ciutadanos que el català no està en perill! Si en un acte de reivindicació de la llengua catalana hi ha qui canta en castellà ja no pot estranyar-nos que el castellà entre a casa nostra i s’introdueixi a les nostres vides de totes les maneres possibles!

dissabte, 6 d’octubre de 2007

EA, EA, EA, LACOSTE SE CABREA

A la marca de polos Lacoste no li ha paregut gens bé el vídeo de les joventuts socialistes on d’una manera desafortunada volien explicar de que anava l’assignatura d’educació per a la ciutadania. Fins i tot han amenaçat amb portar-lo davant del jutge. El motiu és que el que devia de ser de las Nuevas Generaciones del PP en portava un amb un cocodril enorme.

Crec entendre de tot plegat que la marca Lacoste identifica a les joventuts “pijes”. Jo de jove també n’havia portat i avui no en porto perquè, comparat amb altres polos, és molt car. Així que demanaria als responsables de la marca francesa que n’abaixessin els preus si no volen que el cocodril s’identifiqui amb les classes benestants d’aquest país!

LA COMUNITAT DE REGANS XERTA-SÉNIA, ANTI-TRANSVASISTES!

Ben vinguts al club! La darrera “moguda” anti-transvasament de l’Ebre va començar l’any 2000, si la memòria no em falla. Una de les primeres mesures de la Plataforma en Defensa de l’Ebre va ser que les entitats, associacions, sindicats, partits, etc. signessin un manifest de suport a la mateixa Plataforma i de condemna al Plan Hidrològico Nacional que el PP ens volia imposar “por los huevos de Arias Cañete”. Recordo que, personalment vaig aportar el meu granet de sorra. Com a delegat sindical formava part d’una Junta de Personal de la província de Tarragona i vaig demanar suport a dit manifest. Recordo que es va aprovar per unanimitat dels assistents.

Segurament el regants del Xerta-Sénia no ho varen fer. I no perquè en aquell temps la comunitat no estès constituïda, ja que fa molts anys que existeix. Coneixia alguns dels seus dirigents i, ideològicament, res em feia pensar que fossin simpatitzants del moviment que defensava el riu Ebre. L’històric alcalde de Santa Bàrbara, Josep Bertomeu, n’era un d’ells.

Sempre s’ha parlat del canal com la porta d’un futur transvasament de l’Ebre cap al nord de Castelló. El govern de la Generalitat va voler deixar clar que no seria així i amb l’aprovació de una tuberia telefèrica (que cada com és fes més estreta) es volia deixar clar aquesta voluntat. Però des de un sector de la Plataforma s’ha anat incidint l’opinió pública de tot el contrari.

De totes formes, de qui mai he estat tranquil ha sigut dels regants. La construcció de pous a un costat i altre del canal ha estat una constant al llarg d’aquest anys. Les hectàrees de regadiu són nombroses. La transformació del paisatge històric per camps de tarongers i horta es una realitat. I no obstant, els pagesos volen l’aigua de l’Ebre. Per a què la volen si per a regar ja en tenen? Hi ha que sospita què per a vendre-se-la al millor postor. Jo entre ells. Molts d’aquest pagesos (potser caldria dir millor empresaris agraris) són de la veïna Comunitat Valenciana (avui no vull emprà el terme País Valencià) Això fa créixer la suspicàcia.

Ara la Comunitat s’ha declarat defensora de l’Ebre. Com he dit al principi ben vinguda sigui. Però sempre he cregut que a la vida s’ha de ser coherent i fins ara els regants del canal no ho han segut. Esperem que a partir d’ara ho siguin!

LA XINA, EL GRAN AMIC ASIÀTIC

Unes fotografies aparegudes a l’edició d’avui del Periódico m’han fet posar els pèls de punta. Les imatges mostren una nena de 10 anys que el se pare lliga de mans i peus i la fa nedar durant 3 hores per a fer-la una campiona de natació.

I jo em pregunto: com a un país que, sistemàticament, vulnera els drets humans se li pot donar una olimpíada? La resposta és, com quasi sempre, per diners. La quantitat de milers de milions que mouen uns Jocs Olímpics, no me’ls puc imaginar. Com diu un amic: “una quantitat que no sé ni llegir”. I no només això. Els tòpics fa anys que parlen del gegant dormit, de potència emergent, del primer mercat del món, etc. I és cert. El potencial econòmic de la Xina és tan extraordinari que quan fa alguna “entremaliadura”, occident mira cap un altre costat i a sobre se la premia. És el que s’ha de fer? Política i econòmicament parlant, segurament que sí. Ara, com ser humans civilitzats que som hem de condemnar primer les actituds hipòcrites d’occident i la falta de transparència i llibertats del gegant asiàtic.