Quan parlem d’integrisme religiós ens sòl venir al cap els líders musulmans arengant els seus fidels a lluitar contra l’infidel.
En solem oblidar de l’església catòlica que, sovint i exceptuant comptades vegades, es mostra totalment intransigent a l’hora d’acceptar canvis i de tolerar actituds. Parlo de lo que he escoltat ara fa un moment a la SER. Quan el Papa de Roma tenia que visitar València (avui només parlo d’allí) es va crear una plataforma anomenada “Jo no t’espero” en contra posició a l lema institucional de “T’esperem”. Fins i tot van circular per Internet unes gracioses fotos de Benet XVI “tocat” amb les típiques “ensaïmades” i el vestit de fallera. La gent que formava aquesta plataforma com a mostra de rebuig van decidir apostatar. Per a fer-ho cal que l’Església Catòlica inscrigui a la partida de bateig l’anotació pertinent. Es van negar a fer-ho. Ara un jutjat civil ha donat la raó al demandant i ha condemnat l’Església a atendre la seva petició. Doncs bé, presentaran recurs de súplica davant el Tribunal Suprem.
Jo que sóc del que penso allò del Quixot: “amb l’Església hem topat, amic Sancho”, sóc mol més pràctic. Fa anys que veig que tot plegat és un engany i, com he dit altres cops, no participo dels actes litúrgics ni cap mena de rictus religiós. Què per a l’Església Catòlica segueixo sent cristià? I què més dóna? És que algú ha de venir a dir-me que sóc o que he de deixar de ser? Si jo no em considero cristià, com tampoc em considero monàrquic és per la meva pròpia voluntat de no ser-ho. Me dóna igual el que puguin pensar els altres de mi. Ningú ha de verinem-ho a dir. Com jo, que tampoc diré a la gent que deixen de creure només perquè jo no ho faig. Això és la veritable llibertat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada