dijous, 30 d’abril de 2009

TOTHOM PARLA D’INFRASTRUCTURES


El mediàtic Sarkozy, president de França va estar de visita a Espanya a principis de setmana i es va reunir amb el president espanyol, el no tan mediàtic Zapatero.
Una de les coses que va dir en aquesta visita va ser “que no podia ser que no hi hagués un tren AVE que unís Barcelona i Lyon en 4 hores”.
També, l’actual ministre de Foment, José Blanco (pareix que ja se li ha deixat de dir Pepiño), es vol reunir amb responsables de la Generalitat per mirar de tancar el tema del traspàs de rodalies de la RENFE i que Catalunya pogués assumir la gestió a partir de l’1 de juliol proper.
També dilluns, a Gandesa, capital de la Terra Alta, es reunien les tres cambres de comerç de Tarragona (Tarragona, Reus i Tortosa) amb representants territorials dels partits polítics més importants per poder arribar a un consens en el tema de l’autovia de l’Aragó.
Encara que totes tres propostes siguin interessants, aquí s’ha de mirar en clau de les Terres de l’Ebre i el que cal es treballar per a la millora de les nostres infrastructures. I quan parlo d’infrastructures, ho faig de forma general i global, es a dir, amb referència a les carreteres, ferrocarril i, fins i tot, aèries.
Unes comunicacions òptimes són imprescindibles per al desenvolupament d’un territori. Tant en matèria comercial, com industrial i turística.
És evident que les nostres comarques estan a la cua d’un desenvolupament d’infrastructures bàsiques només que ho comparem amb el Camp de Tarragona.
Només el Baix Ebre té sortides de l’autopista AP-7 i, tret Ulldecona on la freqüència de parada de trens és minsa, també és la comarca del Baix Ebre la que té més parades de tren de la línia Barcelona València. La Ribera d’Ebre té comunicacions ferroviàries de la línia Saragossa-Tarragona.
Però el que es del tot reprovable a les administracions és com infrastructures relativament recents com són l’estació de trens de l’Aldea o l’eix de l’Ebre o C-12, als pocs anys ja han quedat desfasades.
La A-7 (o autovia del Mediterrani) ens agafa al mig. Des de Mont-roig del Camp cap a Tarragona disposa d’una autovia complementària a l’autopista i a la N-340. També al S (comença més o menys a Cabanes –Castelló-) ens la tornem a trobar. Quan s’uniran donant servei a les TT.E? Un és pessimista en aquest sentit.
L’autovia de l’Aragó serà una via ràpida que unirà a la gent d’aquella comunitat amb la costa mediterrània. Però d’Alcanyís cap avant, hi poden haver dos possibles variants: la que vagi per Morella fins a Vinaròs o l’alternativa de Gandesa i Sant Carles de la Ràpita.
No cal dir que per al desenvolupament de les comarques del S de Catalunya, la segona opció és fonamental. Encara que la decisió serà més política que tècnica. Hi ha que jugar fort!

dimecres, 29 d’abril de 2009

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (VIII)


Ahir llegia que Caixa Barcelona (pertany a la Diputació de Barcelona) llogarà pisos amb preu adaptat al sou dels seus llogaters.
Recordo que fa uns anys, la Caixa (la “gran”, la de Pensions) era la primera propietària de Catalunya en nombre d’immobles per a llogar i vendre. Així, cal pensar que en menor mesura, també les altres entitats de crèdit tenen una borsa d’habitatges més o menys gran.
La majoria d’aquest patrimoni immobiliari el formen habitatges que els seus compradors no han pogut fer front als pagaments de les hipoteques que mantenien amb aquestes entitats i que s’han acabat executant ordres d’embargament.
Com la venda, en aquests temps, resulta una mica difícil (encara que, tot s’ha de dir, hi ha entitat que “facilita” els crèdits que són per a comprar les seves pròpies vivendes), hi ha que recorre als lloguers.
Quan es diu que a Espanya hi ha més de 4 milions d’aturats, cal pensar que són moltes les famílies amb dificultats no tan sols en arribar a final de mes, sinó, fins i tot, en poder menjar.
En la majoria dels casos, els col•lectius més atacats per la crisi són els joves que tot just acaben d’arribar al mercat de treballi també la gent gran afectats pels expedients de regulació d’ocupació per part de les empreses on, segurament, portaven treballant tota una vida...
Abaratir els lloguers i posar-los a un preu assequible segons els ingressos familiars, és una bona mesura per par de Caixa de Barcelona. Llàstima que això no es faci més sovint i que hagin tingut que arribar temps com els que estem vivint per adonar-se’n.
En èpoques “normals” són molts els que tenen problemes per arribar a final de mes i no poden disposar d’aquestes condicions.
L’avarícia humana és així de cruel. L’altre dia passava per davant d’una botiga de fruita i verdura, al costat d’on viuen mons pares. Aquest comerç fa poc temps que s’ha llogat. Abans el portava la mateixa ama del local. Ma mare em va dir “Aviat tancaran, tenen poca clientela”. Segurament que el preu del lloguer és desproporcionat sobre el benefici empresarial de l’anterior propietària. Però a l’hora de llogar-lo volen guanyar el mateix. I el llogater, que s’espavili!

dimarts, 28 d’abril de 2009

ANDORRA: EL LLARG PROCÉS CAP A UN ESTAT MODERN


Sembla impossible que a les acaballes del segle XX, a Europa, encara hi haguessin països amb estructures quasi medievals. Andorra, l’estat del Pirineus, entre Catalunya i França, tenia aquesta peculiaritat. Es debatia entre la modernitat de la seva societat (comerç, infrastructures turístiques, etc.) i l’arcaisme dels seus estaments.
Només per posar un exemple, la divisió territorial d’Andorra era (i crec que encara és) en 7 parròquies) No en comarques, ni pobles, sinó una divisió “clerical”.
Encara que, de fet, hi havia un president del govern andorrà, tenia (i manté) la figura dels coprínceps: el president de França (una altra mostra del centralisme del país veí del N) i el bisbe de la Seu d’Urgell (un altre cop ens troben amb un càrrec eclesiàstic) La quan cosa em porta a pensar que fins el moment en que Andorra esdevé un estat intendent, el seu territori devia d’estar sota el domini del bisbe de l’Alt Urgell, que li va acabar donant la independència.
Com tot estat que esdevé democràtic després d’un llarg procés, en els primers 16 anys (4 legislatures des de 1993), Andorra va estar governada pels liberals. Els partits liberals són tradicionalment de centre dreta i seria difícil trobar similituds en els partits espanyols actuals.
La història ens diu que quan a Espanya el Partit Liberal era fort i amb possibilitats de governar (va arribar a governar), l’altre gran partit era el conservador. El primer estava format per la petita burgesia i les classes mitjanes altes, mentre que els conservadors eren dels més alts estaments i també militars i clergues. Per això és quasi impensable trobar avui partits amb una ideologia semblant.
El següent pas que havia de donar Andorra com a país era sortir de la “llista negra” de la OCDE dels països que tenien la consideració de paradisos fiscals. Un paradís fiscal és un sistema bancari que guarda un estricte secretisme sobre els seus dipòsits. Això permet que arribin capitals procedents de tot tipus de transaccions: diner negre del blanqueig de capitals provenints del tràfic de droga, armes i tot tipus de negocis “opacs”.
Era el pas que li mancava per convertir-se en un estat modern, encara que, només que sigui d’una manera “romàntica”, segueixi tenint la vella divisió territorial i conservi els actuals “caps d’estat”.
Igual com va passar amb Espanya, després d’un temps de “transició política” on governa un partit “moderar”, els procés electoral dóna la victòria a un partit de caire més esquerrà, en aquest cas del Partit Socialdemócrata.
El citat partit té davant seu el repte d’acabar per modernitzar l’estat i dotar-lo d’un sistema tributari àgil, modern i adequat. No serà per manca de models, ja que, si mira cap a Europa (cap a on, sinó?) en trobarà de prou diversos. Fins no fa gaires anys, a Andorra no existien pràcticament els impostos i aquest era un dels motius de trobar els productes que es venien a les botigues a uns preus tan baixos.
De totes formes, el final de tot procés de modernització d’un país, seria l’eliminació de qualsevol estructura arcaica. La qual cosa la considero una utopia difícil d’assolir. Evidentment estic parlant, en el cas d’Espanya, de la monarquia.

dilluns, 27 d’abril de 2009

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (VII)


El Periódico d’ahir diumenge, portava a dues pàgines, tot un reportatge sobre les zones comercials de Barcelona amb el títol de “Els eixos comercials de BCN es bolquen en accions anticrisi”. Amb dos subtítols: “El col•lectiu que aglutina unes 11.500 botigues, llançarà una targeta amb promocions” i “La fundació pretén que la ciutat sigui un referent de les compres de Nadal”. Potser és precisament això el que més crida l’atenció. Què ja es preparen per a la campanya de Nadal quan encara queda més de mig any! I és que les coses fetes a corre cuita no solen donar bons resultats i les botigues de Barcelona, que és el primer centre comercial de Catalunya i potser de l’estat espanyol, dona un bon exemple i una bona mostra del seu saber fer prenent mesures per fomentar el comerç en general en temps de crisi.
Està clar que tret del comerç d’alimentació i productes de primera necessitat que, també han pres mesures “correctores” per mirar de mantenir les seves vendes (foment de les marques blanques, compra de més productes del territori, etc.), els altres establiments (regals i complements, roba (sobre tot de marca), parament de la llar, decoració, etc.) han de fer grans esforços imaginatius per contenir el cop que suposa la crisi.
Però una idea com és una “targeta de promocions”, no cal que sigui exclusiva de les grans àrees comercials de ciutats importants. També a l’àmbit de les nostres ciutats petites i, fins i tot, pobles, es podrien adoptar propostes, sinó iguals, similars.
A la majoria de les nostres poblacions hi ha federacions de comerç, unions de botiguers, etc., el nom és igual. Més grans o més petites, amb més incidència d’un sector o d’un altre, però d’existir, existeixen. Així que estaria bé de cara el consumidor prendre mesures per a que comprar fos molt més “atractiu”. Jo en donaré unes quantes (potser moltes d’elles ja s’apliquen a segons quins llocs): facilitar l’aparcament amb copagament de la zona blava, portar les compres a domicili sense cost per al client, oferir productes de qualitat a bon preu i que no es puguin torbar a altres tipus de centres comercials (diguem-li súpers o hípers), carnet client per a obtenir descomptes progressius en futures compres, assessorament i atenció per part del personal, etc.
Tot això ho podríem resumir en poques paraules: bon preu i millor servei.

diumenge, 26 d’abril de 2009

LES ALTRES MIGRACIONS


(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)
Al quadern de diumenge del Periódico de Catalunya del passat 5 d’abril, es podia llegir un petit reportatge amb el títol de “L’invent del monstre” de José María Perceval i que parlava de l’expulsió dels moriscos d’Espanya l’abril de 1609. De fet el que es commemora el 19 d’abril és el 4t centenari de la promulgació del decret del rei Felip III que ordenava l’expulsió dels moriscos no conversos. Segurament serà una evocació sense gaires actes que ho recordin i què, per a la gran majoria de la gent, passarà totalment desapercebuda, però en el seu temps va tenir una importància enorme: 300.000 persones foren arrancades per la força de les seves cases i obligades a marxar a l’altre costat de la Mediterrània (sobre tot a Algèria i Tunísia) i a França, en una mesura que no es tornaria a veure en aquest país fins la guerra civil espanyola (1936-1939)
A l’entrada del port de la Ràpita (també conegut com a port dels Alfacs) s’hi pot trobar un monument de pedra i ferro, amb una placa on s’expliquen els fets, obra de l’artista local Agustí Vizcarro. És tot el que recorda l’expulsió de 41.952 moriscos deportats de tota Catalunya i també de l’Aragó, per aquell lloc entre el 15 de juny i 15 de setembre de 1510.
Els avantpassats dels moriscos expulsats van entrar a la Península Ibèrica durant l’etapa de dominació àrab, la que es coneix als llibres de història com la Reconquesta espanyola, però també hi havia catalans i castellans conversos, tal i com ho recorda Abdennur Prado, president de la Junta Islàmica catalana en el article “Els moriscos de Catalunya”, també publicat al Periódico del dia 9. Evidentment, els 800 anys de “reconquesta” no va ser un seguit de batalles, sinó que hi va haver èpoques de pau i prosperitat. Els musulmans (magrebins en la seva majoria i també àrabs) ens van aportar valuosos coneixements en camps com la medicina, l’agricultura, l’arquitectura, etc. Potser una de les aportacions de la que més testimonis han quedat (encara que ens els darrers anys s’han anat abandonant progressivament) són les sénies, aquestes rodes metàl•liques que s’acoblaven als pous i gràcies a un sistema de cadubs que anaven voltant degut a la força d’un animal (mul, ase, etc.) pujaven l’aigua per a regar els horts. També és molt conegut l’assut que hi ha a l’Ebre entre Xerta i Tivenys.

Més d’un segle abans, el 1492 (recordat per ser l’any de la conquesta de Granada pels Reis Catòlics i també pel descobriment d’Amèrica), ho havien estat els jueus. Després d’acabada la reconquesta, la població autòctona mira amb mals ulls aquests dos grups de gent. I l’excusa que tenen per a perseguir-los és que no professen la religió catòlica. Però el rerafons de la qüestió és apropiar-se del seu patrimoni personal, sobre el dels jueus que tenien una posició social i econòmica important. Entre ells, hi havia molts d’artesans, però també hi havia banques, polítics, etc. Al contrari que els moriscos, els jueus van marxar, majoritàriament, a l’Àsia Menor (la majoria Turquia), on van seguir conservant la cultura, els costums, la parla i també la il•lusió de retornar un dia a casa.
A mitjans de la darrera dècada del segle passat, vaig conèixer un jueu sefardita (que era com se’ls coneixia) Pel que vaig saber després, era descendent d’una de les millors famílies jueves. Elías Kohen, després de tenir diversos negocis, es va dedicar a fer de guia turístic pel soc o mercat d’Istanbul, aprofitant que, amb el “seu castellà” s’entenia amb els turistes espanyols. Ens va dir que la seva família encara conservava la clau de la seva casa de Toledo... Malgrat ser turc, Elías, va fer el servei militar a Israel per poder obtenir la doble nacionalitat. Com deia ell, “no és el mateix anar pel món amb un passaport turc que amb un d’Israel”.

Abans de ser expulsats, el jueus vivien en els seus propis barris anomenats calls (en castellà se’ls anomenava juderías) Encara avui en dia es poden trobar calls ens algunes ciutats espanyoles. A Tortosa per exemple l’identifiquem amb el barri de Remolins, una zona de carrers estrets on el sol entrava amb dificultat. Però també a Alcanyís, Barcelona, Girona, Tarragona, Valls, l’Aleixar, Montblanc, etc. A Remolins, a tocar de les muralles i del barranc del Célio i la torre rodona del mateix nom, hi ha una plaça anomenada de Menahem ben Saruq, un poeta jueu nascut a Tortosa al segle X. La remodelació d’aquesta plaça va ser inaugurada per l’ambaixador d’Israel a Espanya.
La companyia teatral catalana Dagoll Dagom va portar als escenaris el musical Mar i Cel (estrenada el 7 de d’octubre de 1988) amb lletra d’Àngel Guimerà i Xavier Bru de Sala i música de Albert Ginovart que, precisament anava sobre l’expulsió dels moriscos de Catalunya.
També el grup folklòric ebrenc Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries va escriure una cançó sobre el mateix tema: “El fandango dels adéus”, inclosa en el seu disc “Si no fos” (1996) El principi de la cançó, que resumeix molt bé els sentiments d’algú que ha de deixar la casa a la força, diu així: ‘M’han obligat a deixar / la meva pàtria petita, / lo lloc a on me vaig fer gran, / a on vaig començar a estimar. / Sense haver pogut triar, / ho he tingut que abandonar / i anar més enllà del mar / a una terra tan llunyana. / Se’m fa difícil parlar, / començar-ho tot de nou,/ tindre treball i una casa, / sentir-me d’esta ciutat. / Ara torno a ser estranger / a l’altra banda del mar. / A on cantaran les sirenes? / A on estaran los amics’.
Vull acabar adherint-me a la petició que fa Abdennur Prado en nom dels musulmans catalans: demanar al govern de la Generalitat que faci un homenatge a aquells catalans que van tenir que abandonar obligats la seva terra i mai més van poder retornar.

dissabte, 25 d’abril de 2009

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (VI)


Continuant en aquest apartat de trobar idees imaginatives per a superar aquests temps tan difícils per a moltes famílies, ahir el Periódico publicava amb el títol de “Venedora de temps) un article sobre una noia xinesa que es guanya la vida atenent encàrrecs que li fan usuaris de la xarxa d’Internet, com per exemple: tràmits administratius, guarda de mascotes, compra de regals, com acompanyant de festes, etc. No em direu que no es una idea del més original?
Fins ara existien les empreses de multiserveis que, com el seu nom indica, donaven tot tipus de serveis als usuaris que ho demandaven: electricitat, lampisteria, pintura, petits treballs de construcció, serralleria, etc. També hi havia empreses especialitzades amb tasques administratives i que feien els tràmits pertinents per obtenir permisos, crear noves empreses, presentar recursos, etc. Fins i tot n’hi ha d’especialitzades amb el ram del dret que, per una quota anual, et presten tot tipus d’assessorament legal. Una altra cosa ja és si s’ha d’acudir a judici. Llavors cal pagar els extres.
Tornant al cas de Chen Xiao, que així es diu la noia, segons afirma, “No admet propostes immorals, il•legals ni violentes”. Però el que no em queda clar és si aquesta activitat l’ha convertit en “legal” o no. Es a dir, s’hi ha fet les altes corresponents per a poder dir que és un negoci. IAE, Seguretat Social, etc.
Per acabar podria dir aquella frase tan coneguda per aquests casos: Igual planxa un ou que fregeix una corbata.

divendres, 24 d’abril de 2009

RENOVACIÓ I REFORMISME


Buscar el títol d’un article o escrit, de vegades no és una tasca fàcil. Has de mirar que en poques paraules dir molt. Al menys prou com per a que tingui un cert sentit sempre relacionat amb el que diràs després. Quan he escollit el títol d’avui ja he vist que no acabava d’expressar en la seva totalitat el que jo volia dir. Potser una de les paraules escollides “renovació” no sigui del tot adient. Segurament seria molt més apropiat dir “innovació”. Això per no buscar els “tres peus al gat” i haver-ne posat una altra que, segurament, sorprendrà més el lector “menyspreu”.
Ara ho veureu. S’apropen les eleccions europees i Berlusconi està buscant una sèrie de rostres famosos i també, perquè no dir-ho, bonics! Són gent sense experiència política, potser si, uns bons professionals, però el líder de la dreta extrema italiana el que pretén és donar un cop d’efecte i fer popularisme (allò que tant li encanta fer a qualsevol partit de dreta) de fet a Itàlia, invents així ja se n’han fet d’altres vegades: La Cicciolina per exemple, una actriu porno que sortia ensenyant els pits arreu on anava i també una de les netes del mateix Mussolini, que si no recordo malament, era model.
L’altre invent, bé, potser caldria parlar de reinvent, és el que està fent Arturo Mas amb diversos partits nacionalistes d’arreu de l’estat. De moment s’ha parlat de nacionalistes gallecs, bascos (a les passades havien format Galeuscat) i també mallorquins, andalusos, valencians i canaris.
A que us sona? No recordeu l’operació reformista de Miquel Roca Junyent? Efectivament, a les eleccions generals de l’any 1986, el llavors ma dreta del president Jordi Pujol i el que es perfilava com el seu successor natural, juntament amb Rodríguez Walquer, Sainz de Robles, etc. Tots plegats havien fundat el Partido Reformista Democrático i va ser un intent d’interrompre a les eleccions generals els llavors “disgregats” partits nacionalistes. Volien incidir a la política espanyola en uns anys on la pràctica desaparició de la UCD havia fet que Espanya es quedés sense cap referència d’un partit de centre entre els dos grans partits que, encara avui, més de vint anys després són hegemònics: el PSOE, per l’esquerra i el PP per la dreta.
Sempre s’ha dit que aquella frustrada operació va costar molts milions de pessetes i m’ha s’ha aclarit d’una forma fefaent qui els va pagar i com.

dijous, 23 d’abril de 2009

I DÉU VA BAIXAR A LA TERRA I ES VA FER HUMÀ


I va ser senador d’Espanya i alcalde... I es va dignar a respondrem a un "article" que vaig publicar a Vinaròs News i que la Revista Amposta ho va fer com a "carta al director".
Avui he rebut a casa la Revista Amposta (orgue oficiós de CiU) i a l’apartat de “Bústia” (o cartes al director), l’anterior alcalde em dedica un petit comentari. Amb el títol de “Mentirodependència”, diu que sóc un mentider. Bé, no us penso avorrir comentant el seu escrit. Com m’ha dit algú “Sí es rasca, és perquè li pica.”. No ha estat original ni amb el títol, ja que l’ha inspirat el meu. “Tortosadependència”. Per cert, de sobte m’han tornat a fer àrbitre de futbol ja que m’anomena pels meus dos cognoms... A què em recorda? A sí, a un escrit que fa anys em va dedicar la llavors regidora de cultura... Potser el va escriure ell? O llavors tenia qui li feia la feina bruta i ara és ell mateix a qui li toca fer? Perdoneu-me que no us reprodueixi el seu escrit, ja que l’hauria de copiar i no vull perdre més temps, però us asseguro que té molt poc interès.
El motiu de dir-me mentider és perquè nega que sigui un dels propietaris dels terrenys on s’instal•larà un Carrefour al costat del cementiri (de moment pareix que sigui l’única empresa que ha confirmat la seva voluntat d’ocupar una porció del recinte comercial)
Per cert, Francisco Camps va negar que rebés vestits de regal de part del “bigotes” i també ho negava tot...

AVUI TOCA PARLAR DE FUTBOL


Fa dies que em va pel cap escriure alguna cosa de futbol. M’apeteix parlar del Barça, del nostre Barça, però també del Madrid i potser hi sortiran d’altres equips, ja ho veurem.
El joc que “desplega” el Barça no té res a veure amb el que fa el Madrid. Potser no tothom va poder veure el partit entre el Getafe (familiarment “Geta”) i el Madrid de dimarts, però els que si que el van veure i els que ahir vam poder gaudir del joc del Barça (jo no és veure’l, es "disfrutar-lo") coincidireu amb mi que el joc del Barça, a part de ser molt més efectiu, és moltíssim més vistós. És un plaer per a la vista! Dimarts, quan el Geta va marcar el primer gol, vaig deixar un comentari a un fòrum d’Internet i vaig dir que “El Madrid acabaria remuntant, però que el Geta ja havia fet un gol i un parell de xuts més amb perill i dissabte, contra el Barça, no en van tirar ni un en tot el partit”. Al final el Madrid va guanyar, com jo havia previst, però a “empentes i rodolons”... I potser una frase feta no havia tingut mai un significat tan encertat.
El que pensen que, fins ara, estic parlant més del Madrid que del Barça, els he de dir que sóc del Barça, però m’agrada molt que el Madrid perdi! I que jugui malament... I que els jugadors es peguin... I que n’expulsin...


La reacció de Pepe no té cap tipus de justificació. Hi ha que diu que “l’empenta no va ser tan forta com per a tirar al jugador contrari i que això el va 'cabrejar'”. El seu entrenador Juande Ramos el justifica dient que “les puntades de peu les va tirar a l’aire i que alguna li va tocar a Casquero, però que si ho hagués fet expressament, l’hauria tocat més... “. Potser Juande no va veure que li va pegar un cop de puny a Albín i que quan Casquero estava al terra i fora del camp, l’agafa del coll i el trepitja... De les declaracions que han sortit, l’únic que pareix que no el justifica és l’Iker Casillas. Però (és opinió meva) un club, a un jugador així, amb unes circumstàncies com aquestes, l’hauria de fer fora i no hauria de portar més la camiseta de l’equip.
A nit, l’entrenador del Sevilla Manolo Jiménez va dir que el Barça tenia possibilitats de guanyar les tres copes. Què original! Evidentment que té possibilitats! Si encara està “viu” a les tres competicions, té possibilitats de guanyar a les tres! Així ho voldríem tots els barcelonistes. Seria un any rodó, històric, i com segur que diria Oscar Nebreda: per emmarcar-lo!
A nit, tots els locutors estaven d’acord, en que, aquest any, el Barça necessita fer un esforç afegit, ja que hi ha anys que amb la puntuació que té ara, ja en seria campió. I perquè passa això? Perquè el Madrid, a pesar de que no juga bé, guanya gaire bé tots els partits. Des de que l’entrena Juande Ramos només va perdre contra el Barça i va empatar contra l’Atelético.
L’altre dia vaig dir una cosa i també tothom s’hi va mostrar d’acord: “El Barça a Anglaterra, no sé si aniria líder, potser sí, però el que és segur és que el Madrid no aniria segon”. I és que allà hi ha més clubs competitius: Manchester, Chelsea, Liverpool, Arsenal... Aquí s’ha demostrat que ni el València, ni el Sevilla, ni el At. de Madrid estan prop dels anomenats dos grans.
Ah! I si el Barça no guanya els tres títols, si em doneu a triar un ara us diré que la lliga. Suportaria perdre contra el Chelsea a les semifinals o fins i tot si arribem a la final. Suportaria perdre contra l’Athletic Club la final de la copa del Rei... Però perdre la lliga voldria dir que la guanyaria el Madrid, i una cosa així us la podeu imaginar?
De moment hem de ser realistes. Encara no hem guanyat res. Guanyar la copa del Rei no “salvaria la temporada”. Un dels altres dos sí. Però el que no pot treure’ns ningú és somiar. I posats a somiar guanyar-ho tot amb bon futbol i gols bonics.

dimecres, 22 d’abril de 2009

SERVEIX D'ALGUNA COSA FER PEDAGOGIA?


Deixeu-me que ho qüestioni... Evidentment em refereixo a explicar a la gent el sentit de les coses, el perquè. En cap moment qüestionaré que la professió com a tal.
Ho dic per una simple cosa. O per dues. Aquestes darreres setmanes han sortit notícies que, si més no, m’han fet posar els pèls de punta. Em refereixo a que l’ACA (l’Agència Catalana de l’Aigua), la primera “autoritat” en temes hídrics de Catalunya, després d’un any de proposar fer la interconnexió de xarxes entre els sistemes CAT (Consorci d’Aigües de Tarragona) i ATLL (Aigües del Ter Llobregat), encara o ha descartat fer-la. I això que pel mig hi va haver una gran manifestació a Amposta (d’aquí no res farà un any) Que les pluges de l’estiu, tardor i hivern i, fins i tot del que va de primavera han fet omplir els pantans a vessar i quan es desglacin els Pirineus, s’hauran d’obrir les comportes perquè no podran seguir acumulant aigua... Perquè les dessaladores que s’estaven construint ja deuen d’haver entrat en funcionament o quasi... etc., etc.
L’altre dia vaig llegir un lema: “Una nova política de l’aigua per a una nova cultura de l’aigua”... Què? Com? De quina manera? Com acudit és molt dolent! Hi ha un altre lema, ara no sabria dir de qui que deia: “Fets, no paraules” I el que està fent la Generalitat en política d’aigua és precisament a l’inrevés: paraules i més paraules, però buides de contingut.
L’altra notícia és la que diu què, davant del canvi climàtic, per a preservar el delta de l’Ebre es tindran que construir dics i murs de contenció... Si no recordo malament i en aquest cas no és així, a una de les primeres coses que ens vam oposar els anti-transvasistes, va ser precisament a posar “ciment” al delta. Aquesta solució ja la donava Joel Bonet el segle passat.
I arribar a aquest punt, un es planteja: van servir per a res les manifestacions?... Anar a Saragossa, Barcelona (3 vegades), Madrid (2 vegades), Brussel•les (2 vegades), Palma de Mallorca, València i tota la resta de pobles de les Terres de l’Ebre on hi van haver manifestacions demanant una nova política de l’aigua? Va servir d’alguna cosa fer pedagogia als polítics? Deixeu-me que ho dubti!
Vistos els resultats penso que no va servir de res. Potser sí, de moment es va parar el transvasament, es va canviar (amb l’ajuda de l’11-M) un govern transvasista a Madrid i també a Barcelona... Però és que penso que els governs que ara hi ha també ho són de transvasistes! “A los hechos me remito”, que diria un castellà...
I a sobre els pous de Vinallop (per cert, no vaig anar a la concentració perquè estava veient a les noies del handbol Amposta en la fase d’ascens a divisió d’honor) Però tant de bo s’aturin! El motiu només és garantir l’aigua del CAT per si hi ha una contaminació al riu i, segurament, les obres de neteja del pantà de Flix s’endarreriran fins que no s’acabi fent tota la infrastructura dels pous!
Però és que a Campredó, de pou d’on treu aigua el CAT ja n’hi ha al menys un i, curiosament, mai s’ha dit res. O sigui, que l’aigua que es subministra principalment a Tarragona i el Camp, en bona part, és aigua del subsòl (de l’aquifer de l’Ebre) D’aquesta manera els costos de potabilització són inferiors i es garanteix una aigua de millor qualitat.
Llegia al Punt que els alcaldes del delta es volen posar en “peu de guerra” per demanar una solució al canvi climàtic. Penso que ja tocava!

dimarts, 21 d’abril de 2009

UNA BONA NOTÍCIA PER ALS TREBALLADORS DE LA SEAT


Avui s'ha confirmat finalment que les instal·lacions de SEAT a Martorell fabricaran el model Q3 d'Audi. Aquesta decisió arriba després d'intenses setmanes de negociació entre el govern espanyol, la Generalitat i el consorci alemà.

Recordem que des del govern català sempre s'ha apostat per cercar una solució a aquest conflicte, i fa només unes setmanes la plantilla de SEAT a Martorell va acceptar en referèndum la congelació salarial per aconseguir el Q3, i assegurar així el futur de la planta catalana.

Des del govern català, el president Montilla es mostrava convençut que Volkswagen es decidiria per la planta catalana, i va recordar que "tothom ha de fer sacrificis si volem assegurar el futur de l'empresa".

FINANÇAMENT: 8 MESOS PERDUTS?


Fa dies que no parlo sobre el finançament de Catalunya. Potser per que no hi havia novetats significatives. De fet, algú podria dir-me si s’ha avançat gens des del passat mes d’agost. Segons l’Estatut de Catalunya, el termini per arribar a un acord sobre el finançament entre el govern central i la Generalitat acabava el dia 9 d’agost. A partir d’aquesta data, l’anterior Ministre d’Economia i vice-president segon, no va fer més que marejar la perdiu. Suposo que amb el beneplàcit del president Zapatero...
Recordo que a finals de juliol, mentre la meva dona i jo ens en anàvem a passar uns dies prop de Saragossa per a poder visitar Expoagua, en una de les àrees de servei que hi ha prop de la capital aragonesa vaig poder llegir un titular de premsa on Montilla amenaçava el govern central sobre un incompliment del termini fixat. Vaig pensar que era una bona noticia. Però al cap dels mesos veig que només era això una “bona notícia” o sigui, paraules dites o llegides, però buides de contingut.
Ahir, el PSC, en boca del seu primer vice-secretari, Miquel Iceta, alertava Zapatero que “l’estabilitat política de tots dos governs està en risc”. Si no hi ha un finançament acceptable, els socis de govern del PSC poden acabar trencant “la baralla” i marxant del govern. Això ens abocaria a unes eleccions anticipades, segurament cap a la tardor d’aquest any. Llavors no seria comprensible que, amb aquest panorama, els 25 diputats que té el PSC al Congrés del Diputats, seguissin donant suport a un govern que ha incomplert de forma sistemàtica qualsevol termini fixat i tornat a fixar!
Avui, el vice-president tercer per afers autonòmics i expresident de la Junta d’Andalusia Manuel Chaves ha vingut a Barcelona per entrevistar-se amb Montilla. Ahir les paraules de Joan Herrera em van agradar molt. Va dir una cosa així: “Els ministres seran benvinguts a Catalunya, sempre que no vinguin a fer turisme o fer-se la foto”.
Ja ho dia poc després d’haver pres possessió els nous ministres: Que d’aquest nou equip s’esperava un desbloqueig de les negociacions i una ràpid acord. Chaves diu que no passarà d’aquest mes de maig... Però és que ja s’han fixat tants terminis i s’han acabat incomplit, que s’ha de dir prou d’una vegada per totes!
Aquest enrariment de la vida política en general, o pot, sinó fer-nos pensar en que, efectivament, hi pot haver un avançament electoral. Quin seria el resultat? Pronosticar en aquest moments sobre un futur resultat em sembla complicat. Però m’atreveixo a donar unes dades. Penso que guanyaria CiU (ho diuen enquestes fetes pel Periódico i també ahir al Triangle una d’interna de la coalició nacionalista) Caldrà veure si finalment ho farà o no amb majoria absoluta o en tindrà prou amb els suports electorals del PP o tal vegada d’ERC (cauria amb el mateix error que l’any 1980) Una sociovergència? No gràcies. Ara, podria fer-se com al País Basc: un govern monocolor de CiU amb suport parlamentari del PSC. Difícil, però possible. Pareix que el PSC, com a partit que s’ha mostrat més estable dintre del govern d’Entesa (així ho entendrien els ciutadans), podria pujar una mica. A més a més, ara ja es coneix més a Montilla i, puntualment, s’ha sabut imposar quan hi ha hagut algun rifi rafe al govern. En canvi ERC pagaria la manca d’estabilitat interna i ICV-EUA, la seva manca d’experiència en les seves àrees de responsabilitat. El PP, que té poc vot, però fidel, trauria uns resultats semblants, mentre que Ciutadans desapareixeria de l’arc parlamentari català.

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (V)


Hi ha una dita que diu: renovar-se o morir. És evident que el que fins ara ens ha paregut normal, dintre de poc pot deixar de ser-ho. Ara que estic escrivint, recordo la primera màquina d’escriure que vaig tenir una Olivetti Letera 36 (crec recordar) El seu disseny era avançat (o al menys això és el que jo pensava quan pensava amb les altres) A més a més de les Olivetti hi havia Triumph, Olimpia, etc. Llavors encara hi havia acadèmies on s’ensenyava escriure a màquina i també era una de les proves a l’hora d’opositar.
Amb l’arribada dels ordinadors, les màquines d’escriure, fins i tot les elèctriques es van anar arraconant. Ara la comoditat dels enginys informàtics és total: porten corrector de text que et permet veure si has comès alguna errada o falta d’ortografia, pots guardar el text i tornar-hi quan vulguis, et permet enviar-ho per correu electrònic o copiar-lo en un suport, etc.
Precisament volia parlar-vos de teclats. D’aquest aparell pla ple de tecles, cadascuna amb una lletra o signe de puntuació, amb unes poques llums, etc. Bé, a la Xina han començat a fabricar-los de bambú, segons una informació del Periódico d'avui. Tots sabem que un dia el petroli s’esgotarà i, abans, arribarà el moment en que s’encarirà molt (aquest fet ja va passar l’any passat) Trobar un nou material útil per a donar l’alternativa al plàstic, devia de ser una fita de molts científics i dissenyadors. I a sobre es diu que és reciclable i suposo que ha de tenir un tacte molt més càlid.
En fi, estic a l’espera de poder-ne veure un per a comprovar personalment les seves avantatges.

dilluns, 20 d’abril de 2009

REAJUSTAMENT.CAT


Si el lector al llegir el titular pensa que m’he equivocat perquè tenia que haver posat Reagrupament.cat, la corrent d’opinió interna d’ERC de Joan Carretero, li he de dir que no. Però si ha pensat que avui us parlaré d’Esquerra, he de dir que, aquest cop si que l’heu encertada.
I és que al partit que avui lideren els “joans” barcelonins Puigcercós i Ridao, està sofrint un procés de renovació interna que jo l’anomena “reajustament”, ja que el que s’està fent és “mirar d’agafar posicions” davant dels processos electorals dels propers anys.
La renuncia de Carod a tornar-se a presentar per optar a ocupar la plaça de president de la Generalitat no ha estat més que una estratègia per donar més protagonisme als seus fidels. De moment Puigcercós ja ha donat a algun d’ells un lloc a l’executiva nacional. És una manera de que, la corrent oficialista agafi força. La suma de diferents sectors incrementarà el poder dintre del partit.
Carod va haver d’avaluar les seves possibilitats per a tornar ser cap de cartell electoral i va veure que com a líder del “clan de l’avellana” tenia poc futur, ja que la gran Barcelona sé sol “menjar” tot allò que sé li fica al davant i sobre tot si es tracta de poder... Així que va pactar amb els actuals líders la seva retirada a canvi de suport i contraprestacions.
En canvi a Joan Carretero li han obert totes les portes per a que abandoni la formació. I pareix que, finalment, Carretero optarà per formar un altre partit. Ahir, Joan Ridao, ja situava a Carretero en el centre-dreta polític. I jo diria... O més enllà...
Ideològicament parlant, ERC, ja de per sí és un partit de centre-dreta. Nacionalista, fins i tot independentista, amb inquietuds socials, però no per això el situaria dintre del segment de l’esquerra. El que passa és que el PSC actual tampoc no ocupa precisament l’espai d’esquerra que li pertocaria, sinó el centre-esquerra per mirar de captar vots entre els votats més “moderats”.
Personalment penso que a Carod no sé li ha valorat prou el paper que va tenir dintre del seu partit i el lloc on el va col•locar.
Aquí voldria fer un parèntesi per a recordar les paraules de l’Oriol Pujol i Ferrusola. El “fill de” va dir el passat cap de setmana que “l’estratègia d’ERC era equivocada i que només era per preparar el terreny de cara un avançament de les eleccions autonòmiques”.
Qui penso que es va equivocar i, al cap dels anys els anàlisi es poden fer amb molts més arguments, va ser l’Heribert Barrera. L’any 1980 va donar la presidència de la Generalitat a Jordi Pujol a canvi d’un plat de “llentilles” com va ser la Presidència del Parlament Català, Quantes vegades ha degut de lamentar ERC aquella estratègia del llavors president? Aquella estratègia va desorientar molt els votants d’ERC que, segurament, ja en aquell temps, haurien preferit un pacte amb el PSC i el PSUC.
Després va venir Joan Hortalà i encara va significar un “fiasco” més gran. Després, com sortits del no res, van desembarcar a ERC l’Àngel Colom i Colom (conegut com 6 ales, que era un dirigent de la Crida a la Solidaritat, un moviment independentista suposadament proper a Esquerra) i la Pilar Rahola. Aquests dos van introduir el concepte “d’independència”. Concepte que encara avui segueix sent un dels “pilars” de la ideologia dels republicans. Però el projecte tampoc va funcionar i tots dos (Colom i Rahola), després de ser “vençuts” per Carod van acabar abandonant el partit i constituint el Partit per la Independència (PI) que va ser un fiasco. Colom, després, va acabar “abraçant la fe” convergent.
ERC des d’abans de la guerra no havia assolit mai els resultats que va aconseguir amb Carod de president del partit. Però de vegades, la vida és així d’injusta i cruel.
(L’acudit és de Ferreres, al Periódico d’ahir diumenge)

diumenge, 19 d’abril de 2009

CAP DE SETMANA DE HANDBOL A AMPOSTA


Una vegada acabada la primera fase de l’ascens a divisió d’honor del handbol femení que ha tingut lloc a Amposta aquest cap de setmana, és l’hora de fer valoracions y comentaris sobre el que s’ha vist.
Quatre equips van participar: l’Amposta, el Castro Urdiales, el San Sebastián de los Reyes i el Tenerife. Cal dir que el Castro Urdiales de Cantàbria s’ha mostrat intractable en els tres partits que ha jugat (vist els resultats i el partit d’avui contra l’Amposta) El altres tres equips han estat molt més igualats, encara que a l’hora de la veritat, el Sant Sebastián de los Reyes h estat qui millors resultats ha tret.
Per al handbol Amposta femení ha estat l’oportunitat perduda. Després de diverses fases d’ascens sempre jugades en camp contrari (al menys quatre de consecutives amb aquesta), enguany tenien l’avantatge que dóna sempre jugar a casa, amb el suport dels teus aficionats, etc. Però l’Amposta ha estat incapaç de guanyar un sol partit. De fet només va empatar el primer i si arribava al dia d’avui encara en possibilitats matemàtiques, això era degut als dos punts que portava abans de saltar a la pista fruit del premi d’haver quedat campiones del seu grup.
El primer dia, davant del Tenerife, l’Amposta va sortir fort, a la primera part van jugar com ens tenien acostumades a veure-les jugar. Fins i tot van arribar al descans amb avantatge de tres gols (16-13) Però al final, el poder físic de les insulars i la major altura, van impedir emportar-se la victòria a les jugadores de Marc Fornós. Només la remuntada final d’un partit que anaven perdent quan ja faltava molt poc per acabar-se, va fer que l’empat fos el mal menor (29-29)
El partit d’ahir contra el San Sebastián de los Reyes va ser molt diferent. L’Amposta des del primer moment va anar pel darrera del marcador. Encara que a la mitja part van arribar amb un gol per davant (11-10) Com es veu, en aquesta primera part les defenses es van imposar a les davanteres. Però a la segona part, un Amposta cansat i uns arbitratges per a mi parcials a favor de l’equip contrari (que al marcador jugava com a local), van fer que les noies ampostines anessin perdent gas al llarg de la segona part. Finalment, una defensa individual per tota la pista fa maquillar una mica el partit (29-27)
Però avui, contra el Castro Urdiales ja ha estat l’hecatombe. Cal dir que hem arribat una mica tard i quan el partit ja reflectia un clar avantatge per a les forasteres (1-9) Aquest pèssim començament ha estat determinant en el resultat final. A partir d’aquí el partit s’ha igualat prou, però a l’Amposta mai se l’ha vist en condicions de eixugar la diferencia assolida al començament. Al final 39-28 ha estat un marcador que, per si sol, diu molt.
En la part positiva cal dir que els dos primers partits, Núria Gràcia amb 11 i 9 gols respectivament, potser va ser l’única que va aguantar el tipus i va fer el que s’esperava de qualsevol jugadora abans de començar un torneig tant important. Sense voler citar noms, hi va haver jugadores que, en els tres dies, no han estat mai al nivell en que sé les ha vist durant la fase regular.
I la nota negativa de l’Amposta és, sense cap mena de dubte, la manca de banqueta. No es pot aspirar a pujar de categoria amb només 7 jugadores de garantia (i, després del que s’ha vist a la fase final, en moltes fases dels partits, ni això) Per exemple només hi havia una jugadora al lloc de pivot. Les jugadores de la banqueta han gaudit de pocs minuts, prova de que l’entrenador no els tenia la confiança suficient.
Ara el que toca és planificar la temporada que ve. Les juvenils tenen futur, però encara els hi queden 2 o 3 anys més per a “polir-se”. De les d’aquesta, s’hauria d’anar pensant en donar-ne de baixa al menys un parell i mirar de fitxar-ne 4 o 5 que poguessin suplir amb garanties a les que conformaran l’equip titular.
(La fotografia, on es poden veure a les jugadores de l’Amposta Egaña i Topic és del diari el Punt)

dissabte, 18 d’abril de 2009

COMMEMORACIÓ DE 30 ANYS D’AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS


Avui a les 12, l’hora dels grans esdeveniments, ha tingut lloc a la seu de l’Ajuntament d’Amposta l’acte d’homenatge als 17 primers regidors que van constituir el primer ajuntament democràtic l’any 1979 encapçalat per Josep Gil. També s’ha volgut homenatjar d’una manera molt especial a les primeres 4 dones que fan formar part d’aquell llunyà primer ajuntament d’Amposta.

El primer en prendre la paraula ha estat l’actual alcalde d’Amposta Manel Ferré que, després de donar la benvinguda a tots els assistents (hi estaven convidats tots els que durant aquests 30 anys han estat regidors, així com els familiars dels difunts) Acte seguit ha llegit l’acta de constitució de l’ajuntament sortit de les urnes el 6 d’abril de 1979 el senyor Vicente Ramón, treballador de l’ajuntament, en substitució de qui la va redactar, el secretari accidental i que ja es difunt.

Després ha intervingut el primer alcalde democràtic des de la Segona República Espanyola, el Sr. Josep Gil que ha parlat de les dificultats en que es van trobar ja que s’estava obrint una etapa de novetats i canvis. Josep Maria Simó, alcalde de la segona legislatura i l’únic alcalde socialista ha fet incís en la transformació d’Amposta i ha dit que “tots els ampostins i ampostines haurien de ser regidors en algun moment de la seva vida per a veure com es treballa des de dintre del consistori”. Juan Maria Roig també ha recordat aquells primers anys, però ha dit que “ara el que cal es mirar cap el futur” (personalment penso que en un acte així no tocava!) I ha acabat amb aquestes paraules: “Sense ànim d’ofendre a ningú... Visca Amposta capital!” O sigui, ha fet propaganda subliminar de la seva empresa del mateix nom...

L’últim d’intervenir ha estat l’actual alcalde. Després s’ha guardat un minut de silenci per tots els regidors i regidores morts en aquests 30 anys, s’ha lliurat un petit obsequi als regidors de la primera legislatura municipal i als familiars dels difunts i un ram de flors a les regidores (o familiars) En total quatre.
Per a finalitzar l’acte, les consegüents fotos de “família” i un petit refrigeri als baixos de l’edifici consistorial.

divendres, 17 d’abril de 2009

EL MELIC DEL MÓN, AMICS I NO TANT


Quan ahir vaig escoltar el que deien que Sarkozy havia dit de Zapatero, sobre “què era poc intel•ligent”, de seguida vaig pensar que hi hauria un desmentit en el sentit de que “les seves paraules havien estat malinterpretades”. També va criticar altres mandataris com Obama i Merkel. En canvi va elogiar Berlusconi.
En aquests casos el que sé sol fer és “matar l’emissari”, es a dir, que el periodista va interpretar malament les declaracions del president.
Què Sarkozy és tot un personatge, ja ho sabem! Què a sogre és egocentrista, també! Què li agrada tenir afany de protagonisme, no cal ni dir-ho! Però aquestes coses només es poden dir en privat, mai es pot criticar en públic un alt mandatari amb qui et seuràs dintre de poc fins i tot a la mateixa taula compartint un sopar d’etiqueta.
I a què es van deure aquesta crítica? Pareix que tot ve de l’anunci de Zapatero de reduir la publicitat de TVE en benefici de les cadenes privades. Amb aquesta mesura s’hi pot estar d’acord o no. De fet ahir ja vaig trobar alguna enquesta per Internet que preguntava sobre això mateix. I, segons el president francès, la idea la va “parir” ell.
Jo li diria al Sr. Sarkozy que poso en dubte que la idea fos seva i si, de veritat ho és, tenia una solució si no volia que fos copiada: anar a un registre de patents i registrar-la per a tot el món.
Normalment les idees que “llencen” el mandataris, no són pròpies, sinó dels seus assessors per a cada un dels camps. I si ho són, abans de fer-les públiques segur que també han demanat parer als tècnics i entesos en el tema.
Per altra banda, les idees estan per a copiar-se. Fixeu-vos amb els xinesos. Pràcticament no inventen res i, en canvi, ho copien quasi tot i, fins arribar la crisi, no els anava tan malament...
I en èpoques de crisi s’han de prendre totes les mesures: pròpies i alienes i, si es pot, encara una mica més. I ningú té una vareta màgica de com sortir-se’n amb èxit. N’hi ha que en tenen més i d’altres menys. Un exemple, l’altre dia sentia parlar del fracàs que ha suposat una de les mesures anticrisi que va adoptar el govern: la d’ajornar el pagament de les hipoteques de determinats grups d’autònoms. En tota Catalunya a prou penes s’arribava a la xifra de 300!
I tornant a Sarkozy, segons ell, de polítics només n’hi ha de dos tipus (com l’anunci de la marca de llet): els que són com ell i els que no ho són. Per cert, entre els que són com ell està Berlusconi!
Jo prefereixo ser una mica “tonto”... I sentir-me diferent a tots dos!

dijous, 16 d’abril de 2009

LA LLENGUA CASTELLANA: LA GRAN DEVORADORA


Dimarts 14 vaig rebre un encàrrec d’uns dels redactors de la revista interna de l’empresa. La revista en qüestió es fa des de Madrid i només surt per la intranet corporativa. En principi es feia en paper i va rebre moltes crítiques per la despesa que això suposava. Ja en la darrera etapa de la publicació en paper, a més a més de continguts tècnics, s’hi van anar incorporant progressivament col•laboracions de diferents treballadors de “la casa”.
Avui té diversos apartats on es poden enviar des de receptes de cuina a rutes turístiques. Fins i tot es fan concursos. Darrerament se’n ha fet un de fotografia i un altre de relats curts. En aquests casos, sempre amb temàtica que té que veure amb el nostre treball diari.
L’encàrrec del altre dia era que, de cara Sant Jordi (ja està bé que a Madrid comencen a fer coses per aquesta festa tant tradicional aquí) volen obrir un espai per incorporar opinions sobre llibres. Així que em demanaven que escrigués sobre un llibre (bé ells deien el “llibre de la meva vida...” i jo vaig escriure sobre el que vaig voler, això de la “meva vida” té molta profunditat... Després de rumiar-m’ho una mica, vaig pensar que estaria bé comentar un llibre de l’escriptor de Mesquinesa Jesús Moncada.
El llibre triat no és un dels que més èxit van tenir (com per exemple “Camí de sirga” o “Galeria de les estàtues”), però, al meu entendre, era un llibre que representava prou l’autor i de fàcil lectura. Vaig escollir “El cafè de la granota”.
Quan decideixes escriure, una part del que escrius et va sortint a mesura que “piques” les lletres del teclat. Però també, sovint, hi ha una part de documentació.
Evidentment no coneixia tots els llibres de Moncada. I no podia saber l’any de publicació. O els premis que li van donar en la seva vida.
Així que l’eina més a la bast que tenim els escriptors aficionats com jo, és Internet. Al posar el nom de Moncada em va sortit una pàgina diferent, curiosa. Estic en condicions d’afirmar que era la primera vegada que veia una cosa així. Segurament el lector coneix la Wikipedia (l’enciclopèdia lliure amb diferents idiomes, entre ells el castellà) I la seva versió catalana: la Viquipèdia. Però s’estranyarà més si dic que també existeix una Biquipedia en aragonès. I contra el que molts poden arribar a pensar, l’aragonès no és un dialecte del castellà, sinó una llengua en procés de desaparició.
Sempre s’ha estudiat que les llegues ibèriques són: el castellà, el català l’euskera, i el galaico-portuguès. Però n’hi ha d’altres que, avui, ja només les parla una minoria, com per exemple l’aragonès, el bable o asturià-lleonès i l'aranès (u occità).
I és que el castellà és, en aquest cas el gran depredador o, com deia en el títol, la gran devoradora. Poc a poc ha anat engolint la resta de idiomes que es parlaven a Espanya. I, si es deixés, al català li passaria el mateix!
Fixeu-vos amb la gran contradicció (o ignorància, no ho sé) d’aquells que defensen una major implantació del castellà a Catalunya. Afortunadament, recentment, el Parlament Europeu ha avalat la política d’ensenyament de Catalunya (que inclou que es faci, majoritàriament, en català)
El que ha de fer “el castellà” és guardar-se de l’anglès i mirar d’anar-se introduint a llocs on ha perdut pes o on desitgi una major implantació fora dels límits geogràfics de la seva parla, però que no intenti fer amb el català el que ha fet amb els altres idiomes peninsulars.

dimecres, 15 d’abril de 2009

6 MESOS DE MOSSOS

Quan els Mossos d’Esquadra havien de desplegar-se per les nostres comarques, algú em va dir que abans de 6 mesos farien una sèrie d’actuacions mediàtiques. El 6 mesos es compliran a final de mes.
En els darrers dies s’han fet públic dos actuacions, al meu entendre, importants. No sé si amb aquests resultats n’hi ha prou per a qualificar d’èxit l’arribada dels Mossos a les Terres de l’Ebre. Penso que, per la quantitat de delinqüència, sobre tot relacionada amb el món de la droga, que sabem que hi ha (tots ens en adonem), dues grans operacions no son gaires. És cert que abans d’una actuació rellevant hi ha tot un procés de presa de dades, investigació sobre el terreny, seguiment de persones i vehicles, informació, etc. Fins que finalment es decideix actuar.
Abans d’ahir ens assabentàvem que s’havia detingut una banda de romanesos (més que res pels noms que va publicar el diari) que es dedicaven a robar casetes de camp del nostre territori. Potser el volum dels robatoris no es gaire important, però entre els pagesos crea malestar i sensació de que no s’actua. Aquest any mateix els robatoris de conreu, sobre tot olives i garrofes, segons senties dir, van ser quantiosos. Segurament el pagès pensa que “per una porta entren i per l’altra surten” i en casos així, possiblement tenen raó, però al menys ja se’ls controlarà una mica més o potser, fins i tot se’n vagin a un altre lloc... I fins que n’arribin uns altres!
Però el cas que es va saber ahir (matiso sempre el de “saber-se”) perquè la policia no ho fa públic fins passats uns dies, ja es tracta d’una actuació força important. I així ho demostra la quantitat de material intervingut: força armes de foc, diners, droga, etc.) Pel que ens diu la premsa es tractava d’una banda d’espanyols (per a que després diguin que tota la culpa la té la immigració), molt jerarquitzada i perillosa. L’ús de plaques identificatives similars a les dels cossos de seguretat per a extorsionar a altres delinqüents i la possessió d’armes de foc així ho demostrarien.
Però el que em sembla més greu de tot és que, entre els delinqüents de la banda, hi havia un caporal de la Guardia Civil. Avui feia una reflexió: “Segur que si no hi haguessin policies (de qualsevol cos) implicats, les detencions serien molt més freqüents”. Només cal veure els casos dels clubs Saratoga i Riviera a Castelldefels on estaven implicats diversos caps de la policia nacional. O la detenció de 3 guàrdies civils a la Ràpita fa un any i mig en una operació antidroga.
Ara només esperar que actuacions d’aquesta importància es vagin repetint sovint.

dimarts, 14 d’abril de 2009

IGNASI GUARDANS


Es força estrany que un dirigent de CiU es passi a un altre partit. Evidentment el cas d’Ignasi Guardans no és exactament així. De moment i fins que es digui el contrari, continua militant a CDC. Però ahir per la nit TV3 ja parlava de “divorci”.
Seria una hipocresia per la meva part elogiar a Guardans. Que jo recordi mai n’he parlat bé ni malament. Com a militant i dirigent de CiU és un rival meu o dit d’una alta manera “de contra partit”. No obstant això he de reconèixer a Guardans alguna cosa positiva, com per exemple la seva actitud després de l’assalt del hotel de Bombay i les crítiques que va vessar sobre l’Esperanza Aguirre. I també, com a col•laborador del programa la Ventana de la Cadena SER conduït per la Gemma Nierga, algunes vegades podia estar d’acord amb els seus arguments. No sempre.
Quan Guardans es va assabentar que no seria el núm. 1 de la llista de CiU a les properes eleccions europees i que el seu lloc l’ocuparia Ramon Tremosa, es va empipar molt. I ho va fer perquè la majoria de polítics en actiu els costa molt deixar els càrrecs i dedicar-se a una altra cosa. I més si no és per voluntat pròpia. La majoria de polítics adscrits a CiU han convertit la política amb la seva professió. Un exemple. Eleccions municipals de 2003. Diari de Tarragona va emetre un seguit d’entrevistes o es reflectia el perfil dels candidats. Normalment cada candidat, al ser preguntar per la seva professió, deia a que es dedicava (Roig, comerciant; Simó, arquitecte; Sancho, metge, etc.) Al preguntar-li a Santiago Campos (cap de llista per CiU a l’ajuntament de Móra d’Ebre), va respondre: polític! Però dels citats anteriorment (i d’altres), n’hi ha uns quants que els costaria moltíssim tornar a fer les seves professions anteriors... De fet hi ha qui ha tornat a la política després d’haver anunciat el seu comiat.
Tornant a Guardans, CiU, no li perdonarà haver-se deixar “fitxar” pels socialistes i ocupar un càrrec de confiança dintre del Ministeri de Cultura. De fet, les joventuts del partit, les JNC, ja han demanat públicament l’expulsió del partit. Guardans ja havia anunciat el mes de gener, només assabentar-se que no repetiria, que es “guanyaria la vida” d’una altra manera. Segur que llavors no pensava en el càrrec que ocuparà com a director de l’Institut de Cinematografia i Arts Visuals.
Abans que el “cas Guardans” només recordo un convergent que hagués abandonat el vaixell: Trias de Bes. I ho va fer per anar-se’n al PP català per mirar de “donar-li una mica d’accent”. L’operació no li va sortir bé i ara ha tornat a “canviar de jaqueta” i se’n ha anat al UP i D, el partit de la Rosa Díez (abans dirigent del PSE)
De “canvis de jaqueta” (de moment el de Guardans no és exactament això) n’hi ha hagut un nombre indeterminadament alt. Però a mi m’ha estranyat sempre que molts antics militants del PSUC o ICV hagin “donat el salt” a CDC “passant per sobre el PSC”, que a priori pareix un partit amb idees més properes. Quin atractiu té CDC? La resposta la deixaré en mans del lector... Només recordo el cas de Jordi Soler Tura que hagi “passat” al partit immediatament contigu. La Magda Oranich és un exemple de “transfuguisme” polític de l’esquerra al centre-dreta nacionalista. També hi ha d’altres polítics “locals” com Grau o Rius que van passar de “tenir idees properes” o militar al PSUC a CDC. O l’alcalde de Móra Joan Sabanza que va abandonar ERC els anys que aquest partit no es menjava un “rosco”, també a CDC.
I és que la realitat, de vegades, és així d’increïble (però certa) Serà allò que diuen de l’eròtica del poder.

dilluns, 13 d’abril de 2009

SECRETS DEL MÓN DE LA PUBLICITAT


(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)
Un anunci és bo quan aconsegueix els seu objectiu, que no és altre que atreure l’atenció de l’espectador. I és molt bo si aconsegueix el seu propòsit, normalment vendre bé l’article anunciat.
Però, què sabem de la publicitat? Només els que hi estan ficats podrien parlar-nos del secrets més ben guardats d’un món fascinant que mou quantitat desorbitades de diners i que fa que quasi ningú es resisteixi a posar un anunci: des de la multinacional que paga xifres que arriben a marejar per uns pocs segons a la televisió en un hora de màxima audiència i l’intermedi d’un programa que miren milions d’espectadors (l’any 2007, a Tele 5 s’arribaven a pagar 44.500 euros per 20 segons! Encara aquest any la xifra ha baixat a 35.000 €), al petit empresari que col•loca publicitat a una tanca al camp de futbol del seu poble o al govern, ja sigui de l’Estat, ja d’una comunitat autònoma, per fer campanyes institucionals de tota mena...
No fa gaires setmanes, el patronat de turisme de Girona, es va veure obligat a retirar uns anuncis que promocionaven el turisme de la província per què les fotos que hi sortien res tenien que veure ni amb Girona, ni tan sols amb Catalunya. En un es podien veure unes platges d’Austràlia i a l’altre unes muntanyes del Canadà. Recordo que ja fa molts anys, duran aquella primera campanya de “Galizia Calidade”, també hi sortia una platja de Sitges i és que l’agencia de publicitat encarregada de fer-ne la campanya era catalana...
Encara que els dos anuncis que més han donat que parlar, no tenen res a veure amb marques comercials. Es tracta de dues campanyes ideològicament parlant, molt diferents. La primera campanya va ser de signe ateu i va omplir autobusos de diverses ciutats espanyoles, encara que a d’altres es van negar a posar-ho. Es basava en una sola frase, però renoi, quina polèmica va crear! Deia així: “Possiblement Déu no existeix. Siguis feliç!” I la segona encara ha creat molta més polèmica si cal. És la campanya que va promoure la Conferència Episcopal Espanyola i que comparava una criatura humana amb un cadell de linx ibèric (bé, al final es va saber que el que sortia no era ibèric, sinó del N d’Europa) I segons deia l’anunci, es protegeix més l’animal que l’embrió humà.... Com es veu n’hi ha per a tots els gustos i opinions.
Altes campanyes han fregat els límits del que es considera ètic dintre del camp de la publicitat, com les que ha fet una coneguda marca de roba italiana usant “com a reclam” malalts terminals de SIDA, noies anorèxiques, etc. De vegades no tot s’hi val i també cal protegir l’espectador, sobre tot l’infant, de certa publicitat poc veraç o enganyosa i evidentment, poc moral.
Darrerament, una de les coses que em crida l’atenció, són els anuncis d’una marca de làctics. Quan s’explica “les qualitats i beneficis”, es diu que han estat comprovats per professionals del sector. Així és parla de la Unión de Española de Catadores o de la Fundación Española de Pediatria o de la Asociación Española de Dietistas – Nutricionistas. Un que és malpensat de mena pensa, fins i tot creu que, aquestes associacions poden haver estat creades per la pròpia empresa que ha encarregat la publicitat o, haver-les-hi pagat un bon grapat d’euros per a fer-les servir d’avaladores de les campanyes.
Una altra forma de fer publicitat un tant sorprenent és l’atorgament de premis “a la qualitat”. Segurament que, de vegades, heu pogut llegir en alguns envasos : “Premio Internacional a la calidad”. Sabeu com es donen aquests premis? Us ho explicaré i fins i tot us contaré un fet verídic que li va passar a una empresa del sector alimentari del nostre territori.
Un dia arriba una carta, com tantes altres que solen deixar els carters a la bústia o al apartat de correus. Però en aquest cas era un xic diferent. La carta preguntava si s’estava interessat en rebre un premi a la qualitat. Després de rumiar-ho duran uns dies, es va respondre afirmativament. No hi va haver cap tribunal, ni tant sols es va desplaçar cap tècnic a l’empresa per a comprovar les característiques dels seus productes... El premi s’havia d’anar a recollir a Madrid. El muntatge era espectacular: sopar de gal•la, ball i, al final, el lliurament del premis. N’hi havia un per cada sector. Abans de la festa els hi van preguntar qui volien que els fes el lliurament del trofeu. Els hi van donar dos opcions: Javier Basilio, el bigotut presentador de televisió (ja difunt) o el cònsol de Guinea Equatorial. Van pensar que “millor un personatge conegut”, així que van triar a Javier Basilio. Al final els hi van donar les fotos de l’acte (en aquell temps Internet i el correu electrònic no estaven tan generalitzats com ara) i a l’arribar al poble, ràpidament, les van portar al Diari de Tarragona para que se’n fes “ressò de la notícia”. La medalla d’or també els hi va costar unes 75.000pessetes de l’època, despeses a part.
Voldria acabar amb la frase que acaba l’anunci de la cervesa que es veu més a Catalunya: “La cervesa que es veu on millor es viu”. Potser tinguin raó.

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (IV)


Em aquest apartat vinc donant idees que trobo en els mitjans de comunicació (fins ara tots al Periódico de Catalunya) i que són, al meu pare, originals per a superar el període de crisi que estem patint.
La darrera que he trobat ens ve de ben a prop. Concretament de Tarragona. El títol de la notícia és “Tarragona recupera el pa d’abans amb forn ecològic”. I continua: “El cereal es mol amb pedra i el producte es conserva en perfecte estat una setmana”.
Recordo que l’empresa tortosina Ous Roig, ja fa uns 20 anys o més, va registrar la marca “Sabor d’abans”. Crec recordar que entre les seves varietats d’ous també n’oferien d’ecològics.
El que queda clar és que el “sabor d’abans” s’ha anat perdent amb el temps. Els tomàquets no tenen el gust dels tomàquets d’abans i així els préssecs, el albercocs, les cireres, etc. Al menys les que es poden comprar a les fruiteries. I quan en trobes algun que s’hi assembla, penses: Serà trangènic?
Les gallines d’abans estaven alimentades amb gra, sobre tot panís (o blat de moro, com preferiu) Les que estaven soltes pel pati també menjaven les herbes que hi sortien, cargolets, etc.
Amb el pa passava quasi que el mateix. Els forns dels pobles eren de llenya i s’amassava a ma. El procés de l’elaboració de la farina el desconec, però el resultat era excel•lent!
Duran la guerra el meu pare (al començar-se tenia 8 anys) amb els meus avis (el seu germà estava al front) vivien a una finqueta d’oliveres que avui es meva a la partida de les Senioles, terme d’Ulldecona. Mon iaio feia blat i l’anaven a moldre per a després elaborar pa al Mas de la Rata, prop de les Ventalles (o els Masets) Els propietaris del mas també tenien el seu fill al front, juntament amb el germà del meu pare. Així, mentre les iaies ploraven per la sort dels seus fills, els homes feien el treball de fer pa. Pastaven un cop cada setmana o més. El pa, llavors durava tot aquest temps sense perdre les qualitats. Igual com el que s’està elaborant a Tarragona Bio-aromes d’Abans (que així es diu l’empresa)
Al final de la dècada dels 70 i principis dels 80 treballava a Vinaròs i un companys de Treball, Antoni Fabregat, de vegades me’n feia baixar de la Galera i també em deia que li durava una setmana (conservat amb les degudes condicions)
Per aquell temps, un dia, recordo que estava escoltant la ràdio. Devia de ser, imagino, RNE en un moment de desconnexió per a Catalunya. A Barcelona feien la fira Alimentaria i estaven entrevistant a un forner. Al preguntar-li per la farina espanyola, el forner va respondre: “A Europa, la farina que mengen aquí, es “forratge” per als animals. Només cal sortir a l’estranger (jo ho faig sovint a França) i entrar a una fleca. L’aroma que s’hi sent no té res a veure amb la d’aquí.
Així que si tenim mala farina i el procés tampoc és l’ideal, el resultat no pot ser òptim.
I a sobre, en molts de llocs, trobes un pa millor (al menys en sabor) als súpers que a la fleca del barri de tota la vida… I més barat!
(A la foto una fleca de Mirepoix al departament de l'Ariège -França-, pocs dies abans de Nadal de l'any passat)

dissabte, 11 d’abril de 2009

EL NOSTRE PARE MAS


Estem al temps en que els cristians celebren la passió i la mort de Crist. Temps de Setmana Sant i Pasqua. Època de processons i penitència.
Potser per això, CiU va anunciar una cosa que tots sospitàvem però que en certesa només ho sabien ells: “Mas i Zapatero quan van pactar l’Estatut, també van pactar que Mas fossa el president de la Generalitat de Catalunya si era la llista més votada", sogons informa avui el diari Público.
Es diu que Crist va ressuscitar el tercer dia. Franco no ho va fer ni al tercer any (malgrat Vizcaino Casas) Mas si que ho ha fet. Al menys ha confessat la veritat.
I es que estic convençut que no apreciem l’actitud de CiU com es mereix. No estimem al pare Arturo com ell ens estima a nosaltres. Ell que és capaç de “malvendre” l’Estatut a canvi de la presidència de la Generalitat només per “guiar-nos espiritualment” pel bon camí de la “casa gran del catalanisme” i resulta que Montilla, Carod i Saura van i esmicolen les seves il•lusions. Potser perquè no sabien res. Potser perquè ho van portar tant d’amagat Zapatero i Mas, que només els més propers es van assabentar del que passava. Sabia Montilla el secret del pacte de l’Estatut? Li va dir Zapatero o no li va dir? Potser aquest serà el segon lliurament de les negociacions secretes.
CiU ho fa tot bé. Fins i tot pactar a Madrid u estatut a la baixa a esquenes dels altres grups que l’havien votat al Parlament de Catalunya. També quan s’autofinançava a través de les obres públiques atorgades per Adigsa (tal i com ho va denunciar Maragall en el seu dia), també ho feien pensant més en Catalunya que en les seves pròpies butxaques. Encara que Maragall (que segurament que faria el paper de dimoni dintre de tot aquest entramat) es va quedar curt quan va parlar del 3 %. Més tard, el PSC, va denunciar desviacions de fins el 174 %. Segur que era una previsió per si de cas s’aconseguia un mal finançament per a Catalunya.
A Zapatero la jugada la va sortir bé. A Arturo, no. La compravenda de Catalunya per part de tots dos hauria de suposar el seu martiri particular. Segur que no ho serà ni per un ni per l’altre. Al menys a curt termini... (al menys en els propers tres dies...)

dijous, 9 d’abril de 2009

AMB LES PILES RECARREGADES


Davant de la remodelació ministerial duta a terme per Rodríguez Zapatero, el govern d’Entesa ha volgut donar un cop d’efecte i ha renovat el pacte subscrit després de les darreres eleccions autonòmiques i que va donar la presidència de la Generalitat a José Montilla.
Personalment no crec que a manca d’un any i mig de les properes eleccions catalanes (sempre que no s’avancin per algun motiu) fes falta “refermar” el pacte. En canvi, potser si que cali deixar les coses clares ara que s’obre una nova etapa negociadora. Cal esperar que la Vice-presidenta Elena Salgado desencalli d’una vegada per totes una negociació feixuga que, igual com va passar amb l’Estatut, produeix més desgast al govern que una altra cosa. Tal com ja s’ha dit des d’aquí, ara serà Rodríguez Zapatero el que ha de moure fitxa i avaluar que és el que necessita a curt termini: estabilitat parlamentaria que li permeti treure les lleis –s’inclou la de pressupostos generals per al 2010-) o arribar a pactes puntuals amb els altres grups (com s’ha vist, també amb el PP)
El gest d’ahir dels representants dels tres partits que conformen el govern d’Entesa (Iceta, Ridao i Herrera), és significatiu per si sol i important. Sempre recordo amb "carinyo" el gest del primer ministre d’Exteriors socialista. Parlo de Fernando Morán, en temps de Felipe González. Es diu que es van esgotar els terminis per a negociar les condicions en que devia entrar Espanya al Mercat Comú europeu (ara Unió Europea) Era la darrera nit i tot feia preveure que seria llarga i molt complicada. Morán era un fumador compulsiu i a l’entrar a la sala, va voler donar un cop d’efecte: va deixar diversos paquets de tabac sobre la taula (llavors encara es permetia fumar a llocs tancats) i es va treure l’americana. Amb això volia deixar clar que anava preparat per aguantar les hores de negociació que calguessin. Es diu que llavors es van començar a desencallar molts de temes que, fins llavors, estaven bloquejats.
Per cert, i pràcticament tornant al començament... Aquest matí he llegit al Periódico que el govern central “dóna per tancada la fase reivindicativa de les autonomies". Aquestes coses mai són “unilaterals”. Penso que les comunitats autònomes (unes més que els altres) tenen molt que dir sobre el tema. Per a Catalunya per exemple, una reivindicació de màxims seria la independència. I sense aspirat a tant, el complet desenvolupament de l’Estatut (encara està ‘dormint’ pel Tribunal Constitucional) i un finançament idoni (sobre aquest tema, avui, ja no en cal parlar més)
Així que qui hagi “signat” aquesta idea tant brillant (l'encarregada de dir-ho va ser de la Vega), s’ha cobert de glòria. Estaria bé que Zapatero fes un gest de cara Catalunya i cessés de forma fulminant el seu autor, encara que fos la pròpia de la Vega.

dimecres, 8 d’abril de 2009

Beatles - un film inédito - GET BACK


No sé si saben la historia. Dicen que la letra de esa canción, que manda a alguien volver al lugar de donde vino, fué escrita por Paul Mc Cartney en "homenaje" a Yoko Ono.
El video muestra la grabación en el estudio y se aprecian cambios de miradas entre los personajes, que son muy interesantes.
Para el que quiera un poco de historia (por qué no?): Ese video fué encontrado entre los escombros de la antigua compańía de grabación de los Beatles (Abbey Road Studios) y muestra una sesión de grabación de una famosa canción de los Beatles (Get Back), ya en el crepúsculo del grupo.
Más historia todavía. Se ven dos artistas, hoy consagrados, en la grabación: Participando al teclado el gran pianista negro americano Billy Preston (que posteriormente haría una carrera muy brillante en solitario); asistiendo a la grabación - pásmense, a la altura del minuto 02:11 - el líder de un grupo que comenzaba a tener éxito como sustituto natural de los Beatles, un tal Mick Jagger.

ELS NOUS MINISTRES


Si es que alguna vegada, duran aquests dies, hi va haver una mini crisi de govern, al final ha estat una crisi en tota regla. I prova d’això és que no canvien 3 ministres, sinó 6!
Sobre els tres primers canvis ja vaig opinar, per això, avui, opinaré el que bonament pugui dels altres. Els flamants ministres són: Ángel Gabilondo Pujol com a Ministre d’Educació (recupera Universitats), Ángeles González Sinde com a Ministra de Cultura i Trinidad Jiménez García-Herrera com a ministra de Sanitat i Política Social.
Sobre Àngel Gabiono s’ha dit que és un prestigiós catedràtic, rector de la Universitat Autònoma de Madrid i president de l’associació espanyola de rectors d’universitats. A més de germà de Ianqui Gabiono. I per aquell que encara no ha sàpiga, el seu iaio matern era d’Horta de Sant Joan. (Això podríem enllaçar-ho amb l’escrit d’ahir, encara que Horta de Sant Joan tingui altres arguments per a promocionar-se turísticament)
Ángeles González Sinde és una prestigiosa realitzadora de cinema amb 3 premis Goya. Això, per si mateix, no és garantia de gestió ni de que faci un gran paper al front de Cultura. Però també hi ha qui opina que el Ministeri de Cultura hauria de desaparèixer, ja que les comunitats autònomes tenen transferides totes les competències. Vagi per davant que el seu antecessor no em va fer el pes mai (César Antonio Molina) Al poc d’entrar al ministeri va destituir a Rosa Regàs com a directora de la Biblioteca Nacional, més per motius personals que per una altra cosa. Pels que s’ha dit, no tenia bona “ma esquerra” per a les relacions amb qui l’envoltaven.
De Trinidad Jiménez, que puc dir? Sempre m’ha caigut bé. Pensava que podria arribar a ser alcaldessa de Madrid i a sobre, fer-ho bé. Va ser derrotada per Alberto Ruiz-Gallardón l’any 2003 i no va tenir l’oportunitat de demostrar la seva vàlua. És neboda de qui va ser fiscal anticorrupció Jiménez Villarejo i el seu pare és magistrat del Tribunal Suprem. Com dirien els castissos “De casta le viene al galgo”. Va ser una de les persones que van impulsar la candidatura de Rodríguez Zapetero en l’anomenada “Tercera Vía”, juntament amb Blanco, Sevilla, Caldera, el “casero” Germà Bel i d’altres. Evidentment no és una especialista com Bernad Soria, el seu antecessor en el càrrec que era metge de professió, però normalment el que li manca a un tècnic ho té un polític i l’inrevés.
Per finalitzar cal dir que tenen poc temps de marge. El primer “test” seran les eleccions europees del 7 de juny. No serà definitiu, però si tota una prova de foc. Ahir ja ho apuntaven alguns comentaristes. Una derrota del PSOE a les europees donaria poc marge de maniobra al president Zapatero ja que, la majoria dels cartutxos, els acaba de cremar amb la reestructuració del seu govern.

dimarts, 7 d’abril de 2009

L'AGÈNCIA TRIBUTÀRIA TORNA ENVIAR ESBORRANYS MALAMENT


L’Agència Tributària (popularment Hisenda) ha enviat 140.000 esborranys de les declaracions de renda malament. L’errada està en les retencions a l’hora d’aplicar els 400 euros que van descomptar als treballadors l’any passat i el resultat és favorable al contribuent. Segons ha informat la pròpia AEAT, enviaran cartes per tal d’informar-los de l’errada.
No és el primer cop que l’Agència Tributària envia els esborranys amb errades. De fet no hi ha hagut fins ara cap any (des de que es van començar a enviar els primers) que no hagin sortit al carrer esborranys erronis. Un dels errors més comuns és l’aplicació de les deduccions per habitatge quan hi ha una hipoteca de per mig. També, de vegades s’imputen habitatges i altres immobles que no són propietat del titular. En aquest cas, la culpa, pareix que no és de la A.E.A.T. i si que ho seria del Cadastre (que també pertany al Ministeri d’Economia i Hisenda)
Així que cal anar en compte i revisar-los bé abans de confirmar-los.
Jo, per si de cas, em faig la declaració de renda cada anys, però entenc que una majoria de contribuents no sé la saben fer i haurien d’acudir a un professional per tal de que els hi donés una ullada.

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (III)


El Periódico d’ahir portava una notícia sobre la promoció d’una petita aldea d’Irlanda que té per nom Moneygall. Es veu que allí van néixer els avantpassat materns de l’actual president dels EUA, Barack Obama. Ara volen aprofitar el “ganxo” que té el primer mandatari per a que serveixi de reclam i sigui el destí turístic. La idea no es dolenta, no...
Però evidentment és exportable a altres llocs on, de ben segur, també hi tenen relació altres personatges coneguts (uns més i uns altres menys) encara que no seran de la mateixa importància que el president nord-americà.
Per a limitar-nos al nostre territori se me’n acudeixen dos. El Mas de Barberans és el poble d’on eren els avis materns de Montserrat Carulla i Ventura. L’altre dia que vaig tenir el plaer d’escolar-la en directe a Amposta on va recitar textos de diferents literats de Catalunya i d’Espanya (Itinerari de paraules) Al començament de l’acte va explicar l’origen de la seva família per part de mare. Es veu que el fet es conegut al Mas. El mateix alcalde em fa confirmar el fet.
L’altre poble és la Galera. D’allí també eren els avis materns de la Flora Saura, la presentadora que va ser del programa “Sexes” de TV3 i ara condueix amb Marta Alonso i Miriam Fusté “Hem de parlar” a Catalunya Ràdio. Flora l’any passat va ser la pregonera de la festa major de la Galera i sempre que pot, recorda que allí va passar els millors dies de la seva vida jugant pels carrers del poble, anant en bicicleta, etc.
Evidentment, una iniciativa com aquesta hauria de tenir els complements necessaris per a que la promoció pogués ser efectiva.

dilluns, 6 d’abril de 2009

LA MÉS QUE PROVABLE REMODELACIÓ DEL GOVERN CENTRAL

Encara que no estigui confirmat oficialment, tot apunta que el president del govern Rodríguez Zapatero té prevista una remodelació de l’executiu.
La majoria d’analistes coincidiran que el retoc és necessari. Però el què cal saber si ara és el moment o potser s’hauria de tingut que remodelar ja fa uns mesos.
Cal recordar que l’actual govern d’Espanya només porta un any, fruit de les eleccions del març de 2008. Llavors encara s’estava minimitzant la crisi econòmica i Zapatero va tornar a confiar amb Solbes per a dirigir la política econòmica del País. Però fa mesos que a Solbes se’l veu esgotat i mancat d’idees per afrontar la crisis amb garanties de sortir-ne el millor parats possible. Cal dir a favor de l’actual vice-president segon que per a superar la crisi no hi ha una vareta màgica i que, normalment, està tot inventat, es a dir, les mesures anti-crisi han de ser globals. En pocs casos es poden prendre mesures puntuals per a un determinat col•lectiu o sector.
Suposo que en els propers dies es faran moltes més valoracions sobre la identitat dels nous ministres. Saltant-nos a Elena Salgado, de la que no s’ha sentit parlar massa (potser per això sona com la nova vice-presidenta econòmica), sobta que dos pesos pesats del partit siguin escollits com a nous membres del govern. I, per això, per ser-ne dos pesos pesats, no se’ls pot relegar a meres comparses. Han de tenir un pes important. Encara que tots dos casos són molt diferents.
En el cas de Manuel Chávez, president del PSOE i també d’Andalusia, el seu nomenament propicia un canvi a la comunitat autònoma. Es d’esperar que ara ocuparà la plaça vacant una persona jove, amb projecció i idees noves de cara els proper comicis. Mentre s’anirà formant i també, l’electorat l’anirà coneixent. Segurament que hi haurà crítiques per part dels altres partits, però és una pràctica comú en política. Es relleva a un càrrec i se’l col•locar a un altre lloc de rellevància per a que tingui una “jubilació gloriosa”.
El cas de José Blanco, Pepiño per als amics (vice-secretari general del PSOE), es diferent. Ha estat molts d’anys donant la cara pel partit i, sobre tot, defensant-lo i criticant les polítiques alienes. Era l’hora de “fer-lo pujar”. Te menys de tres anys per davant per a demostrar la seva vàlua com a gestor i estarà en el punt de mira del PP i la resta de partits. Una relliscada pot causar-li greus problemes al govern.
Qui també surt del govern és la ministra Magdalena Álvarez. Suposo que per això han nomenat ministre a Chávez, per a que Andalusia no perdi pes dintre del govern. De la substitució d’Álvarez ja fa anys que se’n parla. En l’època en que les rodalies de RENFE s’avariaven dia si, dia també i les explicacions que donava no convencien ningú, sé li va demanar el cap de la ministra a Zapatero. Però aquest la va mantenir al seu lloc a tota costa. Segurament per no donar-los la raó a l’oposició. Quan es demana el cessament d’un alt càrrec, quasi mai se l’acaba cessant. Álvarez no va ser una excepció. Jo crec que per “poc bé” que ho faci, Pepiño Blanco ho farà millor que ell. Estaria bé que Blanco vingués a inaugurar la remodelació del pont penjant d’Amposta.
Però per damunt de tot, des de Catalunya s’espera una actuació ràpida i eficient amb el tema del finançament. Bona part de la credibilitat els nous ministres anirà en aquest sentit. Elena Salgado ha de desbloquejar la negociació pel finançament i Solbes, per la seva part, ajudar a desenvolupar el nou Estatut i també el finançament mateix, perquè va inclòs.
No resoldre ràpidament aquestes mesures, poden arribar a empitjorar les relacions amb el govern de la Generalitat.
Per cert, he escoltat a Rajoy que deia que “més que una remodelació del govern, el que cal és canviar el seu “capità”, es a dir, al propi Rodríguez Zapatero. Jo li donaré tres raons per que no fer-ho (segur que n’hi ha més) Primera. Perquè l’any 2004 va vèncer al propi Rajoy. Segona: perquè el 2008 el va tornar a vèncer i és, mal que pesi, el legítim president. I tercera: Abans de dimitís Zapatero ho tindria que fer Rajoy. Si no sap controlar el seu propi partit, com pot seguir aspirant a presidir el govern d’Espanya!

diumenge, 5 d’abril de 2009

DEMOCRÀCIA SENSE PARTITS


El diari Público ve fent en aquests darrers dies una sèrie de reportatges sobre el 70 aniversari de l’acabament de la guerra civil espanyola encara que ells ho titulen: “70 aniversari de la derrota de la República”. Ahir dissabte a l’apartat de testimonis hi ha una entrevista amb José Utrera Molina, exministre de Vivenda i exsecretari general del Movimiento (deu de ser el darrer ministre franquista que queda en vida) El títol crida l’atenció: “Franco volia una democràcia sense partits”.
Cal preguntar-se: És possible una democràcia sense partits polítics? Tal com entenem avui en dia la democràcia no, però la visió del dictador era molt diferent.
La “democràcia” que tenia al cap Franco era l’anomenada “democràcia orgànica”, en contraposició de la “inorgànica” o de partits polítics. Els eixos vertebradors de la democràcia franquista eren 3: família, municipi i sindicats (sindicats verticals, es clar –els que hi ha ara són horitzontals) D’aquesta manera s’aconseguia que totes les persones que optaven a ser elegits tinguessin una mateixa ideologia política (la nacional sindicalista) del partit únic que era la Falange Española i de las JONS. Que representessin a un dels terços (se’ls coneixia així, per que la representació era proporcional a cada un dels tres grups) no era important.
Sobre la “democràcia” de Franco es podrien explicar més d’una anècdota. Per la meva edat no tinc gaires records d’aquella època, però si recordo, per exemple, quan el tortosí Joaquín Bau va ser elegit (no sabria dir amb exactitud dintre de quin terç. O una campanya d’un tal Pascual: “Vota acció. Vota Pascual”.
Per no parlar de la llei del referèndum nacional. Aquí si que em van contar una anècdota. Me la va contar un mestre d’Ulldecona que va estar molts d’anys a la Galera. Em va dir que a Ulldecona, la reforma de llei del referèndum de 1967 “va tenir més vots que electors”. En aquell temps l’alcalde era Ramón Forcadell (anomenat el tigre del Maestrat, com Cabrera) Amb la seva comitiva anava de gira pels col•legis electorals preguntant per la participació. I quan li deien que anava bé, obria la urna i dipositava un grapat de paperetes amb el “sí” i deia: “Ara encara anirà millor!”.
Evidentment qui està llegint aquest escrit en traurà de seguida una conclusió: “La manipulació electoral era una pràctica habitual”. Però ells li deien “democràcia”... Que hi farem!