RAMON, UN FUNCIONARI DESENCANTAT (com tants)

Vaig trobar-me am Ramon, professor d’Educació Física a l’entorn del Centre de Tecnificació d’Amposta. Li vaig preguntar si estava de vacances i em va dir que “mig, mig”. Em va explicar que per al curs que ve, a la seva secció i haurà menys professors (crec que recordar que em va dir 4,5 menys –perdoneu si no són tants-)
El vaig veure desencantat, decebut de com estan funcionant les coses. “Per al curs que ve estrenem cou institut i no tinc cap il·lusió... “ –em va dir-.
Conec a Ramon des de fa molts d’anys. La nit que el vaig conèixer estava sopant amb la meva colla del poble durant el sopar del bou de la festa major. Mentre algun amic i jo mateix varem marxar a deixar les taules, a Ramon el van xopar tot. Llavors era típic tirar-se aigua i Ramon no la va poder esquivar. A ma mare li va fer tanta pena que el va convidar anar a casa per a deixa-li uns pantalons meus. Només hi havia un petit problema: no se’ls podia cordar i li sobraven camals. I és que Ramon era i és, una mica més doble que jo, però també més baix.
Ramon em va seguir explicant que fa uns anys va fer uns projectes per al nou institut: un d’excursionisme, un altre sobre un taller de bicicletes...
-“De tot allò, no es farà res... El nou director no s’ha implicat...”. –Em va continuar dient-.
I encara més sorprenent: “L’institut compta amb una  cuina i un menjador que, de moment no funcionaran...; potser a la cuina acabarem fent el taller de bicicletes”. Cal deduir que s’ha fet una despesa innecessària , com ha passat en tantes i tantes coses.

Quan comenci el curs Ramon farà la seva tasca pedagògica sense deixar que l’afectin les circumstàncies. És un bon educador i sap que l’educació dels joves és primordial i ha de passar per sobre de tots els problemes que hi puguin haver.

Però d’altres, estic segur, que no pensaran igual i la seva actitud negativa anirà en detriment de l’ensenyament dels nostres joves.
Qui en té la culpa? Mai s’hauria hagut d’arribar al punt que estem i, imagino, que estarà condicionat a la forma de ser de cada individu. Els qui, com Ramon siguin educadors per vocació, se seguiran entregant amb cos i ànima oblidant-se de que el govern els ha retallat el sou. En canvi, a d’altres que han arribat al món de l’ensenyament buscant una sortida professional per a guanyar-se la vida, potser no pensen igual.