PREUS

Als baixos d'aquesta casa modernista es troba la pizzeria la Trattoria.

Sota el títol “Itàlia no és Espanya”, el Periódico de Catalunya va elaborar dimarts passat un extens article comparant les dues economies del Sud d’Europa.

Tots dos països estan passant per mal moment econòmic. Tots dos estan vorejant (o han vorejat) el rescat econòmic per part d’Europa (amb tots els matisos que hi vulgueu donar-hi) Però entre tots dos hi ha grans diferències, més enllà de les xifres macroeconòmiques que publica el rotatiu.

Mentre a Itàlia van fer fora el gran capitost (i mangante, perdó volia dir magnat) de la informació Sílvio Berlusconi (ell solet s’estava a punt de dilapidar l’economia del país) i va ser substituït pel tecnòcrata Mario Monti, a Espanya tenim manant un cop més els fills del franquisme, els quals, van presentar-se a les eleccions amb un programa que res té que veure amb els mesures que estan aplicant, la qual cosa pot qualificar-se de “frau electoral”. Haurien votat els espanyols al PP si haguessin sabut les mesures que acabarien aplicant i no només econòmiques? Segurament que el resultat electoral hagués estat molt diferent.

Entre les mesures que apliquen els italians, està la baixada generalitzada de preus. Des del meu punt de vista, una excel·lent mesura tal i com està anant l’economia.

Si retallen els sou als funcionaris i la patronal aprofita la conjuntura per a rebaixar el sou als treballadors (al menys als nous contractes), és lògic que, davant la pèrdua de poder adquisitiu, si les empreses de serveis volen subsistir, caldrà abaixar preus per a que la demanda no caigui més del que cabria esperar.

A Espanya, de moment, no hi ha hagut una baixada generalitzada de preus, encara que, és cert, que alguns sectors com l’automobilístic o el comerç de roba i complements, estan fent ofertes pràcticament que permanents.

Al meu entendre, els bens i serveis d’aquest país estan sobrevalorats. O dit d’una altra manera, “vivim en un país car”. He pogut comprovar personalment que, des de l’entrada de l’euro, els preus d’Espanya i França són força similars, amb la diferència que a França, els sous són bastant més elevats. Per a mostra només cal comparar els salaris base. Mentre el d’Espanya es situa en 748 euros/mes, el francès és de 1.425, pràcticament el doble.  

Hi ha dos moments on els espanyols varem aprofitar les circumstàncies per a incrementar preus per sobre del que hauria estat normal, sobre tot, en el segon cas que us explicaré. El primer va ser l’any 1986 quan Espanya va entrar a formar par de la CEE i va adoptar l’IVA i l’altre l’any 2002 quan va entrar en vigor la moneda única amb famós arrodoniment. Encara hi ha qui pensa que un euro son 100 pessetes de les d’abans.

Fa un mes aproximadament vaig assabentar-me que un restaurant de la meva localitat havia abaixat els preus de la carta un 50 %, a més de crear uns menús força econòmics. El restaurant es diu “la Trattoria” i el seu propietari és italià. Casualitat? No conec cap cas més.

Així ens ha anat fins ara i les perspectives de futur no són gaire més optimistes, al menys que donéssim la volta a la situació que estem vivint, tant econòmica com política.