Fa anys, un veí de la Galera em va demanar que li esbrinés si podia cobrar per dues condecoracions que havia rebut durant la guerra Civil Espanyola. Havia combatut al costat de Franco. Ho vaig preguntar al ministeri de Defensa i la Guardia Civil li va portar a casa la resposta: No tenia dret a cobrar perquè aquelles medalles no portaven implícita cap tipus de contraprestació econòmica. Per tant, eren simplement condecoracions honorífiques.
Per la seva part, el màgic Andreu, durant les actuacions, també es posava medalles després de realitzar amb èxit un truc de màgia i es reservava per al final la més grossa de totes. Potser no d’una manera real, però si imaginària o fictícia, són molts els que, simbòlicament, es posen medalles quan creuen que han fet alguna cosa bé.
Això és el que ha fet l’Agència Tributària que ha sortit traient pit (un altra manera de presumir per la fita assolida) per l’èxit obtingut en la lluita contra el frau fiscal a l’haver aconseguit un 27% més de recaptació que l’any 2014, elevant la xifra d’ingressos fins el 15.664 milions d’euros.
Dit així és molt bonic, molt de color de rosa, però sempre hi ha un rerefons de tot: aquelles coses que no es diuen.
Com sabeu estic parlant per pròpia experiència. Potser en altres coses tindré un coneixement més minso, però amb 30 anys a la casa, ja puc tenir formada una opinió sobre el seu funcionament intern.
De tant en tant arriben ciutadans (abans els anomenàvem contribuents) que venen queixant-se (i quasi sempre en raó) per l’escarni que, des del seu punt de vista, els hi fa l’administració tributària.
No sé si us ha passat mai, però qualsevol liquidació practicada per l’AEAT per una discrepància trobada ja sigui a la renda, ja sigui en altres impostos, comporta una liquidació d’interessos de demora (acció reparadora), però també una sanció. Per tant, a un mateix individu li arriben fins a 3 cartes de pagament: una per la diferència, una més pels interessos i una tercera per la sanció. I de tant en tant, alguna més si no compleixes amb les directrius establertes.
És el que jo anomeno diner fàcil, aquelles diferències que es detecten informàticament en creuar les dades dels ciutadans amb les que disposa l’Agència Tributària obtingudes a través de la informació que faciliten organismes, empreses, banca, registradors, notaris, etc.
Una cosa ben diferent és el diner recaptat per la Inspecció. Segons informació oficial de l’Agència Tributaria (cito textualment):
El Área de Inspección liquidó deuda por importe de 7.129 millones de euros, un 43% más, de la cual un 44% se corresponde con actuaciones de la Delegación Central de Grandes Contribuyentes.
Se realizaron 107.580 actuaciones inspectoras, un 8% más que el año anterior y un 46% más que en 2011.
Entre las 21.810 visitas presenciales realizadas, destaca el incremento del 28,7% en las efectuadas en el marco del plan contra la economía sumergida y también las destinadas a aflorar alquileres opacos.
Han aumentado un 28% las investigaciones de movimientos financieros para detectar insolvencias ficticias y se han adoptado 3.785 medidas cautelares para evitar vaciamientos patrimoniales.
I ara ve la pregunta: ¿Destina l’Administració Tributària els recursos suficients a la lluita contra el frau, ja sigui l’economia submergida o simplement el que és conseqüència de facturar sense IVA o d’altres mecanismes que sé solen usar de forma habitual? La resposta és no.
Segons estudis, l’Administració Tributària espanyola és la que menys treballadors per cada 1.000 habitants destina a la lluita contra el frau i si es té en compte que Espanya és el país de la picaresca i que a tothom li agrada posar-se medalles quan aconsegueix enganyar al fisc, ens en adonarem que per moltes medalles que es posin, la lluita contra el frau sempre podria ser més gran de la que és...
Però potser a algú no li interessa prémer més del compte, no sigui que surti rebotat!
