dilluns, 30 de juny de 2008

LA NOSTRA (les nostres?)

Un dels eslògans usats per TV3 és precisament “La nostra”. Però... la nostra? De qui?
Recordo que davant la situació partidista que va optar la televisió pública catalana arran del PHN, va ser un des motius de crítica per part dels que enteníem que, tot i formar part de Catalunya, la televisió del nostre país optava per jugar un paper molt proper a les tesis que defensava el darrer govern Pujol amb Mas i Puig al seu govern. Per tant he de respondre a la pregunta dient que de CiU! Perquè TV3 sempre ha estat supeditada als interessos de CiU, com també Catalunya Ràdio. Aquest anys, precisament se’n celebra el 25è aniversari des de que el govern Pujol donés llum verda a l’inici de les emissions.
I dic tot això perquè ahir vaig llegir que CiU demanarà al govern el motiu de la marxa d’Antoni Bassas, el director i locutor del programa Els Matins i que ho ha estat durant els darrers catorze anys. I jo sóc de l’opinió que la pregunta sobra. Crec que el que hauria de fer CiU és preguntar-li al Propi Bassas el perquè plega de Catalunya Ràdio. No crec que ningú més que ell podrà donar millor resposta a la pregunta.
El govern, en boca del conseller de Cultura i Mitjans de Telecomunicació, podrà dir la seva, però, tal vegada, el veritable motiu estarà molt lluny de conèixer-lo.
En aquest tipus de coses, normalment, es un seguit de circumstàncies que fan que una persona pugui prendre en un determinat moment una decisió tan important com la que ha pres l’Antoni Bassas. Potser darrerament no es trobava còmode a un mitjà que potser ja no el reconeixia com a propi. Potser, darrerament, alguna vegada, des de la direcció, li havien cridat l’atenció per decantar-se massa cap a una determinada posició política. Potser també perquè creu que ja ha cobert una etapa hi ha que buscar nous reptes a la seva carrera professional. Potser un cúmul de tot plegat... I finalment, també hi ha que dir-ho, perquè, segurament, ha rebut una oferta econòmica d’un altre mitjà on, segurament, podrà expressar millor les seves opinions sense cap tipus d’interferència, tal i com ho devia de fer abans!

diumenge, 29 de juny de 2008

“L’ERROR” D’AMILCAR BARCA

Avui a la contraportada del diari el Punt s’hi pot llegir un article de Josep Bayerri, tal com passa cada dos diumenges. Diu algunes coses força interessants. Una d’elles que l’aturada del transvasament a Barcelona és una cosa puntual i que dintre d’uns 10 anys quan l’àrea metropolitana guanyi un milió d’habitants més i hi torni haver un altre episodi de sequera, se’n tornarà a sentir a parlar. Igual que els transvasaments cap al sud... Una de les altres coses interessants que diu és que el riu Ebre és l’únic gran riu europeu que no té una ciutat important prop de la seva desembocadura. Normalment les grans aglomeracions de gent estan on hi ha la indústria i aquesta on s’hi troba l’aigua. A Catalunya això no passa... Potser Amilcar Barca, un conegut general cartaginès a qui se li atribueix la fundació de Barcelona (Barcino per aquella època) l’hauria tingut que fundar entre l’Aldea i Amposta, llavors ribes de la mar Mediterrània, ja que el delta que coneixem avui no existia.
Però la primera cosa que cal preguntar-se és si nosaltres mateixos, els que habitem les Terres de l’Ebre, voldríem tindré la indústria i l’aglomeració de gent. Costa molt d’imaginar-ho! I una gran urb no es crea un dia per l’altre, sinó que és fruit de molts i molts d’anys. Potencial en tenim, el que manca, com diu el propi Bayerri són infrastructures i també molta inversió pública.
Per acabar tornaré a fer menció de qui és per a mi un mestre. Diu que quan un polític d’aquestes terres ens demani que pot fer, el que cal és dir-li: “posar-te a treballar!”
A les Terres del Ebre li manca un líder amb solvència, potser com ho va ser al seu temps Marcel•lí Domingo. I uns polítics no tan supeditats als seus partits i amb moltes, moltes ganes de treballar pel territori!

dissabte, 28 de juny de 2008

BOUS

Sense voler treure mèrits a cap de les poblacions del nostre territori que organitzen bous per la festa major, parlar d’Amposta és sinònim de bous. I aquest any més que mai! Encara no sé sap el nombre de bous embolats que es faran a festes i que, pareix, marca la tendència a l’alça o a la baixa d’un any respecte els anteriors. Però dintre del mes de juliol hi ha dos esdeveniments que marcaran Amposta. No sé si per sempre i aquest any (que a més és el centenari de l’atorgament del títol de ciutat) serà recordat a les efemèrides dintre de cent anys més.
Per a començar i anar fent boca, el proper cap de setmana s’organitza el 5è Congrés Nacional de bous de corda (em sembla que de tot fan congressos!), amb la participació de diverses poblacions d’arreu de l’estat espanyol com Beas del Segura (Jaén), Chiva (Valància), Teruel, Pina de Ebro (Saragossa), Ontinyent (Alacant) , Carcabuey (Córdoba), Grazalema (Càdis) i la pròpia Amposta. Pareix que cada població tingui una modalitat diferent de fer el bou capllaçat i duran el congrés s’hi faran diverses exhibicions.
Però només una setmana més tard, les associacions antitaurines han convocat una manifestació també a Amposta i pretenen demostrar així que a la ciutat no tothom està a favor de la festa dels bous.
Recordo que fa 3 anys va fer-se una manifestació a favor dels bous amb la participació de diverses autoritats locals. A mi se’m va preguntar si hi aniria i vaig respondre que no. Ara tampoc no ho faré. Ja ho anuncio.
Quan a Amposta s’hi fan bous no hi vaig, podria dir (exagerant) que no sé on està la plaça! Però no deixo d’opinar que els bous són una tradició (llevat dels embolats que es van importar no fa gaires anys) I com a tal s’ha de respectar i no cal criticar a aquells que senten la festa per damunt de tot.
Parlar d’un nou model de festa major amb més alternatives per als que no els agraden els bous, seria ja un altre tema...

divendres, 27 de juny de 2008

EL FALÇ DEBAT DE LA SELECCIÓ

Encara que en algun blog he llegit opinions negatives en contra de la selecció espanyola de futbol, el cert és que al carrer aquest debat pràcticament no existeix, és falç. No poso en dubte que en un moment donat .la paraula Espanya, espanyol o selecció espanyola de futbol despertin passions contraposades. Els hi ha que no en volen sentir-ne a parlar, que només escoltar aquestes paraules els produeix urticària i en canvi a altres els desperta passions i els instints més bàsics. Però entre els uns i els altres (en ambdós casos minories) s’hi troba la gran majoria de gent que els agrada el futbol, que pensen que a la selecció catalana també hi ha jugadors catalans i del Barça, etc.
A mi em fa gràcia quant sento a dir que haurien preferit que guanyés la selecció italiana o volen que guanyi Alemanya diumenge o Anglaterra en el cas d’haver-la jugat... Però que té Espanya que no tinguin aquest països? De debò algú pot odiar tan Espanya i no tenir en compte el que han significat en el passat Alemanya o Itàlia. Només pel que han fet els castellans a Catalunya és suficient motiu per a oposar-se radicalment a que la selecció espanyola de futbol guanyi diumenge la Eurocopa?
És cert que ahir durant el partit que van jugar contra Rússia vaig veure una bandera espanyola amb l’aguilot. Però també he de dir que només vaig veure els darrers vint minuts i l’únic partit que havia vist fins ahir va ser el de quarts contra Itàlia.
Una prova més que el debat és falç és que els diaris esportius i la majoria dels no esportius de Catalunya porten a la primera pàgina els èxits de la selecció. Ahir mateix, al acabar el partit el canal 3/24 treia un titular de “darrera hora” indicant la victòria espanyola davant els russos. I avui mateix, el 9, un diari esportiu que no és gens sospitós de ser “espanyol” també dur a la portada la victòria d’anit. És veritat que no hi ha n gran titular, però és la principal noticia del dia!
Diumenge si guanya Espanya me’n alegraré i si perd, soparé igual i me’n aniré a dormir.
Dit tot això és evident que no tinc els mateixos sentiments de quan juga el Barça o si jugués la selecció catalana partits oficials i o de botifarrada com ho estant fent fins ara!

dijous, 26 de juny de 2008

ELS 800 EUROS DE ZAPATERO

Ho heu llegit bé. Zapatero em donarà a mi i a d’altres 800 euros, no quatre-cents com a la majoria de treballadors. I tot gràcies a l’ajuntament d’Amposta. Després de elaborar-nos les nòmines com a regidors per les nostres assistències als plens, ens les han rectificat traient-nos tota la retenció ja que no arribava als 200 euros i la resta ens ho anirien “donant” fins la nòmina del desembre, tal com marca la llei.
Evidentment es tracta d’una mala interpretació per part de l’ajuntament. Als que ja cobrem una nòmina del nostre lloc de treball, només se’ns pot treure la retenció d’un lloc! Però com que la majoria de regidors de l’equip de govern només cobren de l’ajuntament, al treure’s la retenció s’han fet un embolic i ens la en tret a tots. Evidentment si no diem res i fins a final d’any no ens fan retenció, per a la renda de l’any que ve (tenim obligació perquè cobrem de dos llocs) tindrem que abonar a l’erari públic els 400 euros (o la quantitat que sigui) que haurem percebut de forma incorrecta.

UNA EVIDENT MANCA DE PREVISIÓ

Aquesta tarda he visitat al meu cunyat que regenta una petita indústria a Amposta. Per entrar al seu establiment he tingut que passar per sobre d’una grans planxa de ferro col•locada sobre una rasa oberta al terra. Li he preguntat al meu cunyat que anaven a fer aquest com i m’ha dit que era la sisena vegada que obrien el carrer en una mica més d’un any! Aquest cop era per portar l’electricitat a una construcció acabada de fer. Però era el segon o tercer cop que obrien per fer passar la llum. Les altres van ser per al gas natural, l’aigua, la connexió amb la xarxa de clavegueram, etc.
Visca la previsió! No seria més fàcil quan es fa una obra deixar-ho preparat per a que pugessin passar en el futur nous subministraments sense tenir que obrir cada cop?
Això que pareix tan lògic a Amposta no ho és i molt em temo que a molts d’altres municipis tampoc!

dimecres, 25 de juny de 2008

EL MAL SERVEI DE LA HIFE A LA LÍNIA DE BARCELONA

Un amic, usuari habitual de la Hife en el seus desplaçaments a Barcelona, m’ha fet arribar al correu electrònic una queixa sobre el deficient servei a un dels seus autobusos. Em comenta que l’autocar ha sortit de Barcelona sense aire condicionat amb la molèstia que això suposa un dia calorós com el d’avui. A l’autocar hi havia gent d’avançada edat que venien del metge i que a l’arribar al peatge de Martorell s’han començat a queixar al xofer, fins que aquest ha obert les finestres situades al sostre. Com la calor no s’ha pogut apaivagar amb aquesta mesura, han seguit protestant dient-li de tot al conductor i demanant-li fulls de reclamació. Però finalment el seny s’ha imposat i han cessat les protestes per no dificultar encara més el trajecte.
Pareix que alguns dels usuaris haurien posat la reclamació a l’arribar a la seva destinació.
El meu amic em segueix comentant que cada cop són més els usuaris que agafen aquesta línea de bus per anar al metge o de compres a Barcelona. És una manera d’estalviar energia i contaminar menys.
Però el client que paga vol un servei d’acord amb el que està pagant. No vull pensar que la Hife hagi decidit no posar en marxa l’aire condicionat dels seus busos per estalviar carburant d’avant de les continues pujades de preu d’aquest.
M’acaba el comentari donant visques a les Terres de l’Ebre i parla de una porció de terra oblidada per la resta de Catalunya i que només se’n recorden de nosaltres quan tenen mancances d’aigua o energia.
I això que l’empresa té el seu domicili social a Tortosa. Què passaria si el tingués a Barcelona?

HIVERN SOTA ZERO?

L’actual crisi econòmica pareix que s’hagi produït després de les eleccions generals del 9-M. El PSOE, al govern abans i ara, havia volgut mantenir amagada la difícil situació que se’ns venia damunt. Aquests fets m’han fet recordar la situació viscuda l’any 1992, l’any de l’Olimpíada de Barcelona y l’Exposició Universal de Sevilla. Els anys anteriors, la construcció també va viure un moment dolç, sobre tot per a transformar les dues ciutats espanyoles que devien d’acollir els esdeveniments. La paraula crisi no sortia enlloc, però una vegada van acabar, allà pel mes d’agost, va començar a sonar tal i com ha passat ara.
En aquella època també governava el PSOE, però ja eren els darrers anys de Felipe González. Una de les mesures que es va prendre llavors va ser la congelació dels sous públics de totes les administracions (central, autonòmiques i locals, inclosa la sanitat, l’ensenyament, etc.) La primera congelació va ser el darrer any de Felipe (1996) y Aznar també ho va ver en el seu primer mandat (1997)
De moment, des de el govern de la nació, ja s’ha anunciat que es congelarà el sou dels alts càrrecs de l’administració (es suposa que començant pel propi President del Govern i ministres i també secretaris generals, directors generals, etc.) Però el Ministre vice-president Pedro Solbes ja ha dit que, per part dels funcionaris hi ha d’haver “contenció” salarial (!) Què vol dir amb això? Hi ha una dita castellana que diu: “Cuando las barbas de tu vecino veas afeitar, pon las tuyas a remojar” (desconec s’hi ha una dita en català que signifiqui el mateix)
En la passada campanya electoral, quan tot anava bé i no hi havia cap crisi econòmica, Zapatero va prometre 400 euros per a tots els treballadors, inclosos els autònoms. També els funcionaris cobraran (o no se’ls ho descomptarà de la nòmina aquesta quantitat des d’ara fins a final d’any), però si hi hagués una congelació salarial, s’acabaria perdent una quantitat molt superior als 400 euros. Seria una situació un tant xocant: per una part et donen i per l’altra te’ls treuen o no te’ls donen, que fa o no fa, al final és el mateix.

dimarts, 24 de juny de 2008

ATAC CONTRA EL CATALÀ

Ahir, disset “intel•lectuals” espanyols (he posat intel•lectuals entre cometes perquè quan fan coses com aquesta poso en dubte la seva imparcialitat i fins i tot cultura) van subscriure un manifest a favor del castellà a Catalunya. Entre aquests intel•lectuals o pseudointel•lectuals, com li vogueu dir, hi figuren personatges com Fernando Savater, Álvaro Pombo, Carmen Iglesias i fins i tot em va parèixer sentir el nom de Maria Vargas Llosa quan vaig sentir per Catalunya informació la noticia.
Tota aquesta gent demostren un gran desconeixement de la situació de Catalunya avui. Ignoren que degut a molts diversos factors (un d’ells, sense dubte la immigració) quan vas a prendre un cafè a un bar i t’adreces al cambrer, sovint et respon en castellà i diu no entendre l’idioma que li estàs parlant. Aquesta situació es dona més a les grans urbs catalanes o, des de sempre, el castellà està present tant a la vida social d’aquest país, com de vegades, a la política segons en quina partits.
No cal que ens vingui de fora! Dintre de Catalunya també hi ha opinions com aquestes, vingudes de gent, un altre temps progressistes i instaurades contra el règim dictatorial de Franco com per exemple l’Albert Boadella i el partit Ciutadans és un bon exemple d’aquest intent de voler imposar per la força una llengua forana portada per una gent com Jiménez Losantos sense la més mínima intenció d’integrar-se al nostre país.
El castellà, per a que m’entengueu, és com una plaga vinguda de fora. Com per exemple el cranc roig americà. No només destrossa el medi natural sinó que de vegades acaba amb altres espècies autòctones que comparteixen habitat amb ell. Per a combatre’l hi calen posar recursos i molts mitjans. Això és el que fan les polítiques lingüístiques que defensen el català i estableixen quotes d’emissió en diversos mitjans audiovisuals i espectacles. Per acabar cal dir que no sempre es compleixen aquestes quotes, com per exemple al cinema on són molt poques les pel•lícules doblades al català que es representen a les nostres sales. Pobre català si no es prenguessin mesures per a protegir-lo!

diumenge, 22 de juny de 2008

SANT PAU VA RESIDIR A TARRAGONA I MOLTS EL VAN IMITAR

Als diaris no sempre trobes notícies relacionades amb la política, l’esport, l’economia o la societat. De vegades trobes notícies que et sorprenen, siguin o no certes, estiguin escrites amb rigor científic o no. Sense anar més lluny al Periódico de Catalunya d’avui se’n troba una d’aquestes. Cito textualment: “Un estudi renova la fe que sant Pau va residir a Tarragona”. Després de llegir el contingut pots arribar a fer-ne el teu propi anàlisi, més o menys en to de sarcasme.
Sempre he dit que els que van “abraçar la fe convergent” un determinat dia, van caure del cavall tal com li va passar a sant Pau que, segons la llegenda era perseguidor de cristians i en caure del seu equí va sentir a Crist i es va convertir...
Si mirem l’hemeroteca, veurem com a les eleccions de 1980, a les comarques de l’Ebre va guanyar la Unión del Centro Democrático, partit que acabaria desapareixent. Aquí de Convergència Democràtica de Catalunya, molts pocs n‘havien sentit a parlar. Només tres o quatre anys més tard, CDC, guanyava per amplia majoria a molts pobles i a les eleccions autonòmiques. Molts que fins llavors havien estat simpatitzants o militants d’altres partits o se’n dient independents, de cop i volta es van fer convergents. No era difícil esbrinar-ne els motius: normalment sempre que els hi oferien un càrrec o un lloc de sortida a unes llistes electorals. Encara avui (o fins fa ben poc) de tant en tant encara n’hi ha que hi cauen del cavall!
Així, la teoria de que sant Pau va residir a Tarragona, reforça la meva: Les comarques del sud de Tarragona era un lloc abonat per a convertir-se a la nova fe emergent arreu de Catalunya!

TEORIA SOBRE ELS GAL (EN RESPOSTA A XIMO)

Ahir Ximo em deixava un comentari al meu escrit sobre l’adéu Acebes. I em comentava de la responsabilitat que aquest va tenir amb l’11-M era semblant a la que va tenir Felipe González amb el GAL. Li podria haver deixat un altre comentari, però prefereixo deixar-ho en forma de un escrit nou.
Des de fa molts anys jo tinc una teoria sobre els Gal (Grupos Armados de Liberación) Felipe González, al capdavant del PSOE va guanyar les eleccions generals de 1982. Si la memòria no em falla va obtenir 202 escons, xifra que encara no ha estat superada.
Els darrers anys havien estat anys difícils. Només cal recordar el frustrat intent de cop d’estat per part de Tejero, Milans del Bosch, Armada i d’altres el 23-F de l’any anterior. Però aquesta no va ser l’única conspiració en contra d’un dèbil govern de Suárez. El cas Galaxia (nom d’una cafeteria de Madrid) va ser desarticulat d’hora. La banda terrorista ETA atemptava sovint contra els cossos i forces de seguretat. Amb aquest panorama El govern de González va començar la seva singladura. També cal recordar que va ser el primer govern d’esquerres d’Espanya. Per a mi el GAL va néixer de l’exercit, de la policia o de la pròpia intel•ligència de l’Estat. Era una estratègia per a derrotar a ETA des de dintre i amb les mateixes armes, es a dir: terrorisme d’Estat! Quan va començar a governar Felipe se li va vendre com l’única manera d’acabar amb la banda armada; sense fer soroll, sense que ningú sabes amb exactitud qui havia darrera del grup. Llavors a les cúpules de l’exercit i la policia encara hi havia molts comandaments que podríem qualificar de franquistes i la majoria havien fet la guerra al costat del dictador. I Felipe i el seu govern s’ho van creure i van pensar que tal vegada era la millor solució per acabar amb aquella inestabilitat. Recordo que quan l’any 1982 es va fer el mundial de futbol a Espanya, vaig llegir que el risc d'un cop d'estat era 700 vegades més que a l’Argentina l’any 1978!
Felipe va encarregar la direcció dels GAL a gent de la seva confiança i poc preparada... i amb pocs amics dintre dels comandaments de la policia i l’exercit. Finalment van caure en el darrer parany: posar delinqüents habituals (matons, pistolers, digueu-li com vulgueu) com a integrants dels GAL.
Quan el govern se’n va adonar dels que estava passant, ja era massa tard per aturar-ho. D’aquí l’intent de protegir la seva gent de confiança, que van ser els únics que van transcendir, mentre els altres seguien en l’anonimat i anaven passant a la reserva i sent “tapats” pels seus successors.
Felipe González va tenir responsabilitat? D’una manera o d’una altra sí... Però va ser d’aquelles coses que un diu: “Mireu, jo no en sé res... Si ús atrapen heu de dir que és va fer a esquenes del president!” Felipe va fer el que tenia que fer? Segurament que no... Però un altre en aquells moments, amb tota seguretat, hauria fet el mateix. Serveix això d’excusa? Ara, no. Però l’any 1982 era una altra època molt diferent amb més ombres que llums!

LA VEGUERIA

En aquests darrers dies se’n torna a parlar i molt de l’obtenció de la vegueria de les Terres de l’Ebre. El passat dissabte 14 de juny, el diari el Punt parlava de que els “republicans” ebrencs la demanaven al Conseller de Governació (ERC) Mentre que els socialistes s’havien avançat uns dies, tot just el dissabte anterior, a l’assemblea de militants que es va fer a Tortosa i on va assistir el President Montilla per sorpresa.
Però que és la vegueria? Segurament que per a la majoria dels lectors de fora de Catalunya, la paraula els serà nova i no arribaran a comprendre del tot el seu significat. La vegueria és una unitat política diferenciada de la província, a mig camí entre aquesta i els actuals consells comarcals i, que pot arribar a convertir-se en demarcació electoral pròpia. Hi hauria un veguer Al cap davant de la mateixa hi hauria un veguer, i un consell polític format per tots aquells grups que haguessin tret la suficient representació a les eleccions municipals.
A les Terres de l’Ebre no es va començar a parlar de la vegueria fins fa relativament poc. Va ser quan el moviment anti-transvasament de l’Ebre reclamava que el territori havia de tenir una veu única per poder demanar a Barcelona solucions per a les mancances i deficiències de les comarques del Sud. En aquells moments, en que la Generalitat de Catalunya estava governada per CiU, el govern, per a fer callar una mica aquesta reivindicació, va crear les primeres delegacions territorials. Al cap davant hi va posar un delegat territorial representant directe del President de la Generalitat i uns directors de serveis que, a la vegada, eren els representants de les diferents conselleries. En alguns casos aquests representants no han tingut la categoria de directors de serveis i han esdevingut coordinadors o representants (com el coordinador de cultura o el representant de l’esport) Només una conselleria no va arribar a desplegar-se: la de Política Territorial i Obres Públiques, ja que al territori ja existia, des de 1993 l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDECE), encara que per a trobar els seus inicis cal remuntar-se a l’època de la Generalitat provisional amb el President Tarradellas. Avui, aquesta conselleria també ha estat descentralitzada i al seu cap s’hi troba un coordinador territorial.
I és que al Sud de Catalunya ens sentim sovint marginats. Pensem que hi ha un deute històric amb moltes coses: infrastructures, indústria, turisme, universitats... I que només es pensa amb el Sud quan es volen instal•lar centrals de producció d’energia, magatzems nuclears, dipòsits de gas, etc. O sigui, que produïm una bona part de l’energia que es consumeix a Catalunya i, en canvi, som de les comarques que menys en gastem!
Tornant a la vegueria, caldria que aquesta disposés d’un pressupost propi que poder gestionar per a fer front, precisament, a aquestes mancances territorials. Llavors, l’avui tot poderosa Diputació, hauria de desaparèixer i donar pas a aquestes entitats menors que, a la província de Tarragona n’haurien de ser no menys de tres: La del Camp de Tarragona amb cocapitalitat entre Tarragona i Reus, la del Penedès (s’hauria de veure si integraria les comarques del sud de Barcelona) i la de les Terres de l’Ebre, possiblement també amb cocapitalitat compartida entre Tortosa i Amposta.
Amb l’obtenció de la vegueria, els seus membres ja no serien representants del govern de la Generalitat, sinó del territori i esdevindrien interlocutors vàlids per a poder negociar directament amb el Govern de Catalunya les prioritats del territori i el que és més important, el model de desenvolupament que volem per al Sud.
El que queda clar és que fins ara, ni el govern de CiU ni el del tripartit han tingut la sensibilitat necessària per a crear aquest ens. Se n’ha parlat molt, fins i tot ja s’han enumerat les set vegueries que hauria de tenir Catalunya amb la creació, a apart de la de l’Ebre de la dels Pirineus i de la Catalunya Central (les altres quatre es formarien a partir de les quatre capitals de província actuals)
La direcció d’ERC de l’Ebre demana la creació de la vegueria per a l’any vinent. Tant important com la seva creació és la confecció d’un calendari per establir els traspassos de competències i la desaparició dels altres organismes existents avui (Diputació i consells comarcals) Si només exigim la creació de la vegueria pot passar-nos com ara, que tenim delegats, però amb poques competències. I l’objectiu fixat ha de ser molt diferent...

dissabte, 21 de juny de 2008

ADÉU, ACEBES, ADÉU

Ángel Acebes els que fins a aquest congrés del PP ha estat el seu secretari general, s’acomiada del càrrec. Acebes passarà a la història per haver estat el ministre de l’interior (en l’època de José Maria Aznar) l’11-M, el dia dels atemptats de Madrid on van morir més de dues-centes persones! Ell, com a ministre, era el responsable d’evitar-ho i també el d’informar a la ciutadania sobre qui eren els autors de la massacre. Però la seva feina no la va fer bé. Ni ho va saber evitar (i això que l’havien avisat de que podien passar fet d’aquesta mena i més després d’haver entrar Espanya en la guerra il•legal de l’Iraq, ni va informar de forma correcta a la població i, diguem-ho clar: va mentir en apuntar com autors a la banda ETA que seran el que seran, però no els autors aquest cop.
En el seu discurs de comiat, Acebes ha dit (i cito textualment el titular del Punt): “Acebes s’acomiada de la direcció del partit recordant que la línia dura dóna vots”. I quina és la línia dura? La que va fer Aznar al govern quan va tenir majoria absoluta i la que va fer el seu successor Mariano Rajoy a l’oposició. I bona part d’aquesta línia dura, recordem-ho, ha estat presentar Catalunya com l’origen de la majoria dels mals d’Espanya. Només per posar un exemple, quan s’estava debatent l’Estatut, el PP va promoure un referèndum per Espanya per votar en “contra”... De Catalunya! deia la gent que se’ls preguntava. No de l’Estatut que s’estava confeccionant, que d’això la gent en té poca idea... També la del no retorn dels papers de Salamanca, etc.
Adéu, Acebes, amb la teva marxa ni el PP ni Espanya ni ningú perdrà un gran personatge, si més no tot el contrari: una de les persones que més mal ha fet i ha deixat fer. Adéu i fins mai!

INDULTAR A PEPE RUBIANES

He llegit aquest matí al Punt que és vol jutjar a l’actor i director Pepe Rubianes per ultratge a l’Estat.
Els fets es remunten a fa uns tres anys quan Rubianes, al programa el Club de l’Albert Om va dir casposos i uns quants improperis més als espanyols. Evidentment aquelles paraules, com sempre es fa en aquests casos, es van treure de context. Rubianes opinava així de l’Espanya “profunda”, de la dreta rància que va estereotipar el govern de José Maria Aznar.
Però de vegades només cal que un jutge sigui “sensible” al tema per acceptar la denuncia i tirar-la endavant. Qui la va presentar estic segur que sabia davant de qui ho feia!
Però Rubianes, ara, està malalt. Com sabeu la majoria té un càncer que l’impedeix pujar als escenaris i treure tot el art que porta dintre i seguir denunciant tot allò que no li agradi i que els governs o qui sigui facin malament.
Penso que algú hauria de tenir la iniciativa de demanar al govern d’Espanya l’indult per a Pepe Rubianes. Penso que no es mereix el que li està passant i més ara que, a sobre, ha d’enfrontar-se a la malaltia. Ja n’hi ha prou!

divendres, 20 de juny de 2008

ELS BISBES NO ESCOLTEN LA COPE

Després de ser condemnat el locutor estrella de la COPE Federico Jiménez Losantos a pagar 36.000 euros a Alberto Ruiz-Gallardón per injúries greus, els bisbes han obert els ulls o han posat les orelles allí on tocava, que no era un altre lloc que escoltar la emissora de ràdio de on la Conferència Episcopal Espanyola és la màxima accionista. El locutor de Orihuela del Tremedal fa anys i panys que insulta tot allò que està a la seva esquerra, es a dir, quasi tot. Per ell tant l’alcalde de Madrid com el propi president del PP, són massa d’esquerres i fins i tot la monarquia li resulta massa progressista. Ara pareix que el volen tirar fora o al menys canviar la línia de la ràdio, molt propera als seus fidels més reaccionaris. I cristians n’hi ha de tots colors, fins i tot de rosa!
Crec que l’Església, massa ocupada en els temes espirituals, sovint deixa les coses més terrenals de costat. I això a la llarga no està bé. Pareix que tot el que passa al seu costat ho desconeixen (com els casos de pederàstia als Estats Units, per posar-ne un exemple) i només reaccionen davant d’una sentència com aquesta o quan el cas ha transcendit a l’opinió pública i s’ha d’actuar. Així és que quan s’ocupen dels temes interns sempre ho solen fer tard i sovint malament. Ara, posar-se en altres temes de la societat, dir la seva i crear “mals rotllos”, d’això en saben prou i això que si els hi preguntes et diran que polítics no ho són!
He de dir que la COPE no la he escoltada mai. Tinc per norma (ho he dit moltes vegades) escoltar i llegir els mitjans que ens són propers i així les notícies me les donen des del punt de vista que m’agrada escolar-les. Però conec qui a bon hora, i quan va amb el cotxe, escoltava a Jiménez Losantos per a posar-se a to. Son maneres diferents d’interpretar la vida des e punts similars.

dijous, 19 de juny de 2008

CAMPANYA CONTRA LA DIRECTIVA DE 65 HORES

Com sabeu, la UGT de Catalunya rebutja la directiva del temps de treball que ha aprovat el Consell de Ministres de Treball de la UE que permet l'ampliació de la jornada laboral fins a les 65 hores setmanals -podeu consultar-ho a la web de la UGT de Catalunya (http://www.ugt.cat)- i que s'haurà de debatre al Parlament Europeu.
Per aquesta raó, l'Avalot - Joves de la UGT de Catalunya ha posat en marxa una cibercampanya en contra d'aquesta directiva europea que consisteix en l'enviament automàtic de correus electrònics als 54 eurodiputats espanyols demanant-los el vot negatiu a la directiva, aprofitant el bloc www.hazteelsueco.org per a poder fer els enviamens. Si visiteu aquesta pàgina podeu omplir el formulari que trobareu a la dreta, o bé si el vostre lector de correu ho permet, només cal que ompliu el formulari que teniu aquí.

(Nota: No espereu confirmació d'enviament, el sistema integrat al mail, a diferència del de la web, no pot fer-vos una confirmació d'enviament).
El text que enviem als eurodiputats és el següent:
Señor/a:

Me dirijo a usted para pedirle que vote en contra de la directiva que amplía la jornada laboral hasta las 60 horas semanales. Como trabajador y ciudadano del estado que usted representa no podemos aceptar el atraso signficativo que supone volver a una situación respecto a la organización del trabajo y la jornada laboral de inicios de la industrialización. La flexibilidad laboral no significa que podamos retrotraernos a la época de las colonias fabriles y abandonar el contrato social que hemos construido los europeos. Espero que su voto sea negativo cuando se haga una segunda lectura en el Parlamento Europeo para rectificar las agresiones a los derechos fundamentales que realiza esta directiva.


Senyor/a:

Us envio aquest escrit per a demanar-vos que voteu en contra de la directiva que amplia la jornada laboral fins a les 60 hores setmanals. Com a treballador i ciutadà de l'Estat que representeu no puc acceptar el retrocés significatiu que suposa tornar a una situació de començaments de la industrialització respecte a l'organització del treball i la jornada laboral. La flexibilitat laboral no significa que puguem retrotreure'ns a l'època de les colònies fabrils i abandonar el contracte social que hem construït els europeus. Espero que el vostre vot sigui negatiu quan es faci una segona lectura al Parlament Europeu per a rectificar les agressions als drets fonamentals que implica aquesta directiva.

SER PROGRESSISTA O NO SER-HO

De vegades he sentit dir a membres de partits de la dreta, tant espanyola com catalana, que fan polítiques progressistes. Però una cosa és el que es diu i l’altra el que realment es fa. Ahir, el Parlament de Catalunya va apropar una llei de les que es poden qualificar de progressistes sense dubtar-ho per un instant. No poder heretar els maltractadors (tant els que hagin mort a la seva parella com els que l’hagin maltractat físicament) és una mesura que es fa aplaudir. A la mateixa llei també s’equiparen en temes hereditaris els matrimonis entre parelles del mateix sexe. Catalunya és la primera comunitat autònoma de l’estat espanyol que aprova una llei així i per això, ahir, era notícia arreu d’Espanya.
En canvi, la que va aprovar el Parlament Europeu, per àmplia majoria, de progressista no en té res, més aviat es pot considerar retrògrada. És la llei que permetrà als països que integren la Unió Europea poder repatriar els immigrants il•legals sense massa miraments per part de les autoritats. Això sí, després de poder-los retenir duran 18 mesos en centres habilitats i, prohibir-los el retorn a Europa en 5 anys.
Entre els representants espanyols, fins el que jo sé, els del PP i els del PSOE (tot trencant la disciplina de vot del grup socialista europeu) hi van votar a favor. Només amb tres excepcions: Josep Borrell i el diputat del PSC Raimon Obiols que hi van votar en contra i Martí Grau i Segú que es va abstenir.
I per a més “inri” diu que va ser la primera llei "de contingut social" que es va apropar en el marc de la Unió Europea. Per a altres coses més importants no s’hi posaran d’acord, no! Però per a temes d’immigració on qui tenen que perdre formen part dels col•lectius dels més desvalguts, sé hi han posat molt ràpid.
Altres lleis polèmiques els queden pendents d’aprovació. Potser caldrà fer un anàlisi acurat de la conveniència o no de seguir dintre del grup dels 27.

dimecres, 18 de juny de 2008

SOBRE EL NOM D'UNS CARRERS D'AMPOSTA...

L’altre dia que estava sol a casa, em vaig dedicar a buscar coses per Internet. N’hi vaig trobar una que es referia a mi que desconeixia. Qui em segueix habitualment a través del meu blog o per les cartes al director que envio a diversos mitjans de comunicació, potser se'n recorda que vaig fer-ne un que parlava sobre la toponímia dels carrers d’Amposta que denominava “d’una altra època”. Vaig trobar una pàgina de l’EBREDIGITAL amb un escrit signat per Montserrat Soriano Montagut que opinava sobre la relació de noms que vaig fer i en criticava uns quants d’ells. Explicava al seu escrit el motiu dels nom dels carrers Bisbe Aznar i Bisbe Rocamora i explicava que abans, algunes coses com la clausura de cementiris ho tenia que aprovar el propi bisbe i això, segons ella, ja justificava que se’ls hi dediqués un carrer al poble. Encara que el que possiblement més controvèrsia li va crear va ser el carrer Victòria on jo deia que aquest nom es solia posar per commemorar la “victòria” de Franco sobre les tropes de la II República. Ella en discrepa i diu que abans de la República ja existia el nom i que en totes les èpoques s’havia respectat el nom i acabava l’escrit dient que “era important documentar-se”. No donaré cap opinió al respecte... Però si que opinaré globalment sobre el seu escrit. En cap moment fa cap tipus de menció sobre l’oportunitat o no de canviar els noms franquistes que encara hi queden per part de l’equip de govern d’Amposta que són del seu partit i que és del que es tracta! I aquest i no un altre és el principal motiu del meu escrit...
Recordareu com els noms més significatius (Ruiz de Alda –aviador franquista- i Garcia Morato –fundador de la Falange-), l’ajuntament va fer un referèndum als veïns sobre si volien o no canviar-los... Curiosament n’hi havia una altre fins fa pocs anys anomenat Garcia Valiño, general franquista que va “dividir” la zona republicana a l’alçada de Vinaròs i que ara porta per nom Inocenci Soriano Montagut, el pare de la Montserrat i que per a canviar-lo no va necessitar de cap referèndum. Curiós, no?

dimarts, 17 de juny de 2008

LA PROVOCACIÓ DE MÚRCIA A L’EXPO DE SARAGOSSA

Les discrepàncies sobre l’aigua han arribat a l’ExpoAgua de Zaragoza. Al pavelló de Múrcia no se’ls ha ocorregut una altra cosa que projecta un vídeo a favor dels transvasaments i amb crítiques als qui s’oposaven al de l’Ebre, sobre tot a la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Aquesta informació pot llegir-se avui al Periódico. La projecció comença amb una cita del poeta Miguel Hernández: «Donde no haya río habrá canales de agua y granito que están pidiendo en un grito el Tajo y el Ebro ya». I continua amb una altra de qui va ser president de la II República espanyola Indalecio Prieto dita a l’Alacant de 1933: «miserables traidores a España», precisament quan es veuen unes imatges de Tortosa i la gran pintada que hi ha a la paret lateral del riu: “ Lo riu és vida, no al transvasament”. Però evidentment la provocació és doble ja que també afecta a l’Aragó i la pròpia Expo. Si el tema de la mateixa és l’aigua i la sostenibilitat, parlar de transvasaments és un tema que no toca.
Múrcia hauria tingut que declinar la invitació. Ningú està obligat a fer res que no vol i està clar que parlar de Múrcia i de sostenibilitat és incompatible.
Segueix informant el Periódico que ahir van voler veure aquesta projecció i val al•legar avaria del projector. Està clar que van rebre un toc d’atenció per part de la direcció de la pròpia Expo. Roque Gistau, el president de la societat estatal de l’Expo ha declarat que li consta que hi hagut gent que la qualificat “d’impropi”.
Segons informa el diari la Verdad de Murica a la seva pàgina digital (http://www.laverdad.es/murcia/20080617/region/murcia-estudia-retirada-pabellon-20080617.html), el govern autonòmic estudia la possibilitat de retirar el polèmic vídeo.

dilluns, 16 de juny de 2008

INCIDENT LINGÜISTIC AL PAÍS VALENCIÀ (PERDÓN A LA COMUNIDAD VALENCIANA)

11 de Juny de 2008.


Incident lingüístic a Crevillent

El passat 30 de maig, convidat per la secció local d'Acció Cultural del País Valencià, vaig ser a Crevillent, Baix Vinalopó, per presentar el meu llibre "Nosaltres, els catalans". Va ser un acte exquisit, ple de gent hospitalària i encantadora, amb la immigració com a eix central, durant el qual van sorgir les mateixes preocupacions que sorgeixen arreu dels Països Catalans: la necessitat de tenir un Estat propi com a única solució de supervivència en un món globalitzat i la importància de la llengua com a factor d'integració dels nouvinguts. L'endemà al matí vaig baixar al bar de l'hotel a esmorzar abans que em vinguessin a recollir per anar a Alacant i vaig demanar un cafè amb llet a l'única cambrera que hi havia a la barra, una noia romanesa que, segons vaig saber després, fa anys que viu a Crevillent:

---Un cafè amb llet, si us plau.
---¿Cómo?
---Un cafè amb llet.
---Será un café con leche -posant émfasi en les paraules 'con leche'.
---És el que he dit: un cafè amb llet.
---A mi me habla en español.
---És una ordre?
---A mi me habla en español.
---No, jo parlo en català.
---No le entiendo y no tengo porque hablar catalán.
---Aleshores, si no m'entén, com és que respon tot el que dic?
---Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España.

Quan l'interlocutor diu aquesta frase -que és el recurs de la impotència- és el moment de somriure i marxar, perquè ja hem guanyat. Tot espanyolista la té sempre al cap, però la reserva fins que se sent contra les cordes. Jo no vaig marxar perquè, tot i que la meva interlocutora no va deixar de desqualificar-me, em va acabar servint el cafè amb llet. El problema és que en el bar -que no és només per als clients de l'hotel- hi havia mitja dotzena de persones més, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil, i totes es van revoltar contra mi. Primer ho va fer un home que hi havia al meu costat dient-me que "Estamos en España" i que jo tenia l'obligació de parlar en espanyol perquè el català, el basc i el gallec només són oficials 'en sus comunidades'. Vaig respondre-li que érem a Crevillent i que, en parlar en valencià, estava parlant la llengua de Crevillent. Aleshores es va veure obligat a recórrer als despropòsits: que la llengua de Crevillent és l'espanyol, no pas el valencià, que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de Crevillent és Crevillente. Així és com consta, per cert -Crevillente-, en els sobrets de xampú i gel de bany de l'hotel. Hotel Las Palmeras, es diu.

No hi ha dubte que va ser un cafè amb llet molt accidentat, el meu, perquè la cambrera, cercant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, em deia que "hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación". Naturalment, vaig haver de dir-li que l'única persona mancada d'educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, em va dir: "Váyase usted a la mierda". Per sort, els insults no em fan ni fred ni calor. Tant els verbals com els escrits. Trobo que són l'expressió de la impotència. Això no vol dir que no estigués nerviós, és clar que ho estava. El meu tren cap a Barcelona sortia d'Alacant dintre d'una hora i mitja i si els guàrdies civils volíem fer-me la guitza era evident que el perdria. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient-me que tenia l'obligació de parlar en espanyol. Jo, però, els vaig respondre que no, que no en tenia l'obligació perquè era al meu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els vaig recordar l'article 14 de la seva Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixença. Després s'hi va afegir el guàrdia jurat de l'hotel, que es pensava que m'insultava dient-me "charnego" mitja dotzena de vegades, cosa que em va obligar a respondre-li que les seves paraules indicaven un alt nivell de racisme. Però no m'escoltava. També s'hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans. Arribats aquí, era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Vaig tornar a la cambra, vaig agafar la maleta i, quan van arribar els companys d'Acció Cultural, me'n vaig anar. Va ser una situació molt desagradable, aquella, perquè res no hauria passat si jo, en lloc de parlar en català, ho hagués fet en francès o en alemany, per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de 'café au lait' o 'kaffee mit Milch'. Però, acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir -talment com ho faria un negre avergonyit de la seva pigmentació-, els racistes espanyols es van revoltar contra mi i em van considerar un "negre" insubmís. I tot per un simple cafè amb llet. Vull remarcar, per altra banda, que vaig parlar en català en tot moment, cosa que demostra que m'entenien perfectament i que els guàrdies civils -fins i tot quan els deia que era català, no pas espanyol- es van comportar amb més correcció que la cambrera i que els guàrdies jurats. De fet, si vaig sortir-ne ben parat, malgrat que eren sis contra un, va ser per la serenitat que em donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el meu país i la meva llengua, però jo em defensava amb tant convenciment que es van desconcertar i es van amansir. Si, en canvi, m'hagués mostrat vacil·lant o intimidat, ells s'haurien envalentit i aquesta seria ara la crònica d'un fracàs. Per això els estic agraït, perquè em van ensenyar que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa.

Víctor Alexandre

LA CRISI DESGASTA ZAPATERO

El “Pulsómetro” de la Cadena SER que s’ha fet públic avui anuncia una forta davallada del PSOE degut a l’actual crisi econòmica. Només 100 dies després de les eleccions el president Zapatero suspen en la valoració que li fan els ciutadans. Però tampoc Rajoy surt ben parat, ja que la valoració també la té per sota l’aprovat.
I és que una crisi econòmica és difícil de gestionar per part de qualsevol govern. Encara que bona part de l’actual crisi sigui imputable a la conjuntura mundial, no per això hi ha que “consolar-se” en que a tot el món està passant com aquí.
El primer anàlisi que cal fer són els motius de la crisi. Sense cap mena de dubte un dels principals és la pujada de preus dels productes derivats del petroli. Però immediatament després cal preguntar-se a què és degut la forta pujada de preus del petroli. I la resposta només és una: a l’especulació de les multinacionals. L’altre dia escoltava per la ràdio a una analista econòmic que deia que en època de crisi, els grans capitals, inverteixen en matèries primeres i el petroli ho és i, de totes, és la que té més sortida al mercat i per tant, la que fa diners de forma més fàcil... i eficaç!
Però què ha provocat la crisi? Sóc dels qui pensa que les crisi, per elles totsoles, no es creen, sinó que hi ha algú que eles provoca i només hi ha un sector que té el suficient poder per a provocar-les i aquest és el sector de les multinacionals i els grans capitals que hi ha darrera d’aquestes.
En els darrers anys aquests capitals s’havien refugiat al món especulatiu immobiliari. Per una part feien guanyar molts diners als petits propietaris que venien sense massa escrúpols i fins i tot arribaven a encarir encara més el mercat en demanar més diners que els oferien. Les promotores immobiliàries no posaven massa inconvenients en apujar aquest preus, ja que sabien que els seus beneficis també sofririen un considerable augment. Abans del “bum” immobiliari la relació de costos era un 40 % el sòl i un 60 % la construcció. Al final aquests percentatges es van invertir!
La saturació del mercat immobiliari va ser, com aquell que diu, un dia per l’altre i va agafar a molts per sorpresa. Així, de la nit al dia, van adonar-se que les entitats financeres ja no els donaven més crèdit per a continuar amb les seves construccions i moltes es van tenir que aturar.
La crisi immobiliària, de retruc, afecta a d’altres sectors, com el dels mobles, electrodomèstics, etc.
Si a tot això sé li suma la crisi dels sector alimentari, bona part afectat per la dels carburants i la de l’automòbil, també un dels motors de l’economia, la crisi mundial ja està servida i no precisament amb safata...
Fins ara les solucions que ha donat el govern de Zapatero han estat poques i poc concretes. Només cal parlar de les que ha ofert al sector del transport i que no fa gaires dies n’opinava. També aquest matí escoltava un camioner de l’Aragó que deia que els ajuts oferts pel govern són de 148 euros a l’any! Com aquell que diu, és la diferència que hi ha d’omplir el dipòsit un dia per l’altre!

diumenge, 15 de juny de 2008

QUO VADIS?

Qui sap cap a on camina ERC? Crec que a hores d’ara ningú preveu un final feliç al seu congrés que ha d’acabar avui i menys com acabarà la història. Vist des de fora puc entendre que la setmana passada s’hi presentessin 4 candidatures per ser-ne el president i el secretari general. El que no puc acabar d’entendre és precisament la manca d’entesa entre ells mateixos per a configurar una candidatura amb suficient representació per a donar estabilitat al partit. Molts dels seus líders diuen que dintre dels mateix partit no hi poden haver tantes discrepàncies... que la seva manera de pensar no pot ser tan diferent... Però a l’hora de la veritat no ho demostren.
Joan Puigcercós va sortir-ne guanyador la setmana passada, així com el seu segon, Joan Ridau, però només ho va fer amb un 40 % dels vots emesos pels seus militants, lluny de una àmplia majoria que li podés donar certa tranquil•litat. Precisament degut a aquesta manca d’estabilitat, l’actual president, ja ha sofert la primera derrota política: el rebuig per part del congrés de qui havia proposat per ser-ne el vicesecretari general: Xavier Vendrell. Xavier Vendrell ha estat un home polèmic dintre del parit. Com a secretari d’organització va ser ell qui va idear l’enviament de cartes als seus càrrecs exigint-los una contribució al partit. Però no tothom hi estava afiliat i la cosa va transcendir més enllà del que era previsible. Després ERC el va proposar com a conseller de governació a l’època que Maragall era el President de la Generalitat, no sense les queixes dels altres partits que integraven el govern.
De com acabarà el congrés d’avui no sols depèn el futur d’ERC sinó el futur del govern de la Generalitat. El partit de Macià i Companys pot desmembrar-se en tantes parts com candidatures va tenir i, de retruc, pot retirar-se del govern de Montilla deixant-lo en minoria i abocar-lo a unes eleccions generals anticipades.
El futur? Qui ho sap! Potser la “sociovergència” estigui cada cop més prop. Si un dels dos grans partits (CiU i PSC) no treuen majoria absoluta, cosa que avui per avui pareix bastant difícil, al menys que hi hagi un gran canvi d’opció de vot del que darrerament votaven ERC a CiU, qui se’n refiarà dels republicans. Han demostrat, fins i tot quan era un partit “fort”, que han estat els que sempre han creat discrepàncies al si dels governs. Ells van ser en bona part culpables de la caiguda de Maragall i poden arribar a ser-ne de la de Montilla. Se’n refiarà Mas de posar-los dintre de la seva “casa gran”. Es més que previsible que no serà així.
Potser dintre d’uns anys la historia posarà a Card-Rovira al lloc on es mereix i més de dos trobaran a falta l’ERC de la seva època.

dissabte, 14 de juny de 2008

EL CONGRÉS DE "BONO" REPUBLICÀ PER UN DIA

He pogut llegir a diversos diaris digitals (el Periódico i el Plural) que José Bono, el President del Congrés dels Diputats, va recriminar un exprés de les presons franquistes per treure una bandera republicana al hemicicle del Congrés.
Som molts que en aquest país desitjaríem veure onejar aquesta bandera a totes i cada una de les nostres institucions públiques. Tinc una mic a Madrid que cada 14 d’abril m’he fa arribar la d’Ulldecona, la seva pàtria “xica” i on va passar tota la seva joventut, encara que ell sigui murcià de naixement.
Els ultres consideren la bandera republicana tant il•legal i inconstitucional com és la franquista, aquella que ens feien exaltar sovint a les escoles i que portar per escut l’àguila imperial. Potser si que ho sigui, però hi ha una diferència molt gran. La bandera republicana va ser guanyada per la força del vots i va significar el període de llibertats més gran que havia tingut Espanya fins llavors i, en algunes coses, potser encara ho hem assolit les seves quotes. Mentre que l’altra, la que porta l’àguila (també dit vulgarment gallina o aguilot) ens va ser imposada per la força de les armes, del terror i de la repressió i va significar quaranta anys de dictadura privada de la majoria de les llibertats individuals i col•lectives. Ah! I se’n deia “democràcia” orgànica!

divendres, 13 de juny de 2008

UE: D’ON VENIM? QUI SOM? CAP A ON ANEM?

La resposta a les primeres preguntes resulta fàcil. Venim del Tractat de Roma de 1957que va ser el resultat del procés de transformació de la CECA: Comunitat europea del Carbó i del Acer i que després de diverses ampliacions i tractats, em arribat fins avui, una Unió Europea formada per 27 estats, la majoria dels que formaven l’Europa Occidental i una bona part dels que es trobaven més enllà del “Taló d’Acer” o Europa de l’Est, durant molts anys a l’òrbita de l’antiga URSS.
La pregunta més difícil es contestar cap on anem. I sobre tot si ens creiem el projecte.
Digui el que es digui, el referèndum irlandès ha estat un cop molt dur per a la Unió Europa. El “no” al tractar de Lisboa significa una altre revés a l’hora de conjuntar uns països que tenen més coses que els separen que no pas els uneixen. Quan el projecte de constitució europea va ser rebutjat per alguns estats membres, entre ells França, va tenir que suspendré el procés i mirar de buscar un altre tractat molt més “ligth”. Però tal com es reconeix, ara ja no hi ha un pla “B”. Així, o es tira endavant prescindint del resultat irlandès o s’interromp tot el procés de reformes que es vol portar a terme.
Però com he dit, Europa és massa diversa. Si res tenien a veure els membres dels països balcànics amb els del Mediterrani, per posar un exemple, l’arribada d’alguns països que conformaven l’antiga Iugoslàvia i altres com Polònia i Bulgària, no han fet més que portat discrepàncies. Fins ara, Europa, només ha avançat en temes econòmics, però no hi ha cap voluntat de convertir el continent en una veritable unió política. Hi ha països molt desenvolupats econòmicament com Alemanya, França o el Regne Unit i d’altres que encara estan en procés de desenvolupament. Per això no és d’estranyar que es llencin propostes per a treballar 65 hores setmanals!
Grècia, Espanya i Portugal van trigar molts anys en ser reconeguts com a membres de ple dret. I això que hi havia tot una sèrie de factors favorables. No obstant això, duran molts anys van ser els països que més ajuts van rebre dels altres socis. Però la diferència amb els nous arribats és molt més gran i, penso, s’hauria degut de fer d’una forma més lenta i només quan aquest haguessin reunit una sèrie de condicions que, al meu parer, no reuneixen.
Avui, Europa necessita una “refundació” i a partir d’aquí fer un nou replantejament de com es vol que sigui el vell continent. Possiblement els darrers estats admesos no se’ls pot tirar fora, però haurien de tenir un status diferenciat dels altres molt més desenvolupats econòmicament i també, i més important, socialment.
Cal posar-se al cap aconseguir una unió política. Si es vol pot fixar-se un termini més o menys llarg, però és necessari marcar unes fites i un calendari. I si dintre d’uns quants anys, alguns dels països membres decideix no seguir amb el calendari fixat, que se’n pugui sortir i deixar als altres que caminin plegats fins a la plena unió política, encara que sigui a base de donar certa autonomia als seus integrants.

dijous, 12 de juny de 2008

A LES TERRES DE L’EBRE TAMBÉ MALBARATEM AIGUA

Avui, al carrer la Ràpita de Tortosa, un petit riu d’aigua “desembocava” a la claveguera. El primer cop que l’he vist serien les 8 del matí i sobre les 11 continuava els seu curs cap al seu final. Li he preguntat al propietari d’un taller del costat del “naixement” del riu si havia trucat a l’empresa d’aigües de Tortosa i m’ha dit que tan aviat com ho ha vist i que li havien preguntat tota la seva “filiació”. A les 3 de la tarda el petit rierol continuava la seva inapel•lable marxa cap a la xarxa de pluvials... No sé si ho tinc ben entès, però això de nova cultura de l’aigua, de la que Tortosa pretenia ser pionera tant amb l’anterior alcalde com amb l’actual, no té res!
Però el que avui ha passat a Tortosa altres cops ha passat a altres poblacions de les Terres de l’Ebre. A Amposta aquest anys on la construcció ha “regnat sobre totes les coses”, de rierols com aquest i fins i tot més cabal, els he vist sovint. I tampoc allí l’empresa responsable (del mateix grup que Aigües de Barcelona) s’hagi donat pressa per arranjar el desperfecte.
Segurament no malbaratem tanta aigua com a la zona metropolitana de Barcelona, però també ho fem a la “mesura de les nostres possibilitats!”

ALGUNES REFLEXIONS SOBRE LA VAGA DEL TRANSPORT

La vaga d’aquests dies dóna molt de parlar, a la vegada que es poden treure conseqüències prou negatives. I no sempre dels xofers que són els principals protagonistes de la vaga.
Ahir mateix, quan vaig apropar-me al meu quiosc habitual i no vaig veure gens de premsa diària, vaig pensar amb els anunciats, que són els qui paguen la major part dels costos de l’edició. Sempre he pensat, no sé si de forma encertada, que tots els diaris podrien ser gratuïts i els que ens fan pagar els quiosquers és el seu benefici. Fa uns mesos va sortir Público a la meitat de preu i, evidentment, és el diari que menys a vistes està o, fins i tot, s’amaga. Si el marge comercial del venedor fos el mateix, el tindria molt més a vistes. Avui he llegit que la única província catalana que va tenir problemes de subministrament va ser Tarragona. Així, que els anuncis dels milers de diaris de totes les capçaleres que es venen, no els va veure ningú. Podrien llavors els anunciants demanar danys i perjudicis als vaguistes? En teoria sí, al menys a aquells vaguistes que estan identificats com a convocants de l’aturada. Jo mateix també em considero agreujat en certa manera. La setmana passada vaig enviar una carta als diversos diaris i ahir, precisament ahir, me la publicava el Punt. Em fa gràcia guardar totes aquelles cartes que em publiquen, al menys dels diaris que compro habitualment. Ahir vaig tenir que imprimir-la de l’edició digital de Vilaweb.
Avui m’he assabentat que un majorista de fruita i verdura venia les albergínies a 3 euros el quilo, quan abans de la vaga ho feia a 0,60. El molt cara (quan m’ho han dit he soltat una altre qualificatiu irreproduible) deia que “s’ha d’aprofitar l’ocasió per fer negoci”. Davant de situacions de desproveiment d’aliments, el govern hauria d’actuar de forma més contundent. Diuen que ho fan, però suposo que com sempre, prioritzaran els interessos de les majories, mentre que les zones rurals seran les últimes en tornar a la normalitat. Però casos com aquests del majorista de les albergínies, hauria de denunciar-se al Departament de Comerç. En canvi la gent calla i es conforma davant d’aquesta situació intolerable.
Els supermercats continuen mig buits de productes frescos (encara que la situació es va normalitzant poc a poc) i els pagesos, tal vegada el sector més perjudicat, veu con té que llençar-los per manca de sortida.
Ahir em deia un majorista que te les seves cambres frigorífiques plenes de fruita i que sé li acabaran fent malbé. I, seguia dient, el greu és que els majoristes d’Itàlia (país on no hi ha vaga), distribuirien a les cadenes de supermercats d’Europa on no podria arribar els seus productes, podent perdre així els clients.
Cal insistir que les reivindicacions dels transportistes són del tot legítimes. Un preu del carburant tant elevat no es pot aguantar i més en període de crisi. Plou sobre mullat! I res té a veure amb la climatologia…

dimecres, 11 de juny de 2008

LA VAGA DEL TRANSPORT

A l’any només hi ha tres dies que no surt la premsa: dissabte sant, Nadal i cap d’any. Avui ha sortit, però no ha arribat als quioscs. El motiu és la vaga del transport que té paralitzat quasi tot el país. Però el tema dels diaris no és important. A la gent els preocupa més no trobar menjar als supermercats o benzina per anar a treballar o fer desplaçaments per plaer... i s’està posant nerviosa. Ahir pel matí escoltava a Carles Francino a la SER i deia una gran veritat: “Els transportistes tenen el drets constitucional de fer vaga i els ciutadans veuen amb bons ulls que reivindiquin una rebaixa dels preus dels carburants, fins i tot ho veuen amb simpatia; però a mesura que avancin els dies i continuï la vaga, aquests mateixos ciutadans canviaran d’actitud al veure que no poden comprar els productes bàsics”. I tenia tota la raó. Els ciutadans comencen a posar-se nerviosos y la reacció de cara als vaguistes pot ser del tot imprevisible si aquest no retornen a l’activitat.
Mentre, es pot mirar la vaga des de molts de punts diferents. Fins i tot des dels propis vaguistes. Ahir vaig escoltar que l’administració els oferia una rebaixa del 50 % del Impost d’Activitats Econòmiques. Per aquell que no ho sàpigue, cal dir que l’IAE és un impost que només obliga a pagar-lo a qui té uns beneficis de més d’1 milió d’euros, es a dir, les grans empreses. Els petits transportistes autònoms no en paguen. Llavors, on tenen els benefici? Altres cops se’ls han rebaixat els mòduls i així han obtingut un benefici fiscal important. Encara que no tothom està acollit a mòduls, però si una gran majoria d’aquest petits transportistes. Tornant a l’IAE, cal dir que, encara que la majoria de quotes són d’àmbit provincial o nacional (per a permetre’ls fer l’activitat per diverses províncies, estat o, fins i tot, l’estranger), és un impost que acaba repercutint als municipis. Així els ajuntaments rebrien menys diners dels estats o se’ls tindria que compensar amb altres partides.
L’Administració (o el govern) un altre cop vol afavorir els interessos de les grans empreses del transport en detriment del petit empresari. Pensa (i no sense raó) que tenint contents als empresaris del sector, la vaga s’acabarà i si no cal tocar el preu del gas-oil i els altres carburants, millor!
El preus actuals dels productes derivats del petroli és del tot insostenible. I l’Estat, a més de les companyies petroleres, estan fent un gran negoci. A l’Estat, després de la pèrdua d’ingressos degut a la davallada del sector immobiliari, han trobat en els carburats la compensació idònia a l’hora de trobar ingressos, per altre costat imprescindibles per a poder garantir els serveis que els hi són propis. Però cal tant? Segurament que no i que per una vegada podria rebaixar els impostos que cobra...
Recordo que l’any 82, quan els socialistes amb Felipe González al capdavant van assolir el govern, la gasolina súper va pujar de cop de 90 a 96 pessetes el litre. Llavors el preu no era lliure com ara, sinó que el fixava l’administració. Si hi penseu, 96 pessetes de l’època eren molts diners i comparant-ho amb els preus actuals, segurament eren igual de cars o, fins i tot, més.
I a tot això encara em de donar les gràcies a que l’euro respecte al dòlar estigui alt. Ús imagineu per un moment que el canvi estigués a la par, igual com passava quan l’euro va entrar en funcionament? No, millor que no! Només faltaria això!

dimarts, 10 de juny de 2008

EL MAL NEGOCI DE LA GLOBALITZACIÓ

Un dels temes que més se’n parla aquest dies és sobre la possibilitat de que el Parlament Europeu pugui aprovar la jornada laboral de 65 hores setmanals. Una cosa així com treballar 12 hores diàries de dilluns a divendres i el dissabte fer les 5 hores restants.
Per al treballador de la “vella Europa” és, diguem-ho clar: una animalada.
És evident que l’estat del benestar que gaudim avui en dia, ha estat fruit de molts anys de lluita amb vagues generals, manifestacions i fins i tot violència i morts. Sindicats com la UGT ja han donat la seva opinió de forma contundent: És com retrocedir fins al segle XIX! A l'època de la primera revolució industrial!!
I la pregunta és: Què ens ha portat fins aquí? Només fa uns dies no se’n parlava gens i, pareix ser que la cosa ve de lluny, però qui devia de donar la notícia, la devia veure tant poc provable, que devia pensat que se’n riurien d’ell.
I la resposta és el capitalisme salvatge de les grans empreses (multinacionals) i l’ambició ferotge de voler guanyar més mils de milions d’euros o de dòlars més. Sinó, fixeu-vos bé. Tot va a base de beneficis empresarials que, a la vegada, s’han de repartir entre els accionistes que, la majoria de vegades, són els propis directius de la companyia. Així no és d’estranyar que al món cada cop hi hagi menys justícia social: els rics, cada cop més rics i els pobres més pobres. I al mig, la classe mitjana (ni xixa ni limonà) que, sense ser els que menys perdem, tampoc ni ha, ni molt menys, per tirar les campanes al vol i, evidentment, notem la crisi de forma considerable.
Però anem al tema principal: perquè es volen fer 65 hores setmanals? I, a sobre, no volen comptabilitzar els temps de descans (!) Per culpa de la globalització. Fa uns anys, el capital, ens va “vendre” que la globalització acabaria beneficiant al primer món i a la llarga s’ha vist el que “ells”, ja sabien: que els països que més han guanyat són els emergents de l’Àsia. Potser per això els van donar l’Olimpíada a Xina sense avaluar altres coses com el poc respecte als drets humans, la contaminació, etc.
Bona part de les indústries de l’Europa occidental al anat a parar a l’Europa oriental i l’Àsia. És el que se’n diu la deslocalització. Però a l’entrar a la Unió Europea, aquest països nous, se n’han donat compte de que la seva època de vaques magres s’està acabant i temen que les indústries establertes als seus països ens els darrers anys, també es puguin deslocalitzar d’allí. Es per això que un d’aquest països, Eslovènia, hagi estat l’impulsor de la súper jornada de 65 hores. Què vol aconseguir amb això? Poder competir amb més igualtat de condicions que els països asiàtics, on les jornades són llargues, els sous minsos i no disposen de seguretat social. Les contraprestacions a canvi de fer una jornada tant prolongada faltarà veure-les. De moment ningú en parla. Algú pot pensar que els sous creixeran en la mateixa proporció? No, de forma rotunda. Serà una forma de legalitzar els hores extres, d’abaratir el cost que significa per a les empreses la despesa de la ma d’obra, etc. De totes formes, amb igualtat de sous, arribarem millor a final de mes, ja que no tindrem temps per anar-lo a gastar, sobre tot en oci !
Però això té els seus perills. Primer, que els països asiàtics no es quedaran parats i encara faran més precaris els llocs de treball i, possiblement, més explotació infantil i, perquè no, més esclavitud. Després pot passar que hi hagi una superproducció a nivell mundial. Què passarà amb l’excedent? O és que s’intensificarà més l’agricultura? No fa gaires dies van dir que ha d’augmentar un 50 % abans de 25 anys...
Aquestes macrojornades crearan al treballador més fatiga i com a conseqüència més accidents laborals. Però per a l’empresari les condicions de treballa dels seus operaris, tenen poca importància. L’operari és una peça més de l’engranatge de producció, quasi una màquina. Si un d’aquest elements cau degut a un accident o una malaltia, immediatament es substituirà per un altre i punt!
Què passarà? Primer cal aprovar-ho i després aplicar-ho cada país, ja que no és d’obligat compliment, però de voler-se posar en pràctica, els sindicats s’oposaran i tot quedarà en mans dels governs. Si els empresaris tenen la complicitat dels governs, bé poden anar a contractar en origen “esclaus” que vulguin fer aquestes feines.
Sentia venint amb el cotxe que Foment de Treball, la patronal catalana, està que se’n surt de contenta que això pugui ser així. El govern socialista, de moment, s’hi oposa, però molt em temo, que si la majoria de països d’Europa adopten aquesta mesura, acabarà claudicant!
Avui més que mai desitjo una jubilació anticipada... si és que puc cobrar la pensió...

diumenge, 8 de juny de 2008

NÚVOLS DE PLATA

Segurament hem sentit a dir que, quan hi ha tronades, i amb la finalitat de desfer-les, es llencen sobre aquestes amb coets o bé escampat amb avionetes, una substància química anomenada iodur de plata.
Però que hi ha de veritat i que hi ha de mite amb aquests fets?
Encara que en alguns llocs es diu que aquesta pràctica va començar a partir de la dècada dels 50, sobre tot en zones de la Catalunya central (el Solsonès, l’Anoia, el Segrià o la Noguera), a les comarques de l’Ebre, se’n parla des de fa més de cent anys.
Tots coneixem els perjudicis que poden causar les tronades de pedra sobre l’agricultura. Si temin en compte que quan aquestes solent ser més abundoses són els mesos de l’estiu, no cal pensar molt per adonar-se que una pedregada sobre els conreus de la fruita dolça a punt de collir o sobre l’arròs a punt de segar, poden causar danys irreversibles. Ni tant sols les assegurances agràries poden, en molts de casos, pal•liar els efectes destructius de les turmentes de pedra.
Però el que per a uns significa salvar les seves collites, per a altres pot significar perdre les seves. M’explicaré. Està clar que no tots els conreus agraris produeixen la collita al mateix temps: mentre uns recol•lecten a l’estiu, els altres ho fan a la tardor (mandarina, raïm...) o l’hivern (taronja, oliva...) Així, dissipar una tronada per evitar una pedregada, pot significar salvar la collita de qui promou aquesta acció sobre els núvols, mentre que per als altres pagesos, la manca de pluges, pot voler dir perdre la seva, o minvar-la el suficient fins al punt de que els costos de producció superin l’import de les vendes del producte.
Però tornant a l’Ebre, he de dir que jo, des de ben petit, n’havia sentit a parlar. Quan hi havia una tronada d’estiu i es sentien esclatar coets, tothom coincidia a dir que eren els pagesos d’Amposta qui els tirava amb la finalitat ja explicada de desfer-les i evitar així que la pedra (de vegades de gruix considerable, quasi com un ou de gallina) caigués sobre els arrossars a punt de collir i malmetés la collita. En els temps moderns són les avionetes que s’enlairen des de un petit aeròdrom que hi ha situat al terme de Camarles (Baix Ebre) i penetrant fins al propi cor de la turmenta deixant anar el iodur de plata (d’estructura cristal•lina semblant a la del gel) per liquidar la possible calamarsa.
Tinc una amic a Tortosa que afirma amb tota rotunditat la veracitat dels fets. Ell viu prop del nucli de Campredó i explica que quan el cel s’enfosqueix i amenaça calamarsada, sent passar per sobre de la seva casa, les avionetes procedents del aeròdrom de Camarles. Aquestes vivències les ha intentat explicar un parell de cops assistint com a públic a debats televisius emesos per TV3, la televisió autonòmica de Catalunya, que ha fet monogràfics sobre el tema. Cal dir que el meu amic no ha tingut massa èxit en les seves exposicions, ja que ha estat tallat pel moderador o pels experts i polítics que debatien sobre la certesa o no d’aquestes pràctiques.
Fa uns anys, jo mateix, vaig parlar amb qui va ser alcalde de la Sénia, Josep Martí, ja difunt, que va ser nomenat pel consell Comarcal del Montsià, com a representant dels pobles de la comarca, per a iniciar una investigació sobre el tema. Martí em va dir que va demanar al Parlament de Catalunya una investigació sobre certesa d’aquests “tractaments”. Mai va obtenir una resposta satisfactòria per par del legislatiu català, llavors controlat per CiU.
Acabaré amb la lletra d’una cançó del grup folklòric tortosí Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, que van composar ja fa uns anys, i que apareix al seu disc “Si no fos”. La lletra parla d’una vegada que els habitants de Tortosa van baixar a Amposta a demanar-los responsabilitats per la manca de pluges. D’aquest fet s’acaba de complir just un segle:
“Ja baixen los tortosins! Ara va de bo. I en escopetes i dalles! Ara va de bo. Ja baixen los tortosins! Ara va de bo, que de bo va. Perquè els hi tirem coets espantant-los les tronades. Ja baixen los tortosins. I les dones tanquen portes amagant-se dins de casa a que arribe l’esbrafada. La sang no arribarà al riu però sí algun tortosí, i així la gent ho diu. I es va produir un miracle: que va ploure nit i dia i d’aigua ningú en patia. I aquí s’acaba la història dels coets i les tronades, acabant-se a barrades”.
(Aquest article ha estat publicat a Vinaròs News)

dissabte, 7 de juny de 2008

CINQUANTA DIES ENTRE DECRET I DECRET

Els diaris d’avui i també alguns noticiaris s’han fet ressò d’una notícia que no per esperada té menys importància: la derogació del transvasament de l’Ebre. Potser algú li preferirà dir “la derogació del decret que permetia la interconnexió temporal dels sistemes hídrics de Catalunya per a casos d’emergència” o alguna cosa semblant. La realitat és que la canonada entre el CAT i ATLL no es farà. Des de la publicació del decret que la permetia han passat només 50 dies. Un curt espai de temps que ha donat per a molt, entre altres coses per a demostrar que qualsevol partit quan està al poder s’oblida de promeses polítiques i pactes signats per a beneficiar el gruix dels seus votants!
El govern de la Generalitat diu que una canonada o un altra es farà. Sinó que farà amb els quilòmetres de tubs que es van comprar? I les vàlvules i les comportes...
Les Terres de l’Ebre demanem que ens deixen tranquils. Volem viure sense sobresalts i sense tenir que marxar del nostre territori. Volem que d’una vegada per totes se’ns tracti com a catalans de primera i es realitzin totes les promeses i projectes per al progrés del territori. I també per a la conservació, especialment del nostre Delta.
Per primer cop, en aquest 50 dies he sentit dir a molta gent que a les properes eleccions votaran en blanc o no aniran a votar. Molts diuen que han perdut el seu referent. Siguin del PSC, d’ICV o d’ERC. Si volen recuperar aquest vot, el govern català haurà de posar-se a treballar ja a l’Ebre. No s’hi valen més excuses!

AL JOAN PANISELLO CERAMISTA

No és el primer cop que porto al meu blog la notícia de que un ebrenc ha publicat un llibre o ha fet alguna cosa digna de menció. Avui li ha tocat a Joan Panisello, gran artista, persona compromesa amb el territori i millor amic.
Llegeixo al Diari de Tarragona que aquest dies exposa al Tinglado 1 del Moll de la Costa de Tarragona una mostra de la seva obra que, segurament, representa tota la historia de Juanito com a ceramista ja que s’hi poden veure peces des de 1975 fins a 2006. Joan també podria fer exposicions de fotografia, una altra de les seves grans passions. La història de la lluita contra els transvasaments de l’Ebre recollida per la seva càmera ompliria molts milers de metres quadrats de paret.
Ara que Juanito està jubilat, segurament realitzarà projectes que abans no podia fer per manca de temps, ja que la docència li ocupava una bona part de la vida.
Aquest blog, comparat amb la seva pàgina web és quasi insignificant i humil, però no per això deixo de dir-li: Joan bona sort en el futur i que els teus projectes puguin ser realitat. Felicitats!

divendres, 6 de juny de 2008

CARTELL DE FESTA MAJOR

Entre les pàgines de Més Ebre he pogut veure el cartell de les festes de l’Ampolla. Al veure’l no he pogut deixar d’exclamar: Què lleig! Per a mi és d’un mal gust impressionant i encara diria més: totalment inapropiat per una festa major del segle XXI.
Per si algú no la vist, li explicaré com és. És Pop Art, al més pur estil Andy Warhol, reprodueix la imatge de Sant Joan fins 9 vegades (3 x 3) Recordeu el quadre de la Marilin Monroe que reproduïa el seu rostre 4 vegades amb diferents colors? Doncs així... Com hagués dit de petit: està més vist que el TBO! Però el que resulta increïble del tot és com un cartell de festa major on hi ha ball, actes culturals i esportius, a més de tradicionals, etc., unes imatges religioses vulguin representar tot això, per molt patró que sigui del bonic poble mariner.
No fa gaires setmanes reproduïa en aquest mateix blog un decàleg per a un estat laic publicat al diari Público. Aquesta seria una prova més de “d’intrusisme” del món religiós dintre de la societat actual. No crec que l’Església hagi tingut res a veure amb l’elecció del cartell (ignoro si ha hagut un concurs previ o simplement se li ha encarregat a un artista), però els polítics, sobre tot a l’àrea de cultura, si deuen de tenir alguna responsabilitat...
La societat d’avui és més plural que mai. A més de catòlics hi ha altres confessions cristianes, així com altres religions entre els nouvinguts en aquests darrers anys i fins i tot no creients, que igual són majoria entre els veïns del poble de “tota la vida”. Només per aquest motiu s’hauria d’haver triat una altra mena de cartell, molt més proper a la festa i la gresca que representa una festa major.
No obstant això, desitjo a tots els veïns i als que vagin a gaudir d’aquests dies de festa major, que s’ho passin molt bé i que puguin acabar la festa amb les mateixes condicions que quan la comencin. La festa és per a xalar i bé està el que ve acaba... malgrat el cartell.

AL MINISTRE DE INDÚSTRIA

Sr. Miguel Sebastián,.
A casa som treballadors compromesos amb la sostenibilitat del planeta. Seguim les recomanacions per a tenir cura del medi ambient: reutilitzem aigua, reciclem la brossa separant les distintes fraccions, des del vidre fins a l’oli domèstic, passant pels diaris els plàstics i les piles. De vegades pensem que podríem fer alguna cosa més, però també ho podien fer les indústries i la pròpia administració...
Per estalviar energia, a l’estiu no posem l’aire condicionat a menys de 25 graus i a l’hivern posem la calefacció a la temperatura adequada mirant de no patir calor. Fa dos anys, aprofitant unes reformes a la nostra llar, vam decidir canviar els electrodomèstics, posant-los de tipus “A” perquè consumeixen menys electricitat, i l’aire condicionat, de baix consum. A casa tot funciona amb electricitat, en principi una energia més neta que el gas. Ara ens volen pujar el rebut de la llum amb un increment superior al que han tingut les nostres nòmines i a sobre se’ns “amenaça” en penalitzar-nos si el consum és excessiu. Segurament, degut al que li he dit abans, a casa, consumim més llum que la mitjana catalana. Però no gastem ni gas natural, ni butà ni gas-oil, ni cap altre tipus d’energia. Per això trobo dels tot injust que se’ns vulgui afegir un sobrecost pel consum extra. Oi que les subministradores de gas i de carburants no ens donaran una gratificació per no utilitzar els seus combustibles? No seria lògic! Tampoc ho és el que vostè vol aplicar!

dijous, 5 de juny de 2008

EL REBUT DE LA LLUM

Miguel Sebastián, el flamant Ministre d’Indústria i amb anterioritat cap del gabinet del president Zapatero va donar ahir una gran notícia: el rebut de la llum no pujarà més enllà del 5 o 6 %! (i no l'11, 3 que demanava el Consell Nacional de l'Energia), que serà fa o no fa la inflació prevista per al 2008. Ràpidament des de les associacions de consumidors i usuaris va tenir la rèplica. Al gener ja va pujar un 3,5 %, la qual cosa vol dir que es situarà molt per sobre de l’IPC previst per aquest any.
Aquí cal sumar-hi que encara hi ha col·lectius que no tenen revisió automàtica de l’IPC com són els funcionaris de l’Estat. Així la pèrdua de poder adquisitiu per aquest any serà important.
També va anunciar Sebastián que es bonificarà a les famílies que tinguin contractada una potència interior a 3 kw/hora i es penalitzarà els que consumeixin excessivament.
I aquí ve el gran dilema: Quins criteris s’establiran per a determinar en quines cases és consumeix llum de forma excessiva? Hi ha llars catalanes que tenen tots (i quan dic tots vull dir tots!) els electrodomèstics funcionant amb llum. La nostra n’és una.
Fa un parell d’anys, aprofitant la realització d’unes obres de millora, entre les quals s’inclou la cuina, vàrem canviar la majoria d’electrodomèstics (forn, placa, nevera, rentavaixelles, etc.) A la mesura del que poguérem, els ficàrem de classe A, la que menys energia consumeix i, fins i tot, la Generalitat ens va donar una petita subvenció per canviar els vells pels nous de “baix consum”. Malgrat tot, segurament, el nostre consum de llum està per sobre de la mitjana catalana. Això vol dir, d’entrada, que tindrem un recàrrec al nostre rebut?
De totes formes, i de forma global, el consum d’energia no variarà molt de les altres i tenim en compte que tenen gas natural, butà, gas-oil, etc., etc.
Si hi ha que pagar més al rebut de la llum de l’empresa subministradora (FECSA-ENDESA), sense ganes, però que hi podem fer? Però proposo que Gas Natural, REPSOL butà, etc. ens donin una prima per no gastar-ne gens! Seria just, no?

dimecres, 4 de juny de 2008

PREGUNTES EXISTENCIALS

Si l’aigua és font de vida i si el cos humà té entre el 60 i 75 % d’aigua (segons l’edat), no em negareu que qualsevol pregunta relacionada amb el fluït element pugui considerar-se existencial.
Primera pregunta: Perquè el govern català demana ara al govern central que derogui el decret que preveia la construcció de la canonada de la interconnexió de xarxes?
Segona: Perquè no es cessa o dimiteix Francesc Baltasar?
Tercera: Perquè el govern de Montilla segueix insistint en fer una canonada, encara que no sigui la que està projectada?
Quarta: Perquè el govern central s’ha compromès davant CiU a estudiar fer un transvasament des del riu francès Roine?
Segurament tindreu les vostres pròpies respostes. Aquestes són les meves:
1.- Per no quedar en ridícul. Encara que no els hi demanin, el Consell de Ministres, amb tota seguretat, l’anul•larà divendres i deixarà el govern català en evidència.
2.- Es diu que quan es cessa un alt càrrec és admetre que ha actuat malament i el govern no està disposat a admetre-ho. Francesc Baltasar va ser un peó més de la partida. En moltes ocasions va actuar tal com li van demanar i potser no sempre hi estava d’acord. Per la qual cosa deu de pensar que ell no ha estat el màxim responsable de la situació d’enrenou creada al si del govern. Encara que a ulls del públic sigui el seu màxim responsable.
3.- Perquè sinó, que faran amb els tubs, vàlvules i la resta d’elements que han comprat? I de ser cert que tenen un deute amb Agbar, serà la manera d’eixugar-lo!
4.- Perquè el govern de Zapatero necessita suports estables. El pressupost s’ha d’aprovar i el resultat de les eleccions, tot i ser molt bo per al PSOE els va deixar orfes de possibles socis i d’alternatives a banda de CiU n’hi ha ben poques. Un vot negatiu de CiU als pressupostos ja fa ver caure el darrer govern de Felipe González i Zapatero no vol sobresalts. Així que millor tenir de cara a la coalició liderada Arturo. De totes formes el compromís d’estudiar-ho no implica que s’arribi a fer!

COLORS

Als Estats Units mai hi havia hagut un negre que aspirés a la Cas Blanca i a sobre demòcrata que es diu que té una certa tonalitat a roig.
Sense cap mena de dubte, Barack Obama, si finalment és l’escollit com a candidat demòcrata a les properes eleccions americanes, haurà trencat tabús i assolit fites mai aconseguides fins ara. De fet, si l’escollida fos Hillary Clinton, per ser dona, hauria significat quasi el mateix. Ahir, Hillary es va postular per ser-ne la candidata a la vice-presidència. Ja es veurà si finalment és l’escollida per Obama. Aquest matí deia Francino a la SER que és una mala companya de viatge. I les proves així ho indiquen. Des de fa molts mesos i primàries darrera de primàries, es va dient que les possibilitats de la Clinton eren més aviat poques, però ella seguia endavant tot i que això desgastava, no només el seu rival, sinó al propi Partit Demòcrata americà.

dimarts, 3 de juny de 2008

PUBLICITAT CAMUFLADA

Ahir em va arribar la revista "el Observador" de Màlaga (http://www.revistaelobservador.com/), una revista digital que m’arriba per correu electrònic d’ençà que es va saber del cas de la macrourbanització los Merinos Sur i la implicació de diverses persones del territori.
A la d’ahir només parlava de la concessió de la bandera blava a una platja de Màlaga. Aquestes banderes blaves que solen onejar a l’estiu a moltes platges i que es concedeixen tenint en compte diversos factors com la qualitat de l’aigua, de la sorra, dels serveis que disposa, etc. Sempre s’havia dit que aquestes banderes les atorgava la Unió Europea.
Segons l’Observador les banderes blaves les dóna una entitat privada prèvia sol•licitud de l’ajuntament on es troba la platja. Possiblement per això és que hi ha tanta proliferació de banderes per tot el litoral espanyol. Perquè, també, amb tota seguretat, aquesta empresa deu de cobrar uns bons calerons dels ajuntaments.
El tema m’ha fet recordar que alguna cosa pareguda passa amb aquests premis de qualitat que solen donar a determinades marques comercials per a després lluir-los als seus embolcalls. La majoria d’aquests premis també estan atorgats per empreses privades amb finalitat lucrativa.
El sistema és el següent. L’empresa que dóna el premi es posa en contacte per escrit amb diverses empreses cada any i els pregunta si estan interessades en rebre un premi internacional a la qualitat. Si la resposta és afirmativa, a partir d’aquí s’engega un procés amb tota la parafernalia que comporta fins a un sopar de gala de lliurament de premis.
Un amic meu em va contar als anys 80 que a l’empresa de la seva muller n’hi havia donat un. Després de pagar un grapat de diners per la medalla d’or, els havien fet acudir a Madrid a rebre el premi. En el decurs del sopar es feia el lliurament dels premis. Abans els hi havia preguntat si volien que els hi lliurés l’ambaixador de Guinea Equatorial o Javier Basilio (un conegut presentador televisiu) Van elegir aquest darrer per ser més conegut que l’ambaixador. Tampoc hi van faltar les fotos de rigor que també els hi van lliurar per a poder ser publicades a un diari de les nostres contrades.

dilluns, 2 de juny de 2008

ERRADA A LA VEU DE L’EBRE

El setmanari de referència a l’Ebre porta una errada a la pàgina 15 del número 334, es a dir, el de la setmana passada. Segurament que aquesta errada ha estat fruït d’una documentació dolenta per part de la persona encarregada de revisar els arxius o bé al mesclar-se unes dades amb altres. L’article a dues pàgines parla de Gandesa un any després de les municipals. Al costat dret de la pàgina hi diu: L’històric i descriu de forma cronològica els diferents comicis electorals municipals a partir de 1979, les primeres eleccions a regidors que hi van haver després del franquisme. Així diu que l’independent Victor Pomerol va aconseguir l’alcaldia, gràcies als vots favorables de la UCD. L’any 1983, l’alcalde és Josep Pere Geira que derrota Pomerol gràcies a un pacte amb el PSC. El 1987, Geira treu majoria absoluta. El 91, guanya CiU i el 95, encara que CiU torna a guanyar un pacte de la majoria de partits de l’oposició fa que l’alcaldia es reparteixi entre els seus candidats. Entre aquests partits n’hi ha un que es diu RI. O sigui: Rapitencs Independents...
Però no estàvem parlant de Gandesa?
A partir de l’any 1999, efectivament, parla dels pactes postelectorals de la capital de la Terra Alta. I, evidentment, els altres anys amb Pomerol i Geira hauria d’estar parlant d’alcaldes de la Ràpita, no de Gandesa.
Està clar que jo podria posar-me en contacte amb la redacció de la Veu de l’Ebre i fer-los nota l’errada o bé escriure una carta al director amb el mateix sentit. Però no ho faré.
El motiu és que la Veu de l’Ebre, tot i ser-ne subscriptor va deixar-me de publicar perquè volia que els escrits fossin en “exclusiva” per al setmanari d’Arasa i Rambla.
Ja fa molt temps que no els envio cap escrit. Ni original, ni còpia, ni res de res. Quan creguin oportú canvia de política i la delicadesa de comunicar-ho, ja ho veurem, mentrestant seguiré com fins ara, enviant-ho a la majoria de premsa que no tenen cap problema en que hagi estat publicat amb anterioritat en un altre mitjà, encara que no sempre et publiquen, es clar!

HISTÒRIES DE LA HISTÒRIA

A la contraportada del Punt d’Avui, l’escriptor Manuel Cuyàs, sota el títol de “Cadàvers sota la pista de tennis”, explica episodis de la guerra civil espanyola que van passar per la Terra Alta. Parla de memòria, de rancúnies... Parla de les dificultats que hi ha a Villalba dels Arcs per a traslladar un monument a les víctimes del bàndol nacional, etc. Fets que per aquell que no estigui familiaritzat amb aquest tipus d’episodis poden sonar-los a estranys, fins i tot a inversemblants, però que a la terra Alta solen ser bastant habituals. Cal recordar que encara s’hi pot torbar tota una simbologia feixista a pobles com Bot o la dificultat que va tenir l’ajuntament de Gandesa per a canviar el nom del carrer Serrano Sunyer o Suñer (però mai Súñer, com li solien dir, ja que era descendent d'aquesta vila terraltina) per Miravet, etc.
No sóc un gran coneixedor de la batalla de l’Ebre, però en sé el suficient per a comprendre perfectament el que ens explica l’autor de l’article.
Del primer cop que vaig estar pels espais de la batalla de l’Ebre per la Terra Alta, ja fa uns quants anys. De la ma del meu oncle Leonardo (cosí germà de la meva mare) que va ser un dels integrants de la lleva del biberó, vaig poder gaudir de primera ma de les explicacions d’un excombatent. En diversos cops vàrem estar a les portes de la Fatarella on hi van haver episodis bèl•lics de primera magnitud, al igual que Villalba, un dels llocs del que parla Cuyàs. Allí una metralladora nacional col•locada al campanar del poble va fer estralls al exercit republicà. El meu oncle es lamentava de no tenir aviació per fer-la “callar”. A un pastor li va preguntar la situació d’un pou que va abastar les assedegades goles dels republicans aquell estiu del 38. I per menjar raïm de les vinyes. Em va explicar com la nit de la revetlla de Sant Jaume van arribar a tocar de Gandesa on escoltaven el ball, segurament que desconeixedors de l’ofensiva republicana. Va ser l’inclusiu més gran. Em va explicar com van travessar el riu Ebre per Miravet, etc.
Però no ha estat l’únic en explicar-me anècdotes... d’aquelles que no surten ni als llibres ni a en lloc. Cuyàs parla del Centre d’Interpretació 115 dies de Corbera d’Ebre. A l’octubre del 2006, juntament amb la meva dona i uns amics, vàrem visitar els espais “recuperats” i que surten precisament d’allí: el poble vell de Corbera, les trinxeres de les Devees, els barranquets, la cota 705 de la serra de Pàndols, el centre d’interpretació de les Veus del Front al Pinell de Brai. No molt lluny de Corbera, a l’encreuament de la carretera de Móra d’Ebre amb la de la Fatarella hi ha l’ossera de les Campusines. Segons ens va dir la guia no hi ha ni un os. En canvi, la gent de Corbera saben on encara s’hi poden veure cadàvers de soldats republicans allí mateix on van ser morts: a les trinxeres.

diumenge, 1 de juny de 2008

AROMES I SABORS

Amb aquest títol tant suggestiu, a Amposta s’ha celebrat aquest cap de setmana una fira de productes de qualitat d’aquestes terres. Realment no sé el que pretenia l’ajuntament que amb Unió de pagesos i una ADV (associació de defensa vegetal) del Baix Ebre i Montsià organitzaven al pavelló firal. El cert és que m’ha decebut. Primerament per la poca informació prèvia que hi ha hagut. No he trobat o no he sabut trobar ni a la web oficial de l’ajuntament ni a la de Fira Amposta cap ressenya sobre el certamen d’avui.
Es deia que t’oferien degustacions i la veritat, quan es parla d’oferir, realment no sé el que es vol dir. Només un estan m’ha donat a tastar el seu tomàquet i perquè ens coneixia. Els altre miraven quan passaves per davant. Al final del recorregut hi havia una degustació de tres ostrons i una copa de vi per tres euros. Però l’ostró em va fer mal un cop i em van dir que me’n faria sempre, per això em declinat fer l’únic tast que, realment es podia fer a la fira.
Això sí, si un anava amb l’intenció de comprar alguna cosa, evidentment que ho podies fer.
Jo esperava una fira amb venda de tiquets per a poder gaudir de degustacions dels productes de qualitat i poder anar “picotejant” d’aquí per allà. Provant vi de qualitat de diferents cellers de les nostres terres i fins i tot trobar postres i perquè no, cafè.
Però no ha estat així i finalment hem tingut que anar de restaurant a dinar.
Aquesta ha estat la primera edició. Proposo per a l’any vinent (si l’hi ha) que la gent que acudeixi a gaudir dels “aromes i sabors” pugui fer-ho d’una altra forma. Igual com passa amb la fira de la carxofa que hi col•laboren diversos restaurants i pagues el tiquet d’entrada per a les degustacions de menjar i veure, hauria de ser una cosa similar. No cal que hi col•laborin restaurants, però si les marques comercials que hi acudeixin. Segurament que els visitants hi sortirien més contens i els expositors farien més calaix.

QÜESTIÓ DE FORMES

Ahir em vaig assabentar per la premsa que el PSC va celebrar el 30è aniversari des de la seva fundació com a partit. L’actual PSC va unificar diverses famílies socialistes catalanes sota el mateix paraigua, tenint, des de llavors, sort desigual als comicis electorals. Potser la derrota més significativa i que, amb tota seguretat va canviar el signe de la història va ser la de les eleccions autonòmiques de 1980 amb la victòria de CiU i que va fer president a Jordi pujols amb el suport d’ERC presidit llavors per Heribert Barrera que va ser el primer president del Parlament després de la guerra civil.
També ens vàrem assabentar per la premsa que l’anterior President de la Generalitat Pasqual Maragall no va assistir a l’acte. Evidentment la meva ment no va parar de fer elucubracions: que si havia refusat anar-hi, que si no havia estat convidat, etc.
Finalment en el darrer lliurament del serial, pareix que, finalment, Maragall no va ser convidat. Al menys és el que es desprèn de les seves paraules: “Potser hagués anat d’haver estat convidat”.
De ser certes aquestes manifestacions de Maragall, un arriba a la conclusió de la poca sensibilitat política que ha tingut el PSC davant d’una de les seves figures més destacades. Cal recordar que Maragall ha estat l’únic socialista que ha presidit la Generalitat de Catalunya, també ha estat president del partit i, segurament, el millor alcalde que ha tingut la ciutat de Barcelona en la seva història.
Encara que les relacions entre l’anomenat “aparell” del partit i Maragall es van anar deteriorant fins a que Pasqual decidís (?) no ser-ne el cap de llista en el passades eleccions autonòmiques en les que CiU va guanyar en escons i també en volts (Pujol no va guanyar mai Maragall en vots) als PSC de Montilla i, finalment, acabés abandonant la militància del PSC.
Ara el PSC diu que vol fer un reconeixement a la seva figura i li retrà un homenatge.
Diuen els castellans que “lo cortés no quita lo valiente”. Maragall no es mereixia l’ostracisme en a la celebració de l’aniversari del PSC.
Per cert, jo tampoc vaig ser convidat...