Després de “descobrir” una vintena de plaques de l’antic “Ministerio de la Vivienda” amb el jou i les fletxes de la Falange a la passada legislatura, ara feia més de 3 anys que no n’havia trobat cap altra per Amposta. Fins la setmana passada. Certament, en el trajecte des de la casa consistorial fins al meu cotxe, vaig passar pel carrer Felip II (molt proper del conegut bar “Llar”, dissenyat en els seus orígens pel pintor i escultor Josep Niebla) en vaig veure una. Per aquell indret hi havia passat un grapat de vegades, però no me’n havia adonat. La foto la he feta avui en el moment que una veïna sortia de casa. Li he dit que estava fent i m’ha respost que “es van plantejar treure-la quan van pintar la façana, però que al final no ho van fer) Li he dit que jo mateix ho comunicaria al cap de la brigada para que la tragués. La única cosa que li preocupava era l’espai que quedaria sense pintar, però m’ha dit. “Ja li posarem un paper pintat de roig”.
No gaire lluny d’allí, al carrer Melilla, ficada a un bloc situat entre aquest carrer, el Larache, Europa i la plaça de la Pau, construït poc després de la Guerra Civil, està el rètol més gran dels que hi devien d’haver a Amposta i, evidentment, dels que encara hi queden. És veritat que per la seva situació (a una altura considerable) i les seves condicions, es fa molt difícil de treure. Però caldria fer-ho, si més no, per fer complir la llei de la Memòria Històrica.
Sepan estos jueces de toros y puros que Cataluña lleva siglos de incomprensión. Y seguimos
Dicen que Guillermo Jiménez, vicepresidente del Tribunal Constitucional, avanza ahora a toda velocidad en la redacción de la sentencia sobre el Estatuto de Cataluña. Tras cuatro años mareando la perdiz entre unos y otros, a este magistrado –que forma parte del bloque conservador, que es mayoritario- le han entrado de pronto todas las prisas. Cuanto antes se cierre el asunto, más posibilidades va a tener Mariano Rajoy de salirse con la suya. Jiménez debe creerse a estas horas que, a poco que la fortuna le acompañe, puede pasar a la historia como el heroico juez constitucionalista que garantizó –contra el viento y la marea secesionista- la unidad de España. Jiménez es un patriota. Parece que está dispuesto a podar las cosas que él y los suyos saben que más aprecian o valoran muchos de los ciudadanos de Cataluña, como son la lengua, la cultura, ciertas costumbres y los símbolos. Exactamente, todo aquello que provoca, de cuando en cuando, oleadas pestilentes de catalanofobia, convenientemente manipuladas desde la prensa conservadora, no sólo con sede en Madrid. Están eufóricos. El cerebro judicial de Génova 13, Federico Trillo, levita. ¿Pretenden prohibir la fiesta nacional? Se van a enterar. ¿Ha resucitado la España de Frascuelo, célebre matador de toros? Ahí estaban, en el callejón de la Maestranza, en la muy hermosa ciudad de Sevilla, los magistrados del Tribunal Constitucional Jiménez, Ramón Rodríguez Arribas y el tránsfuga Manuel Aragón.
Otro tránsfuga famoso Aragón –al estilo de Luciano Varela, otro tránsfuga famoso, éste en el Tribunal Supremo- aspira a llegar a las más altas cimas de la judicatura a cuenta de cepillarse el Estatuto. A Varela lo adoran los populares. Aragón presume de ser azañista. También José María Aznar, en sus primeros tiempos presidenciales, recién llegado a La Moncloa, presumía de ser un fiel admirador de don Manuel Azaña. Aznar, sin embargo, no engañó con su supuesto azañismo más que a los bobos o a los analfabetos.
Un discurso admirable Pero, qué curioso, a Azaña lo odiaba la derecha española -entre otras cosas muy dignas como el laicismo y las cuestiones sociales- por haber defendido con gran vigor y coraje el Estatuto de Cataluña. El primero, el de la II República, votado masivamente por los diputados socialistas de la época. Nunca nadie ha pronunciado un discurso tan admirable -dedicado al derecho de los catalanes a gestionar su autogobierno- que el pronunciado por Azaña. Luego, fueron aprobados, o estuvieron a punto de serlo, los estatutos de Euskadi, de Galicia –uno de cuyos ponentes, por cierto, fue abuelo de Rajoy- o el de Andalucía.
Otra historia El golpe de Estado y la guerra civil acabaron con los estatutos republicanos. Desaparecieron cuando los fascistas/franquistas/falangistas liquidaron las libertades y enterraron la democracia. En aquellos momentos de la derrota es cierto que Azaña fue especialmente crítico con el Gobierno catalán. Pero eso fue otra historia. Tan trágica fue esa historia que el presidente Lluis Companys fue fusilado vilmente, tras haber sido detenido en Francia por la Gestapo y entregado a la policía del general Franco.
Dionisio Ridruejo En enero de 1939 entraron en Barcelona las tropas del dictador. Entre los invasores figuraba Dionisio Ridruejo, uno de los máximos responsables en aquel tiempo de la propaganda del régimen. Más tarde, Ridruejo rompió sus vinculaciones con el Gobierno de Franco porque le parecía un régimen corrupto y tiránico. Cayó en desgracia y hasta fue encarcelado por formar parte activa de la oposición, naturalmente clandestina. Murió poco antes que el llamado Caudillo. En sus memorias dejó escrito que una de sus preocupaciones principales era “que los catalanes no se sintieran invadidos ni discriminados en tanto que catalanes (…) Me parecía a mí entonces (…) que Cataluña podía soportar muy bien la revocación del Estatuto de Autonomía pero no la interdicción o el despojo de pertenencias fundamentales como la lengua o el estilo de vida (…)”.
“Barcelona, ciudad pecadora” Las propuestas de Ridruejo respecto a los catalanes no fueron aceptadas por los mandamases del Gobierno franquista. Sus argumentos eran los siguientes: “Barcelona había sido una ciudad pecadora y religiosamente desasistida (…); había que hacer misas de campaña (…) y actos religiosos expiatorios”. Ahora los jueces conservadores y un tránsfuga están a punto de mantener el Estatuto aunque debilitando la lengua y los símbolos de “un estilo de vida”. O sea, los símbolos nacionales. Es ésta la peor forma de contribuir al entendimiento básico entre Cataluña y el resto de España. El Gobierno de España, presidido por José Luis Rodríguez Zapatero, no puede ni debe asistir impávido o una nueva agresión contra Cataluña y, sobre todo, contra los catalanes. Sepan estos jueces de puros y toros que los catalanes -los ciudadanos de Cataluña- llevamos muchos siglos aguantando incomprensión y arrogancias provocadoras. Y seguimos. Que nadie lo dude.
... I el handbol... Bé, ja sé que no és el mateix. No és igual ser campions d’Europa de bàsquet o de handbol que de futbol, però cal ser positius i mirar el futur amb optimisme. A més, de bàsquet, sinó recordo malament només en tenim una ce “copa d’Europa”. Potser ja va sent hora de anar-ne sumant d’altres per al museu... La setmana passada deia que podien remuntar, però no va poder ser. I una altra vegada, penso, no s’ha de donar la culpa a ningú. El Barça no va jugar els futbol meravella que ens té acostumats i prou... Per a què donar la culpa a factors externs. Ahir, Mourinho va guanyar la partida a Guardiola, mal que ens pesi reconèixer-ho. Avui el meu fill em deia: “No és cert que el Barça va dominar el partit. Va tenir la pilota perquè l’Inter ens la va deixar. Però l’equip italià va jugar el partit que l’interessava i el Barça no”. I té tota la raó. Ahir al Barça li va faltar ambició. Si escoltareu la retransmissió que van fer els locutors de TV3, segurament recordareu que Pitxi Alonso va dir precisament això. Sobre tot a la segona part calia sortir a “morir”. I ahir, com dimarts al cap de l’Inter, el Barça només va crear continuades ocasions de perill els darrers 10 o 15 minuts. No varem saber aprofitar l’avantatge de jugar amb un home més durant més d’un hora de partit. És cert que les ocasions de gol d’ells van ser pràcticament nul•les, però portaven l’avantatge de 2 gols i això, en una semifinal de la Champions League, és tenir molt treball fet. I el Barça el devia de fer tot. Ahir la connexió Xavi, Messi de la que us parlava la setmana passada, tampoc va existir. Ibrahimovich no està a l’alçada de Eto’o ni molt menys. Jo no sé si de cara a temporades futures millorarà, però ho dubto. Denou he de fer referència a mon fill: “Ja vaig dir jo que havíem de fitxar a Villa. Ara tots els amics em donen la raó”. Em sentenciava avui... Henry no és el de l’any passat. Ha estat molt lluny de ser-ho. Iniesta s’ha passat bona part de la temporada lesionat. I els altres han anat complint més o menys. Messi ha estat millor, però ha fallat en els partits que, segurament, l’equip més l’ha necessitat. Els 4 gols contra l’Arsenal i algun més, se’ls hauria pogut guardar per als partits contra l’Inter... I contra l’Espanyol. Us deia que cal ser optimistes, però en aquest moments no ho sóc. Què voleu que us digui? Guanyarem contra el Vila-real? Tant de bo. Però els jugadors han quedat prou tocats. Avui escoltava un preparador físic i deia que els jugadors professionals estan mentalment i físicament més preparats que la resta de nosaltres. No dubto que sigui així. Però contra el Vila-real hauran de recuperar alguna cosa més que l’estat anímic i la confiança. Xavi és, en aquests moments, un dubte seriós. I sense ell i Iniesta, qui crearà el joc d’atac. Pep tindrà que improvisar un mig del camp el suficientment fort per aguantar les embranzides de l’equip de la Plana, però a la vegada caldrà aprofitar alguna de les poques ocasions que, intueixo, tindran aquest proper cap de setmana. Els 6 títols de l’any passat van ser una burrada. Ja dèiem que calia gaudir el moment que no sabíem si es tornaria a repetir més... Però si aquest any de 6 passem a 0, penso que el Barça de la temporada 2009-2010, haurà fracassat. La copa del Rei, la varem tirar contra el Sevilla, però encara quedaven els dos més importants. Una nova relliscada a les semifinals de la Champions, potser no entrava als plans, però en part pot tenir la seva lògica, però perdre la lliga quan després de guanyar el Madrid teníem 6 punts d’avantatge, seria prou incomprensible. El cicle del Barça no s’ha acabat. Però l’any que ve cal fitxar amb més criteri i reforçar alguna línia. Ara per ara si es fes fora Henry i Ibra, penso que seria el tot lògic. Una darrera pregunta: I a Bojan perquè no sé li donen més minuts? No poso en dubte la bona tasca de Guardiola, però ell també és humà i es pot equivocar i això cal que tothom ho assumeixi.
Si escoltem a Arturo Mas, el líder dels convergents, Catalunya hauria de “tancar” per liquidació. El govern és un “desgovern”, la societat està “empipada”. Si heu escoltat la veu dels de CiU d’Amposta, al territori “hi ha conflicte per la vegueria”. Es tracta de donar arguments, siguin certs o no per crear el clima electoral necessari. El passat 6 de març, Mas, va ser a Amposta. Allí va donar tot un repertori de frases (d’aquelles que pocs com ell saben donar) per argumentar-ne els motius pels qual CiU ha de guanyar les properes eleccions. Una d’aquestes frases (segons em van dir) va ser que “el tripartit té abandonat el nostre territori”. Un argument que els membres de la PDE fèiem servir sovint contra el darrer govern de Jordi Pujol on Mas n’era el conseller en cap. Però les proves demostren que mai com ara s’havia invertit tant a les Terres de l’Ebre. A part dels ajuts canalitzats a través, principalment del departament d’Acció Social i Ciutadania, hi ha una sèrie de noves infraestructures, visibles als ulls de tothom. Us deia ahir que dilluns vaig anar a la Galera. Al passar per Santa Bàrbara vaig fotografiar el desviament que s’ha fet per a no caler passar per la població i que es va obrir al transit el passat cap de setmana. Dissabte ja vaig porta als meus pares per a que el veiessin i van trobar que estava “molt bé”. No està acabat, però si que, com he dit, està obert al trànsit. A pocs quilòmetres, entre Amposta i Freginals, fa pocs anys també es va obrir una nova carretera que facilita la comunicació entre les dues poblacions del Montsià i és una drecera per a sortir d’Amposta cap a Ulldecona i les comarques del N de Castelló.
Un govern socialista, en aquest cas de Madrid, està executant les obres del “darrer” pont sobre l’Ebre el que unirà els municipis de Deltebre i Sant Jaume d’Enveja. Tot obres llargament reivindicades i de les que fa anys que se’n parla però han hagut de ser governs socialistes el que les han dut a terme. Aquest matí mateix he anat a Tarragona i he vist com avancen les obres d’un altre desviament, el de l’Aldea. Quantes dècades fa que es reivindicava aquesta infraestructura?
A part d’aquestes obres “majors”, s’està arranjant la carretera entre Ulldecona i Vinallop i també començarà dintre de poc l’arranjament entre Amposta i Santa Bàrbara. I l’any passat es va fer el mateix amb l’Eix de l’Ebre. Podríem posar més exemples, com la carretera que, a partir de l’Eix de l’Ebre va cap a Prat de Compte, Horta de Sant Joan i Arnes i ens “apropa” amb el baix Aragó o la de Batea, etc. O l’enllaç de la N-340 amb Alcanar... Amb els governs de CiU, es veritat, van fer l’Eix de l’Ebre que ja va néixer desfasat, ja que, des del principi hauria tingut que ser una autovia. I parlant d’autovies, la que va de Tortosa cap a l’Aldea (però sense arribar-hi), CiU va trigar 11 anys en fer 11 Km.!
És cert que encara en manquen més. Ara en recordaré unes quantes. Una sortida de la AP-7 dintre de la comarca del Montsià i també una nova estació de tren a l’alçada d’Amposta. Un port comercial (sense dir on, però suposo que ja coneixeu les meves preferències). L’arribada de l’autovia A-7 (ara ens hem quedat al mig) Com us deia abans, convertir l’Eix de l’Ebre en autovia i enllaçar-ho amb una altra per Gandesa amb l’Aragó... De feina en queda molta per fer, veurem quantes obres d’aquestes seran capaços de fer els nous governs, tant el de la Generalitat com el Central.
Dijous 29 d’abril, l’honorable conseller de Governació Jordi Ausàs inaugurarà la XVII Fira Internacional de la Terrissa de la Galera. Quan d’una fira es porten 17 edicions ja es pot dir que és una fira totalment consolidada. Els més de 100 estands d’expositors i les més de 40.000 persones que la van visitar l’any passat, així ho avalen. Des del bon començament, l’entitat organitzadora, “L’Associació Cultural galerenca lo Cadup” i l’ajuntament de la Galera van tenir la idea de dedicar cada edició a una comunitat autònoma d’Espanya. Enguany, per tor, li toca al País Basc. I, des de l’any passat, també hi ha un país de la UE convidat. Si l’any passat aquest honor va recaure en Alemanya, aquest any és França qui ocuparà un lloc de preferència dintre del recinte firal. Ahir vaig estar a la Galera per un tema personal i ja vaig poder veure con els estands ja ocupen, principalment, els carrers Major i Sant Llorenç, els dos més llargs de la població, així com d’altres d’adjacents. La “plaça”, on s’hi fa el mercat és l’espai reservat per a la comunitat convidada i on s’hi fan les demostracions de donar forma al fang amb el torn i els actes més protocol•laris. I a la plaça d’Espanya, la que està al front de la casa consistorial, serà on s’ubicarà la carpa destinada a albergar la delegació de França.
Recordo que als baixos de la casa consistorial hi ha el centre d’interpretació de la terrissa, Terracota on, a més de poder veure una àmplia exposició d’utensilis fets de fang, també hi són els arbres genealògics de les dues principals famílies terrissaires de la població. I per aquest any una novetat. Igual com passa a Prat de Comte, la Galera recuperarà la vella tradició d’elaborar aiguardent. Només una anècdota de les moltes que podria contar sobre el tema. A molts de pobles de la comarca del Montsià, a l’aiguardent se l’anomenava “galera”, degut a la seva procedència. Ara només manca que el temps sigui benèvol i que els ciutadans del poble i els visitants puguin gaudir d’una fira, al meu parer incomparable respecte a les que es fan al nostre territori.
Aquest article es va publicar ahir a Vinaròs News i, encontra del que és habitual, en lloc de penjar-lo ahir diumenge, ho faig avui.
De menut, per passar-ho bé, en tenia prou amb una roda vella de motocicleta i un bastó curt per empènyer-la, tot donant voltes pels carrers del poble buits de cotxes. Uns carrers per asfaltar plens de gats i gossos i de gent a peu o en bicicleta que anaven a comprar o venien del camp després d’un dia dur de treball. Qualsevol placeta o carrer una mica més ample que els altres es convertia ràpidament en un improvisat camp de futbol. Per porteries dues pedres i la pilota solia ser de plàstic. Les pilotes de cuir encara van trigar uns anys en arribar. També jugàvem amb patacons (ara més conegut per ‘tazos’), sovint fets amb les capses de mistos que tenien les nostres mares per encendre el foc de casa o trossos de cartes d’una baralla vella que ens havien donat al bar. Però probablement una de les coses que més ens entusiasmava eren les col•leccions de cromos. Jo en vaig fer completar unes quantes. Algunes d’elles sortien a les rajoles de xocolata i també al cacau en pols. D’altres les tenies que comprar a la botiga com les dels jugadors de futbol dels equips de la primera i segona divisió espanyola o la coneguda col•lecció “Vida y color”, una de les més populars de l’època. De les que ens sortien a la xocolata vull destacar les grans col•leccions de la marca Torras. Jo les vaig descobrir per casualitat. Bé, de fet va ser una botiguera del poble que li va donar a ma mare un dia que jo li vaig reclamar que volia xocolata, però de la que “portava cromos”. La primera col•lecció que vaig acabar va ser “Cosmorama de África”. Jo no entenia que volia dir “cosmorama”, però sonava bé. Després va venir “Escala en Oceanía”, “Europa nuestro continente” i “Pueblos y razas”. I després... Després ja vaig ser massa gran i vaig deixar de fer col•leccions de cromos per pensar en altres coses... Però sempre havia trobat que hi faltaven àlbums. Si havia sortir l’Àfrica, l’Oceania i Europa, “on eren” els altres? Una pregunta de difícil resposta. Quan vaig decidir escriure aquest article, vaig indagar per Internet i, encara que estava buscant col•leccions que tenien més de trenta anys i alguna d’elles més de quaranta, l’actual tecnologia m’ha permès “trobar-ne” les altres o al menys en part: “Viajando por América del Norte” i “Panoràmica de América Latina”. Segueixo ignorant si se’n va fer algun sobre l’Àsia. Apart de les rajoles de xocolata, com he dit, també es podien trobar cromos als pots de cacau en pols que la Torras els hi va donar el nom de “Nitocao”. Dintre dels pots havia un precinte de seguretat que el podies bescanviar pels cromos que et faltaven. Al finalitzar la col•lecció (quan la Torras ja n’havia tret la següent), els demanaves a la fàbrica que tenia a Banyoles (avui comarca del Pla de l’Estany) i, de mica en mica te’ls anaven enviant. Encara que de vegades et tenies que fer-te el pesat fins poder finalitzar l’àlbum. Però era una relació de dues direccions, ja que si tu tenies cromos repetits, els hi enviaves per a que un altre xiquet de ves tu a saber d’on se’n pogués aprofitar. Era tanta la relació que acabaves tenint, que podies sol•licitar un carnet de col•leccionista. Encara que llavors, a part de posar-hi el número quan demanaves els cromos, de ben poca cosa servia. No tenia, per entendre’ns, les possibilitats que et dóna ara ser soci del Club Súper 3 (per posar-hi un exemple) Altres marques de xocolates (i també d’altres productes) utilitzaven el reclam dels cromos per a popularitzar-los entre la canalla, com per exemple la multinacional “Nestlé” i crec recordar que “Chocolates El Gorriaga” i d’altres. Però també hi havia editorials especialitzades com la catalana Bruguera o la valenciana Maga que sovint, a part dels tebeos i d’altres publicacions treien col•leccions de cromos de diverses temàtiques: amb escenes de pel•lícules de cinema, de personatges històrics, de flora i fauna, de monuments famosos, etc. Els àlbums eren con una finestres des d’on podíem contemplar tot el món sense sortir de casa. No teníem ordinador, ni consoles de videojocs, i durant molts d’anys ni tan sols televisió, però... Ni falta que ens feien!
El títol és prou coincident al que he trobat avui al Periódico: “Arriba la primera renda de la crisi”. De per si no seria cap notícia, ja que les coses, per repetitives, al final, ningú (o quasi) no em parla. La declaració de la renda (o de l’IRPF) és una obligació força habitual entre la majoria d’espanyols. Des de la reforma fiscal que hi va haver al poc temps de morir el dictador fins la d’aquest any, la de 2009, ja es porten fets una trentena d’exercicis i tret d’algunes reformes de tant en tant i novetats (molt més sovint), bàsicament, el sentit de la declaració ve sent el mateix. Però si llegim un dels subtítols, ja tindrem una pista del que passa aquest any: “Mots treballadors que es van quedar a l’atur el 2009 hauran de pagar per IRPF aquest any”. Jo ho vaig veure venir i ja ho vaig anunciar ara fa un any. Vaig “engegar” una campanya per a que l’Estat declarés exempt la prestació d’atur. Vaig enviar cartes al director dels principals diaris (el Periódico de Catalunya, la Vanguardia, el Punt, Diari de Tarragona) La majoria m’ho han publicar. També, i com faig habitualment, ho vaig posar al meu blog. Ningú em va fer més cas... És evident que a “títol individual” no es pot lluitar, però els sindicats, associacions d’immigrants i altre col•lectius haurien pogut “fer seva” la proposta que vaig fer i intentar fer alguna cosa per evitar el que em sembla ja, en aquestes altures, inevitable.
Estimat lector, aquesta entrada que esteu llegint ara és la 1.500 d’ençà que diumenge 22 de juliol de 2007 vaig publicar el meu primer missatge i que vaig titular “L’Acebes i el Jueves”. Des del dia 6 d’agost (dia de Sant Salvador, patró d’entre d’altres pobles de Godall) surto a la “Llista de blocs ebrencs”, i diu d’ell: “Bloc personal, política”. Els que em seguiu habitualment en aquests dos anys llargs, sabeu, certament, que es tracta d’un blog eminentment polític, però també us he parlat de molts d’altres: del Barça, de cultura, d’actualitat, etc. A part de les entrades que faig exclusivament al blog, també hi he penjat les “cartes al director” que sovint he enviat a diferents diaris. Vull agrair, sobre tot, el tracte rebur de Diari de Tarragona, ja que moltes d’aquestes cartes s’han publicar con la “carta destacada del dia” i, en un parell de cops, han tingut la consideració de fer-ho com article d’opinió. Parlant d’articles d’opinió, des del mes de setembre d’aquell 2007, estic col•laborant amb la revista d’informació general “Vinaròs News”, que dirigeix Josep Emili Fonollosa. He escrit, a raó d’un article cada quinze dies (menys l’agost que només se’n publica un) un total de 68 articles d’opinió (també de temàtica diversa, encara que són majoria els de tema polític) Tots aquests articles els he acabat penjant al blog, però mai m’he avançat a la publicació de la revista vinarosenca. Des d’aquí i ara, li vull donar les gràcies públicament al seu director Josep Emili Fonollosa per haver-me donat, sense coneixem, només que per referències, la possibilitat de poder expressar molts dels meus pensaments i sentiment en públic i en un mitjà de divulgació consolidat i àmpliament seguit. També agrair als meus “incondicionals” que, de vegades, m’hagin enviat comentaris dels articles al meu correu personal. Mesos més tard, i quan Gustau Moreno va decidir incloure una llista de blocs destacats a la “Marfanta” (possiblement el bloc més llegit de les Terres de l’Ebre), vaig decidir no fer tantes entrades com havia fet fins llavors i publicar-ne una al dia d’opinió (com he dit, quasi sempre política) i incloure-li una foto. Vaig trigar molt de temps abans no vaig decidir penjar fotos... Sobre les fotos cal dir que una bona part, la majoria, són de “collita pròpia”. De vegades han estat “robades”, sobre tot, quan busco algun dibuix que vagi bé amb l’escrit que he acabat de fer. També donar-li les gràcies a Gustau Moreno per haver-me inclòs a la Marfanta con un dels seus blocs recomanats i, en algun cop, per haver publicar l’entrada completa. Són petites coses que t’ajuden a seguir endavant. Segurament igual ho faria, però això t’ajuda a fer-ho amb més ànims i ganes. El comptador de visites del blog, avui, marca sobre les 17.900 entrades des del 22 de febrer de l’any passat que, per un problema el vaig tenir que reiniciar. Són unes 40 visites diàries. Tic que dir que des del passat mes d’octubre he notat un increment a les entrades diàries que han fet que pugui una mica la mitjana. Hi ha hagut “puntes” que he sobrepassat les 100 entrades en un dia. Recordo per exemple, quan vaig parlar de la captura del gos confós per una lleona a la Sénia que vaig tenir en un dia unes 160 entrades. Aquest increment també ha pogut ser possible degut a que també surto a l'anomenada "Blogoesfera progresista". Vull agrair també atots aquells que us heu posat com a seguidors del meu blog i als qui trobo pel carrer i em diuen que em van seguit, encara que sigui de tant en tant. I als que em deixeu comentaris... No sempre agradables. Sobre els comentaris vull incidir al que ja vaig dir un cop. “No publicaré res que sigui ofensiu, bé de cara a mi o cap a una altra persona o grup”. A qui li piqui que es rasqui o, encara més fàcil, que no entri a llegir-ho que jo no l’he convidat a fer-ho. Per acabar i si algú s’ha preguntat mai el perquè del “sapo roig”, li explicaré. Encara que com sabeu visc a Amposta, sóc fill de la Galera i el “malnom” dels galerencs és “sapos”. Sobre tot ens ho han dit sempre els de Santa Bàrbara i Godall (els dos pobles més propers i amb qui més rivalitat hi ha”. Hi ha una llegenda urbana que diu que ens ho va posar el taxista Mulet de Santa Bàrbara al passar un dia que plovia per la Galera i va veure molta gent pel carrer: “Pareixien sapos”. El de “roig” ve per la meva afinitat política. Salut i us espero demà.
Aquest matí, membres de la PDE d’Amposta i d’altres indrets s’han concentrat a la plaça del Poador per a fer la segona repintada del mural que es pot veure des de la part de l’Aldea del pont penjant. El mural original va ser pintat a la dècada dels anys 80 quan es parlava de fer el minitransvasament cap al Camp de Tarragona. A principis d’aquest segle, quan el PHN planejava sobre aquestes terres i posava en perill la supervivència del Delta, es va repintar. Avui s’ha fet la segona repintada.
Però com qualsevol altre acte convocat per la PDE, la reivindicació ha donat pas a la festa. Així, en un moment donat, s’ha aturat la repintada per poder gaudir d’un petit àpat amb musclos (oferts per Ramon Carles de l’Aldea), botifarres (que a l’altre costat de riu s’anomenen baldanes), amanides i, finalment pastissets i altres pastes. I com que tot això consta “d’empassar”, no hi podia faltar la cervesa, el vi i la mistela.
A les 2 continuava l’àpat i ja sé sap que amb la panxa ben plena, costa treballar. Així que es dubtava si continuar o posposar-ho per a un altre dia amb l’excusa de tornar a trobar-nos i continuar la festa.
Un any més, la festa de Sant Jordi es traslladà al recinte del castell d’Amposta. La majoria de les llibreries de la ciutat van ocupar els estands que col•loca l’ajuntament per oferir al públic les darreres novetats editorials i d’altres clàssics. Només la llibreria la Gavina, la més popular i la que té més quantitat i varietat de llibres, segueix sense voler acudir i, com és habitual, treu una gran taula al carrer on exposa una àmplia mostra del seu “gènere”. Com és habitual hi havia un autor signant llibres. Aquest any era present la Teresa Bertran, una "ampostina" que viu a Barcelona amb el seu llibre "La missió secreta". Però al recinte del castell no només s’hi poden trobar llibres. També hi ha roses i d’altres parades d’entitats, col•legis, Escola d’Art i Disseny, etc. Així, juntament amb els llibres i les roses es podia veure una exposició de castells oferta pel col•legi Agustí Barberà (altre anys han estat dracs), camisetes, instruments musicals (com no!), etc.
Hi va haver activitats durant quasi tot el dia. Per la tarda la banda de l’escola de música de la Unió Filharmònica havia de fer un concert, deslluït finalment per la pluja que va acompanyar durant una bona estona la diada del patró de Catalunya. També hi eren presents alguns partits polítics, encara que una mica separats de la resta, oferint llibres sobre l’ideari del partit corresponent o escrits per alguns dels seus líders. A més de donar obsequis tant per als nens en forma de globus o caramels com per als grans. El PSC obsequiava als qui s’apropaven al seu estand amb les tradicionals roses de paper i la novatat d'un petit test on hi havia sembrades llavors de flors de colors. Molt simbòlic per expressar la voluntat de créixer del partit.
Encara que no hi ha dades oficials sobre els llibres més venuts, m'han comentat que es van vendre molt bé els que tenien el Barça com a tema central i "Les bruixes d'Arnes" de David Martí, publicat per Edicions 62.
Com avui hi ha molta tela que tallar, he pensat fer alguna cosa diferent. Així que aprovaré o suspendre segons el meu criteri.
APROVO: - Primer que res voldria donar la benvinguda i la felicitació al nou suplement del diari Público. Ahir se’n va fer la presentació a Barcelona amb l’assistència del principals polítics del país encapçalats pel president de la Generalitat José Montilla. Porta per títol “Públic” i a la portada hi surt el president del Barça Jan Laporta (tot un honor per al president del Barça) a qui li fan una extensa entrevista. - Als fiscals que li van demanar el sobreseïment al jutge Verela en els processos oberts contra Baltasar Garzón. - Al nou anunci de l’Estrella Damm. La marca cervesera ens té acostumats a bons anuncis. Avui en fan un a la premsa escrita (jo l’he vist al Punt) o surten quatre piles de caixes de cervesa roges, separades per certa distància i de fondo una paret groga. Una bona pensada per a celebrar la festivitat del dia. - A Santiago Carrillo per la seva lúcida ment. Als 94 anys ha manifestat que el que caldria fer am el Tribunal Constitucional és "suprimir-lo". - A la Taula del Sénia. La voluntad de preservar les oliveres mil·lenaries de la partida de l'Arion ha arribat a voler fer un museu a l'aire lliure. Jo que conec bé l'espai, ús el recomano visitar.
SUSPENC: - Al jutge Varela (per partida doble) per la seva parcialitat a l’hora de jutjar a Garzón. Es contradiu i no aplica el mateix criteri que va usar en casos anteriors i desatenen la petició dels fiscals. També per haver fet rectificar l’escrit d’acusació a la FE i a Manos Límpias. En altres casos s’hauria desestimat per defectes de forma. - A Caja Madrid, Banco Popular Español, Editorial Planeta, als cinemes Verdi i Renoir, a la Fábrica nacional de Moneda i Timbre i Donuts, per n haver tingut la delicadesa de haver posat els anuncis en català dintre de Públic. Altres, com Coca-Cola i Honda, a part, evidentment dels anunciants de “casa”, sí que ho han fet. - A Evo Morales. Serà tot el d’esquerres que es vulgui, però l’altre dia es va passar dos pobles. Com pot dir que menjar pollastre hormonat produeix homosexualitat? No m’estranya gens la reacció dels col•lectius homosexuals! - Al Defensor del Poble Enrique Mújica pel recurs d’inconstitucionalitat presentat per la llei del Síndic de Greuges (la figura equivalent a Catalunya) Rafel Ribó (el síndic) ja ha qualificat la mesura de “surrealista”.
La mort de Joan Antoni Samaranch ha fet que avui es parli d’ell per tot arreu. El diaris i les principals tertúlies televisives analitzen la seva figura que, segurament, més enllà de les seves connotacions polítiques amb el règim de Franco i, com se’n recordava avui un televident “d’amagar el cap baix de l’ala en el tema de les seleccions catalanes”, ha estat el personatge català amb més projecció internacional. Ser-ne el president del Comitè Olímpic Internacional, no és qualsevol cosa i, a més, és un d’aquells càrrecs que, a part de ser únics al món, hi arriben molt pocs. Però Catalunya, encara que és un petit país (avui amb la immigració sobrevinguda d’uns anys ençà, a dures penes arribem als 7 milions d’habitants. Tenim un idioma propi que, malgrat els entrebancs històrics que ha sofert (i sofreix), està més viu que mai. Només cal veure la quantitat de llibres en català que han sortit al carrer aquests darrers dies per commemorà la nostra jornada més romàntica i literària i que no sé si al món se’n troba una d’igual: Sant Jordi (Vull aprofitar un com més per a demanar a les nostres autoritats que ja va se’n hora de que la facin festa nacional!) No tos els petits països poden presumir de tenir una llengua pròpia. Fins i tot alguns de grans, per raons històriques de conquesta o veïnatge, no en disposen. Però avui vull parlar-vos dels personatges catalans que han ajudat a engrandir la nostra història. Alguns d’ells sàviament recollits per l’anunci de l’Estrella Damm que gira a l’entorn del Futbol Club Barcelona que, molt que pesi a molts, és una de les entitats de prestigi internacional més importants.
L’anuncia parla de: Joan Maragall, poeta, Marti Pol, escriptor i poeta, Salvador Dalí, pintor, Pau Casals (que va fer un emotiu discurs davant l’assemblea general de les Nacions Unides), músic, Antoni Gaudí, arquitecte, Carme Ruscalleda, cuinera i Quim Monzó, escriptor. Però no hi són tots, evidentment...
Si parlem de cuiners universals cal parlar de Ferran Adrià, considerat el millor del món i els germans Roca, del Celler de Can Roca que, com els anteriors, tenen 3 estrelles Michelin que els dóna prestigi mundial. I si parlem de pintors cal parlar de Joan Miró i Antoni Tàpies... I també Ramon Casas, Josep Maria Subirachs, Marià Fortuny... I tampoc cal oblidar als arquitectes Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch Ricard Bofill, etc. En quan als escriptors: Jacint Verdaguer, narcís Oller, Àngel Guimerà, Josep Vicen´Foix, Mercè Rodoreda, Terenci Moix, Carles Riba, Salvador Espriu... Músics i cantants com Jordi Saball, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Jaume Aragall Victòria del Àngels... Sense oblidar-me als de la Nova Cançó: Serrat, Llach, etc. I esportistes famosos. Avui tots coneixem a Xavi, futbolista, Gasol, basquetbolista, però també hi ha Joaquim Blume o els diferents jugadors que han conformat les seleccions de hoquei patins i waterpolo que han estat dels millors del món com Manel Estiarte. També científics com la nissaga dels Barraquer, Narcís Monturiol, Joan Oró, i l’Andreu Mas-Colell, Valentí Fusté, Gil Vernet, Una altra personalitat que ha ocupat un càrrec important i de rellevància internacional ha estat Federico Mayor Zaragoza que va arribar a la presidència de la UNESCO: Mayor Zaragoza de profundes arrels ebrenques. O el lleidatà Josep Borrell que va ser president del Parlament Europeu a més de ministre amb Felipe González. Un dels militars i polítics més destacats va ser el general Joan Prim i Prats que va arribar a presidir el Consell de Ministres (el que avui seria president del govern) als temps de Amadeu de Savoia. Segur que encara me’n he deixat molts, però això només fa que engrandir més els nostre petit país que és Catalunya.
(A la foto un edifici de Ricard Bofill a la plaça de Catalunya de París)
Anit, moments abans del partit de futbol entre l’Internazionale de Milà i el Barcelona, em va trucar una amiga futbolera i ens desitjarem sort mútuament. Tots dos creiem que el Barça guanyaria i ella em digué: “Com a Europa no xiulen arbitres espanyols...”, ama clara referència al que va xiular dissabte passat l’Espanyol Barça. Però no us faré cap comentari més dels àrbitres. Ahir el Barça no va jugar bé. Hi van haver moltes errades en defensa, massa! Álvez, sovint, no estava pendent de l’home que havia de marcar. Però el més greu de tot va ser que ni Xavi ni Messi van tenir un dia “massa afortunat” (per dir-ho en un to suau...) Hi va faltar la connexió que ens tenen acostumats a fer. Potser dies així és quan més es troba a faltar el “millor” Iniesta (perquè aquest any, l’hem gaudit poc...) Suposo que amb l’Iniesta “de l’any passat”, hi hauria hagut aquella “alegria” i fluïdesa del joc que fa el Barça quan meravella i, quan meravella, fa gols! Però no tot està perdut. És cert que pensava que dissabte passat guanyaríem a l’estadi de Cornella el Prat, des d’aquest any, la “casa” de l’Espanyol. Era optimista i al final no va poder ser. Per al partit de tornada contra l’Inter, també ho sóc. Remuntar dos gols, en principi pareix tasca fàcil. Però no caldrà oblidar la defensa. No pot fer aigües com ahir! Però d’això ja se’n ocuparà el gran Pep Guardiola. Amb l’ajut del públic i amb la millor versió de Messi i Xavi (que segur que ens la donaran) i apel•lant “l’esperit” de Pitxi Alonso i els tres gols que va fer al Göteborg suec que ens va permetre passar a la final, al de José Mari Bakero que, amb el seu gol de cap va eliminar el Kaiserlautern alemany o al propi Iniesta que amb el gol de l’Stanford Bridge es va eliminar al Chelsea l’any passat. Avui, els culers estem decebuts, mentre a Madrid ja sospiren per veure a Mourinho assegut al banc de l’equip visitant del Santiago Bernabeu. Però si remuntem, l’alegria serà doble: per haver-ho fet i per passar a la final. Ara mateix no contemplo cap altra possibilitat!
Segons les informacions periodístiques, ahir el president Zapatero va convidar el cap de l’oposició Mariano Rajoy a volar amb ell en el seu avió presidencial per acudir plegats als funerals que es van fer a Rota (Cadis) per la mort dels 5 soldats espanyols que van morir l’altre dia a Haití, acompanyats pels dos secretaris personals. Entre l’anada a Rota i la tornada a Madrid, el president del govern i el líder de l’oposició van estar com a dues hores junts i, segons fons de la Moncloa, durant el trajecte “només van parlar de ‘banalitats’”. O com es diu vulgarment: “van parlar del temps que feia”. El cert és que la manca de diàleg entre tots dos dirigents del país, és més que preocupant. Així, a “groso modo”, se m’acudeixen un grapat de temes que podrien haver tractat, encara que només hagués segut per a trencar el gel i trobar-se en posterioritat, juntament amb els seus assessors al palau presidencial: mesures per a pal•liar la crisi econòmica, desbloqueig de l’Estatut de Catalunya, renovació del Tribunal Constitucional i, també, del Consell General del Poder Judicial, reforma del mercat laboral, etc., etc. És evident que la responsabilitat de tirar endavant els grans temes d’estat correspon al president del govern i a tot el seu equip (ministres, secretaris d’estat, subsecretaris, directors generals, etc.) Però el cap de l’oposició també es responsable de pactar els grans acords amb el govern. La dreta d’aquest país (com en tots) “controla” la patronal, la banca, l’empresa... Difícilment, un govern d’esquerres, podrà arribar a acords amb tots aquests sectors si el PP no posa el seu granet de sorra. I el PP o està per la labor. I si hi està és per a posar les seves regles de joc. I això és el que no tolera ni pot tolera Zapatero. Rajoy, al no assumir la derrota de 2003, quasi deu de pensar que ells governs que hi ha hagut des de llavors (2 presidits per Zapatero), son quasi “il•legítims”. I amb els 6 anys que porta com a cap de l’oposició, la veritat, és que no ho ha posat gens fàcil al partit del govern. A les cambres hi ha posat tanta o més crispació que en la darrera època de Felipe González i això, vulguis que no, no aplana cap camí cap a un diàleg fluït i efectiu per a desencallar els grans temes pendents. Rajoy es veu dintre de dos anys com a nou president del govern i no afluixarà. Però primer ha de sortir viu del cas Gürtel. Mentre, qui paga les conseqüències som tots els espanyols que depenem d’una manera o d’altra d’alguns dels problemes que pateix la societat actual.
Desgraciadament, la “no” sentència de l’Estatut d’autonomia de Catalunya per part del Tribunal Constitucional, segueix sent noticia de primera plana, debat televisiu i motiu de declaracions per part d’alguns polítics de tots colors. Algunes d’aquestes declaracions són més pròpies d’una olla de grills que no unes declaracions assenyades fetes per una alta personalitat política. Però com he dit n’hi ha de tots colors i per a tots els gustos. Ahir pel matí, per exemple, a can Cuní hi havia una interessant debat amb Xavier Arbós, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Girona i amb convidats de luxe com ara Enric Hernández, director del Periódico de Catalunya i Maria Emilia Casas, presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Durant el debat Josep Cuní va parlar d’una carta de Manuel Aragón (un dels magistrats del TC que va votar en contra de la resolució de la sentència de l’Estatut) i de publicada al diari el País. El magistrat (dels sector nomenat progressista), entre altres coses, deia el següent. “Les meves exigències no han canviat”. I Cuní es preguntava si un magistrat, davant d’un recurs d’inconstitucionalitat, pot anar amb exigències. Però de tots, qui em va semblar més dur amb la situació de bloqueig que pateix l’Estatut va ser Enric Hernández. El director del Periódico va arribar a atribuir al mateix Manuel Aragón la següent frase: “La nació de nacions –referint-se a Catalunya- és un concepte pertorbador”. S’ha ha arribat a una situació que ja no és el bloc progressista contra el bolc conservador del TC. Ni tant sols entre els PSOE i el PP. El debat és més identitari: espanyols contra catalans o nacionalistes espanyols contra nacionalistes catalans (evidentment s’hi valen tot tipus de matisos) Mentre el president de la Generalitat José Montilla demana una renovació a fons del TC, des de Madrid, José Blanco, un dels homes forts del govern i del partit, diu que això no pot ser, que “no poden canviar-se les regles del joc a mig partit” i el president Zapatero, un dia diu una cosa i l’altre una de diferent. El que és evident i queda clar és que hi ha una crisi constitucional (com també ho deia ahir un tertulià) I les crisis s’han de superar d’una o d’una altra manera. No pot ser que alguns magistrats (entre ells la seva presidenta) varen esgotar el temps del càrrec l’any 2007 i encara continuïn al seu lloc. No pot ser que uns magistrats es converteixin amb una “quarta cambra” (l’afirmació tampoc és meva) i que vulguin suprimir, retallar, modificar, etc. allò que ja van aprovar les Corts Espanyoles i referendar els ciutadans de Catalunya. Si no ho tinc mal entès, al judicis amb jutjat popular, si no hi ha un acord sobre un veredicte de culpabilitat o d’innocència, se’n nomena un altre. Si al jurats popular es pot fer, perquè ens diuen que això no pot passar amb el TC. Una altra cosa que em va semblar molt fort és que són els membres del propi TC els que dictaminen sobre la recusació dels seus magistrats. M’explico. Imaginem-nos que des del govern de la Generalitat es vol recusar un o diversos magistrats perquè pensen que estan “contaminats” per les declaracions públiques que han fet o perquè, ideològicament estan clarament vinculats amb posicions contraries als interessos catalans. Serà al propi TC qui estudiarà si hi ha fonaments suficients o no por a que les recusacions siguin efectives. La Generalitat ja ho va provar amb un cas i no ho van aconseguir. O sigui, el TC és una mena d’ens superior, intocable, infalible i etern. Per acabar i per molt que vulguin intoxicar l’opinió pública amb les declaracions els líders del PP, si el TC no es renova és perquè els populars no volen. Donar les culpes al govern i al PSOE és l’estratègia que han fet servir sempre per mirar de “tirar merda” damunt dels rivals polítics. Al final, com passa quasi sempre, de tant repetir-se, es crea confusió i sempre hi ha gent que s’ho acaba creient.
La proximitat de la festivitat de Sant Jordi fa que els diferents autors treguin al carrer les seves darreres novetats editorials. Si sou amants de la literatura política, esteu de sort, ja que hi ha quatre novetats que, per força us satisfaran plenament. Bé, al menys una d’elles, ja que tenen diversitat de colors (polítics) i estan quasi tots. Les obres en qüestió són: “Descobrint Montilla”, escrit per Gabriel Pernau i editat per la Magrana i és “un retrat del president com un polític que ha seguit un camí diferent a la resta”; “La Màscara del Rei Artur”, escrit per la Pilar Rahola i també editat per la Magrana i “humanitza la figura de Mas i combat els principals tòpics personals que arrossega”; “Un somni per als meus fills”, escrit pel president del Barça Joan Laporta i on “exposa la filosofia de la seva forma de ser” i, finalment, “Retrat d’un metge que fa política”, escrit per Francesc Orteu i que és “un retrat d’anècdotes i vivències” de Joan Carretero.
Sabeu quin és el denominador comú de tots quatre? Va que és fàcil... Què a la portada hi surt la seva foto. La qual cosa no és gens d’estranyar en uns llibres que, per la seva imatge o, dit d’una altra manera, per la seva portada, volen atreure els seus incondicionals per a obtenir la finalitat pel que han estat escrits i publicats. Es a dir, per a vendre la major quantitat possible.
Però hi ha un fet rellevant que és el que m’ha portat a escriure aquest comentari (o sigui, a pegar-vos tot aquest rollo) Els tres primers, es a dir Montilla, Mas i Laporta surten somrient. Mentre que Carretero mostra una serietat desconcertant. El somriure és una qualitat del ser humà. No hi ha cap altre animal al món que la tingui. Ni tant sols la hiena (famosa per allò que se’n diu “el riure de la hiena”) Quan l’humà somriu expressa un sentiment de satisfacció, transmet amabilitat i fa molt més fàcil la relació amb els altres. Així ho veig reflectit amb les portades dels llibres sobre Montilla, Mas i Laporta, però no amb el de Carretero. Segurament que és la manera de ser de Carretero, però en política, els vots, no es guanyen només per un ideari, per una conducta honesta o per la capacitat de treball, sinó també per la manera com es dirigeix al ciutadà i es comunica el missatge. Carretero no transmet res bo. Segurament per això la cara visible, si es confirma, serà Joan Laporta.
Fa una estona, a l’anar a retirar diners dels caixer automàtic, m’he trobat amb Paco Poch Fosch i hem estat xerrant una estona. M’ha entrat dient-me: “Els foteu poca canya”. A partir d’aquí m’ha començat preguntant-me una sèrie de coses que el preocupen: Superàvit municipal, GURSAM (la societat anònima municipal per a temes d’urbanisme). I m’ha parlat d’un possible pacte de silenci entre l’equip de govern i nosaltres mateixos. Aquest pacte (segons ell) hauria sortit de quan a finals de l’any passat, des del nostre grup, demanarem a l’equip de govern informació per a que s’aclarís que en èpoques anteriors, l’equip de govern tenia els comptes clars respecte a l’anomenat “cas Millet” o “cas Palau de la Música” i que, des de l’equip de govern se’ns hauria advertit que si nosaltres preteníem estirar de la manta, ells ens pagarien amb la “mateixa moneda”. És normal que la gent parli i que finalment ho emboliqui tot. Es una cosa que va lligada a la condició humana. Evidentment li he estat explicant el meu punt de vista sobre les qüestions que el preocupaven i m’ha escoltat amb atenció. Segurament les versions que li havien arribat fins ara, eren bastant diferents. Més tard he passat pel quiosc a buscar el diari i com que ja era hora de tanca i no havia gent, he pogut intercanviar unes paraules amb la propietària. M’ha explicat que aquest matí li han comentat un cas d’una cubana que és parella d’un d’aquí i com ara se li acaba el visat, ha de prendre una determinació “dràstica”: o se’n va al seu país i potser no podrà tornar o es queda aquí en situació irregular. Una de les possibles solucions (pel que li han dit), passa per les mans del senador espanyol. Llavors m’ha explicat el munt de gent que deuen favors a Convergència, ja perquè han “col•locat” a algun familiar, ja perquè els hi ha resolt problemes quan els han tingut. Li he dit que a mi o m’havia d’explicar res de tot això. Abans de 1980 jo ja m’havia apropat al PSC i, amb anterioritat, l’any 1977 ja m’havia afiliat a la CONC. Per tant, portava un bon grapat d’anys “vivint” la política des de militant de base, a càrrec del partit a nivell municipal fins arribar a càrrec electe. El meu bagatge és important, d’aquí que no em sorprengui de quasi res i que consideri que, en un bon nombre de casos, el ser humà és un hipòcrita. Perquè? Molt fàcil. Perquè no pots estar segur que aquell que ve i et diu que és dels “nostres” i que “ens vota”, en realitat sigui així. El difunt Joan Josep Fusté (Calaix), líder comunista d’Amposta, després de les eleccions sempre deia que no li “quadraven” els números. Fins i tot es deia d’ell que anava a votar amb tota la família i que a peu de col•legi electoral els hi donava els sobres amb la papereta dintre para que ja no tinguessin temps de canviar el vol. I això ens passa sovint. Quanta gent hi ha que venen a demanar-te paperetes per a votar-te? És que no els hi arriben per correu? És que no en repartim pel poble? Però així et volen fer creure que “t’han” votat i es deuen sentir legitimats per apropar-se a tu i demanar-te qualsevol cosa que necessitin. D’això se’n diu “jugar amb dues baralles” (o 3 o 4, o les que facin falta) Una darrera anècdota. Fa uns mesos un “personatge” (diguem-ho així) es va apropar als responsables del partit a nivell local oferint-los la possibilitat de “portar-nos” un bon nombre de vots a les properes eleccions sempre que l’ajudéssim en un projecte que té entre mans. Després d’escoltar-lo i mirar de solucionar-li el problema, ens hem assabentat que els hi va anar amb la mateixa “moto” als altres dos partits que integren l’ajuntament. No sempre, però la majoria de vegades, aquests jocs s’acaben per descobrir.
Ja fa més de 10 anys, l’Ajuntament d’Amposta va iniciar un ambiciós projecte de mobilitat i ordenació viària. El tècnic encarregat del projecte va ser Ole Thorson, un escandinau resident a Barcelona. L’increment de cotxes i també de l’incivisme de bona part dels conductors, però també de vianants, feien necessari posar el fil a l’agulla posant una mica d’ordre dintre d’aquell desgavell. Després d’un primer intent fallit, s’inicià el llarg procés que, encara avui, perdura al nostre poble, ja que crec que encara no s’ha arribat a tots els barris de la ciutat. Periòdicament s’han anat fet diferents actuacions ordenant la circulació dels barris sobre tot a partir de posar direccions úniques als carrers i senyalització vertical (de trànsit i informativa) Més tard, l’ajuntament, va continuar amb l’adequació de voreres i la consignació de carrers de “prioritat invertida” per tal de facilitar la mobilitat dels vianants. Si comparem la circulació d’avui a la de fa uns anys, segurament hi trobarem alguna millora, però més deguda a l’habituació i assimilació per part dels ciutadans que a una altra cosa. Perquè a Amposta, avui, encara hi ha moltes mancances. Certament, els anteriors equips de govern van fer moltes coses. Però no sempre han complagut tothom ni, de vegades, han estat les millors solucions. Uns exemples. Avui en dia encara hi ha una deficient xarxa de carrils bicis i no s’ha completat l’anella viària que donaria resposta a molts dels problemes de circulació que pateix la nostra ciutat. A més, ni els regidors responsables, ni l’excap de la policia local han escoltat les opinions de ciutadans que han proposat millores. En l’anterior legislatura el PSC va presentar una moció demanant pintar les principals cruïlles per a impedir que els cotxes aturats bloquegessin el pas dels vehicles que havien de creuar el carrer principal. Encara que la moció va ser aprovada (aquesta legislatura no ho haurien fet) no s’han pintat mai. La senyalització informativa pretenia agilitzar la circulació al mateix temps que orientar, sobre tot, als nostres visitants. Abans de ser aprovada definitivament va obrir-se un període d’al•legacions i aportacions per a millorar-lo. L’anterior regidor responsable (i avui alcalde) mai va reunir els partits de l’oposició per a debatre les possibles novetats a introduir. Avui “gràcies” a esta deficient senyalització, encara són molts conductors de pas per la nostra ciutat que paren per a preguntar, sobre tot, dues coxes: com arribar al delta de l’Ebre i com anar a la Ràpita. Sobre aquesta senyalització vertical, una qüestió. Us heu fixat mai que a sobre del tot hi ha un petit rètol que posa “Amposta”? Us heu preguntat si és necessari? Quin cost addicional va tenir posar això? Una altra pregunta. Heu vist mai una ciutat sense semàfors? No seria necessari posar-ne algun per a regular el trànsit, encara que només fos a determinades hores? Per finalitzar un punt que sempre he considerat millorable. Quan vens de Tortosa i, com no pots seguir pel carrer del Grau cap avall, que seria l’entrada natural, has de girar pel Joan d’Àustrica fins el carrer Verge del Pilar. A l’arribar a la següent cruïlla, el carrer Cànoves, ¿perquè hi ha d’haver un “cediu el pas”, si sé suposa que estàs circulant per una via preferent i són més els vehicles que circulen pel carrer V. del Pilar que no venen pel carrer lateral? Abans d’acabar no vull passar per alt l’ordenació del carrer del Grau. Encara recordo a l’alcalde al debat que es va fer pel Canal Terres de l’Ebre dient que el carrer era “prou ample”. És cert que per aquest carrer hi poden circular tota mena de vehicles, però que passa quan t’hi has d’incorporar? Poc després de les eleccions es va tenir que retocar l’amplada dels accessos als carrers lateral. No obstant això, avui, encara tens dificultats ens segons quins.
Després de la darrera votació d’ahir, els magistrats del Tribunal Constitucional estan més qüestionats i caducats que mai. Perquè afegir-hi incompetents, seria passar-se? No pot ser que després de més de 3 anys encara no s’hagin posat d’acord. I a sobre, ara, la presidenta del TC, Maria Emilia Casas, passa la “pilota calenta” a l’altre costa, al conservador. Si fins ara l’Estatut de Catalunya, ja havia de ser retallat, matisat i no sé si alguna cosa més, com es preveu que sigui ara la proposta de resolució que farà un dels magistrats que més el qüestionava? Tindrà alguna cosa que veure l’Estatut que en sortirà del TC amb el que es va aprovar per referèndum? O dit d’una altra manera: Reconeixerem el nou text amb el que ja va ser aprovat? Perquè, si està tant canviat, on està la sobirania popular que el va votar favorablement? No s’hauria de començar de nou i aprovar-ne un altre?
No. Les anteriors preguntes han de quedar sense resposta. Hi ha respostes més dignes i ràpides. Com per exemple la dimissió en bloc de tots els membres, incapaços com han estat de posar-se d’acord amb un text “avaluat” amb anterioritat per diferents experts i referendat per dues vegades. La segona seria, tal i com es demana des de CiU, la recusació dels membres de la “part conservadora” per estar “contaminats”. Però no només de la part conservadora, ja que com varem veure ahir, també n’hi ha de progressistes que no ho acaben de tenir clar. I tercera, la que proposa el president Montilla, que govern espanyol i oposició es posen d’acord per a substituir els quatre membres als que, en teoria, se’ls hi havia acabat el seu càrrec l’any 2007 (!): Maria Emilia Casas –la presidenta-, Guillermo Jiménez, Vicente Conde i Jorge Rodríguez Zapata. I si a sobre sé li suma que se’n va morir un (Roberto García Calvo) i n’hi un altre de recusat pel PP (Pablo Pérez Trems), en quina posició queda el TC. Sé suposa (només sé suposa) que quan un partit mana (governa), canvia els principals càrrecs una mica al seu gust. Depenent de si té una majoria sobrada o no, dependrà de pactes amb les altres formacions polítiques majoritàries. També depèn del “generós” que sigui el partit al govern, “deixarà” que els partits minoritaris (nacionalistes, comunistes, etc.) tinguin més o menys representació en tots els estaments de l’estat i la justícia. Amb 6 anys de govern de Zapatero, els principals òrgans judicials segueixen tenen majoria conservadora. D’aquí que el PP no porti gens de pressa ni cap interès en renovar-ne els càrrecs. No és això una manera d’intromissió en el tercer poder? Una cosa que ells tant critiquen quan ho fa el govern...
Ja que veure com manipula (o al menys ho intenta) el PP en el tema de la independència del poder judicial. Quan creuen que s’ataca els interessos que els hi són favorables (Estatut, Garzón, etc.) surten com a feres defensant els jutges i apel•lant per la seva independència. Però quan els vents bufen en contra seva, prou que es queixen i, fins i tot, es manifesten, tal com ens ho recorda avui mateix el periodista Javier Valenzuela al seu blog i també al diari digital el Plural: “¿Acaso el PP no se manifestó en las calles de Madrid, junto a la AVT, el 24 de febrero de 2007 contra la decisión del Tribunal Supremo de rebajar la condena al etarra De Juana?” Però el Tema de l’Estatut ratlla l’esperpèntic, si és que ja no l’ha sobrepassat. Els magistrats del Tribunal Constitucional estan més pendents d’agradar i seguir les instruccions dels partits que els han elegit que no de donar una sentència rigorosa de la norma catalana. Ahir escoltava Miquel Roca i Junyent, ponent de la Constitució Espanyola com Jordi Solé Tura, Hererro de Miñón, Manuel Fraga, Gregorio Peces Barba, etc. Per tant una veu autoritzada i amb criteri per a opinar o no sobre la constitucionalitat de l’Estatut català. I Roca afirmava que “és del tot constitucional”. A més a més, sé suposa que abans de passar el text pel Parlament de Catalunya, va passar el tràmit del consell consultiu per a veure si s’ajustava a la norma espanyola o no. Però és que, després, va ser aprovat pel Congrés dels Diputats i votat pel poble català en referèndum. I ara un grup de persones (magistrats, però persones a la fi), volen fer una relectura d’allò que es va està redactant de forma acurada per un grup d’experts i retallat en posterioritat. Imagineu-vos per un moment que, finalment, hagués estat aprovat els text que va sortir del Parlament de Catalunya. Els mateixos magistrats del TC ens fan una esmena a la totalitat!! Després de molt de temps de no fer-ho, des de dimecres el plenari del TC s’està reunint per a mirar de consensuar una resposta que retallaria i matisaria molts articles de l’Estatut aprovat i en vigor (no ho oblidem) Tantes coses hi ha que no s’ajusten als mandats de la Constitució? Deixeu-me que ho posi amb dubte. Tret del tema del finançament (que com acaba afectant a la resta de les autonomies) pareix que no patirà modificacions, a la resta sé li passarà el ribot, tal i com va afirmar el seu dia l’exvicepresident del govern Alfonso Guerra. Què caldrà fer si finalment l’Estatut és retallat en temes transcendents i d’identitat nacional (com pareix que finalment serà) És evident que la resposta des de Catalunya ha de ser contundent. No ens podem quedar plegats de braços davant un ultratge com els que pareix que ens vindrà. Quina serà la millor manera de fer-ho? No sóc jo qui ha de respondre aquesta pregunta, però és evident que cal una unió dels partits catalans i, els qui no vulguin seguit (PP, C’s, etc.) allà ells, però mai hi hauria d’haver cap partit que es consideri català que acabés pactant per a obtenir el govern de la Generalitat.
Per acabar voldria recomanar-vos l’article que publicava dimecres passar al Periódico de Catalunya José Antonio González Casanova catedràtic de Dret Constitucional, amb el títol de "Una sentència maleïda". .
Fa un parell de dies van deixar a les bústies de la nostra comunitat el pamflet que reprodueixo a la foto. Abans que res em va cridar l’atenció la contundent frase que hi ha cap al final: “No et quedis a casa, LLUITA!! I per acabar-ho d’arrodonir diu: “Continuarem lluitant...”. De totes formes, pareix que només faci una crida als que “són” del Partit Popular. O parla en primera persona? Bé, el lector que és més intel•ligent que jo, interpretarà el correcte sentit del fullet. Fins ara jo tenia entès que els que teníem esperit revolucionari érem els que militàvem a sindicats de classe i partits d’esquerres. Les dretes, tradicionalment, han estat contrarevolucionàries, però mai han sortit al carrer per a defensar un lloc de treball o un greuge territorial (diguem-los-hi manifestacions en contra del PHN –que el mateix PP va promoure-, contra el MTC, etc.) No fa gaires mesos van aparèixer pintades a diferents punts d’Amposta pintades, suposadament fetes pel grup juvenil i independentista Maulets fent, també, una crida a la lluita. Encara que, com és evident, les reivindicacions dels uns i dels altres, és molt diferent.
Per acabar voldria tornar a incidir en el pamflet del PP. Normalment, a qualsevol estat (democràtic o no), els empresaris, els qui representen el gran capital, són de dretes. A Espanya la dreta (i l’extrema dreta) està avui per avui representada el PP i a Catalunya pel PP, però també per CiU. Els empresaris són els que han de donar ocupació i no destruir-la. Què hi ha crisi? Com diuen els sindicats (també els Maulets), “que ens hi treguin els que ens l’han ficat”. I qui ens ha ficat a la crisi ni són els aturats, ni els autònoms, ni els transportistes, ni els que cobren una nòmina de 800 € al mes ni els pagesos (al menys, els petits pagesos com els nostres)
L’escriptor i historiador Jesús Ávila Granados farà una conferència a Vinaròs, al marc de la Fira del Llibre 2010. La conferència que portarà per títol “Matarraña y templarios en las Tierras del Ebro” es farà dissabte deia 17 a les 19.30 a la sala d’actes de la biblioteca. El passat mes de desembre, Jesús Ávila va presentar juntament amb el seu amic Joan Panisello a la sala Polvorí del parador de la Suda de Tortosa el llibre: “Templers a les Terres de l’Ebre”, que també compta amb una versió en castellà. Tan mateix és autor del llibre “Matarraña insólito”. La presentació anirà a càrrec de la regidora de cultura de l’Ajuntament de Vinaròs, la Sra. Maria Dolores Miralles. Col•labora Serret Llibres de Vall-de-roures, el propietari de la qual, Octavi Serret, va ser premi Nacional de Cultura 2009 atorgat pel departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Com és costum en mi, dilluns no vaig veure l’entrevista que la directora de la Televisió de Catalunya li va fer al cap de l’oposició Arturo Mas. De totes maneres, del que ha transcendit, crida l’atenció les revelacions d’en Mas dient que “podria haver estat president de la Generalitat en aquesta legislatura”. I sobten per dues coses. La primera: Va ser aquesta la cosa més important que va dir? Perquè segons s’anunciava, sé li havia de preguntar a Mas sobre les mesures que aplicaria CiU per a sortir de la crisi. Tant poc valor sé li dona a aquest apartat? La segona, és l’interès que demostra Mas per ser president. Al meu parer ho sobre posa per damunt de tot. Fins i tot sobre el benestar de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya? L’argument que va esgrimir Mas per a justificar les seves paraules és que hauria pogut presentar una moció sobre les “consultes populars i independentistes” lligades, en posterioritat a una moció de censura contra el govern d’Entesa i, segons ell, ERC li hauria pogut donar suport. No he escoltat (ni he llegit) cap desmentit dels republicans, però d’haver-se avingut al joc de Mas, hauria dit mol por de la formació que lidera Joan Puigcercós. Les “consultes independentistes” no formaven part dels pactes que al seu dia van signar els partits que conformen el govern de la Generalitat. És més, aquestes consultes, com a tals, no tenen cap valor jurídic ni el poden tenir mentre a Madrid no s’aprovi aquest particular. I pel que jo veig, Madrid no està per la labor. Seran tot el simbòliques que es vulgui i, mitjans com el Punt en fan un tema prou principal. Però d’aquí a ser-ne efectives n’hi ha una bona distància. Fixeu-vos el que està passant amb l’Estatut d’Autonomia. Fet dintre del marc legal: votació pel ple del Parlament de Catalunya, aprovació en referèndum pel poble català, aprovació més tard pel Congrés dels Diputats (això sí, un tex retallat i diferent del que havia sortit de la cambra catalana) i, finalment, sancionat pel Rei. No obstant això ja portem més de tres anys sense que el Tribunal Constitucional hagi dictat un veredicte sobre la constitucionalitat d’alguns dels seus articles, recorreguts pel PP i també per algunes comunitats autònomes governades pel partit dretà i els socialistes. Els nombre d’articles que els “nacionalistes espanyols” troben anticonstitucionals no són ni 2, ni 3, ni 10, ni 20... Segons he llegit avui al Periódico en són un total de 114 el nombre d’articles impugnats i dels que s’haurà de pronunciar el TC. Pel tema de l’Estatut, ERC ja va discrepar dintre del govern tripartit, llavors encapçalat per Pasqual Maragall. D’haver fet el mateix ara, segons les insinuacions d’en Mas, quina credibilitat tindria en el futur ERC. A pesar d’això, algú podria prendre a ERC com un partit seriós per a pactar-hi en properes legislatures. Segurament Mas sí.
Segurament que només és una fugida cap endavant. Una estratègia de dissuasió, però el que esta fent aquests dies el PP és un joc molt perillós. Està jugant en foc i ja sé sap que qui juga en foc pot acabar per cremar-se. Llegeixo al Periódico d’avui el següent titular: “Rajoy insta al PP a airejar casos de corrupció que afectin al PSOE”. Què això ho digui el màxim dirigent nacional del partit és d’una inconsciència i una temeritat infinites. Primerament posa en entre dit la honorabilitat d’una part de la classe política del país. I en segon lloc, pot començar desencadenant una espiral de denuncies (la majoria de vegades poden ser falses o sense proves, a la qual cosa ja ens té acostumats el PP) I para fer això, primer, ell, haurien d’estar lliures i desvinculats de qualsevol trama i conspiració. Cosa que no passa així en l’actual cúpula del PP. Hi ha una frase que de ben segur que la coneixereu tots: “Piensa el ladrón que todos son de su condición”. Però avui també hi ha hagut un altre despropòsit sorgit de les files populars. Aquest cop de la vota de la seva secretària general Maria Dolores de Cospedal (la bien pagà –o si no com justificaria el seu sou) Ha estat després d’un acte unitari que els dos sindicats majoritaris del país (UGT i CC.OO.) han organitzat en suport al jutge Garzón i al que han assistit, entre d’altres personalitats, el president Pasqual Maragall i el exfiscal en cap anticorrupció Jiménez Villarejo. La “Dolo” ha dit que “L’acte d’avui era un atemptat a la democràcia i a l’estat de dret”. Amb aquetes declaracions es veu, precisament, la manca de pedigrí democràtic que tenen molts des dirigent populars, sense cap mena de dubte, encapçalats per Rajoy i la Cospedal. Mentre, Jiménez Villarejo ha acusat els jutges del Suprem de “Ser un instrument de l’actual feixisme espanyol”. Com també ho és, des del meu punt de vista l’actual cúpula del PP.
(La foto la publica l'edició digital del Periódico de Catalunya)
Segur que cadascú de nosaltres ens recordem d’aquelles botigues a les acudíem acompanyant a la mare de ben petits. Els meus primers records son, com no podia ser d’una altra manera, de les de la Galera, quan les botigues eren molt diferents a com són avui en dia...
La primera que em ve al record és la que estava a tocar de casa de mon padrí i ma tia Maria, no gaire lluny de casa nostra i darrera mateix de la torre medieval (la Torra) Potser per això, ma mare, de vegades, m’hi enviava tot sol a comprar alguna cosa que li precisava de forma urgent. Estava regentada per la tia Maria Teresa i la seva filla Juanita. El pa l’anàvem a comprar a casa Lluís i la Júlia, dos germans de la família Bailach, tota una institució al món de les fleques a la Galera i també a Amposta. Ma mare, de molt petita, havia servit a aquella casa i, segurament per això ens dispensaven un tracte especial. Aquesta fleca estava situada al carrer de Sant Llorenç, prop de la Casa Consistorial i on avui hi ha un bar.
Només creuar el pont que separava el poble de la raval, quasi que davant per davant, hi havia “ca la Curra”. La tia Carmeta venia de tot: queviures, articles de merceria, adrogueria, etc. Fins i tot joguines per a quan arribaven els esperats Reis Mags. Me’n recordo especialment d’una gorra que em va fer amb els colors del Barça i que jo lluïa amb orgull.
Les altres botigues del poble eren la “del Pono” que, va ser la primera de pertànyer a una cadena alimentària, l’SPAR. I quan el Pono se’n va anar a Barcelona per obrir-ne una allí, la botiga va passar a ser la de Pontil. També estaven la del tio Verge entre el pont i la Torra i l’estanc, on anava a compra els sobres sorpresa, dintre dels quals hi havia un tebeo (ara se’n diu còmic), sovint repetit i petites joguines com ara indis i vaquers, que eren el veritable motiu de la nostra compra.
Però entre totes elles, recordo la del tio Eduardo de Moquilla i la seva dona, la tia Pepita de la Noreta, al bell mig del poble, davant del mercat i al que la gent del poble l’hem anomenat la Plaça. El tio Eduardo sempre tenia alguna cosa que dir-me. Quan ja tenia 15 o 16 anys, l’edat on la majoria dels adolescents ja es negaven anar a comprar, jo, encara hi anava i cada dia que ho feia, el tio Eduardo em deia que li demanaria a ma mare que “em comprés un davantal”. Amb allò n’hi havia prou per a no tornar-hi més... Després de l’SPAR, aquesta botiga, amb el pas dels anys, també acabaria formant part d’una altra cadena, la Végé. A mi em donava molt que pensar veure una paraula amb dos accents. Amb el pas del temps, el tio Eduardo i jo acabaríem fent-nos grans amics.
Com que al poble no es podien fer estudis més enllà de primària, al fer els 11 anys, molts marxaven a estudiar a Tortosa. Però un any, en arribar de França on els meus pares feien la campanya de la verema, ens trobarem una carta per si volia anar estudiar a Ulldecona. Així va ser com juntament amb l’Alfonso, el Vicent i la Maria Teresa, ens en anàrem a estudiar allí plegats. Ens venia a buscar Ralda i en arribar, la furgoneta ja era mig plena d’altres nenes i nens de Godall. Els primers amics autòctons no tardaren massa en arribar i per ells tinguérem la coneixença d’una petita tenda que hi havia molt pop de l’església, al carrer que va cap a l’estació del tren. Popularment se la coneixia con “la Campaneta”, ja que tenia una petita campana que sonava en obrir la porta. Allò era el paradís de qualsevol criatura! Hi havia tebeos de tot tipus i de llaminadures..., no vegis la de classes que se’n podien trobar! Em recordo especialment d’uns caramels de licor que, segurament avui estarien prohibits als menors de 16 anys! Encara que el reis de tota aquella varietat de productes, eren les diferents col•leccions de cromos (llavors dits santets, perquè hi havia tradició de donar-ne a les esglésies com a reclam per als infants) i també les pipes que solien portar algun petit regal a l’interior.
En arribar l’hora de “pegar el vol”, amb els amics, sortíem a buscar xiquetes pels altres pobles. Freqüentàvem Godall, només da 2,5 km de la Galera i on es podia anar a peu amb certa facilitat. A l’estiu arribàvem assedegats i tots teníem clar on faríem la nostra primera parada. Tot just dalt del Pou Bo, hi havia una casa amb una petita entrada que abans hauria estat, pel seu aspecte, una carnisseria. El primer que li demanàvem a la tia Enriqueta era un got ben gran de taronjada de la marca Konga. També li compràvem caramels, xiclets, pipes... I a l’hivern ens omplíem les butxaques de cacaus torrats per anar-nos-els menjant de camí a casa. Només així, el trajecte ens sé feia més curt i la nit pareixia no ser tant gèlida.
