dijous, 1 d’octubre del 2015

Guanyen les autonòmiques i perden les plebiscitàries

JOAN TAPIA
Periodista

Amb resultats no complets es poden extreure algunes conclusions.
Primera. La participació ha pujat molt, gairebé un 10%, però l'empat intern català segueix. Catalunya està partida perquè els independentistes, després d'unes eleccions autonòmiques avançades que han volgut que fossin plebiscitàries, han aconseguit només el 47% dels vots. Són molts vots, però no arriben al 50%. Amb un 47% no es pot dir que el poble català inequívocament aspira a la independència. I és penós que ni Artur Mas ni Oriol Junquerasho reconeguessin ahir.
Segona. La suma dels diputats de Junts pel Sí i de les CUP és de 72 diputats. Si es posen d'acord tindrien dret a governar la Catalunya autonòmica. I a canviar l'Estatut si aconsegueixen el suport de les dues terceres parts del nou Parlament. Res més, però res menys.
Tercera. L'independentisme
-tampoc els contraris- no pot cantar victòria. Junts pel Sí ha baixat de 71 diputats a uns 62. Les CUP han pujat de 3 a 10, un salt important que demostra que la llista unitària no ha sigut un bon invent. Les dues llistes juntes sumen 72, dos menys que en la legislatura anterior. ¿Valia la pena tant soroll? Principalment quan amb 62 diputats, Mas no en té prou amb l'abstenció de les CUP per ser president. És una dada rellevant. Una altra és que Junts pel Sí (CDC, ERC, l'ANC i Òmnium) ara tindran 62 escons, just els mateixos que va tenir CiU sola l'any 2010 quan Mas va ser elegit president. Pel camí s'ha alliberat d'Unió i de Duran Lleida. ¿Eren més molestos i desobedients a CDC que no ho seran Junqueras, Romeva i Lluís Llach?
Quarta. Ciutadans, un partit nascut de la reticència forta contra el maragallisme (aliança del PSC amb ERC) i contra l'independentisme, ha tingut un gran resultat al passar de 3 diputats el 2006 i i 2010 a 9 el 2012 i ara a 25. Com a partit de protesta antisecessionista ha tingut un gran èxit. Ara ha de tenir capacitat de proposició positiva. Amb 25 diputats la protesta contra Artur Mas (o l'ombra del tripartit) ja no és suficient.
Cinquena. El PSC va patir una seriosa crisi perquè era el partit que va apostar més per l'entesa amb l'Espanya de l'Estatut. L'agit-propindependentista i l'espanyolista el condemnaven, uns per «traïdor» a Catalunya, altres per còmplice del separatisme. Perd quatre diputats però segueix viu i sobretot amb Miquel Iceta sembla haver consolidat lideratge i veu potent. La seva posició continuarà sent difícil perquè el separatisme no sembla disposat a modular la seva posició, però una victòria de Pedro Sánchez a Espanya podria donar-li una posició rellevant.
Sisena. El PP ha tingut una seriosa derrota. Perd ni més ni menys que vuit diputats (sobre 19). És sobretot culpa del PP de Madrid, que va recórrer un Estatut després de ser aprovat en referèndum i que, després de quatre anys de govern, no ha aconseguit reduir el desacord.
Setena. Mentre que Artur Mas
-si continua sent president- i Mariano Rajoy -si guanya les eleccions del mes de desembre- no rectifiquin la seva inflexibilitat, l'impàs intern català continuarà i el desacord Catalunya-Espanya s'enverinarà. ¿En benefici d'algú?