AGAFAR-LI MANIA A UN

Entre tots els rius de tinta que s’escampen per a parlar de la crisi econòmica mundial, de la fallida de bancs, de l’aportació de capital per evitar fallides de companyies; també sobre el finançament de Catalunya, de reunions secretes entre Zapatero i Montilla (potser no tan secreta si s’ha acabat sabent!), etc., avui el Periódico porta una noticia gens habitual. Parla d’un personatge, Enric Duran, que segons ell ha estafat 492.000 euros a 39 bancs i, a sobre, hi presumeix. Encara que a la noticia s’hi pot llegir que es tracta d’un conegut activista anti-sistema, la veritat és que no recordo haver sentit a parlar d’ell. Possiblement perquè mai havia sorprès l’opinió pública amb una notícia com aquesta. Diu que aquest diners els destinarà a finalitats cíviques que res tenen a veure amb el col•lectiu ocupa. Però la veritat, em dóna ràbia que ho hagi fet...
Potser el lector es preguntarà el motiu i, aquest, és ben senzill: Perquè al final ho acabarem pagant entre tots. Sí, també entre tu i jo!
Per molta crisi que hi hagi, he sentit mai a dir que la gran banca hagi perdut diners? Potser el percentatge d’increment dels beneficis respecte a l’any anterior sigui més petit, segurament. Però que hagin tingut pèrdues, això mai. Per tant, si aquests bancs es senten estafats per un personatge que, per una vegada (o per trenta nou) ha estat molt més llest que els empleats de les oficines bancàries, els seus superiors, a l’hora de passar comptes, els exigiran resultats òptims. Així, si per un costat han perdut aquests diners, els demanaran que eixuguin les pèrdues incrementant les comissions que, avui en dia, paguem quasi per tot! Quina ràbia em fa aquest personatge. Normalment m’hauria de caure simpàtic, ja que, d’alguna manera, estic d’acord amb les seves reivindicacions i que hagi estat més llest que aquells que cada final de mes “ens roben” uns calerons de la nostra llibreta d’estalvis. Però no és el cas. A aquest li he agafat mania!