MÉS ENLLÀ DE LA VEGUERIA

Dissabte, a Móra d’Ebre, es va celebrar el II congrés territorial del PSC de les Terres de l’Ebre. A apart de les dues ponències: la política i la d’organització, del debat, de les votacions i fins i tot de l’executiva que en va sortir, voldria fer una menció especial a la proposta de resolució que va presentar l’agrupació de Tortosa i va defensar el portaveu del grup municipal a l’ajuntament Joan Sabaté. Aquesta proposta de resolució era tota una declaració d’intencions sobre el que ha d’aspirat la futura vegueria de l’Ebre més enllà de la seva estructura i la seva tasca política. Significava la defensa dels valors de la nostra terra. I quan dic terra, vull anar més enllà de les fronteres naturals de les Terres de l’Ebre: el coll de Balaguer i els rius Algars i Sénia. També hi formen part, perquè culturalment i fins i tot comercialment i sanitàriament ha estat així durant molts d’anys: el Matarranya, a l’Aragó i el Baix i alt Maestrat i els Ports, al País Valencià. Qui em segueix sap que sóc un fer defensor de tot aquest territori i encara diria més: “Hem sento més identificat amb Benicarló o Cervera que amb Cambrils o el Pla de Santa Maria”. Som cruïlla de territoris, de una parla molt semblant, de una dansa que ens uneix (la jota, bona mostra és el monument que hi ha a la plaça Corona d’Aragó de Tortosa)
He de confessar que a l’altre blog que gestiono (el Tossal dels Tres Reis), fins avui la comarca dels Ports no constava al seu encapçalament. Avui mateix corregiré aquesta omissió.
Cal dir que al congrés estaven convidats els alcaldes de Vinaròs (Jordi Romeu) i el de Morella (Ximo Puig), que es van excusar per que havien d’assistir a un altre acte. Però si que hi va ser present el de Beceit Alberto Moragrega.
Recordo que ja fa més d’un més vaig escriure una carta de temàtica molt similar a la proposta de resolució que es va aprovar, sinó per unanimitat, si per una àmplia majoria (Diari de Tarragona va publicar la meva carta el 10 de setembre) La carta portava per nom “la sardana imposada”, però que era tant una defensa de la nostra dansa (la jota, evidentment) com de la nostra peculiar forma de ser i sentir.
Dijous passat, per la comissió de Cultura i Festes de l’Ajuntament d’Amposta va passar una proposta (es suposa que acabarà sent una moció al ple d’aquest mes), de la colla sardanista del Baix Penedès, on es demana que es declari la sardana “com la dansa de Catalunya”. Evidentment, si es presenta (ho farà CiU) sortirà que sí i suposo que per unanimitat. Però caldrà dir que hi estem d’acord sempre i quan la jota no sigui desplaçada. A l’igual que a l’Estatut es reconeix la nostra bandera i la nostra parla i que des del poder central “s’obliga” a posar la bandera espanyola i que el castellà sigui idioma oficial a Catalunya, amb la jota i la sardana s’ha de fer el mateix: S’ha de reconèixer primer que la jota és el ball típic de les Terres de l’Ebre, així com d’altres indrets de Catalunya, com el Priorat i bona part dels territoris cruïlla i llavors, la sardana, serà la dansa nacional sense cap mena de problema.
Encara que la jota va estar uns anys marginada, perquè no gaudia de cap suport oficial, hi havia una llarga llista de pobles on sempre s’ha ballat en les festes més populars. Segurament me’n deixaré algun: Alcanar (ball de Sant Antoni), Ulldecona (el Xim-xim), Paüls, Benifallet, Xerta, Falset, Calig...
Però la resolució anava més enllà. També parlava de la presència de la nostra parla als mitjans de comunicació oficials, com són la televisió i la ràdio de Catalunya, on fins ara es pot sentir parlar valencià o mallorquí, però no ebrenc (o tortosí con deia el text) Una anècdota: la setmana passada, Belen Fabra, filla de Tortosa i protagonista de la pel•lícula: “Diario de una ninfómana”, va anar al Club de l’Albert Om i aquest no es va poder estar de repetir-li algun “lo”.
Espero i desitjo que les altres forces polítiques presents a l’Ebre puguin aprovar resolucions similars per caminar plegats cap la “nostra pròpia normalització”.