L’ESPANYA FEDERAL

El Periódico ens recorda que, avui fa 10 anys, José Luis Rodríguez Zapatero va accedir a la secretaria general del PSOE “impulsant un discurs de clara vocació federalista”. Precisament per això va obtenir el suport dels delegats del PSC al 35è Congrés. L’altre candidat, avui president del Congrés i per aquella època president de Castella la Manxa, José Bono tenia (i té) una concepció de l’estat molt més centralista. La victòria de Zapatero sobre Bono va ser per un marge de vots mols estret.
Recordo que aquell any vaig estiuejar amb la meva família a un càmping de Benidorm. Era l’any en que començàvem a veure “les orelles al llop en referència al Pla Hidrològic Nacional. Prop d’aquesta població, a la muntanya, hi ha un poble que es diu Finestrat, comarca de la Marina Baixa, l’estil del Perelló, ja que encara que està lluny del mar, el seu terme municipal està banyat per les aigües de la Mediterrània. Ho dic perquè el dia que varem visitar Finestrat, justament el dia anterior havia estat allí Zapatero. Devia de ser els darrers dies del mes d’agost.
L’altre dia vaig escoltar-li dir a Josep Antoni Duran i Lleida que molt abans de que nasqués Zapatero, a la dècada dels anys 30, els seu partit, Unió Democràtica de Catalunya, ja demanava una “Espanya confederal”. Vaig pensar que, que si ens posem a “fer història”, el PSOE va ser fundat l’any 1879...
Però, quina diferència hi ha entre un estat “confederal” i un estat “federal”?
El federalisme és la unió de diversos estats en un ens pluriestatal. Un exemple el tenim amb els Estats Units o el que podria ser i no és en el cas d’Europa.
En canvi, la confederació, és la divisió d’un estat central en diversos estats lliures associats.
És evident que, avui per avui és molt més fàcil obtenir una estat federal que no confederal, ja que, en aquest cas, significaria el reconeixement implícit de la independència de Catalunya, encara que continués unida a l’Estat Espanyol.
Personalment (sempre ho he dit), crec més en una Europa unida on Catalunya tingues el mateix estatus que la resta d’Espanya o, d’altres “nacions” amb situacions semblants, com per exemple, el País Basc.
El que per a mi es força evident és que en aquests 10 anys amb Rodríguez Zapatero al front del PSOE i 6 al cap davant del govern, la situació de espanyola no ha canviat gens ni mica. Possiblement fa 10 anys, fins i tot, la situació pareixia molt més propicia que ara per a la recerca d’una Espanya federal. Tot el tema que ha envoltat l’Estatut de Catalunya ha creat un “caldo de cultiu” entre els nacionalistes espanyols, despertant sensibilitats mig alletargades d’animadversió cap a Catalunya i el seu afany en busca d’un estat federal i, fins i tot, de la total independència.
Potser hi haurà qui cregui que l’etapa d’un estat federal hagi quedat caducada i ara el que cal és caminar cap a la independència. Respectant totes les idees, en temes que desperten tantes sensibilitats com aquest, cal caminar pas a pas. Això sí, amb pas ferm i sense retorns. Espanya, avui per avui, ni en els propers anys no ens “donarà” la independència. Cal així lluitar per un estat federal amb un “sostre de màxims” en autonomia política. I això, ja de per si, és força difícil d’obtenir-ho.