A la Plataforma li passa com a la Caixa. De caixes d’estalvis n’hi ha moltes, però només a la Caixa de Pensions de Barcelona sé la coneix com a tal.
Quan es parla de plataforma, sense posar-li cognoms, tothom sap que ens referim a la Plataforma en Defensa de l’Ebre, un moviment ciutadà de defensa i reivindicació del territori del qual, l’element més representatiu i nexe d’unió entre els pobles, és el riu. Aquest moviment va sorgir quasi que espontàniament el 15 de setembre de l’any 2000. Ara ha fet 10 anys.
L’embrió de la Plataforma (a partir d’ara PDE) va ser la Coordinadora Anti-transvasaments que ja portava ja uns quants lustres “vigilant” qualsevol intent de transvasar l’aigua de l’Ebre cap a d’altres conques hidràuliques; tant cap al Nord com cap al Sud.
Aquell 15 de setembres s’havia convocat una assemblea informativa al teatre Felip Pedrell de Tortosa. L’assistència ciutadana va ser massiva i les intervencions del públic assistent, nombroses. El clam era unànime: “S’havia de defensar el riu per a garantir el futur del territori”. En acabar, i de forma improvisada, es va decidir sortir en manifestació per l’avinguda de la Generalitat fins arribar a la plaça de l’ajuntament de Tortosa.
A la setmana següent, el desaparegut setmanari l’Occidental, que dirigia el periodista Jordi Trilla, treia una portada on es podia veure la capçalera d’aquella manifestació. Entre la gent, un nen aixecava una petita pancarta feta a darrera hora a corre-cuita on s’hi podia llegir: “L’Ebre és vida”. El nen era mon fill Albert. En l’actualitat té 19 anys i ja ha començat el segon curs a la Universitat Politècnica de Catalunya.
Durant les següents setmanes, les protestes en forma de manifestacions (ja degudament convocades i autoritzades) van seguir recorrent els carrers de Tortosa.
Quan es parla de plataforma, sense posar-li cognoms, tothom sap que ens referim a la Plataforma en Defensa de l’Ebre, un moviment ciutadà de defensa i reivindicació del territori del qual, l’element més representatiu i nexe d’unió entre els pobles, és el riu. Aquest moviment va sorgir quasi que espontàniament el 15 de setembre de l’any 2000. Ara ha fet 10 anys.
L’embrió de la Plataforma (a partir d’ara PDE) va ser la Coordinadora Anti-transvasaments que ja portava ja uns quants lustres “vigilant” qualsevol intent de transvasar l’aigua de l’Ebre cap a d’altres conques hidràuliques; tant cap al Nord com cap al Sud.
Aquell 15 de setembres s’havia convocat una assemblea informativa al teatre Felip Pedrell de Tortosa. L’assistència ciutadana va ser massiva i les intervencions del públic assistent, nombroses. El clam era unànime: “S’havia de defensar el riu per a garantir el futur del territori”. En acabar, i de forma improvisada, es va decidir sortir en manifestació per l’avinguda de la Generalitat fins arribar a la plaça de l’ajuntament de Tortosa.
A la setmana següent, el desaparegut setmanari l’Occidental, que dirigia el periodista Jordi Trilla, treia una portada on es podia veure la capçalera d’aquella manifestació. Entre la gent, un nen aixecava una petita pancarta feta a darrera hora a corre-cuita on s’hi podia llegir: “L’Ebre és vida”. El nen era mon fill Albert. En l’actualitat té 19 anys i ja ha començat el segon curs a la Universitat Politècnica de Catalunya.
Durant les següents setmanes, les protestes en forma de manifestacions (ja degudament convocades i autoritzades) van seguir recorrent els carrers de Tortosa.
El primer “salt” es va fer cap a Saragossa el dia 8 d’octubre, donant el tret de sortida del que serien les grans manifestacions. El 28 del mateix mes, la secció local de la PDE d’Amposta, organitza la que va ser la primera gran manifestació al territori i que va aplegar unes 18.000 persones vingudes de diferents pobles de les TT.E., però, majoritàriament, d’Amposta i dels altres pobles que conformen el delta.
Com és tradicional en aquests casos, al final de la mateixa, i tenint com a teló de fons el pont penjant sobre el riu, Toni Costes, professor d’INEF de Lleida, va llegir el manifest que jo mateix havia escrit.
Després vendrien d’altres grans manifestacions recorrent per bona part de la geografia espanyola: Barcelona (fins a 3 vegades), Madrid, València, Palma de Mallorca i un bon grapat de pobles del territori com les que es van fer entre Móra d’Ebre i Móra la Nova, Deltebre, Sant Jaume d’Enveja, Xerta, Roquetes, Tortosa, l’Ampolla... Fins i tot a la veïna localitat aragonesa de Mequinensa.
La lluita anti-transvasament va tenir un dels punts culminants amb la manifestació que va fer-se a Brussel·les el 10 de setembre de 2001, tot just el dia abans de l’atemptat a les torres bessones de Nova York. Aquesta manifestació va estar precedida per l’anomenada “Marxa Blava” que va sortir simultàniament de Deltebre i Sant Jaume d’Enveja, unint-se a Amposta per a continuar fins la capital de la UE després de un gran nombre d’etapes a peu a través d’Espanya, França i Bèlgica.
El moviment cívic entorn a la PDE no té precedents. Prova d’això son les 700.000 persones que van assistir a la manifestació de Madrid de l’11 de març de 2001 o les 400.000 de Barcelona l’any 2002. La repercussió social i mediàtica va ser tan gran que, finalment es va aconseguir aturar el Pla Hidrològic Nacional, el detonant que va provocar la creació de la PDE.
Però segurament, un dels mèrits més grans assolits per la PDE va ser unir a l’oposició (PSC, ERC I ICV) en contra dels que donaven suport al PHN: el PP de José Maria Aznar i CiU de Jordi Pujol. Finalment, el “tripartit”, van acabar pactant després de els eleccions autonòmiques de 2003 per a formar un govern “catalanista i d’esquerres” i van escollir president de la Generalitat de Catalunya a Pasqual Maragall.
Després de la derogació del PHN per part del president del govern espanyol Rodríguez Zapatero, la PDE va continuar vetllant per evitar qualsevol transvasament. No obstant això, encara arribarien moments complicats. Va ser a la primavera del 2008 quan el govern català promovia la interconnexió de xarxes entre els dos sistemes hídrics catalans (el Consorci d’Aigües de Tarragona per un costat i Aigües del Ter-Llobregat per l’altre) per a garantir l’abastament d’aigua a Barcelona. Aquell fet va tornar a mobilitzar a la PDE en una altra gran manifestació a Amposta el dia 18 de maig i que, en aquest cop, va aplegar unes 25.000 persones.
Finalment, el 30 de maig d’aquest any es va tornar per quarta vegada a Barcelona davant un hipotètic transvasament cap al Sud aprofitant el canal Xerta-riu Sénia i la construcció d’altres canals de rec que posen en perill el cabal ecològic mínim que ha de tenir l’Ebre per a subsistir i preserva l’ecosistema que l’envolta.
Com és tradicional en aquests casos, al final de la mateixa, i tenint com a teló de fons el pont penjant sobre el riu, Toni Costes, professor d’INEF de Lleida, va llegir el manifest que jo mateix havia escrit.
Després vendrien d’altres grans manifestacions recorrent per bona part de la geografia espanyola: Barcelona (fins a 3 vegades), Madrid, València, Palma de Mallorca i un bon grapat de pobles del territori com les que es van fer entre Móra d’Ebre i Móra la Nova, Deltebre, Sant Jaume d’Enveja, Xerta, Roquetes, Tortosa, l’Ampolla... Fins i tot a la veïna localitat aragonesa de Mequinensa.
La lluita anti-transvasament va tenir un dels punts culminants amb la manifestació que va fer-se a Brussel·les el 10 de setembre de 2001, tot just el dia abans de l’atemptat a les torres bessones de Nova York. Aquesta manifestació va estar precedida per l’anomenada “Marxa Blava” que va sortir simultàniament de Deltebre i Sant Jaume d’Enveja, unint-se a Amposta per a continuar fins la capital de la UE després de un gran nombre d’etapes a peu a través d’Espanya, França i Bèlgica.
El moviment cívic entorn a la PDE no té precedents. Prova d’això son les 700.000 persones que van assistir a la manifestació de Madrid de l’11 de març de 2001 o les 400.000 de Barcelona l’any 2002. La repercussió social i mediàtica va ser tan gran que, finalment es va aconseguir aturar el Pla Hidrològic Nacional, el detonant que va provocar la creació de la PDE.
Però segurament, un dels mèrits més grans assolits per la PDE va ser unir a l’oposició (PSC, ERC I ICV) en contra dels que donaven suport al PHN: el PP de José Maria Aznar i CiU de Jordi Pujol. Finalment, el “tripartit”, van acabar pactant després de els eleccions autonòmiques de 2003 per a formar un govern “catalanista i d’esquerres” i van escollir president de la Generalitat de Catalunya a Pasqual Maragall.
Després de la derogació del PHN per part del president del govern espanyol Rodríguez Zapatero, la PDE va continuar vetllant per evitar qualsevol transvasament. No obstant això, encara arribarien moments complicats. Va ser a la primavera del 2008 quan el govern català promovia la interconnexió de xarxes entre els dos sistemes hídrics catalans (el Consorci d’Aigües de Tarragona per un costat i Aigües del Ter-Llobregat per l’altre) per a garantir l’abastament d’aigua a Barcelona. Aquell fet va tornar a mobilitzar a la PDE en una altra gran manifestació a Amposta el dia 18 de maig i que, en aquest cop, va aplegar unes 25.000 persones.
Finalment, el 30 de maig d’aquest any es va tornar per quarta vegada a Barcelona davant un hipotètic transvasament cap al Sud aprofitant el canal Xerta-riu Sénia i la construcció d’altres canals de rec que posen en perill el cabal ecològic mínim que ha de tenir l’Ebre per a subsistir i preserva l’ecosistema que l’envolta.
La Generalitat de Catalunya va concedir a la PDE la “Creu de Sant Jordi”, la seva màxima distinció, l’any 2005.
2 comentaris:
Felicitats per la part que et toca, que no és poca.
He notat a faltar, però, en el teu escrit, alguna al·lusió a la divisió que va patir la Plataforma com a conseqüència ( o coincidint ) amb l'assumpció del govern per part dels partits d'esquerra que la recolzaven ( PSC, ERC i ICV ). Mai va ser explicat amb rigor.
Resumir 10 anys de Plataforma en un article no és una tasca fàcil. A l'hora de la veritat es poden quedar moltes coses per explicar. Una d'elles és el que tu dius.
No obstant pensa que és un article destinat a ser publicat a la revista Vinaròs News (suposo que coneixes que hi estic col·laborant des de fa 3 anys Com a tal, és un article en "positiu", on parlo dels moments bons de la PDE. El moments dolents, en aquests cas, s'han de deixar al "tinter".
Publica un comentari a l'entrada