dissabte, 31 d’agost del 2013

DIARI DE L’AGOST. DIA 31




Espionatge. Bé, donen com a cert l’informe de la policia que diu que va ser el PSC qui va pagar l’espionatge de l’Alicia Sánchez-Camacho i l’ex del fill gran de Jordi Pujol al restaurant la Camarga de Barcelona. I per què no pot ser així? Però a mi se’m presenten seriosos dubtes: Com sabien els del PSC que aquell dia dinarien juntes les dues dones. Segurament algú va tenir que donar l’avís, però qui? Que és el que no se’n ha explicat fins ara? El paper que va jugar de bon començament l’Alicia també és del tot dubtós, no ho creieu així.
Evidentment aquí se’ns escapa alguna cosa que no sé si al final s’acabarà sabent o no. Caldrà esperar a veure que passa a les properes setmanes.

CONSUTA SOBIRANISTA. Als comptes catalans per al 2014 s’ha de destinar una partida per si s’arriba a fer el referèndum sobiranista. Una partida de 30 milions d’euros, he escoltar per algun lloc... Però no ho puc confirmar. Ara resulta que, a part de la despesa que comporta la campanya en si (falques a la televisió i a la ràdio, pamflets explicatius, etc.) sé li ha de sumar els costa que comportaria fer les urnes, guixetes i d’altre material electoral necessari per a dur a terme la jornada electoral. I és que les urnes, guixetes, cartells, etc. que s’empren en una jornada electoral són propietat del govern central i, per tant, si finalment no es donés permís per a fer la consulta, difícilment es cediria a la Generalitat per aquella jornada. Ni tan sols llogat, es clar. Per tant s’hauria de comprar tot de nou. Si Catalunya esdevé un estat independent, tot aquest material, a la llarga, s’amortitzarà; però si no és així, s’haurà creat una despesa, no dic que innecessària, però si que resultarà molt car per a la butxaca dels catalans. Al menys que es miri de fer de cartró o que pugui tenir un segon ús. I això sí, fet aquí i no com les samarretes de la Via Catalana que estan fetes a Bangladesh (M’havien dit que al Marroc, ara estic molt més tranquil)

CASTELLS. Ahir va tenir lloc a Vilafranca del Penedès, durant la diada castellera de Sant Fèlix, la jornada castellera més gran viscuda mai. Hi van participar quatre colles: la de casa, els Castellers de Vilafranca, els Minyons de Terrassa, la Vella dels Xiquets de Valls i la Jove dels Xiquets de Valls. Quatre colles amb capacitat per a fer castells dels anomenats de gama extra, es a dir, més de 9 pisos. Alguns del membres de Xiqüelos i Xiqüeles del Delta s’hi van desplaçar per ajudar a les pinyes a la Jove de Valls.
Quan des de la nostra colla ens ho mirem, a part d’al·lucinar per l’espectacle que estem veient, pensem que si alguna vegada serem capaços d’apropar-nos encara que només sigui fent castells de 8, que fa uns anys, era al màxim que podia aspirar una colla castellera.
Sé que mols es quedaran amb el risc que comporta, però els castells, si van ser designats Patrimoni Immaterial de la Humanitat, alguna cosa deuen de tenir per a arribar a ser-ho. I és que els valors castellers difícilment els podràs trobar en un altre lloc: amistat, solidaritat, treball en equip, esforç, esperit de superació, etc.   

VITÒRIA-GASTEIZ II





















La cueva de los piratas

Lidia Falcón

El portavoz de Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en el Congreso, Alfred Bosch, ha enviado una misiva al ministro principal del Peñón de Gibraltar, Fabian Picardo, en la que se “solidariza por el abuso y el bullyng al que el Gobierno de España somete a los gibraltareños”.  Explica que los votantes de ERC y muchos otros catalanes quieren mostrar su solidaridad con los gibraltareños y “condenar los métodos usados por el poder español”. ERC se solidariza con “las 30.000 personas muy respetables que son los ciudadanos de Gibraltar y que han decidido, votando dos veces si había dudas, que ellos no quieren pertenecer al Reino de España”.  Después de otras frases del mismo jaez, que ahorro a los lectores, concluye diciendo “Vuestra libertad es nuestra libertad.” Se refiere a la de los catalanes que también quieren votar para independizarse de España.
No es de extrañar que España sea el país, de cuarenta desarrollados analizados, que posea una de las ratios más pequeñas de psiquiatras por habitante. Entre los 30 psiquiatras por 100.000 habitantes que posee Suiza y los 6 de España por la misma población, existe una distancia tan grande como entre la salud mental y los razonamientos del señor Bosch.
Gibraltar fue cobrado por los británicos en 1713, precisamente en aquella guerra que tanto duele en Catalunya, y que significó la pérdida de los fueros catalanes al haber apoyado su gobierno al rey austríaco. Cuestión aparte, pero no menos decisiva, este era el más reaccionario de los pretendientes en aquel lejano siglo XVIII. En consecuencia, desde hace trescientos años, la rapaz Gran Bretaña tiene una colonia en territorio europeo contraviniendo todos los principios y declaraciones de Naciones Unidas. Puede que al señor Bosch, y sus conjurados, no les importen las resoluciones de Naciones Unidas cuando no les convienen -bien que la alegan cuando les parecen favorables a sus tesis- pero este enclave anglo en el extremo sur de España se encuentra dentro de la lista de territorios no autónomos de las Naciones Unidas bajo supervisión de su Comité de Descolonización. Atendiendo al artículo X del Tratado de Utrecht, el puerto, el castillo y el territorio de la ciudad de Gibraltar en 1713 (el límite norte actual sería la rotonda de Devil’s Tower) sería una propiedad a perpetuidad de la Corona inglesa en territorio de jurisdicción española, debiendo retornar a España si Reino Unido renunciase o enajenase de alguna manera dicha propiedad.
Exactamente lo que se llama en Derecho moderno internacional la apropiación de territorios extranjeros para su aprovechamiento y explotación, por parte de otra potencia de ocupación. En resumidas cuentas, la colonización. Situación condenada por la ONU desde que se aprobaron todas las legislaciones internacionales, sobre todo después de la II Guerra Mundial. Es decir, el caso de Gibraltar es único en el continente europeo. Pero inamovible desde que el gobierno de su Majestad Británica organizó, con evidente mala fe, referéndums de autodeterminación para asentar definitivamente sus reales en el peñón. Referéndum que no apoya, por ejemplo, en el Sáhara, uno de los casos más sangrantes de apropiación militar de un territorio por parte de Marruecos, contra la voluntad de sus habitantes y las normas de descolonización aplicadas en todos los países.
Al parecer, para el señor Bosch cualquier referéndum es bueno, por el hecho de así denominarlo. De tal modo, los que organizó, y ganó Franco con el cien por cien de los votos, deben de ser válidos para él. Por lo visto, para el señor Bosch, esos espúreos referéndums ratifican la “independencia” de la población de ese trozo de montaña que es la vigía del Estrecho desde que los continentes se formaron. Una de las columnas de Hércules.  Lo que supone no solo insania mental sino también una ignorancia profunda, que supongo interesada. Porque esa población gibraltareña no es más que la sucesora de los emigrantes importados por el Reino Unido para justificar y defender la propiedad del Peñón, de la misma manera que transportaron a miles de ingleses a Irlanda del Norte, el desgraciado Ulster, para justificar que ese territorio pertenecía al Reino Unido. Y ya conocemos la desgraciada historia de ese trozo Irlanda robado a mano armada al resto de la República, donde la población de origen inglés, los Unionistas, siguen manteniendo, a sangre y fuego, el poderío de la Corona británica, a mayor honra y gloria de los restos del imperio.
En el Peñón no se dan las condiciones del Ulster, porque en Gibraltar erradicaron totalmente a la población española originaria, porque durante la dictadura no cabía duda de que era mucho más beneficioso tener la nacionalidad británica que la española y caer bajo la férula de Franco, y sobre todo porque las condiciones que han implantado allí los ingleses son enormemente rentables para los llanitos. Todos los que viven de la rapiña, el contrabando, el narcotráfico y la evasión de capitales que están impunes desde hace siglos, con el beneplácito y la inducción de los gobiernos británicos.
Gibraltar es la cueva de los piratas, instalada en el extremo sur del Continente europeo con la complacencia de los gobiernos de los muy democráticos gobiernos de esta Europa tan unida, sobre todo cuando se unen los depredadores de las clases trabajadoras y de los países del sur. Porque en Gibraltar se ha instalado una de las grandes bases militares de propiedad anglo-norteamericana, y, ¿quién se atrevería a oponerse al poder estadounidense unido al británico? En esa base, y en el mar que la rodea, se realizan anualmente unas llamadas operaciones de entrenamiento, con la participación de la Armada de su Majestad y de EEUU, para demostrarnos a todos quien manda en el mundo, poderío hoy tan inexpugnable como el Peñón, y advertirnos de que toda protesta será aniquilada. En esas maniobras se gasta el presupuesto de sanidad y educación conjuntos de media Europa y con ellas se contaminan las aguas, la pesca, y toda vida, de pestilentes vertidos, de municiones de todo tipo gastadas sin tasa y de los más deleznables valores humanos: la arrogancia militar, la agresividad, el desafío a la paz y la exaltación de las virtudes guerreras. Únicamente salen ganando los fabricantes de armamento.
En esa base militar se limpian los barcos y submarinos ingleses, incluso los nucleares, cuando tienen cualquier necesidad de reparación. Y así, durante meses, vierten al mar los residuos de sus operaciones, convirtiendo el Estrecho y las costas conlindantes en el basurero contaminado que se encuentra más cerca de las costas europeas, aunque lo suficientemente lejos de las británicas, a las que las broncas mareas del Atlántico preservan de la suciedad que su Armada dejan entre España y Marruecos.
La soberanía británica sobre ese trozo de tierra ha implantado su ley desde que se hizo con su propiedad: la de los piratas que tan gratos fueron siempre a la Corona inglesa. El narcotráfico y el contrabando de todo tipo están admitidos y protegidos por ese gobierno títere gibraltareño que el Sr. Bosch considera “independiente” y merecedor de protección. Por supuesto, con el beneplácito y la organización del gobierno de Londres, porque el señor Bosch ignora, al parecer, que los llanitos tienen la nacionalidad británica y que toda esa pamema de referéndums de autodeterminación solamente se organizaron para engañar a tontos como él. Y pocos más, porque la comunidad internacional nunca ha admitido la independencia de la población gibraltareña, como se puede leer en las resoluciones de Naciones Unidas. Que muy ciego y estúpido hay que ser para considerar que el gobierno del Peñón actúa en beneficio de sus habitantes y no en cumplimiento de las órdenes de Londres.
Pero sobre todo,  Gibraltar es el paraíso fiscal más cómodo y cercano que tienen los evasores del mundo. De todo tipo. Los grandes inversores, las multinacionales, los pillos medianos y más chicos, la delincuencia organizada que lava el dinero del narcotráfico, del contrabando, del tráfico de personas para la explotación sexual y laboral, de las coimas y los cohechos de empresarios o políticos como los de la trama Gürtel. Las pérdidas fiscales para España son inconmensurables solo atravesando esa frágil frontera. En fin, Paraíso sin duda para el crimen.
Y de todo eso viven treinta mil aprovechados, y algunos más que se conectan con la Línea, que por lo visto para el señor Bosch merecen toda consideración.
También otros políticos y comentaristas se han dolido de las dificultades que están padeciendo los trabajadores que deben soportar largas colas en la frontera para ir a trabajar a uno u otro lado del Peñón, que semejantes lacrimógenas manifestaciones demagógicas siempre quedan bien. Pero pocos comprenden las dificultades de otros miles de pescadores que desde hace años están sufriendo el acoso –el buying que menciona el señor Bosch- de las autoridades del Peñón y del gobierno de su Majestad Británica. Las estrategias de los gobernadores de Gibraltar han sido eficaces y meridianas: Contaminando las aguas con el vertido de la limpieza de los submarinos nucleares y con la construcción de espigones de cemento con pinchos, que ya han impedido toda pesca en el extremo de Levante y que hace dos días iniciaron en el de Poniente, han arruinado a miles de familias que se ganaban el pan honradamente.
Porque de lo que para el Reino Unido se trata es de que en ese trozo del continente no se realice ningún trabajo decente. ¿Para qué pescar si se puede traficar con tabaco, con cocaína, con personas y con capitales? Si contamos que el paro en el Peñón es del 3% y en la Línea de la Concepción del 32, no puede cabernos ninguna duda de cuál puede ser la elección de los habitantes de ese sufrido trozo de tierra.
De modo, señor Bosch, que ya sabemos cuál es la suya: la de la impunidad de los bandidos. Igual podía haberle escrito a Alí Babá apoyándole por ser un depredador del sistema feudal y Al Capone felicitándole por su lucha contra una nación capitalista e imperialista. ¡Ah, por cierto! Al parecer al señor Bosch también le parece que pertenecer al dominio británico es menos imperialista que pertenecer al español.
Repito, una de nuestras graves carencias es la falta de una proporción de psiquiatras suficiente para garantizar la salud mental de nuestros ciudadanos, especialmente la de determinados políticos.

divendres, 30 d’agost del 2013

DIARI DE L'AGOST. DIA 30 (Segona part)

NO HI VA ANAR. La UEFA ha escollit Ribery com a millor jugador europeu de la passada temporada. Els altres finalistes eren Messi i Cristiano Ronaldo. Després d’anunciar-se el guanyador, Messi, cansat de recollir reconeixements, ràpidament va felicitar el seu rival. I Cristiano? No hi era. No és el primer cop que no assisteix a una gala d’aquest tipus quan intueix que no serà ell el guanyador. Una desconsideració només comparable a les espantades que sol fer el seu amic Mourinho. 
 
LA REVENJA DE TRAFALGAR. Han hagut de passar més de 200 anys, però finalment Espanya s’ha pogut revenjar de la Gran Bretanya per la derrota patida a la batalla de Trafalgar (1805) Ahir la selecció espanyola de bàsquet, també coneguda com la ÑBA, pel nombre de jugadors que militen en equips de la lliga professional americana, fa infringir una severa derrota a l’anglesa al guanyar-la per 102-44! Potser els anglesos posaran com excusa que les seus jugadors tenen menys categoria que els espanyols, però Espanya també posa com excusa que les integrants de l’Armada en aquella batalla eren, la majoria, pagesos i fins i tot captaires que van obligar a corre-cuita a prendre-hi part. 
 
MANS EMPASTIFADES. De tots els temes d’actualitat, el més greu, sense discussió possible, és el tema dels ordinadors que utilitzava Bárcenas quan treballava al PP i que el partit va lliurar al jutge Ruz després d’haver-los requerit prèviament.
Segons es diu, un dels ordinadors tenia el disc dur esborrat i l’altre, directament, no en tenia. Diuen els dirigents del PP que això és així per a poder ser utilitzats per una altra persona, una vegada Bárcenas ja no treballava per als populars. Però al menys l’ordinador que no tenia disc dur, algú em pot dir com podia funcionar?
I una altra pregunta: A aquestes alçades, hi ha algú que encara es creu les explicacions que donen els dirigents del PP sobre el cas Bárcenas? Qualsevol persona amb un mínim d’honestedat, se’n donaria vergonya de comportar-se com ho estan fent els populars. Per tant, si els dirigents del PP no ho fan és que, directament, no tenen vergonya i, a part, es volen salvaguardar les espatlles davant de hipotètiques implicacions en el cas.  
Cal dir però que hi ha militants, simpatitzants i votants que si se’n donen vergonya de com actua el PP en aquest cas. Com jo i molts d’altres, tenen constància de que l’equip de Mariano Rajoy té les mans empastifades... De què? Evidentment de merda (i perdoneu per l’expressió, però és que és així)

VITÒRIA-GAZTEIZ I


















DIARI DE L’AGOST. DIA 30 (Primera part)

Església de la Jana.


ELS BANQUERS A LA SEVA. M’indigno quan llegeixo que el director de la recent creada Obra Social de la Caixa Penedès s’hagi assignat un sou de 180.000 euros/any. Amb l’anterior cúpula directiva imputada per diversos delictes monetaris, Caixa Penedès no demostrar ser cap pou de bondats. Tampoc és un bon exemple de cara als temps que corren. Fins ara em pensava que només els futbolistes d’èlit estaven al marge de la crisi i dels problemes que pateix gran part de la societat, però me’n he adonat que els banquers segueixen a la seva i aliens a les dificultats que passen moltes persones, algunes d’elles afectades per les hipoteques amb clàusules abusives i les participacions preferents que el sector bancari va impulsar entre els treballadors i petits estalviadors. S’hauria de fixar per llei un sostre d’ingressos  que en cap cas s’hauria de poder superar. Si no es fa així, les desigualtats socials seran cada vegada més accentuades. 
 
LA MALDAT DE RAFAEL HERNANDO. El dirigent del PP ha manifestat que la República Espanyola va ocasionar 1 milió de morts. En les poques vegades que segueixo debats televisius amb la participació de diversos contertulians defensant postures enfrontades (quasi sempre a una televisió plural com és la Sexta), me’n he adonat que davant les crítiques de l’esquerra cap a la utilització de diversa simbologia feixista per part de la rama jove del PP, és contrarestar parlant dels crims del comunisme (Rússia, Cuba...) o, fins i tot, durant la guerra Civil Espanyola. No seré jo qui negaré que per part de l’exèrcit Popular i d’aquells que li donaven suport, no es van cometre crims aberrants i fins i tot injustificables. Però no més que els que va ocasionar el bàndol franquista i sobre tot els soldats magrebins que lluitaven al costat de Franco y que tenien carta blanca per a cometre tot tipus d’atrocitats.
Arribat a aquest punt voldria recordar només dues coses:
1.        La guerra Civil Espanyola va ser la conseqüència del cop d’estat que van donar els generals Franco, Mola i Sanjurjo contra la II República, un regim legalment sorgit de els urnes. Sense cop d’estat no hi hauria hagut guerra ni s’haurien produït la majoria de les morts.
2.        Una vegada acabada la guerra, la repressió franquista cap els vençuts, va ser tan gran que va superar en escreix les morts que van poder ocasionar els republicans més enllà de les que es van produir als fronts de guerra.
Des del meu punt de vista s’hauria de deixar de fer demagògia en aquest tema i acceptar els fets com són. Si un militant de Nuevas Generaciones surt fent la salutació nazi o darrere d’una bandera amb simbologia feixista és perquè s’hi sent identificat i punt. No hi cal donar més voltes. 
 
CELLA. Vaig llegir al Periódico que al poble de Cella (Terol), quan es vol avisar sobre la presència de gent sospitosa a la localitat, per la megafonia del poble sona Mi carro de Manolo Escobar. Sobre el tema cal dir que la localitat pionera en prendre aquesta mesura va ser la Jana (Baix Maestrat) ja fa més de 25 anys.
La desaparició de la figura del pregoner que amb la seva corneta anava pels carrers anunciant els bans i anuncis diversos sobre temes d’interès local, va comportar, sobre tot als pobles petits, la instal·lació d’un servei municipal de megafonia que fa les mateixes funcions amb molta més rapidesa i efectivitat. Normalment, abans de donar-se l’avís, sé sol posar una sintonia, mirant que sempre sigui la mateixa i així, es pot conèixer anticipadament sobre quin tema tractarà.
Tan la Jana fa 25 anys com ara Cella han escollit el tema Mi carro. Casualitat? No ho sé, però segur que efectivitat en té molta. 
 
PETROLI. El preu del cru ha remuntat durant els darrers dies degut a l’amenaça imminent de guerra a Síria. No és el primer cop que passa. Sempre que hi ha un conflicte a l’Extrem Orient, el preu del petroli es dispara amb el beneplàcit de les principals petrolieres mundials. No és el primer cop que es sospita que darrere d’aquests conflictes hi ha tot tipus d’interessos econòmics: des dels petroliers a la venda d’armes.
Les empreses petrolieres tenen un marge de benefici molt ran i, per tant, podrien jugar perfectament amb els seus preus de venda. En canvi, quan vas a una gasolinera a recarregar carburant, te’n adones que les diferències entre unes companyies i les altres són mínimes. Fins i tot en aquelles estacions que no tenen empleats. Encara que es diu que Competència té el sector sota sospita i de tant en tant els sanciona, el cert és que poc efecte els deu de causar, ja que te’n adones que segueixen amb les mateixes pràctiques.

Rajoy, el hombre que empobreció a los españoles

Arturo González

Igual que la primavera sin que se sepa cómo ha llegado, es posible que la situación económica española no empeore, merced principalmente a la influencia de las economías alemana y francesa que han mejorado de modo notable. Este ‘no empeoramiento’ se deberá también a las fuertes medidas de austeridad que nos han impuesto, y que el Gobierno y voceros esgrimirán como argumento para explicarnos que nos han evitado la ruina completa de España. Ocultando que esas medidas han sido cargadas de manera desigual, y, con arreglo a la lógica capitalista del Gobierno, las han hecho recaer básicamente en las clases más débiles y desprotegidas.
Pero lo que seguirá sin resolver será el desempleo durante bastantes años, lo que impedirá que el anunciado fin de la recesión se materialice en la disminución de españoles sin trabajo. El Gobierno ha sido incapaz de presentar un plan viable de nuevas profesiones y nuevos sistemas de trabajo, que, además, su puesta en práctica llevarían un tiempo considerable. Por tanto la angustia económica subsistirá para una parte importantísima de la población, desalentada o desesperada.
Y, lo que es triste y general, la capacidad económica del resto de españoles se verá mermada en un porcentaje sustancial y de manera casi definitiva. Es decir, seremos un 30% más pobres, o menos ricos, durante muchos, muchísimos años. Con las consecuencias añadidas de que las medidas de austeridad o castigo continuarán y los recortes en todos los ámbitos, especialmente en sanidad, educación y salarios, permanecerán. Es como si, mejor dicho, no es como si sino El Gobierno ha arrojado bloques de hormigón al mar del bienestar económico y social de los españoles, que nos impedirán faenar en él, al igual que ha el Gobierno de Gibraltar en la bahía de Algeciras.
Así, Rajoy, con la ayuda de Europa, nos habrá evitado la quiebra absoluta, pero a cambio nos habrá empobrecido con la aplicación brutal de unos bloques de hormigón sobre los más débiles. Un modo fino y astuto del capitalismo patrio. Y además convencerá al grueso de la población de que fue necesario por culpa de los socialistas, que dejaron el país en situación crítica, olvidando deliberadamente que las causas vienen de mucho antes con el endeudamiento masivo público y privado de años y que nos ha dejado en manos de los prestamistas europeos. Solo decir que si Zapatero hubiese tomado las medidas que ha tomado Rajoy se le habría acusado de gobernante terrible y nefasto. A Rajoy le cabrá el triste honor en la Historia de ser el hombre que ‘salvó’ España empobreciéndola, sobre todo a los más indefensos. El capitalismo puede estar orgulloso de su representante español.
Ah, y los bloques de hormigón lanzados en el mar de la libertad, de los derechos laborales y sociales y de la ética política son de tal consistencia que inutilizarán la pesca de la dignidad. En definitiva, un político que ha impuesto pobreza, paro y resignación. Como para sacar pecho. Pero hay Rajoy y derecha para rato. Han vencido.

dijous, 29 d’agost del 2013

SUPERCOPA O SOPORCOPA??



Jugar un partit de futbol a les 11 de la nit em sembla un veritable despropòsit, fins i tot per aquells que no han de matinar el dia següent.
Al partit de l’anada de la final de la Supercopa entre el Atlético de Madrid i el Barça, vaig decidir tancar la tele quan me’n vaig adonar que aquell futbol difícilment portava en lloc. Sembla ser que als 3 minuts de tancar-la va fer el gol de l’empat de Neymar. Ara mateix no sabria dir si em va agafar el son per l’hora o pel poc espectacle que estaven donant tots dos equips. I això que estava de vacances!
Ara ja treballo, però el partit d’anit em va semblar igual de soporífer que el d’anada. Però a l’hora de buscar culpables caldria apuntar directament a aquells que practiquen l’anti-futbol  i els qui consenten que això passi. És a dir, l’entrenador del Atlético de Madrid, Simeone (Sipixone l’anomeno jo) i l’àrbitre de torn.
Anit, l’àrbitre Fernández Borbalán va ser massa tolerant amb la manera de jugar de l’equip matalasser que, sovint, jugaven al límit del que permet el reglament. Això feia que el Barça no pogués crear tot el seu joc, perquè quan un des seus jugadors controlava la pilota i es disposava fer una jugada, ràpidament era entrat en falta. Quan finalment, l’àrbitre es va decidir a treure les cartolines, després de treure la primera a un jugador de l’Atlético, acte seguit en va treure’n dues a jugadors del Barça. Ja cap al final del partit va expulsar a dos jugadors matalassers i va xiular un penal a favor del Barça que Messi no va poder convertir en gol.
Ja es diu que res és veritat ni és mentida i que tot és del color del cristall amb el que es mira... Ni els del Barça van quedar contents de l’actuació de l’àrbitre ni els del Atlético, tampoc. Però el tema és que mentre els primers intentaven jugar, els segons miraven d’impedir-ho i intentar aprofitar les ocasions de gol que, segur que acabarien tenint. Qualsevol tàctica és legal i legitima mentre no es tregui avantatge de la il·legalitat. I en quin moment deixar de ser legal i passa a ser il·legal? Quan el jutge del partit decideix que així sigui. I, ahir, Fernández Borbalán ho va decidir tard i malament.
Els del Atlético es queixaven de que Busquets hauria d’haver estat expulsat amb dues targetes grogues... I quants de jugadors de l’Atlético ho haurien d’haver estat ni que fos per reiteració de faltes? D’acord que va acabar expulsant a Filipe Luis (minut 79) i Arda (minut 90), però potser una mica tard, no trobeu?
Afortunadament sembla que ningú va prendre mal i, el mes important, que el Barça va acabar guanyant un trofeu que aquesta vegada de súper va tenir molt poc. Potser millor canviar súper per sopor... De soporífer.
Per acabar un titular del Periódico que m’ha agradat: Tito + Tata = Títol.  

DIARI DE L'AGOST. DIA 29

Els Reials Col·legis de Tortosa.
JOSÉ IGNACIO WERT. Potser com alumne va ser molt brillant, però com a ministre ho suspèn tot. L’última prova que no va superar va ser la del dictamen del Consell d’Estat sobre la seva política de beques. No obstant això i servint-se de la majoria absoluta de la que disposa el PP al Congrés dels Diputats, Wert va aconseguir que s’aprovés la reforma que regula els ajuts educatius i fins i tot va dotar la partida amb més diners en una maniobra de darrera hora per mirar de guanyar vots favorables, cosa que no va aconseguir. 
 
QUICO HOMS. Ahir, el portaveu de l’executiu català va filtrar que Rajoy hauria anunciat a Mas durant una conversa telefònica que van mantenir tots dos presidents, que a finals d’estiu li donaria la resposta sobre la qüestió que li havia plantejat el català. Cal suposar que la resposta del cap de l’executiu espanyol serà  negativa, ja que res fa pensar que pugui ser d’una altra manera. Des del PSC es critica l’actitud del govern de Mas i sé l’acusa de centrar-se més en fer la consulta sobiranista que no fer acció de govern pròpiament dita. Està clar que un govern s’ha de dedicar a governar i resoldre totes les qüestions que sé li plantegen a diari, però per al govern català (que està agafat pels dellonses per ERC) sembla ser que el seu únic objectiu és poder arribar a fer la consulta d’autodeterminació del poble català. Que cadascú ho vegi com vulgui, però alguna cosa de cert hi ha.  
 
CARME CHACÓN. La que en un altre temps va ser dirigent del socialisme català i que quan venia a mitinejar al nostre territori afirmava defensa l’Ebre, plega, se’n va... Diu que de moment serà per a un any i que se’n va a donar classes d’acció política a una col·legi universitari de Miami (la Florida –EE.UU.-) És evident que, en els darrers temps, la Carme ha caigut en un ostracisme total. Derrotada per Rubalcaba per a dirigir el PSOE, la seva postura més espanyola que catalana, la distanciat del PSC (i mira que tal com està la situació del PSC actualment, sembla estrany com s’ha pogut arribar a aquesta situació)
Pasqual Maragall, abans d’assaltar la direcció del PSC, va també va marxar a donar classes una temporada, encara que ell va escollir la ciutat eterna, es a dir, Roma. No sé si la Chacón s’ha inspirat en Maragall o simplement ha estat una casualitat, però o crec que l’estratègia (si és que algun dia pensa tornar a la política activa) li surti tan bé com al qui va ser President de la Generalitat. 
 
ANTONI DALMAU. Segurament que desconegut per a molts, Dalmau va ser en un altre temps President de la Diputació de Barcelona i destacat dirigent del PSC. Ahir va anunciar que plegava, que està cansat i avorrit per la insostenible situació interna del partit. Dirigents actuals com l’Antoni Balmón és el que voldrien, que els del PSC que no ens sentim còmodes amb l’actual estratègia marcada per la direcció actual, que ens en anéssim. Si al final s’acaba fent, seria millor fer-ho de forma organitzada i mirar d’anar tots cap al mateix lloc: bé sigui formant un altre partit o integrant-se a una de les formacions existents en l’actualitat. 
   
EL CATECISME DE CDC. Algun mitjà de comunicació ha tingut accés al nou catecisme de CDC que s’usa per adoctrinar a les seves joventuts, és a dir, la JNC. Algunes de les novetats que contempla respecte al de fa uns anys, és quan parla de les bondats de l’estat propi, fent referència al potencial econòmic de Catalunya i al descens de la taxa d’atur. També diu que s’acceptaria la doble nacionalitat amb Espanya.
Cal pensar que la doctrina es basa en rigorosos estudis elaborats per prestigiosos economistes i no amb idees etèries i espirituals tal com passa amb el catecisme catòlic. 
 
CONTROLS. Sembla ser que algú va pels pobles mirant de descobrir a gent que treballen en l’economia submergida. Això al menys em va dir ahir una persona quan va presentar l’alta per una activitat que realitza des de fa molts d’anys.
Segons ella, algú (ho dic així perquè no em va saber concretar més) està pel seu poble durant aquests darrers dies intentant trobar activitats que no estiguin donades d’alta.
La situació em sembla un tant estranya i, si això passa, cap pensar que tracta més de personal vinculat a la Tresoreria General de la Seguretat Social que no de l’Agència Tributària.
De totes formes, si és cert que s’estan buscant pous de frau, em sembla perfecte i aplaudeixo el fet. Ja era hora que l’Administració es poses a fer campanyes com aquesta per a detectar focus d’economia submergida i que, la majoria de vegades, a part de no cotitzar a la SS ni tributar a l’erari públic, fins i tot estan cobrant alguna prestació com a desocupats.
Però insisteixo, m’estranya que així sigui i, de vegades, només es tracta d’un rumor que circula pel poble però que no té cap fonament.  

LA PUEBLA DE ARGANZÓN i III