DIARI DE L’AGOST. DIUMENGE 10

 Vassallatge. Tal com és habitual, aquest matí la Lira Ampostina ha estat la primera de les bandes en fer el cercavila per la ciutat d’Amposta. Després del concert de bandes, un dels actes més populars de les festes, serà la Filha qui prendrà el testimoni i tindrà la missió de despertar els ampostins.

També, com és habitual, durant el seu recorregut, la banda s’ha parat davant la casa de l’alcalde pera renovar-li el vassallatge. Segons el testimoni d’un veí, l’alcalde estava esperant als músics davant de casa i en arribar, ha mirat cap a l’àtic per veure si estava l’alcaldessa. No és segur que estigués. Després de tocar-li una peça, la Lira ha marxat cap a la residència d’avis.

És incomprensible i vergonyós (més el segon que el primer) que en ple segle XXI encara s’hagin de pagar aquesta mena de tributs. Aquesta mena d’homenatges són més propis de l’edat mitjana que no dels temps actuals, sinó és que vius a una societat amb greus mancances de llibertat i democràcia com la que sembla que tenim a Amposta.

Nit de bous. Es amics de Barcelona de mon fill, es van sorprendre que hi hagués un programa exclusiu d’actes taurins.

Després dels bous capllaçats, a nit es va fer el concurs d’emboladors. En arribar a l’entrega de premis, per megafonia es va anunciar que l’alcalde Manel Ferré entregaria el primer premi a la colla guanyadora. En aquells moments es van escoltar crits de fora, fora, acompanyats per diversos xiulets, aprofitant l’anonimat que dóna la foscor de la nit. Sembla ser que mai havia passat una cosa així. Sempre hi ha d’haver un precedent.   

FABA. Aquest matí m’he trobat amb una de les persones més conegudes i populars d’Amposta. Anava amb els seus dos fills i els hi he preguntat si anaven als bous. Això mai, m’ha contestat. Li he dit que els boveros (tal i com es coneix popularment els amants de la tradició dels bous a les nostres comarques) eren un lobby de pressió, tal com va denunciar un dia un valent masdenvergenc. Perquè hi ha que ser valent per denunciar una cosa així! M’ha donat la raó i m’ha explicat que fa ja uns quants anys, juntament amb un altre amic comú, van fer una revista que es deia FABA (Front d’Alliberament dels Bous d’Amposta) Van sortir al carrer dos números. Després del segon van rebre amenaces de mort. Tal com us ho explico. Potser així es puguin entendre moltes de les coses que passen a Amposta i com una formació política pot aguantar 28 anys al capdavant del nostre ajuntament.

Jaén. Avui m’han explicat que una de les dues bandes de música locals va convidar a una banda de Jaén per a venir a tocar a Amposta. La resposta va ser que ho tenien molt complicat perquè haurien de passar una frontera i quan portes menors d’edat, a menys que portis les corresponents autoritzacions, hi sols tenir problemes. Des d’aquí els hi van dir que no havien de passar cap frontera i que de problemes no en tindrien cap ni un. Igualment els hi van dir que no vindrien. No sé d’on hauran tret això, però penso que més d’un s’ho hauria de fer mirar. D’allà, però també d’aquí.

Com l’Aube de la Descàrrega. El cas del capella Miguel Pajares m’ha fet recordat el de l’Aube de la Descàrrega, un arbre declarat monumental per la Generalitat de Catalunya i que estava a la vora del riu i molt a prop de la biblioteca comarcal.

Segons sembla l’Estat espanyol s’ha gastat més de 400.000 euros en la repatriació del capellà. Per l’edat avançada que té, el cert és que té poques garanties de sortir-se’n.

A l’Aube de la Descàrrega li va passar pràcticament igual. Una ràfega de vent el va tirar per terra, ja sent alcalde Manel Ferré. Aquest es va capficar que s’havia de tornar a plantar, tot i els consells dels expertes que descartaven aquesta possibilitat, ja que tenia poques garanties d’èxit. Tornar a plantar l’arbre va costar 3.000 euros i evidentment, no va sobreviure.

Si els diners públics que gestionen els nostres polítics fossin d’ells mateixos, estic segur que abans de prendre una decisió amb poques garanties d’èxit s’ho pensarien dues vegades, però com que no són d’ells, tirar-los a les escombraries no els importa gaire. I així ens va.