RAJOY

De Ferreres al Periódico. 

Un mal president mai pot ser un bon candidat. Durant el seu govern, Rajoy, ha donat sempre mostres de la seva incapacitat per a dirigir un país. Més encara, per a controlar el seu propi partit.

Rajoy, com tots els presidents d’Espanya passarà a la història i se’n parlarà als llibres, enciclopèdies, documentals, etc. Si de mi (i molts d’altres) depengués, passaria a la historia com el president que va generalitzar la corrupció al nostre país. Ja sabeu que abans als reis se’ls hi posava un adjectiu que, a part d’identificar-los,solia resumir la seva personalitat: el Savi, el Prudent, el Magnànim, el batallador, el Conqueridor... Rajoy hauria de ser el Corrupte. No és menys corrupte qui tolera la corrupció que qui la comet.  

Però a part d’això Rajoy ha demostrat sempre tenir molt poc personalitat. Mai (o quasi mai) ha sabut afrontar les situacions que sovint l’han acabat desbordant. Va ser el primer president que va donar rodes de premsa amagat darrere d’una pantalla de plasma i sense acceptar que sé li fessin preguntes. Va ser el primer president en donar suport a membres del seu partit (Bárcenas) i del seu govern (Ana Mato, José Manuel Soria, Miguel Árias Cañete) relacionats tots, directa o indirectament en casos e corrupció.

També ha estat el primer president del govern (i del PP) amb qui sé li ha imputat el seu partit con a beneficiari a títol lucratiu dels entramats corruptes estesos per més de mitja Espanya i on diversos dirigents territorials estan imputats.

Tot i que la corrupció ha estat l’estigma del PP durant aquests anys, cal fer mencio apart per a un dels ministres que més ha donat que parlar sense estar involucrat en casos de corrupció (al menys que sé sàpiga: Jorge Fernández Díaz, Ministre de l’Interior)

El ministre català de l’executiu va començar condecorant Mare de Déus i ser assessorat per Marcelo, el seu àngel de la guarda particular, per acabar conspirant contra Catalunya i el procés independentista que està en marxa. Un podrà ser independentista o no, però si sé és demòcrata segur que s’està en contra qualsevol conspiració que vaig en contra de qualsevol govern legalment constituït. Per això s’ha guanyat, juntament amb l’altre conspirador Daniel de Alfonso, cap de l’oficina anti-frau de Catalunya una querella de sectors sobiranistes.    

També ha estat el primer que guanyant unes eleccions ve refutar l’encàrrec del Rei per a formar govern i el primer que havent estat president, quan intentava tornar a ser investit va obtenir més vots en contra que a favor (180 per 170)

Rajoy, l’immobilista, sé creu que només per guanyar unes eleccions sé té dret a formar govern i sense oferir res a canvi, pot d’obtenir el suport incondicional de la resta de partits.

Abans d’ahir, fins i tot els membres de l’únic partit que li va donar suport se’n feien creus del que estaven escoltant. Cap ma estesa al PSOE per mirar d’arrancar-los-hi, al menys, l’abstenció que li permetria ser president. Fins i tot cap gest de complicitat de cara a C’s.

A tots aquells que van escoltar en directe o bé algun fragment, el seu discurs de Rajoy va ser molt semblant a aquells passatge de Pep Rubianes: Jo t’estimo molt, però més m’estimo a mi! I amb aquesta actitud sé fa molt difícil atraure els vots necessaris per a assolir el seu propòsit.

Els mitjans de comunicació o bé sé fan ressò de la pressió que s’està fent al PSOE per part del PP i C’s (una pressió que s’apropa molt al xantatge ja que ara amenacen en no apujar els sous públics i les pensions per a l’any 2017) o bé s’han unit a la campanya.

Tant PP i C’s, com els diaris que demanen a Pedro Sánchez i els seus l’abstenció, compten amb aliats molt importants: la vella guàrdia socialista i alguns barons territorials.

Jo els hi diria a tots aquests dirigents o exdirigents socialistes que potser a ells no els importa donar suport a la corrupció, però a mi sí (tot i que no els vaig votar) I potser no els importa perquè veuen la corrupció com alguna cosa normal, ja que, alguns, també han viscut casos de ben a prop.  
Per cert, com a treballadors públic que sóc, les amenaces de Rajoy no me fan ni fred ni calor. Han estat tantes les vegades que ens ha congelat el sou o ens ha apujat percentatges de riure, que un any més el puc aguantar perfectament.