Els que no es recorden de res

ANTONIO FRANCO

Periodista

¿Són tontets o els tontets som nosaltres, que ni tan sols tirem coixins contra les televisions que ens porten les seves penques fins al menjador de casa?

Crec que vostè té sort. I si no és això, potser és que va tenir la virtut de ser perspicaç quan va seleccionar persones per al seu entorn. O potser hi ha una tercera cosa: potser ha sigut hàbil quan a través del tracte quotidià va ajudar que s’anessin educant els seus familiars directes i els seus coneguts.

Em refereixo que a Vostè no l’envolten persones tan tontes, insípides, imprudents i oblidadisses com les que, pel que veiem a la televisió i els diaris, viuen amb molta gent que s’ha fet famosa. M’atreveixo a dir-ho tot i que no el conec. Estic segur que té la impressió que la gent del seu entorn és humanament més valuosa, desperta i normal, en el millor sentit de la paraula, que la que acompanya els delinqüents (demostrats o presumptes, amb sentències en ferm o encara pendents d’apel·lació) que ara tenen notorietat. Perquè no poden ser com ells.

Memòria capritxosa

Ells són penosos. Alguns tenen una alta qualificació professional i uns salaris espectaculars, però quan són davant del jutge sembla que ni tan sols saben sumar. Altres estan totalment convençuts que moltes coses materialment valuoses que no eren seves –diners en efectiu, targetes de crèdit, regals, festes particulars per als seus nens, viatges privats– els van ploure del cel per la seva bella cara. Tots es proclamen innocents d’actuacions de les quals, per una altra part, habitualment no es recorden de res, excepte en el cas que hagin fet un pacte amb la fiscalia...

Ens demostren que la memòria és capritxosa. Aquesta setmana precisament una filla de Jordi Pujol deia que no sabia qui administrava els seus diners amagats il·legalment a Andorra i que de l’únic que es recordava –d’això sí– era que no podia enviar-los a Espanya. Era una plebea en línia amb la princesa que, per amor, ni tan sols llegia els documents que li posaven al davant. O amb l’esperançadora presidenta autonòmica que l’únic que sap o recorda és que ella és innocent. En aquests casos són senyores que els fan el joc precisament als que estan contra les senyores. En altres, són comptables que ni tan sols sabien per a qui comptaven. ¿Són tontets o els tontets som nosaltres, que ni tan sols tirem coixins contra les televisions que ens porten les ­seves penques fins al menjador de casa?

«Jo me’n fiava», «ens havíem repartit les tasques i jo banyava els nens», «això no podrà demostrar-se mai», «les comissions de fet són normals en aquest sector»... Com deia al principi, afortunadament la gent que l’envolta a Vostè no és d’aquesta manera. A Vostè li toca pagar els plats trencats i les vaixelles robades, però almenys la gent que l’envolta es mereix que la miri als ulls.