L’Estaca de Bares és el punt més al Nord d’Espanya i el punt de confluència del mar Cantàbric amb l’oceà Atlàntic.
Li vaig sentir dir al guia d’una excursió:
-De vegades es diu als visitants que mirin la línia roja que separa les dues mars... I n’hi ha que la busquen...
El lloc, tot i que el tram final és de difícil accés, està molt transitat i no cal estranyar-se si trobes visitants d’altres nacionalitats. Quan nosaltres hi vam ser hi havia uns belgues de la regió de Flandes.
Però si per terra està transitat, també ho està per mar. Semblava una processó de velers que, en un principi, vaig pensar que eren visitants que havien escollit aquesta opció, però en veure que hi havia una embarcació de salvament marítim i després de veure les fotos en deteniment, vaig arribar a la conclusió de que es tractava d’una regata.
Ens hi vam passar una bona estona abans de baixar cap el Port de Bares per a dinar. L’atzar va fer que recaléssim al restaurant O Centro i, només entrar, la meva dona es va enamorar d’una caldereta de peix que uns comensals s’estaven acabant:
-Vull això -me va dir-
Vaig donar la meva conformitat, ja que a mi també m’apetia: Lluç, llagostins, cloïsses i patata n’eren els seus ingredients principals.
Havent dinat, ens vam quedar una estona contemplant la badia i vam decidir marxar cap a alguna destinació desconeguda. Pel camí ens vam aturar a O Vicedo, però com no ens va convèncer massa van continuar a la recerca d’una nova destinació fins arribar a Viveiro.
L’aparcament a Viveiro estava fatal. Ens va recordar Peníscola a ple estiu quan és impossible trobar una plaça d’aparcament lliure al menys que deixes el cotxe a l’extraradi de la població. Per Internet havíem vist que des de l’ermita de Sant Roc hi havia unes vistes extraordinàries i fins allí vam anar. En baixar del cotxe, vam sentir música. Tot i que allí hi havia un restaurant i un càmping, la música semblava que no sortia de cap d’aquests llocs. Ens vam aproximar a la barana del mirador i la música seguia sonant sense saber exactament d’on provenia.
Contemplant el paisatge hi havia una parella amb la que vam acabar establint una conversa. Eren d’un poble de la província de Pontevedra i ens van explicar que la música venia d’un festival que s’hi estava fent durant aquells dies.
La conversa va ser molt profitosa, ja que ens van aclarir alguns dubtes que teníem sobre els furanchos i els hórreos.
ENLLAÇOS:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada