7 I MIG, PRÒRROGA I PENALS

Ara ha fet, si fa o no fa un any, vaig escriure un article pera a la revista digital amb la que vinc col•laborant: Vinaròs News (també aquí al blog) L’article duia per nom “Set i mig” i anava sobre els multicinemes d’Amposta i el temps que havia transcorregut des de que van començar a funcionar sense tenir llicència d’activitat. El que a un altra ciutat podria sembla estrany, no ho és a Amposta. Depenen, es clar, de qui hagi al darrera. O sigui tolerància pràcticament absoluta per als uns i ma dura, si cal, per als demés.
Era el mes de setembre de l’any passat quan els multiciemes van tancar les portes en saber-se l’anomalia el mes de setembre de l’any passat. Segons un dels seus propietaris es tractava “d’un tancament provisional d’un mes de durada” per a poder corregir les deficiències i posar-los un altre cop en funcionament.
Però s’hi va estar més temps tancat. No ho recordo ara exactament, però més de dos mesos amb tota seguretat.
Però vet a qui que les deficiències no van ser corregides (o al menys no totes) Va ser més una “rentada de cara” que no una reforma amb profunditat per a poder complir la normativa de seguretat respecte a la prevenció d’incendis i l’evacuació del local dels espectadors en el cas de produir-se un sinistre. Afortunadament, no fa ser així.
Des de l’ajuntament se’ls hi va tornar a donar una llicència provisional de 6 mesos. O sigui, una pròrroga de mig anys més, ja que amb els dos mesos que van romandre tancats, no ho van poder solucionar tot. Passen els 6 mesos i els cinemes seguien fora de normativa. L’alcalde d’Amposta va anunciar al ple que encara els hi donaria 6 mesos més i de no obtenir la documentació per part de l’organisme avaluador, els faria tancar de forma indefinida. Ja ha passat un any... I els multicinemes Amposta segueixen igual. Una de les causes, la porta d’emergència d’una sala que donava al vestíbul, seguia igual.
Al ple de demà, quan “passaran” els decrets d’alcaldia que signa el primer edil de l’ajuntament ampostí, un d’ells, fa referència al tancament dels multicinemes. Això sí, encara es poden “tirar els penals”, ja que els hi ha donat quinze dies més...
Així que el tancament (potser provisional) però indefinit dels cinemes Amposta és imminent. Esgotats tots els terminis que se’ls hi ha anat donant des de l’ajuntament, l’últim avís (el final del partit), ja ha estat anunciat. Veurem si en fan cas o deixen que passin les fires i les festes de Nadal que, ja sé sap, aquest mes de desembre és un bon moment per a fer caixa.

SOBRE LA POLÍTICA D'AMPOSTA

Ahir apareixia a la Veu de l’Ebre una carta amb el títol de “Polítics a Amposta”. No diré qui la signava i si algú ho vol saber que busqui el número 411 de dit setmanari.
L’autor de la carta és un conegut empresari ampostí del “ram de la construcció” que va donant cops a “tort i a dret” (o sigui, sense miraments ni al govern ni als membres de l’oposició)
Segons ell, ni el govern ho fa bé, ni l’oposició tampoc i apel•la per una candidatura independent a les properes eleccions municipals que es faran la primavera de 2011.
Davant d’aquesta “petició” hi hauria que formular-se una pregunta. A qui fa el joc?
Potser ell no sigui conscient, però sense dubtar-ho: als qui ara governen a Amposta, a CiU.
El paper de l’oposició és un paper difícil, incòmode, sense recompenses ni agraïments. I més si estem parlant d’Amposta on s’aplica allò de “si no estàs al meu favor, estàs contra mi”. No hi ha terme mig. Si fas una oposició forta, de confrontament, a l’hora de la veritat et pots trobar amb la “sorpresa” de perdre quasi 500 vots com li va passar al PSC en les darreres eleccions. Mentre que ERC va fer una oposició menys pressionant, d’intentar buscar consensos (no sempre els va trobar) i tot portar com a cap de cartell una exconsellera de la Generalitat, tampoc va assolir els resultats previstos. És veritat que va pujar una mica, però no va assolir els seu objectiu de 6 regidors (els hi vaig sentir dir a ells mateixos) Ni tampoc 5. Es van tenir que conformar amb els quatre que ja tenien en l’anterior legislatura.
Mentre la suma de vots de ERC i PSC freguen els 4.000, CiU, per si sola, ja els supera. L’any 2003, quan hi va haver la gran oportunitat de poder “tombar” la coalició governant si no hagués segut per l’actitud incomprensible d’ICV, les dues candidatures que van acabar a l’oposició, sumaven plegades més vots que CiU que en perdia més de 700, però que com es va veure, no van ser prou per a perdre la majoria absoluta. Ni el 2003 amb l’auge de la lluita anti-transvasament, ni al 2007 amb el canvi del candidat que, fins i tot, va augmentar els vots que havia obtingut l’anterior alcalde la darrera vegada que s’havia presentat.
Vull dir amb això que, avui per avui, és quasi una utopia que CiU, a Amposta baixi dels 4.000 votants fidels que té. I ja sé sap que diu la màxima: Divideix i guanyaràs!
Si a les properes eleccions municipals surt una nova formació independent, a Amposta hi poden haver les següents candidatures: CiU, PSC, ERC, PP, ICV, PxC (Plataforma per Catalunya) i els independents.
Venint la proposta de qui ve, que sempre acaba els seus escrits demanant “salut i república”, caldria pensar que seria una candidatura d’esquerres (no s’entendria una altra cosa) Quan es conforma una candidatura, sempre es pensa en treure el millor resultat possible i per això (estem tots d’acord), és molt important el “cap de cartell”, o sigui, qui acabi encapçalant la candidatura. I els líders o naixen o s’hi fan. Així, per a la nova candidatura si és que s’acaba fent, o busquen un líder molt conegut i carismàtic (la qual cosa és molt difícil de trobar) o en busquen un que, amb el temps que queda, difícilment estarà preparat per afrontar amb garanties els comicis del 2011.
D’on aconseguiria els volts la “nova candidatura”. Ja he dit que de CiU és pràcticament impossible. També PSC i ERC tenen un electoral fidel que, passi el que passi, plogui o faci sol, sempre els votaran (si fa o no fa els qui els van anar a votar les passades eleccions europees) I sempre hi haurà un percentatge de gent que, també, passi el que passi, es presenti qui es presenti, es quedaran a casa o dit d’una altra manera, s’abstindran de votar. A les municipals, a Amposta, són una xifra pareguda als votats de CiU, més de 4.000. Si d’aquest s’aconseguís que n’anessin a votar 1.000 ja seria tot un èxit. Per tant, l’objectiu de la nova candidatura deuria de ser poder “estirar” uns 1.000 vots de l’abstenció, a la vegada de mirar d’esgarrapar uns pocs als altres grups (la qual cosa, com he dit, és força difícil) Amb 21 regidors que tindrà la capital del Montsià la propera legislatura, amb mil vots es podrien obtenir de 2 a 3 regidors. I amb aquest número no és governa Amposta! O sigui, CiU podria revalidar la seva majoria absoluta amb 11 i entre la resta repartir-se els altres 10. Una situació força semblant a la que hi ha ara amb 9, 4 i 4.

VISITA CONSELLERA GELI

La consellera Marina Geli està de visita a les Terres de l’Ebre. Avui a Amposta i la Ràpita i demà a Tortosa.
Aquest migdia, a Amposta, ha inaugurat el nou centre de “fisioteràpia, rehabilitació ambulatòria, domiciliària i logopèdia” depenent de l’Hospital Comarcal del Montsià. Més tard ha assistit a la cloenda de les “VI jornades d’infermeria” a l’auditori de la Unió Filharmònica.
Finalment, a les 5 de la tarda, al saló de plens de l’Ajuntament, ha signat un conveni de col•laboració entre l’Agència de Protecció de la Salut i el propi Ajuntament.

LES REACCIONS SOBRE L’EDITORIAL CONJUNTA D’AHIR DE 12 DIARIS DE CATALUNYA

Ahir, quan vaig decidir penjar l’editorial al meu blog, no em podia pensar que la reacció de la majoria dels ciutadans de Catalunya fos de suport incondicional, ja no només a l’editorial, sinó a l’Estatut que era, a la fi, del que es tractava.
No vull dir que molts em van imitar, ja que, segurament, una àmplia majoria de ciutadans individuals, però també d’associacions, entitats, les universitats, etc., mai han entrat al meu blog i, ni tan sols n’han sentit a parlar. Però em congratulo de la resposta de la majoria dels catalans i espero, perquè no, que el Tribunal Constitucional prengui bona nota del sentiment del poble català i de la defensa que fa de la seva norma bàsica. Un exemple és el setmanari de referència al nostre territori la Veu de l’Ebre, que a l’edició d’aquest divendres també en publica l’editorial.
Aquest suport majoritari, avui recolzat per les dues associacions municipalistes de Catalunya (la Federació Catalana de Municipis i l’Agrupació Catalana de Municipis) han fet un comunicat conjunt en suport a l’editorial d’ahir. També, alguns diaris han demanat l’opinió dels seus lectors a través d’Internet i han fet una enquesta on, majoritàriament, també s’ha vist reflectit el sentiment unànime favorable a l’editorial. Així, per exemple podem veure la del Periódico i també la del Punt (encara que hagi introduït respostes que, al meu entendre, sobren)
Des de Madrid ens culpen de pressionar el TC, però ells no el pressionen? O potser millor encara: la dreta de la caverna no el pressiona?
És del tot xocant la reacció dels populars. Rajoy, passi el que passi al país, els culpable de tots els mals, sempre serà Zapatero. Jo crec que un dia d’aquest sortirà dient fins i tot que és el màxim responsable del cas Gürtel. Després de sentir les declaracions fetes per Rajoy en aquest sentit, un titular del Periódico d’avui és del tot eloqüent: “Rajoy demana al PP que eviti la crítica dura i culpi a Zapatero”.
En quan al paper que ha jugat el President de la Generalitat, penso, que és el que tenia que fer. Com president s’ha de ser prudent, però hi ha un moment que “cal pegar un cop de puny sobre la taula” i dir prou. Això és el que va fer Montilla el passat diumenge durant l’homenatge a Ernest Lluch. No sé si va ser aquest el desencadenant de l’editorial d’ahir, potser no, però va ser un suport extra que va rebre el President i de retruc les forces polítiques catalanes (amb l’excepció del PP i C’s) per a seguir lluitant en defensa de l’autogovern i el federalisme, uns drets que la Constitució reconeix i que el TC pareix que ens vulgui negar...
No m’estendré gaire més explicant que és el que van opinar els diferents polítics (les opinions poden llegir-se a la premsa, per exemple al Periódico), però el que queda clar és que si Catalunya té un enemic comú aquest no és un altre que el PP. Els seus raonaments no s’acaben d’entendre en un partit que, segons diuen els peperos d’aquí, volen defensar els interessos de Catalunya, però a Madrid “ni mengen ni deixen menjar”, es a dir, ni retiren el recurs d’inconstitucionalitat, si propicien la necessària renovació del TC per a garantir, al menys, que els dubtes partidistes i interessats no planegin pel damunt seu.

(l’acudit és ”la punxa d’en Jap, al Punt)

COMUNICAT DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT

El president de la Generalitat agraeix a la premsa catalana, i a tota la societat civil que s’hi ha adherit, l’editorial de suport a l’Estatut
El president de la Generalitat, José Montilla, vol agrair a la premsa editada a Catalunya, i a la resta de mitjans de comunicació i entitats civils que s’hi han adherit, l’editorial conjunt de suport a la constitucionalitat de l’Estatut.



El cap del Govern català assegura sentir-se “identificat” amb el contingut del text editorial, que ha rebut “amb satisfacció” i que qualifica “d’iniciativa històrica”.



El president vol agrair la publicació d’aquest text conjunt “tant pel seu simbolisme, com perquè reflecteix perfectament l’àmplia unitat que hi ha a la societat catalana en la defensa de l’Estatut i de la via institucional per expressar els desitjos i aspiracions del país”.



El president reitera que tant ell mateix com el Govern en el seu conjunt estan “compromesos en la defensa del pacte polític que els catalans han ratificat amb el seu vot”, i afirma que el gest de les empreses editorials “ha suposat un gran suport en la tasca de fer arribar arreu la veu i la voluntat dels ciutadans de Catalunya”.

EL TORREÓ DE L'INDIÀ DE XERTA OBTÉ LA SEVA PRIMERA ESTRELLA MICHELIN

Ahir a Madrid es van lliurar les “estrelles” Michelin d’aquest any. El cert és que la 3a estrella aconseguida pel restaurant “el Celler de Can Roca” dels germans Roca va eclipsar (potser mai la paraula ha estat millor amprada) a la resta de guanyadors de la nit, als que també van aconseguir estrelles.
Entre aquests hi estava el restaurant “el Torreó de l’Indià” de Xerta, el restaurant de l’hotel Villa Retiro (****) Crec que és el primer cop que un restaurant de les Terres de l’Ebre aconsegueix una estrella de la prestigiosa guia gastronòmica. Altres restaurants com el d’Amaré de Roquetes hi havia entrat, però sense estrelles.
Sense cap mena de dubte, aquest guardó portarà més clients a l’hotel de Xerta i, de retruc, l’oferta turística de les nostres comarques se’n vora beneficiada.
Buscant a Internet, el cert és que hi ha molt poques referències al restaurant (al menys entre les primeres pàgines) Bé, jo només n’hi he trobat una. Es tracta d’una crítica de Belén Parra al Diari el Mundo del 4 de juny de 2006: “Un prometedor hallazgo en un hotel de Xerta”.
Felicitats!!

LA DIGNITAT DE CATALUNYA

Avui els diaris el Periódico de Catalunya, la Vanguardia, l’Avui, el Punt, Diari de Tarragona, Regió 7, Diari de Girona, Segre, la Mañana, Diari de Sabadell, Diari de Terrassa i el 9 Nou en total 12 diaris amb seu a Catalunya (no s’ha convidat ni al País, ni al Mundo ni al ABC, ja que tenen la seu a Madrid), en una iniciativa sense precedents, han publicat conjuntament l’editorial que reprodueixo. Penso que tots els blocaires ebrencs hauríem de fer el mateix i simar-nos a la iniciativa en defensa de l’Estatut de Catalunya i de la nació catalana.

LA DIGNITAT DE CATALUNYA

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.



Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

(Els acudits són del mestre Ferreres i de Nando, tots dos publicats al Periódico d'avui)

CATALUNYA NO ÉS EUSKADI

Darrerament tothom pareix que vulgui fer circular el rumor de que el PSC i el PPC podrien arribar a un pacte postelectoral per governar plegats Catalunya. Primer ho va dir Joan Puigcercós i avui l’Oriol Pujol (l’hereuet) ha volgut sortir-ne al pas de unes manifestacions fetes pel President Montilla que també és, recordem-ho, el primer secretari dels socialistes Catalans.
Avui Montilla ha vingut a dir que “de cap manera hi haurà un pacte entre el PSC i els populars catalans” i ha afegit que el mateix li agradaria sentir a dir a Mas.
Mentre que “l’hereuet” li ha replicat dient-li que també ho deia Patxi López al País Basc i va acabar-hi pactant.
Tal com dic al títol d’aquesta entrada, Catalunya (afortunadament) no és Euskadi. Per al bo (el País Basc en té molt de bo, però nosaltres també) i per al dolent. El pitjor que té el Euskadi és la banda terrorista ETA i tot el món que l’envolta.
Per a què hi hagués un pacte entre el PSC i el PP primer caldria que tots dols partits, plegats, sumessin. Per a que això sigui possible entre tots dos haurien que sumar, al menys, 68 diputats) En aquests moments, en una hipotètica suma, arriben a 57. O sigui que els hi hauria d’anar molt bé per a guanyar-ne entre els dos 10 diputats...
El govern d’Entesa suma 70. O sigui, ens hi sobren dos.
Si fem els números d’una altra manera, una hipotètica suma entre CiU (48) i PPC (14), arriben fins a 62. Si tenim en compte les enquestes favorables que té en aquest moments CiU, podrien arribar a conformar una majoria am els populars.
Sobre el pacte del País Basc, ho he dit moltes vegades: “No m’agrada, però l’accepto”. No m’agrada, senzillament perquè és un pacte antinatural entre un partit extremista (al menys respecte al PP estatal) de dretes i un socialista que, han estat rivals a Espanya durant les darreres dècades. Però la meva justificació sempre ha estat la mateixa: Són els únics partits que han sofert la barbàrie d’ETA en les seves pròpies “carns”. I això, vulgueu que no, va comptar molt a l’hora de voler acaba amb un “règim nacionalista” que no aportava solucions al terrorisme, és més, de vegades, fins i tot el justificava.
Més diferències. Mentre a Catalunya ICV-EUA (amb 12 escons actualment al Parlament català) ha dit sempre per activa i per passiva que no pactaria mai ni amb CiU ni amb el PP, els comunistes Bascos (Ezker Batua- Berdeak) ha governat juntament amb el Partit Nacionalista Basc i amb Eusko Alkartasuna (una escissió del PNB)
També és cert que entre els partits nacionalistes d’aquí i d’allí hi ha diferencies substancials. El PNB és un partit, comparativament parlant, més proper a UDC (la U de CiU), mentre que Eusko Alkartasuna estaria molt més proper a Esquerra Republicana.
Però és normal què quan falta un any per a les eleccions catalanes tots els partits facin servir les estratègies que pensin millor els podran beneficiar a l’hora d’esgarrapar vots de l’electorat. Per això es poden escoltar tota mena de disbarats. Però la majoria de les coses que es diuen, a l’hora de la veritat no s’acabaran complit. Només quan s’acabi el recompte del vots la nit electoral es podrà especular amb més o menys raonaments quins podran ser els pactes futuribles per a governar el nostre petit país. Però el que si sabrem, sense cap dubte, serà el que no són possibles, encara que només sigui per qüestions d’aritmètica.
Per cert... I CDC a quin partit basc es podria semblar? Jo no en tinc cap dubte: al PP. Un partit nacionalista de dreta i que quan està a l’oposició no aporta res de positiu. Així s’entén com el pacte més natural sigui en de CiU i el PP. No seria la primera vegada...

MAS, MÉS I EL PP SEMPRE MENYS

Durant l’homenatge que sé li va fer a Ernest Lluch en el novè aniversari del seu assassinat en mans de la banda terrorista ETA (al que m’hi sumo des d’aquí del meu blog), el President Montilla va llençar un seriós advertiment al Tribunal Constitucional (TC) pel retard que porta en la resolució del recurs que va presentar el PP sobre diversos aspectes del seu articulat. Entre altres coses va dir que “La Constitució no ha de servir per a retallar l’Estatut” (portada del Periódico d’ahir dilluns) Efectivament, una norma bàsica com és l’Estatut de Catalunya (amb rang de llei orgànica), referendada en referèndum pel poble de Catalunya, avalada per les dues cambres i “garantida” pel president del govern espanyol, no pot sofrir cap mena de retallada. Com deia el mateix Periódico d’ahir, “El bloc conservador defensa postures preconstitucionals”.
Mentre els dos partits que, juntament amb el PSC (el partit del President) formen part del govern (ERC i ICV-EUA), es mostraven conformes amb l’actitud de Montilla, el cap de l’oposició i líder de CiU Arturo Mas, en lloc de sumar-s’hi, en demana més. “Mas planteja un front unitari si el TC tomba l’Estatut” titula el Periódico d’avui. És què si CiU és suma al govern no es fa un front comú? Perquè pel que fa al PPC i Ciutadans, millor no comptar en ells, ja que ells tampoc estan er la feina de “pressionar” al TC per a que adopti una postura favorable i sense més demores.
També demana Mas en el cas de que l’Estatut sofreixi una retallada “el concert econòmic i la gestió de totes les infraestructures” (cal suposar que també hi estaria inclosa la gestió del aeroport del Prat)
El PPC, lluny de fer cap gest que pugui significar demanar alguna cosa pel bé de Catalunya, es limita a demanar al President Montilla que “acati la decisió del TC”.
En un estat de dret, on com tothom sap hi ha tres poders, caldria que cap d’ells interferís amb els altres, però això és quasi que impossible. El segon poder, el legislatiu, depèn massa del primer, l’executiu i ja no parléssim del tercer, el judicial on el TC demostra dia sí i dia també (o sentència sí i sentència també) que les decisions es prenen pensant massa amb els respectius partits que els han nomenat per al càrrec. El TC, com deia no fa gaires dies, caldria que patis una reestructuració i que els seus membres prenguessin les decisions atenent més a raons jurídiques que no polítiques. Malgrat tot, la majoria del polítics acaten, encara que molts de cops no les comparteixen, les decisions dels jutges i tribunals de justícia.
Però el PP sorprèn cada dia posant en dubte l’estat de dret i, per molt que insisteixin, resistint-se a acatar les sentències judicials.
Un exemple clar és l’ús del programa SITEL que ha servit per a que la policia donés captura a delinqüents i terroristes i que ha estat avalat pel Tribunal Suprem i que el PP pretén desprestigiar i fins i tot “il•legalitzar” en un intent d’anular tot el procés Gürtel que imputa a bona part de la seva cúpula directiva sobre tot a les comunitats de València, Madrid i Castella Lleó.

EL MAL ENDÈMIC DE L’AGRICULTURA

Dissabte passat hi va haver a Madrid una gran manifestació d’agricultors (pagesos a Catalunya) on es demanava un preu just per als seus productes.
No fa gaires setmanes també a Reus, els productors d’avellana demanaven el mateix i fins i tot van acabar a cops amb els Mossos d’Esquadra.
Si els preus en origen segueixen tan baixos i dintre d’uns anys s’acaben els ajuts que dóna la UE, probablement moltes explotacions s’abandonaran. De fet ara ja passa. L’altre dia mon pare, un pagès de tota la vida, va passar per Campredó i va poder veure un gran percentatge de terres abandonades. Ell el va xifrar en un 80 %!
És evident que els preus (sempre parlo en origen o sigui el que sé li paga al pagès) s’han mantingut estables o fins i tot s’han abaixat respecte a anys precedents. Així passa per exemple amb la garrofa que s’està pagant al mateix preu que a la dècada dels anys 80.
Tampoc es tracta de posar preus abusius però caldria buscar un cert equilibri entre el preu de venda i el que arriba al mercat o a la botiga de barri que és el que paga el consumidor final.
Quan mon pare era menut, anava a plegar olives (i no es considerava explotació infantil...) i li pagaven 4 pessetes al dia. A les dones un duro. El càntir d’oli (mesura usada a les nostres comarques que equivalia si fa o no fa a 10 litres) el pagaven a 48 o 50 duros. Podeu fer ràpidament els càlculs per veure quants jornals pagava el propietari de l’explotació per la venda d’un sol càntir. Així no és d’estranyar que mots gent fossin atrevits i fessin l’estraperlo portant-lo a vendre a ciutats com Barcelona arriscant-se a que els agafés la Guardia Civil.
El què és evident és que entre el pagès i el consumidor passa per diverses mans: els intermediaris. A més cal afegir-li altres costos addicionals com són el transport, el rentat, la transformació, l’envasat, etc. (depenent del producte en qüestió) Però sovint, els costos addicionals que s’han d’anar afegint al producte, son molt més elevats que sé li paga al pagès i que ha tingut que emprar molt més temps fins que no ha arribat l’hora de la collita. Quan jo era menut, es contava una anècdota d’un pagès que dintre d’un enciam va posar un paperet amb el preu que l’havia venut i una adreça per a que el consumidor l’informés del preu que l’havia pagat. El sobre cost era elevadíssim.
El cooperativisme del segle XX va voler donar solució al constant increment de costos. Les Terres de l’Ebre i totes les limítrofes son zones en les que destaquen els minifundis. Es a dir, petites explotacions agràries en mans de molt pagesos, en contrapartida amb els latifundis que són grans extensions només en mans d’uns pocs. Les cooperatives pretenien agrupar els pagesos, sovint del mateix poble per donar-los solucions als problemes de transformació i distribució. Però quasi sempre s’han quedat a mitges, ja que de la distribució quasi sempre l’ha seguit fent l’intermediari.
O sigui que per a mi, el mal endèmic de l’agricultura és la figura del intermediari.
Una anècdota. L’altre dia va visitar-nos el conseller Llena i es va organitzar un dinar al restaurant la Creu del Coll de Freginals. En acabar, un dels assistents, familiar de la meva dona, s’apropà a mi i em va demanar que solucionéssim el problema dels preus agraris. Quan li vaig respondre que calia suprimir els intermediaris, em va contestar: “Sí home, ara que ho sóc jo!”.
I per acabar un acudit de Forges dels anys 80. Un lladre atraca pel carrer a un vianant: La bossa o la vida”. I l’altre li respon: “No facis tonteries “matxo” que sóc intermediari!”. I el lladre acaba dient: “Perdó, mestre”.

EL CAS PALAU I AMPOSTA

(Aquest article s'ha publicat avui a Vinaròs News)


Quan el passat mes de juliol va esclatar a Barcelona el que es coneix popularment com el “Cas Palau”, la societat catalana en general es va sobresaltar de cop.
El Palau de la Música Catalana és un edifici modernista obra del arquitecte Doménech i Montaner y tot un símbol al camp de la música i de les arts. La seva bellesa és extraordinària i per això va ser mereixedor l’any 1997 del títol atorgat per la UNESCO de “patrimoni de la humanitat”.
La Fundació Palau de la Música Catalana - Orfeó Català és l’entitat que s’encarrega de la seva gestió i vigila pel seu bon funcionament.
Entre el 1990 i el juliol de 2009, el seu president va estar Fèlix Millet (net de qui va ser un dels fundadors de l’Orfeó Català) que, per aquest motiu, va ser reconegut amb les més altes condecoracions, com ara la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya o la medalla d’or de l’ajuntament de Barcelona.
Però quan la policia va entrar sense previ avis a les dependències del Palau, tothom va intuí que alguna cosa greu passava.
Millet va reconèixer ràpidament la seva implicació en el desviament de fons en un intent de sortir-ne el millor parat possible. Però dels 3 milions d’euros que va acceptar que havia sostret, les investigacions posteriors eleven la xifra fins a 23!
Entre els diners que van sortir, diguem-ne de forma irregular, destaquen els més de 72.000 euros que Millet va donar al avui “convergent” Àngel Colom, suposadament per a liquidar els seu anterior partit, el Partit per a la Independència (PI) i els 630.000 que fa donar per a foment de la música (!) a la fundació Trias Fargas, estretament vinculada a Convergència Democràtica de Catalunya. A més a més de tots els que va destinar a pagar despeses personals: reformes immobiliàries, fastuosos viatges, etc.
Entre els anys 1997 i 2004, l’ajuntament d’Amposta va signar tres convenis amb el Palau de la Música Catalana. Al primer conveni, de 4 anys de durada, l’ajuntament, es comprometia a pagar 1 milió de pessetes a canvi de que, de forma alternativa i un cop a l’any, les bandes de música locals (la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica) anessin a fer un concert al Palau a més d’altres contraprestacions. El primer conveni es va renovar per un període de 4 anys més i al finalitzar aquest encara se’n signà un altre i, cada vegada, es pujava una mica l’import que havia de pagar el nostre ajuntament. Fins i tot es va arribar a apadrinar un tub de l’orgue quan aquest va ser reparat per un import de 3.000 euros. En total van sortir de les arques de l’ajuntament més de 69.400 euros (o sigui, més 11 milions i mig de pessetes), una quantitat prou significativa...
Per aquests motius, el grup municipal del PSC va decidir presentar una moció al ple de l’ajuntament del mes d’octubre passat on es demanaven tres coses: dels actuals gestors del Palau un certificat que digués que, efectivament, els diners van ser ingressats als seus comptes; dels serveis tècnics de l’ajuntament que elaboressin un informe sobre el grau de compliment del conveni, ja que es tenen indicis fundats de que no es van portar a terme totes les actuacions per part del Palau; i, finalment, en el cas de creure-ho oportú, es presentés l’ajuntament com a part implicada en el procediment obert contra els antics dirigents per apropiació indeguda, falsedat documental, etc. (Darrerament se’ls ha acusat de malversació de diners públics)
Una qüestió tant simple i tan normal com això, va generar un gran enrenou només fer-se pública la moció que s’anava a presentar. Les reaccions de l’equip de govern i d’altres persones com la presidenta d’una banda de música local (amb carnet de CDC) van ser desmesurades i fora de context, ja que van involucrar, sense que ningú les esmentés abans, les bandes de música de la ciutat.
En arribar el ple del dilluns, es van poder veure seguts als bancs del públic alguns edils que formaven part de l’equip de govern que va signar els convenis per veure de prop com es desenvolupava l’exposició de la moció i els diferents torns de rèplica.
Però l’equip de govern estava massa enrocat i gens predisposat en voler consentir una cosa tan elemental com “donar comptes” a un dels grups de l’oposició. És veritat que l’alcalde va mostrar una carpeta plena de documents (suposadament, ja que no va mostrar el seu contingut), però no era el que es demanava a la moció, ja que, per exemple, que els més de 69 mil euros que l’ajuntament havia enviat a la fundació, només els nous gestors podien certificar que els diners s’haguessin ingressat als comptes de la fundació Palau de la Música-Orfeó Català.
Digui el que digui l’equip de govern i usi els arguments que vulgui, la sensació que dóna des de fora és que alguna cosa volen amagar. No és lícit en democràcia que l’oposició pugui demanar comptes als qui governen? Potser en democràcia sí, però a l’ajuntament d’Amposta, no!
Tan mateix sorprèn l’actitud de l’altre grup de l’oposició (ERC) que també hi va votar en contra al•legant que hi havia altres mecanismes per a demanar-ho i que, el Cas Palau només investigava a partir de 2003 i els convenis bilaterals firmats eren, en la seva majoria anteriors.
Curiosos arguments. És increïble que un grup de l’oposició que també presenta mocions als plens i que mai, des del nostre partit, sé li ha qüestionat el sentit o la intencionalitat de cap de les seves, ara vulgui donar-nos lliçons de com hem d’actuar. Cal afegir que durant la intervenció, la portaveu d’ERC, va faltar a la veritat, ja que les investigacions de la fiscalia es remunten a l’any 2000 amb la possibilitat de poder, fins i tot, investigar anys anteriors.

(La fotografia es va publicar al Diari de Tarragona)

EL QUE EL COS ET DEMANA

Ahir, el Conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació Joan Saura va manifestar: “El TC està deslegitimat pel que ha fet, està deslegitimat per fer la sentència de l’Estatut i ha de dimitir en bloc”. El President Montilla els va desautoritzar ràpidament: “Les declaracions de Saura les ha fet no fruit d’una posició del Govern sinó que suposo, com a president d’ICV”. Altres polítics també van dir la seva i les opinions van ser dispars, segons el color polític de qui lles manifestava.
I és que en el món de la política (i sobre tot quan ocupes llocs de responsabilitat) s’ha d’anar molt en compte del que dius i com ho dius. Per a que m’entengueu, una cosa “és que et demana el cos” i l’altra ben diferent el missatge que vols fer arribar a la ciutadania.
De vegades, si fessis el que “el cos et demana”, faries com el llibre de Stieg Larsson, agafaries un misto i calaries foc allí on calgués.
El tema de l’Estatut ja fa ser molt feixuc durant l’elaboració i posterior debat parlamentari. A sobre, el PP el porta davant del Tribunal Constitucional i ja hi som al “lio”! Anys d’espera per a que ses senyories arriben a un veredicte. Què si Catalunya és o no nació... Què si aquella competència toca o no toca.
Però la solució no passa per la dimissió del membres del Tribunal Constitucional. La solució, per a mi, passa per una reforma profunda de dit tribunal. Imaginem-nos per un moment que la sentencia sobre un determinat aspecte de l’estatut sigui que “no” per 5 a 4. On està la línia que separa el “sí” del “no”. Perquè si hi ha quatre magistrats que penses que és constitucional i cinc que no, tots 9 tenen arguments de pes, suposo jo, per justificar el sentit del seu vot.
El TC està massa encarcarat i ja dues coses que, a la meva manera d’entendre, fan que en temes, diguem-li, polèmics, els costa massa arribar a una solució de consens. El primer és que, els seus membres, depenent massa dels partits polítics que els han “col•locat”. “Si he segut elegit pel PP –i per tant, sóc conservador- voto en contra de l’Estatut”. I segon, el bloqueig existent a l’hora de renovar els membres. Si la memòria no em falla, de la darrera composició, dos són morts i un altre (per cert, progressista) va estar recusat pel PP. I com als populars ja els hi va bé aquesta situació, no en faciliten la renovació ja que requereix les 3/5 parts de la cambra i com que per a poder-los canviar es fa imprescindible la voluntat del PP, està bloquejada.
Després encara els hi ha que diuen que és igual que a Madrid governi el PP o el PSOE. En alguns aspectes pot sembla ben bé igual, però si mirem els fons de les qüestions (i/o polítiques) veurem diferències abismals. Potser per això siguin dos partits que es porten prou malament entre ells (llevat excepcions puntuals i que també es donen en altres partits)
Per tant, els cos em demana foc, però m’aguanto! Ves quin remei!!

I QUÈ PASSARIA SI EL MÓN S’ACABÉS DEMÀ?

La pregunta no arriba a ser ni hipòtesi. Però segurament tothom ha pensat més d’una vegada que és el que faria si, efectivament, sabéssim que la fi del món arribaria en una data propera.
I què passaria si un dia s’acaben els bous? (Entenem per “bous” l’espectacle que es fa a molts dels nostres pobles i que tenen a aquesta bèstia com a protagonista principal)
Ho dic perquè avui he llegit a la Veu de l’Ebre el següent titular: “El parlament podria debatre abans d’acabar l’any la prohibició de les festes amb bous”. Efectivament, una plataforma en defensa dels animals (Prou), va presentar una Iniciativa Legislativa Popular (crec que a Catalunya és necessiten més de 30.000 signatures) per a que es deixen de fer tant curses de braus com les coneguts bous o correbous.
Alguns pobles de les nostres comarques haurien de canviar de forma substancial els programes de les festes majors.
Posem per cas un dels pobles que més activitats amb bous fan: Amposta. La presència dintre del programa de les festes majors és considerable. A més de les 5 o 6 tardes amb correbous que es programen, hi ha que sumar-hi els 3 bous capllaçats del dia de la vespra més els nombrosos bous embolats (entre 17 i 23 repartits entre diversos dies de la festa major)
Això significaria per a la regidoria de Cultura i Festes un mal de cap afegit. “Contraprogramar” un alt percentatge del programa amb noves activitats seria tot un repte. Sobre tot, com “s’ocuparien” les tardes de bous, ja que a Amposta, l’assistència a aquest tipus d’actes supera les 3.000 persones i, si ja per a la resta, no hi ha programes alternatius, llavors es veurien amb la necessitat de programa actes multitudinaris per a donar una solució a tot aquest públic.
No sé si des de l’Ajuntament d’Amposta s’havien plantejat mai aquesta qüestió, però, a partir d’ara, de ben segur que hi hauran d’anar pensant.
La improvisació, per aquest casos, no sol ser una bona companya de viatge.
De totes formes, penso, caldria, des del Parlament de Catalunya mirar de trobar una solució, al menys, en el cas dels correbous i els bous capllaçats, no tant amb els embolats que són “tradicionals” des de fa només unes dècades.
Però les altres dues modalitats estan molt arraigades a les nostres terres i formen part del costumari popular. Si estigués documentat, segurament, la tradició dels bous seria uns centenars d’anys anteriors a la nostra era.

LES ESPINES DEL PP

No cal explicar que és una espina, perquè tots ho sabem. Però si us pareu a pensar, la paraula espina pot usar-se de diferents maneres i penso que cap de bona.
Així podem dir “un camí ple d’espines”, que voldria dir un “camí difícil”. O “actues com una espina”, que seria si fa o no fa que “actues amb l’ànim de fer mal”. Finalment, podríem dir: “Tinc una espina clavada”, que significa estar ressentit.
Al PP sé li podria dir, de forma un tant metafòrica, qualsevol de les formes. En el primer cas (el camí ple d’espines), seria el cas Gürtel que, encara que després de la convenció de Barcelona el vulguin domar per “mort i enterrat”, als tribunals segueix ben viu i, segurament, a mesura que aniran sortint les sentències o sé sàpiguen més coses (segurament encara no ha sortit tot), seran per al PP una altra espina al seu llarg camí cap a la presidència del govern.
El segon cas (actuar com un espina) seria la forma d’oposició que fa al govern de Zapatero. Una oposició molt negativa basada en la confrontació, la desqualificació i el catastrofisme.
Finalment, l’espina que tenen clavada és la del 13-M. Aquelles eleccions que van arribar presidides pels terribles atemptats de Madrid de l’11-M que va significar la derrota contra pronòstic de Zapatero davant Rajoy. Una derrota mai acabada de pair per part del PP, pels antics dirigents i pels renovats...
Avui he escoltat que els populars volen convertir el cas de l’Alakrana amb “l’11-M” dels socialistes. Ahir jo mateix ja ho comparava amb els del Prestige... Per cert, segons Rajoy, la Fernández de la Vega passarà a la història per la frase que va dir sobre el patró del vaixell segrestat, “acusant-lo de ser-ne el responsable del segrest.
Però Rajoy també passarà a la història per la forma que va definir la fuga del carburant del petrolier Prestige: “Son como unos hilitos minúsculos de plastelina”.
Quan el PP, ahir al Congrés, comparava l’11-M amb l’Alakrana, ho feia d’una forma molt interessada, com no podia ser d’una altra manera. Parlava de que després del atemptat, el PP va convocar a la ciutadania a manifestar-se.
En el meu cas, efectivament, una militant socialista em va enviar un missatge per a fer una casserolada davant de la seu de l’Ajuntament d’Amposta. I es va fer allí per manca de local del PP a la capital del Montsià. Però en aquells moments a mi no em calien gaires estímuls per a sortir al carrer. De fet ja feia uns quans anys que no només sortíem al carrer, si no que omplíem carrers sencers de ciutats coms Barcelona, Madrid, Saragossa, València, Palma de Mallorca, Brussel•les, etc. Em refereixo, evidentment, a les manifestacions en contra del PHN.
Però l’any 2003 estàvem molt farts del PP per la manera de governar i les mentides (com la del dia de la vaga general que la notícia era “que no hi havia vaga” quan mitja Espanya estava al carrer)
Però el “súmmum” de les mentides van arribar després de l’11-M. Voler inculpar els fets a algú que no els havia comés, només perquè sabien que els podria afectar electoralment, era una maniobra que es pot fer des d’un partit polític, però mai des del govern espanyol. I així els va anar...

L'ALAKRANA

Primer que tot, felicitar-nos tots pel feliç desenllaç del tonyinaire Alakrana després de 47 dies de segrest per part de pirates somalís.
En segon lloc, recordar-vos que durant aquest temps, que per alguns s’ha fet molt més llarg que per a altres (em refereixo als tripulants i als familiar, amics i coneguts) no he escrit ni una sola línia parlant del segrest, ni tant sols l’he esmentat una sola vegada.
Hi ha coses que cal valorar-les quan toca i depenent de com s’acaba.
Potser sí que recordareu que només fa uns dies quan parlava del cas de la gossa que va ser confosa per una lleona prop de la Sénia, deia que si els que van dir que havien vist un felí, no ho haguessin anunciat així, no hi hauria hagut cas.
En el cas de l’Alakrana passa una cosa molt semblant. Quin va ser l’origen? El secrets del vaixell per part dels pirates... Però per on navegava l’embarcació? Segons es va poder saber, per fora del límit de les aigües que es consideren segures. Per tant, el primer culpable seria el patró del tonyinaire basc.
I si en voleu una “segona” tassa, us convido a llegir l’article que publicava el Periódico d’ahir signat per Juan Zamora Terrés titulat “Seny davant la pirateria” (quan l’autor va escriure l’article encara no sé sabia el desenllaç del segrest) I subtitula: “Per un salari irrisori, sense protecció social de cap mena, els tonyinaires embarquen natius joves”. També en té la culpa el govern?
Després, si les coses s’han fet bé o no. Si el govern ha gestionat bé tota aquesta “crisi”, això són coses que per a valorar-les s’ha de tenir tota la informació. I penso que hi ha molt pocs que poden dir que saben tot el que ha passat d’una manera puntual. La resta són especulacions.
També passa una mica com la gestió de la crisi econòmica. Tothom sap que hi ha crisi. La majoria es veuen en autoritat d’afirmar que “no s’estan prenent les mesures més adients”... Però, quines són aquestes mesures? Com s’hauria pogut acabar abans amb la crisi de l’Alakrana? Per la força? Recordo que els pirates anaven armats i amenaçaven de matar a la tripulació...
Avui el Periódico publica una àmplia informació sobre els segrestos produïts a la costa de Somàlia i una cosa m’ha cridat l’atenció: Actualment hi ha 13 vaixells encara en mans dels pirates dels 35 que se n’han segrestat aquest any! Es de suposar que els altres porten bandera d’altres països. També allí, l’oposició, ha estat en contra del govern com ho ha estat aquí el Partit Popular?
Siguem clars. El PP està fent tot el possible per erosionar el govern. En aquest cas o en d’altres o en els que vindran en un futur. El PP voldria que el cas Alakrana es convertís amb el cas Pretige, el petrolier amb bandera de Mònaco que s’enfonsà davant de la costa gallega l’any 2002. Però la solució del Pretige només era cosa del govern, no hi havia interferències externes!
Malgrat tot, recordar que la ciutadania gallega va “agrair” la gestió que va fer el PP amb el tema del petrolier tornant-los a votar de forma majoritària.
Passarà el mateix amb el PSOE i l’Alakrana?
Algú s’ho hauria de fer mirar!

(La foto es publica a la pàgina web del Periódico)

LES VEUS DEL PAMANO

Segurament entre diumenge i ahir mateix, molts de vosaltres poguéreu veure la minisèrie de televisió “Les veus del Pamano” basada en la novel•la de Jaume Cabré.
Els fets passen en un petit poble, suposadament de la Vall d’Aran anomenat Torena, prop del riu Pamano, durant els anys de la postguerra que, també, coincidien amb els darrers anys de la Segona Guerra Mundial.
L’alcalde del poble (i jefe local del Movimiento) era un falangista cridat per la terratinenta local (anomenada “la Senyora”) per a que es revengés dels qui van matar el seu pare i el seu germà.
Com el poble era a tocar dels Pirineus, no hi podien faltar els maquis, alguns d’ells amb fortes vinculacions amb el poble. L’altre protagonista és el mestre que arribà al poble com a primera destinació i que no havia fet la guerra perquè estava malalt i per tant, desconeixia la seva crueltat.
Pel què jo sé, els fets reflecteixen de forma prou veraç la manera de viure en un petit poble lluny d’una gran ciutat.
Ahir mateix ho vaig poder comprovar al parlar del tema amb Joaquín, un amic amb qui vaig anar a donar un vol. Ells és una mica més gran que jo i, potser dels anys 1943 i 1944, en que passen els fets, no se’n recordi gaire, però d’uns anys més tard on, les coses, encara no havien canviat gaire.
L’any 1957, quan jo vaig néixer, les cartilles de racionament ja no existien, però els alcaldes seguien sent els “jefes locals del Movimiento" i el 20-N és commemorava la mort del ideòleg del feixisme espanyol José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador Miguel Primo de Rivera, i es cantava el “Caralsol” davant de l’església on hi havia la famosa inscripció: “Caidos por Dios y por España. ¡Presentes!” i també s’hi posava una corona de llorer amb unes roses roges. A la Galera, on jo vaig néixer, era dels pocs pobles on no hi havia la llista de difunts que van morir combatent amb el bàndol republicà, però normalment, era així.
Els que sí que hi havia eren els pisos per als mestres. Eren a la casa consistorial. A la planta baixa estaven les escoles: les nenes a la part dreta (a la part de la façana principal les més grans i a la part de baix les més petites) I al costat esquerre els nens i la mateixa distribució. Els pisos dels mestres estaven al segon pis. A classe, a diferència del que passava a la sèrie d’ahir, ens feien parlar castellà (fins i tot quan volíem anar al lavabo) I un cop a la setmana (crec recordar) venia el capella del poble (mossèn Antonio) a parlar-nos de religió i un cop al mes, un dissabte pel matí, anàvem a l’església.
Vaig tenir un mestre quan ja vaig passar a la classe dels grans, que es deia D. Francisco. Era fill de la veïna població de Santa Bàrbara. Segons el meu pare era un republicà convençut i va estar molts d’anys abans no va poder exercir la seva professió. El meu pare recordar haver-lo vist llaurar amb un matxo. Finalment, va tenir que jurar “las Leyes Fundamentales del Estado”, una mena de constitució feta a mida per als governants i els seus adeptes de l’època.
En quan al tema de les denúncies que es feien per apropiar-se de les terres del denunciat, cal suposar que en molts de llocs devia de ser així. Sense donar-ne gaires pistes, una vegada un amic meu va ensenyar-me una motxilla plena de denuncies fetes acabada la guerra pels “guanyadors”. N’hi havia un bon grapat. El poble en qüestió era d’aquestes comarques i el meu amic, que ho va treure del arxiu de forma “clandestina”, va fer-se’n fotocòpies. Com és una persona assenyada, va dir-me i ho ha complit, que mai en faria la més mínima divulgació. En paraules d’ell: “Sí això és fes públic, al poble hi tornaria haver una altra guerra civil”.

MANCA DE COMPETITIVITAT

Crec que és un mal endèmic d’aquest país la manca de competitivitat. No pot ser que hi hagin coses que es demoren incomprensiblement sense causa justificada que així ho justifiqui.
Us en posaré un exemple molt gràfic. A casa nostra es va trencar la pica de vidre d’un dels lavabos. La meva dona truca al lampista que es presenta un dia a casa amb diversos catàlegs de piques i altres complements per a la llar. Després de l’àrdua tasca d’escollir-ne un (cal mirar color, mida, preu, etc.), n’escolli’m un que, amb prestesa, el lampista demana (com n’hi ha tants, difícilment es sol tenir en estoc)
Finalment arriba i un dia els operaris venen a casa a instal•lar-lo. Una vegada col•locat, la meva dona observa que hi ha dues petites esquerdes, la qual cosa posa en coneixement del titular de l’empresa que, després de vindre a comprovar-ho, demana que es desinstal•li i que se’n demani un altre. Ens diu que trigarà unes 3 setmanes!
No ho sabria dir amb seguretat, però crec que finalment han estat 5!!
És normal que una pica de lavabo trigui 5 setmanes en arribar? D’on l’ha porten?
En aquest país manca, com he dit abans, competitivitat (o eficàcia, si ho preferiu) Així no és d’estranyar que, a part d’altres condicionants, algunes empreses acabin marxant a d’altres països (empreses de capital estranger, però també d’aquí)
Un país que té una de les taxes d’atur més grans d’Europa no es pot permetre “luxes” així. L’altre dia us deia que una “mesura” anti-crisi és obrir nous bars i és que en aquest tema, els espanyols (també els catalans) sí que estem al cap dels països europeus.
Potser, algú (i perdoneu, ara no sé ben bé qui –govern, sindicats, empresaris-) caldria incentivar els treballadors per a que fossin molt més competitius a l’hora de realitzar les feines a tots nivells i de tots els àmbits.
Només així podrem competir amb els països més capdavanters d'Europa i del món.

CONCENTRACIÓ DE BISCUTERS

Ahir varem estar al monestir de Montserrat. Crec recordar que abans hi havia estat un parell de vegades més. Una vegada en una concentració del sindicat Unió de Pagesos, però d’això ja fa molts d’anys...


Una de les curiositats que poguérem veure, no va ser precisament cap motius religiós, que ja és difícil. Va ser una concentració de “biscuters”. El Biscuter era un “microcotxe” (no us penseu que això dels cotxes sense carnet sigui una invenció recent) que va circular per les carreteres espanyoles als anys 50 i 60. Si voleu que us digui la veritat, jo a penes me’n recordo.
Encara que si que me’n recordo perfectament d’un tipus singular de la Sénia que en tenia un. Bé, de fet va arribar a la Sénia amb un circ (això al menys era els que em van contar els amics seniencs) i s’hi va casar. Ell era l’ovella negra d’una família de “guardia civils” (pareix que els seu pare era capità i un germà seu tinent) A aquest tipus se’l coneixia per Vilório.


Com deia, Vilório tenia un Biscuter. De vegades, anant per les carreteres es quedava sense benzina. Llavors esperava que passes un cotxe. No cal ni dir-ho que per les carreteres de l’època, en aquell temps, encara circulaven més carros i matxos i també motocicletes que no cotxes. Quan en passava un, el parava i li demanava gasolina. Qui tenia cotxe, normalment era una persona de classe “acomodada” i la benzina anava a un preu molt més assequible. El propietari del cotxe li preguntava a Vilório com ho farien per treure el combustible del seu cotxe i posar-lo al Biscuter. Llavors, Vilório treia un tub de goma llarg i una llauna que abans havia contingut oli i, posant el tub pel forat del dipòsit i xuclant una mica, la benzina pujava i la ficava a la llauna. Com que gastar, els “biscuters”, gastaven més aviat poc, Vilório ja en tenia per a fer uns quans quilòmetres.

SENSE ÀNIM D’OFENDRE

Aquest cap de setmana, la direcció nacional del PP amb Mariano Rajoy al cap davant, ha fet una convenció nacional a Barcelona.
No sabria dir si es tracta de la primera que fan a Barcelona, però potser qualificar-la d’històrica no seria dir cap disbarat.
Esta bé que els populars no pensin només en Catalunya com la “mare de tos els mals d’Espanya” i que de tant en tan s’apropen per aquí a treballar... Encara que sigui en benefici propi!
El titular del Periódico d’avui és força eloqüent: “Rajoy es compromet a connectar amb Catalunya”. Però el que està clar és que les connexions sempre són a dues bandes. Si tu endolles un cable al corrent elèctric i a l’altre costat no hi ha res, per a què serveix?
Penso que la gran majoria de poble de Catalunya no vol (ni voldrà) connectar amb els populars. Per molts motius, la majoria històrics.
Segurament molts ciutadans de Catalunya veuen l’actual Partit Popular com els hereus del franquisme. Per cer, un règim que mai ha estat condemnat pels populars i que tant mal va fer al poble de Catalunya, llevat els que hi van combregar des d’un bon començament. Però no explicaré ara detalls de la guerra civil ni de la postguerra, per això ja estan els llibres que s’han publicat sobre el tema.
Encara que sí que recordaré episodis molt més propers. Aquests darrers dies s’ha parlat i molt de la pressió que s’està fent per a que el Tribunal Constitucional (TC) dictamini ja d’una vegada el recurs sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Qui hi va presentar recurs? El PP. No fa gaires mesos es va aprovar la nova Llei d’Ensenyament de Catalunya. Qui la va recorre davant del TC? El PP. La setmana passada es va votar al Congrés de Diputats la nova llei del finançament de les CC.AA. (LOFCA), qui hi va votar en contra perquè segons ells beneficiava Catalunya més que a cap altra comunitat de l’Estat? El PP, qui sinó. I també d’altres partits minoritaris, però que no tenen responsabilitats de govern a cap comunitat autònoma.
Rajoy ens va dir que Zapatero ens havia mentit. Quina novetat. Fins i tots els socialistes d’aquí ens hem sentit enganyats més d’un cop pel comportament de Zapatero.
Si Marano Rajoy va venir a Catalunya a buscar vots (no ens enganyem, no va venir a una altra cosa...) i vots són diputats, varia bé el PSOE de mirar de no perdre’n. 25 diputats són molts diputats i parlant en símils futbolístics, “és més fàcil arribar dalt que mantenir-se!”.
L’altre dia vaig conèixer a un que em va dir que sé sentia d’Esquerra. Com no em va parlar dels socialistes d’aquí i d’allí. Sobre Zapatero em va dir que “li convindria conservar els diputats de Catalunya i Andalusia i per això calia “portar-se bé amb les dues comunitats”. No obstant va dir-me una cosa de la que jo no puc estar conforme. Preferia que governés el PP, “ja que al menys aquests no t’enganyen”, va sentenciar.
No hi estic d’acord per dues raons. Primera, per molt que ens enganyi l’actual president de l’Estat, mai ens posarà tantes traves com el PP. I segona. No és cert que el PP no enganyi. En el primer govern del PP, Aznar es va posar la pell de xai i va governar amb el suport de CiU i pareixia que les relacions entre Espanya i Catalunya eren una bassa d’oli. En canvi, quan va governar amb majoria absoluta, va mirar de perjudicar-nos com mai s’havia atrevit ningú. O no recordeu el Plan Hidrológico Nacional. Arias Cañete, el Ministre d’Agricultura del PP va dir alguna cosa així: “O sale ahora que tenemos mayoría absoluta o no sale nunca...”, “Aquí (a Múrcia) tenemos mayoría absoluta y en Catalunya no”. A demés d’altres frases “testiculars”.

LA GOSSA DE LA SÉNIA ENCARA CUEJA

Quan ja fa més d’un mes des de l’incident de la “gossa de la Sénia”, encara dóna molt que parlar. Dimarts passat el diari el Punt publicava que un jutjat d’Amposta ha acceptat a tràmit una denuncia d’una entitat ecologista.
Ahir, el setmanari la Veu de l’Ebre publicava a la seva portada la fotografia, fins llavors inèdita de la gossa morta. Finalment, Gustau Moreno es feia ressò de la publicació de dita fotografia al seu blog la Marfanta i parlava del “dret a la informació”.
Jo també vull dir la meva. Abans d’arribar a les conclusions, caldria tornar a mirar enrere i analitzar com es van produir els fets.
Perquè sempre, tota causa té un origen i depenent de com sigui aquest, el final pot ser força diferent.
L’origen de tot va ser l’observació per part de diversos veïns de la zona d’una lleona. Això és el que van dir i això és el que va creure la població en un primer moment.
Una lleona no és una animal habitual de les nostres terres, encara que, qui sap? Ja que des de l’aparició de silurs, cracs americans, caragols poma, etc., qualsevol cosa és possible.
Els felins són animals salvatges i per naturalesa agressius. Per això, els departaments de Medi Ambient i Interior de la Generalitat, així com policia local de la Sénia van fer un ampli desplegament de seguretat per l’alarma social creada a la zona. La psicosi va arribar fins a Xerta on, també, veïns d’aquella població del Baix Ebre situada a més de quaranta quilòmetres de la Sénia van assegura haver vist una lleona!
Van fer broma els que van dir que havien vist una lleona? Potser sí o pot ser no, ells sabran... Però les mesures de protecció a la població veïna calia prendre-les! Van ser les mesures “desmesurades”? Segons un mosso d’Esquadra resident a Amposta i que va participar al dispositiu, “es van prendre les mesures que calia” i, a més, es mostrava molt empipat per “les informacions poc rigoroses que s’estaven donant”.
Finalment es va aclarir que no era una lleona, sinó un gos tipus dogo alemany (com l’Scooby Doo, publicava el Periódico de Catalunya)
No obstant es va fer l’observació de que “es tractava d’un gos salvatge i que calia donar-li caça”. Els dispositiu per a caçar-lo contemplava una sèrie de paranys per poder-lo atrapar viu. La qual cosa, segons els agents rurals, no va ser possible hi van tenir que matar-lo.
Repeteixo. Tot això no hagués calgut si, des d’un bon començament “algú” no hagués dit que havia vist una lleona. Si des del primer moment s’hagués dit que era un gos (o gossa) salvatge, segurament, tota la resta, ens ho haguérem estalviat.
Però els mitjans informatius, amb notícies com aquesta es solen “ficar les botes” i, evidentment, té més repercussió mediàtica la caça d’una lleona que el d’una gossa. És com allò de que és més notícia que un nen mossegui un gos...
Amb tots els respectes a les associacions proteccionistes, penso que denunciar uns fets així és carregar encara més la Justícia. El Punt també va publicar una enquesta a la seva pàgina d’Internet on, dels lectors que van participar-hi, un 64,8 % va votar. “Com voleu que la justícia no estigui col•lapsada si es dedica a aquestes collonades?”
Finalment, sobre la fotografia publicada ahir per la Veu de l’Ebre, penso, en contra del que n’opinava Gustau Moreno que “la informació ja es va donar al seu dia i que ara, la foto, ja no tenia cap tipus de sentit haver-la de publicar”.
En canvi, al veure-la si que vaig pensar que podria “ferir alguna sensibilitat”. Potser ara l’entitat conservacionista posarà una denuncia al setmanari per haver-la publicat?

"SANTA RITA, SANTA RITA...

lo que sé da no se quita”. Això al menys interpreto de les paraules d’Arturo Mas, el líder omnipotent de CiU i darrerament desaparegut de la “primera línia d’acció”. Però es clar, mentre tingui qui li faci la feina bruta quan li venen mal dades (o sigui Felip Fuig), ell seguirà a la reraguarda de la seva formació en espera d’una ocasió millor. Ara resulta que la Fundació Trias Fargas (Bé, la Fundació Catalanista i Democràtica Trias Fargas) no pot tornar els 630.000 euros que li va donar Felix Millet i que, tal vegada, una part dels mateixos van sortir de l’Ajuntament d’Amposta.
De fet Mas diu que sí, que els retornaran, però com un donatiu que farà la fundació a l’altra fundació de del Palau de la Música – Orfeó Català.
No seria més fàcil dir que “no els accepten” i retornar-los sense més? Pareix que no. Potser així, dintre d’uns anys, des de CiU recordaran que van ser “benefactors” de la “nova fundació” i que van fer un donatiu força important.
Però, en el cas de que sí, de que finalment retornin els diners, d’on sortiran? Té la fundació Trias Fargas prou capacitat per retornar més de “100 milions de pessetes” O Convergència, més ben bé igual. O és que els hi farà un préstec una entitat financera?
Suposo que de llegir això algú de CiU em respondria que “a mi que més em dóna”. A mi tal vegada però la ciutadania mereix tota mena d’explicacions. Encara que només sigui per no sembrar més dubtes...

L'OMBRA DE TAMAYO I SÁEZ

Ahir, al Congrés dels Diputats, per uns instants va tornar a planejar l’ombra de Tamayo i Sáez, aquells dos socialistes que, amb la seva espantada, van propiciar l’ascens de Dña. Esperanza Aguirre com a presidenta de la Comunitat de Madrid. Més tard es va saber els que tothom va sospitar des del principi: uns empresaris madrilenys (suposadament vinculats al PP) els van pagar diners (molts diners) per a que s’absentessin de l’Assemblea de Madrid i el llavors candidat socialista Rafael Simancas.
Ahir, probablement, el que es debatia al plenari no era tant important com el del dia que es tenia que nomenar nou el nou president de la Comunitat de Madrid, però déu ni do...
Ahir, al Congrés s’havia d’aprovar la nova llei de finançament de les comunitats autònomes (la LOFCA) on, Catalunya s’hi jugava molt. Qui va aparèixer i desaparèixer com un fantasma va ser un dels integrants de la pròpia mesa del Congrés: el socialista Barrero. Caldrà veure les mesures que prendrà el partit per la seva falta d’indisciplina.
De l’anàlisi del propi debat s’hi poden treure conclusions un tant esperpèntiques. Rosa Díez, un altre temps candidata socialista al càrrec de Lehendakari i fins i tot cap de llista en unes eleccions europees, va ser l’encarregada d’atacar Catalunya amb el beneplàcit del PP. Rosa Díez va dir que Catalunya era la que “sortia més beneficiada amb la nova llei”. Per a Sánchez-Llibre, el demòcrata-cristià portaveu de CiU, en canvi, l’aprovació de la nova llei de finançament de les comunitats autònomes, significava “l’assassinat de l’Estatut”.
Jo entenc que les normes estan per a interpretar-les i, de vegades, segons qui ho llegeix treu conclusions prou dispars. Però crec que entre les conclusions de la Díez i de les de Sánchez-Llibre, hi ha una diferència abismal, O dit d’una altra manera: les unes estant a les antípodes de les altres! No pot ser que mentre la major part de la dreta (PP i UPy D, sobre tot) consideri que la llei beneficia Catalunya per sobre de la resta de comunitats espanyoles (ja no estaríem parlant d’allò de “café para todos”), CiU parli pèssimament de la nova llei i digui que enterra l’Estatut. Un Estatut que si que van afavorir que fos aprovat per les Corts Generals.
Però el protagonisme que va tenir CiU (i sobre tot Mas) a l’hora de “negociar” un estatut a la baixa davant de Rodríguez Zapatero, aquest cop no l’ha tingut.
La pregunta que em plantejo és: Haurien votat un finançament “retallat” si haguessin tingut més protagonisme? Segurament que sí!

POTSER COSA DEL SUBCONSCIENT...

Avui a D. Francisco Camps potser l’ha traït el subconscient quan ha pronunciat la següent frase dirigida al portaveu del PSPV en seu parlamentària de les Corts Valencianes: «Li encantaria que apareguera cap per avall en una cuneta»
A mi l’expressió de Camps (D. Francisco) m’ha recordat els crims comesos pels falangistes sobre la gent d’esquerres que estaven en contra d’un general anomenat Francisco (com ell) Franco.

CIU DE DELTEBRE DEMANA EL QUE CIU D'AMPOSTA NEGA

Escrivia Gustau Moreno al seu blog “la Marfanta” que "CiU de Deltebre demana tenir veu als mitjans de comunicació municipals”.
Aquesta ha estat sempre una lluita de l’oposició d’Amposta contra el control quasi absolut dels mitjans de comunicació de l’ajuntament.
I és que sovint s’identifica “ajuntament” amb “equip de govern” i llavors, uns mitjans de comunicació públics i pagats pels impostos de tots els ciutadans passen a ser d’us exclusiu de l’equip de govern.
A Amposta hi ha dos mitjans. Un d’escrit, com és la Revista Amposta i l’altre radiofònic, que és Amposta Ràdio. Només després d’una moció presentada de forma conjunta pels dos grups municipals de l’oposició (PSC-PM i EA-ERC), es va aconseguir la passada legislatura tenir presència a tots dos mitjans. Però quina presència! A la Revista Amposta, d’un total d’unes 20 pàgines, els dos grups de l’oposició en tenen mitja cadascú. Però és que CiU també la té! I a la ràdio disposen d’un programa de mitja hora al mes. Evidentment CiU, també! I de la resta, l’equip de govern, es fa l’autopropaganda que vol i així pot dedicar els seus espais a fer oposició de l’oposició. O sigui a criticar-los.
També, quan, des de l’equip de govern es vol anunciar alguna cosa, els costa molt poc que els hi facin una entrevista per poder explicar-se. Fins i tot quan ja han perdut la categoria d’edils municipals...
De vegades, a la Revista Amposta, han aparegut anònims u opinions signades amb pseudònims o inicials fictícies criticant a l’oposició o acarnissant-se amb algun dels seus membres.
En canvi, l’oposició ho ha de fer servir per explicar l’acció que fa com a tal (mocions i preguntes) i també per a defensar-se dels insults i del descrèdit que sovint els dediquen.
En el darrer ple, sé li va demanar a l’alcalde poder participar del consell de redacció de la Revista Amposta. La resposta de l’edil va se que s’ho rumiaria... Tant important és prendre una decisió així que necessita d’un temps de reflexió? La resposta és “sí”. Estar al consell de redacció és poder exercir un control sobre el que es publica i tenir, pràcticament, la mateixa informació de la que gaudeixen actualment els seus membres.
Una altra de les batalles de l’oposició és que els plens de l’ajuntament es puguin, sinó televisar (des de la desaparició de Visió 3, l’ajuntament no té cap canal de televisió), sí al menys, retransmetre’ls per la ràdio. Però la sala de plens té una megafonia tant deficient que quasi no ha funcionat mai. I a sobre, sempre que surt el tema, també hi surten els impediments que posa l’equip de govern.
Recordo que fa uns anys, quan sestava digitalitzant la ciutat (dintre del projecte Amposta Digital) se’ns va dir que seria possible poder retransmetre els plens, si no per la ràdio, sí per Internet. D’això ja deu de fer al menys 4 anys sense que s’hagi sabut res més.
Dissabte passat, des de la residència sanitària de Tortosa vaig poder veure televisat un ple de l’Ajuntament de Roquetes pel canal de Televisió de Tortosa – Antena Caro. No sé si era en directe o en diferit, tant sé val. La qüestió és que els ciutadans que vulguin puguin seguir els debats dels plens sense perdre’s cap detall. O és que tenen por a alguna cosa?
Des de fa desenes d’anys sé sap que qui controla els mitjans comunicació gaudeix de molt poder. Igual en èpoques de guerra com de pau, s’han fet servir els mitjans per a fer propaganda i enviar missatges a la població, sovint amb gran èxit.

QUI TEM LES MESURES ANTI-CORRUPCIÓ?

Ahir es fa fer públic que el Parlament de Catalunya activarà tota una sèrie de mesures anticorrupció.
Els casos Palau i Pretòria han creat en la societat catalana un cert desencís de cara la classe política que, segurament, fa necessari que es prenguin aquestes mesures. La primera d’elles serà reactivar l’Oficina Antifrau de Catalunya.
Però de moment no té el consens de tots els grups polítics, ja que dos d’ells ja s’han desmarcat: CiU i el PP.
CiU no va trigar gens en treure al seu “doberman” particular (o sigui Felip “Fuig”) per a valorar-les. Ràpidament Catalunya Ràdio li va donar veu (ja que veure el ràpid que poden fer declaracions els grups de l’oposició als mitjans informatius de la Generalitat) per a qualificar-les de “sorprenents i innecessàries”.
També cal dir que alguns alcaldes del PSC hi ha mostrat el seu rebuig.
Però jo pregunto qui tem les mesures anticorrupció? Segurament aquells que poden veure’s immersos en casos de corrupció, ja sigui urbanística, ja sigui d’altres tipus.
Personalment penso que si s’adopten noves mesures per evitar casos com els esmentats, benvingudes siguin. Potser algunes (en major o menor mesura) ja estan creades i no s’han acabat de posar en funcionament. Caldria preguntar el perquè i estudiar-ne els motius pels quals no funcionen des de fa anys.
Si mirem enrera, només aquests darrers anys on la construcció va ser el motor de l’economia del país i on es va especular amb el sòl tot el que van voler les promotors, observarem que quasi que a cap municipi d’Espanya se’n va deslliurar de fer alguna promoció urbanística, per petita que aquesta fos. La Fiscalia, malauradament, no ha pogut arribar a tots els casos on hi ha hagut “us d’informació privilegiada, suborns, comissions il•legals, reqüalificacions ‘ídem’, etc.”. I per difícil que paregui, a partir d’ara, potser no en la mesura d’aquests darrers anys, però a mig termini, quan es surti de la crisi (en bona part creada per dita especulació) hi tornaran haver casos, sinó iguals, semblants, als que hem viscut recentment.
Per això, un major control del sòl públic i privat per part de la Generalitat per evitar el màxim possible la reproducció de casos de corrupció urbanística, és del tot lloable.

ALCORCÓN, ALCORCÓN, ALCORCÓN... ALCORCÓN, AL-COR-CÓN!!

Sense més comentaris. No vull ferir sensibilitats...

REFLEXIONS SOBRE LA PUJADA D’IMPOSTOS ALS FUTBOLISTES ESTRANGERS

En primer lloc cal recordar que la pujada d’impostos encara o és segura. És veritat que el PSOE va pactar amb altres partits, la majoria situats a la seva esquerra, un increment d’impostos del 22 al 43 % per aquells futbolistes estrangers que juguessin en equips espanyols i que guanyessin a l’any més de 600.000 euros (100 milions de les pessetes d’abans)
La mesura no és, ni molt menys, discriminatòria per ningú. El tipus del 43 % ja el paguen la resta de jugadors espanyols que cobren per sobre de la quantitat citada.
I per què els clubs s’hi oposen? L’enrenou que ha organitzat la Lliga de Futbol Professional (LFP) és perquè, fins ara, els impostos en lloc de pagar-los el jugador, els hi pagava el club. Quan es fitxava una megaestrella i se li prometia una fitxa, per exemple, de 6 milions d’euros a l’any, aquesta, per fer una comparativa ràpida amb el que li podia oferir un altre club d’un altre país, demanava que fossin lliures d’impostos, es a dir, que la quantitat final que ingressaria el jugador al seu “compte d’estalvis”, serien 6 milions i no 6 milions menys els impostos que resultaria al voltant de 3,5 milions.
Futbolistes com el madridista Raúl González van manifestar que la mesura els hi semblava bé.
Però segurament que hi ha molts més ciutadans que la mesura els hi sembla “de meravella”. En èpoques de crisi, el govern més que mai ha de buscar diners via impostos d’allí on sigui i, posats a fer-ho és més normal que tributin més les rendes més altes. Jo sempre he dit una cosa: Pot viure millor un jugador que guanya 6 milions d’euros que un altre que en guanya 4? La resposta és no! Crec que arriba un moment, quan guanyes un bon sou, que viure millor és impossible. Després de tenir la casa dels teus somnis, els cotxes dels teus capritxos, poder fer els viatges a llocs exòtics i residir a hotels de 6 estrelles, etc. què més es pot demanar? Què només dura uns anys? Però quins anys! Al treballador de peu, a aquell que treballa a una fàbrica o porta un autocar o a la netejadora d’un hospital, ni molt menys pot somiar (bé, potser somiar, sí) tenir o fer alguna d’aquestes coses que he citat.
La LFP s’excusa dient que ara venen els millors futbolistes del món i que si s’apugen els impostos no vindran. I què passa? Potser en sortiran més d’aquí! A més, quants clubs de futbol tenen la possibilitat de poder contractar jugadors galàctics? El Real Madrid i... El Barça? Potser posar-ho en dubte... El Barça la temporada passada venia de guanyar-ho tot: copa del Rei, lliga i champions League i, en canvi, no va poder fitxar pràcticament res. Ribéry, per exemple, preferia jugar amb el Madrid. Sí el Barça feia el millor futbol, per què? Senzillament perquè li pagaven més que al Barça.
La resta de clubs que conformen la LFP no poden ni arribar-ho a somiar.
Segurament si s’acaba traient l’anomenada llei Beckham (o es fa la llei anti-Florentino, com més us agradi) el nivell futbolístic entre els diferents equips de futbol s’igualarà molt i això donarà més incertesa i emoció al campionat nacional de lliga. De sortida ja no es parlarà només del Barça i el Madrid...
No voldria acabar sense anomenar, encara que només sigui de passada, a aquells ciutadans que el futbols ni els va ni el ve. Són, la majoria, els més contraris a que es paguin quantitats desorbitades als esportistes d’elit. Pensen d’ells que son uns egoistes i no els manca raó. Es clar que hi ha jugadors que han creat fundacions o fan grans donatius a ONG’s, però normalment només ho fan per a rentar-se la consciència!