La novel·la de Romeva i el procés

XAVIER RIUS

Periodista

A començaments de setembre, coincidint amb la campanyaelectoral de les eleccions plebiscitàries en què Raül Romeva va ser cap de llista de Junts pel Sí, Romeva va publicar la seva tercera novel·la "Pont de cendra" que succeeix el 1992, els primers mesos de la guerra de Bòsnia. Una guerra derivada d'un conflicte de secessió, que malgrat estar emparat en aquest cas pel dret internacional, atès que Bòsnia era una república federada, la independència no era acceptada per l'estat del qual es desmembrava.

Romeva va entrar en contacte amb els conflictes balcànics quan era objector de consciència i militava a moviments pacifistes. És doctor en Relacions Internacionals, ha publicat diversos llibres sobre conflictes, processos de negociació i acords, i va treballar per la UNESCO a Sarajevo els dos primers anys de postguerra. I va iniciar l'escriptura d'aquesta novel·la quan no imaginava que acabaria encapçalant la candidatura de CDC i ERC que proposaria la ruptura amb Espanya, la realització d'una declaració unilateral d'independència i la desobediència al seu marc legal.

La novel·la, que està construïda amb capítols alterns de dos narradors, un situat en l'any 1992 i un altre situat en el present, explica la història dels anomenats "amants de Sarajevo", un serbi i una bosniana que van morir abatuts per un franctirador, no se sap de quin bàndol, quan intentaven fugir.

Quan un escriu i analitza un conflicte internacional, o sobre un conflicte per la secessió d'una part d'un estat, ha de tenir en compte el context, les seves arrels històriques, les forces d'uns i altres, els seus aliats, el marc legal que, sigui just o no, empara o nega les raons d'uns i altres, i, sobretot, les forces amb què compten els dos bàndols per forçar a l'altre a cedir o, almenys, a negociar i pactar una solució intermèdia si és que aquesta solució és possible. I en analitzar-lo, un ha desprendre de la seva ideologia i de la seva opinió personal sobre el que seria just o el que a un li agradaria.

És a dir, una cosa és desitjar o signar un manifest perquè Palestina -a la qual el dret internacional empara- ha de ser un estat en base a les fronteres de 1967 sense assentaments jueus i, una altra molt diferent és falsejar l’anàlisi del conflicte, afirmant que Palestina serà un estat viable demà passat. Una cosa és simpatitzar amb la causa sahrauí, a la qual el dret internacional li reconeix la necessitat de realitzar un referèndum d'autodeterminació, i una altra és aventurar que, malgrat les condicions i context actual, i els múltiples suports que té el Marroc, la República Àrab Sahrauí serà una realitat propera i Marroc abandonarà de bona gana el territori.

I si es pretén fer una anàlisi d'un conflicte en el qual qui posseeix des del nostre punt de vista la raó, no té la força per imposar-la, llavors cal fer-se aquesta pregunta: A què s'està disposat per forçar a l'altre a negociar i que accepti la secessió? Amb quins mètodes se’l pressionarà, pacífics o violents? I això comporta dues preguntes més: Quant de temps es podrà sostenir aquesta lluita? i quines conseqüències humanes i econòmiques tindrà per a la població del bàndol més feble la prolongació d'aquesta lluita, tant si es tracta d'un conflicte bèl·lic, com de només de desobediència civil i resistència no-violenta?

Quan en començar el "procés" Artur Mas va viatjar a l'Índia i els Estats Units, en tornar va afirmar que Catalunya realitzaria el procés sobiranista de manera pacífica com Gandhi i Luther King. Proposta que considero frívola si no s'explica què significa això i no es recorda com van acabar Gandhi i Luther King, la repressió que van patir tots dos moviments, o la fermesa, consens i lideratge que es necessita perquè aquesta desobediència civil dongui fruits. Només cal recordar, per exemple, que la segregació d'autobusos a Alabama es va derogar després de més d'un any en què els ciutadans de color es van negar a utilitzar-los i anaven a treballar cada dia caminant. Per a mi els únics que van abordar seriosament les paraules de Mas va ser el programa Polònia, en què un Mas vestit com Gandhi deia que, si s'havia de fer una vaga de fam indefinida, que comencés Oriol Junqueras, atès que estava més grassonet i aguantaria més dies.

A l'inici del "procés" es va afirmar repetidament que es buscaria el suport de l'ONU, Europa, Estats Units i Israel. I els tres primers no han donat ara per ara cap suport a la causa independentista, sinó més aviat el contrari. El quart actor a qui es demanaria suport, Israel, no s'ha manifestat a favor ni en contra, però diversos responsables governamentals israelianes han respost en privat a polítics catalans amb aquestes preguntes: Va de debò? Donat que Madrid no pensa cedir, quins mètodes aplicareu per forçar Espanya a negociar i durant quant de temps? Què esteu disposats a safricar? Esteu disposats a morir i també a ....?

I senzillament, no he vist que aquest debat s'hagi fet en veu alta a Catalunya aquests últims tres anys, ni al cap de llista de Junts pel Sí, Raül Romeva, expert en conflictes internacionals motivats per secessions sense consens, abordar aquestes preguntes.

Resulta exasperant escoltar aquests tres anys la falsedat que la sentència del Tribunal Internacional de Justícia de juny de 2010 sobre Kosovo, empara la declaració unilateral d'independència de Catalunya. Declaració que per cert no es va aprovar amb la meitat més tres dels diputats, sinó amb la de 109 dels 120 parlamentaris kosovars. Paradoxalment Kosovo, tot i ser la majoria de la seva població no eslava, no era una república iugoslava, com Bòsnia, Montenegro o Croàcia que sí que ho eren i tenien dret a la secessió. Kosovo només era una província. I la sentència sobre Kosovo del Tribunal Internacional repeteix una i altra vegada que no és aplicable a cap altre territori o conflicte de secessió.

I és que la mateixa va ser, diguem, un formalisme trampós per ajudar al govern de Sèrbia, que donava ja per perdut Kosovo, a digerir la seva pérdua sense que l'opinió pública se li tirés a sobre i permetre a l'ONU i l'OTAN abandonar el territori que portava nou anys administrant.

El que es va recórrer al tribunal no va ser la independència en si, sinó, únicament, si la declaració d’independència vulnerava o no el dret internacional. I la Cort va dir anys més tard que, sense valorar les conseqüències posteriors de la declaració, el fet que 109 dels 120 diputats votessin la declaració de voluntat, no vulnerava cap tractat. I llavors Kosovo ja caminava sol, i Sèrbia ja havia deixat de lluitar per la seva província perduda.
Repeteixo que analitzar un conflicte sobre la base del marc legal, les forces d'uns i altres, els suports que tenen i els médodos que uns i altres aplicaran, no té res a veure amb la idees de cadascú o el que un creu que seria just. Es tracta d'intentar ser mínimament rigorós.

I finalment, ara que es parla tant del paral·lelisme entre Mas i Companys, o del 6 d'octubre de 1934, a mi, veient com van les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP, em ve un altre paral·lelisme històric. Barcelona va caure el 1939 en perdre la guerra. Però durant la guerra civil, mentre Franco avançava, en el bàndol republicà molts benintencionats debatien sobre si calia ajudar a la República a guanyar la guerra o aprofitar la debilitat del Govern republicà i la Generalitat per fer la revolució. I al final es va perdre la guerra i no es va fer la revolució. I tornant a la novel·la de Romeva, pot ser que d'aquí uns anys no sapiguem o no ens posem d'acord sobre a quin bàndol pertanyia els franctiradors que va liquidar el "procés".