¿I el millor alcalde?

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

¡Quina enveja dels municipis petits! Allà sí que tenen clara la vàlua de cada candidat. Allà sí que no es deixen entrampar i enrampar per les descàrregues electritzants de la política. Allà sí que les municipals són municipals. La resta, els que vivim en aglomeracions de certa mida, ens hem de fotre. Com més gran és la ciutat, més se'ns enganxen les musiquetes de fons, més oblidem la vàlua de les persones, més ens haurem de fotre.

A diferència dels europeus, i no cal dir els americans, els catalans, sempre tan ingenus i de tan bona fe, imaginem que els candidats saben governar, que el fet de presentar-se comporta dots tal vegada portentosos de govern. Si algú ha guanyat un premi literari, pensem de seguida que sap escriure, i mira que se n'atorguen a semianalfabets que no saben distingir un adjectiu d'un adverbi. De semblant manera, concedim a tort i a dret, no el benefici del dubte sinó naturalesa automàtica de superdotats als candidats. ¿I si ens aturéssim a discriminar els millors dels mediocres, els aptes dels inútils? ¡Vade retro!

Més inútils

En conseqüència, el primer que caldria destacar d'aquestes eleccions, per desgràcia del país i de molts municipis -menys del petits, que allà tothom sap de quin peu calça cadascú-, és l'increment de la colla d'inútils que aspiren a ser regidors, i fins i tot alcaldes. En política, es puja per l'escala i se surt per la finestra, però aquí va al revés. ¡Enxanetes al balcó! No consentiríem que els espontanis es barregessin amb els jugadors del nostre equip de futbol, però votarem els candidats a dirigir els nostres afers públics sense tenir cap idea de les seves qualitats.

Als països avançats, la política és per als polítics com el futbol és per als futbolistes. A Espanya, menys. A Catalunya, gens. Com que venim d'una gloriosa tradició de democràcia igualitarista radical, segons la qual cap català tolera que un altre català faci res més bé que ell, ara juguem a la loteria amb el vot. I si algú suposa que això va únicament per les noves esquerres, va ben errat, perquè a la nòmina d'inútils n'hi ha de tots colors, potser abunden més els de dretes, i ni alguns partits amb tradició se n'escapen.

Risc de degradació

Ja sabíem que la competència dels candidats s'oculta rere el que representa el seu partit. ¡Però és que ara s'hi oculta la incompetència! Els catalans ens hem apuntat al pim-pam-pum contra tot el que existia i glopegem la sobirania com si fos un elisir d'amore. La conseqüència és l'increment exponencial del risc de degradació dels consistoris.

Escrutem els candidats. Avaluem les seves capacitats, a més d'aplaudir o xiular les idees que exhibeixen, que vés a saber si se les creuen. Ningú ens impedeix votar com a novaiorquesos, que es deixen de romanços i escullen, no el més simpàtic o el més afí, sinó el millor alcalde.