BITXOS?

El president veneçolà Hugo Chávez acusa els Estats Units d’estar al darrere dels càncers que pateixen alguns mandataris o exmadataris d’Amèrica del Sud: ell mateix, la presidenta d’Argentina, Cristina Fernández, l’actual presidenta del Brasil Dilma Rousseff, l’expresident d’aquest mateix país Lula da Silva i el paraguaià Fernando Lugo.

Evidentment sona a “bajanada” i més venint de qui ve encara més. De fet, el Periódico d’ahir valora negativament les seves paraules. Ara bé, Chávez argumenta que als anys 40, els Estats Units van fer proves de sífilis a Guatemala.

Les malalties es poden dividir en molts grups, per exemple les que són contagioses i les que no i, fins el que jo sé, el càncer no es contagiós. Hereditari, en alguns casos, sí, contagiós o.

Dit això, no he pogut sinó recordar la gran epidèmia (crec que no va arribar a la categoria de pandèmia) que hi va haver a Espanya l’any 1981 de la que es va culpar a l'oli de colza desnaturalitzat.

El que teniu “una edat” (com per exemple la meva) potser us en recordareu que els primers casos es van produir a Torrejón de Ardoz (Madrid), a primers de maig, just el dia que passava per allí la Vuelta ciclista a Espanya.

Com tots sabeu, a Torrejón de Ardoz hi ha una base militar dels EE.UU i qui em diu a mi que no s’hi fan experiments diversos. Jo sempre he pensat que se’ls hi va d’haver escapar un “bitxo” que es va escampar i va encomanar una rara malaltia a molta gent i va produir més de 1.000 morts segons les xifres oficials.

FELIÇ (esperem) 2012 A TOTS ELS AMICS I LECTORS

"UN AMOR PERFECTE"

Allà pels anys 70, una colla de joves d’Ulldecona, van sortir una nit de gresca. A l’hora de decidir la destinació, van pensar que Rossell estava bé, eren les festes majors i ja sé sap que, durant les festes, s’hi troba més ambient d’allò que és habitual.

En arribar, van buscar una taula per a seure al carrer d’un cèntric bar. En arribar el cambrer, cada un dels joves li va anar demanant el que volia consumir:

-“Jo una cervesa”.
-“A mi em portaràs un cuba-libre”.
-“A mi un cafè”.
....
Tot anava perfectament fins que va arribar a un dels joves. 
 
-“I tu que voldràs?” –Li demanar el cambrer-.
-“Jo? Una quinto San Miguel”.
-“No en tinc, ha de ser Estrella”.
-“No, Estrella no en vull, porta’m una Pepsi”.
-“Ha de ser Coca-cola”.
-“No, llavors portam una copa de Torres 5”.
-“Haurà de ser Magno”.
-“Tampoc. Un gin-tònic de Gordons...”
-“De Larios et va bé?”
-“No, de Larios no m’agrada...". 





Després d’unes quantes productes més, els quals el cambrer tampoc en tenia, el jove faldut li digué:
 


-“Un Parfait amour “.(*)
-“Un què?” - Li va demanar el cambrer-.
-“Un Parfait Amour .–insistir el jove- Si home, una amor perfecte...”.
 
El cambrer cansat li respongué.
 


-“Sí home, sí, un amor amb bicicleta...”. 
 


Li va acabar servint un got de llet.

(*) Un Parfait Amour era una beguda de color lila de la casa Marie Brizart.

LA TORRE I EL POBLAT DE FULLOLA II

UN EXTREBALLADOR GUANYA UN PLET AL CONSELL COMARCAL DEL MONTSIÀ

Ahir vaig trobar-me a un extreballador del Consell Comarcal del Montsià, del temps del govern del Tripartit (tan a Barcelona com a la comarca) i que havien acomiadat el passat juliol després d'entrar l'actual govern. Em va dir que havia guanyat un judici al Consell per acomiadament improcedent, ja que pel temps que hi portava treballant hauria esdevingut fix de plantilla. No obstant això, l'actual generen hauria dit "què no el volia veure per allí".
Per tant, en lloc de readmetre'l, sé li haurà de pagar una indemnització.
Sembla sé que la crisi no afecta a l'ens comarcal que prefereix pagar abans de tornar-lo a admetre'l al seu antic lloc de treball.

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI XXI

En aquest apartat, sovint us he parlat de les possibilitats que dóna Internet i les noves tecnologies a l’hora de trobar sortides professionals. Però no sempre és així.

Ahir, el Periódico parlava d’una empresa del Camp de Tarragona, concretament de Riudoms, que ha tret al mercat un “pack” pera fer calçotades sense sortir de casa ni disposar de barbacoa. Nomes cal tenir un microones.

L’empresa Schorn fins ara es dedicava única i exclusivament a la venda de productes carnis i havia hagut de fer concurs de creditors (el que abans s’anomenava suspensió de pagaments) Ara, amb la distribució d’aquest nou article a la majoria de cadenes de supermercats, ha aconseguit superar-lo.

A part de la carn típica que acompanya a les calçotades, el “pack” inclou els calçots precuinats i pelats que només cal posar-los un parell de minuts al microones abans de servir-los a la taula i preparats per a menjar.

Contingut de la bossa: 10 calçots, dues botifarres, un pitet i un pot de salsa romesco. El preu? 7 euros.

Ja no hi ha cap excusa per a no fer una calçotada.     

FELICITATS FUMADORS!

Des d’aquesta finestra que representa el meu blog avui vull dirigir-me sobre tot, als fumadors per a felicitar-los per la decisió que ha pres Rajoy sobre no derogar la llei del tabac que tantes suspicàcies va aixecar entre els col·lectius de fumadors i restauradors.

Fins i tot hi va haver qui va armar molt soroll, com és el cas del propietari del rostidor “Guadalmina” de Marbella de qui ni sé el nom ni vull saber-lo, però que va dur a terme una campanya en contra del govern i fins i tot va arribar a posar a la porta del seu establiment un cartell on, entre d’altres coses hi deia: “Cortina de “humo” creada por nuestro gobierno para tapar siete años de destrucción masiva de España”. Fins i tot l’endemà de la victòria popular el 20-N va convidar als seus clients a dinar i els va suggerir portar un cigar per a celebrar-ho. Què pensarà ara del “seu” govern? L’acusarà de manca de lleialtat i de no complir la promesa que va fer durant la campanya electoral? Personalment m’importa un rave el que pugui pensar o fer una persona com aquesta que no només menysprea a un govern legítim, sinó també a tantes i tantes persones no fumadores i potser (com és el meu cas) amb un problema bronquial crònic.

Evidentment, les raons que ha donat el ministeri de sanitat per a no derogar-la han estat per temes de salut. El número de càncer de pulmó entre els homes ha baixat considerablement, no així el de les dones que si bé es van incorporar més tard al vici de fumar, també s’ho estant deixant més poc a poc.

En general, el col·lectiu d’homes i dones fumadores ha baixat en aquests dos darrers anys, des de que es va implantar la llei.

Eren tantes les esperances de que amb Rajoy es tornaria a deixar fumar que més d’un cop ho vaig haver de sentir i fins i tot vaig arribar a dir que em plantejaria anar als bars o restaurants on es tornés a permetre fumar.

Finalment no és així i com penso que no fumar beneficia a tothom (sobre tots als que tenim problemes i als nens), per això vull felicitar de tot cor als fumadors. Si en un any no ho han deixat, tindran més temps per a poder-ho fer.

ELS CISTELL DE LA COMPRA I ELS SALARIS

Segons un estudi elaborat per l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), des de l’entrada en vigor de l’Euro, els productes bàsics s’han apujat un 48 %, mentre que els salaris només ho han fet en un 13’7 %.

Moltes són les conclusions que s’hi poden treure d’aquestes dades. La primera és que (recordem-ho) l’arrodoniment dels preus en els primers temps de la moneda única va ser una pràctica força generalitzada. Dita pràctica que, possiblement era legal, però també immoral, va fer que els preus es disparessin. No recordo quan va ser, però si que el PP va modificar els paràmetres de càlcul de l’IPC, per a què, aparentment, simular que les pujades eren inferiors al que realment eren.

Evidentment si els preus s’apugen molt més que els salaris, els empresaris (ara no cal aprofundir si els grans o els petits) haurien de tenir, per lògica, molts més beneficis. En canvi, aquest beneficis no es reflecteixen en lloc, ja que segueix sent el col·lectiu de treballadors assalariats els que tributen més per l’IRPF. Tota una paradoxa, no?

Vull recordar també que l’any 1986 amb l’entrada en vigor de l’IVA, els preus també van pujar considerablement. L’IVA, que és un impost que recau sobre el consumidor final, no només va repercutir em el tipus establert per a cada producte, sinó, també, amb els impostos que havia de pagar l’empresari i que fins llavors amagava. La pujada (no sé si haurà cap estudi al respecte) va ser més que notable (volia posar abismal) Els cotxes, com molts altres productes considerats de luxe, van tenir durant els primers anys un tipus d’IVA del 33 %. Després es va suprimir per a millorar les vendes, encara que més tard es crearia l’Impost sobre Matriculacions, amb la qual cosa, quedaria si fa o no fa com estava el principi.

Sempre recordaré que a la Galera, el meu poble de naixement, les botifarres (en altres llocs dites baldanes) es van apujar un 30 % quan el tipus d’IVA amb els que estaven gravades era només d’un 6 %. En aquell moment vaig fer el símil entre un rastre de botifarres (30 %) i un collar de perles (33 %) Xocant, no?

Potser tots plegats l’hem fet una mica grossa. Cadascú dintre de les seves possibilitats, sense adonar-nos-en que ens perjudicàvem a nosaltres mateixos.

Normalment es culpa al govern, als polítics, als banquers i fins i tot als sindicats, però potser hauríem de fer una reflexió i mirar en quina part hem contribuït a crear la crisi i quins sacrificis estem disposats a fer per ajudar a sortir-ne.

LA TORRE I EL POBLAT DE FULLOLA I

TOTS PER UN... I UN PER TOTS?

Avui el Periódico informa sobre les negociacions dels pressupostos de la Generalitat per a l’any 2012 entre el grup que dóna suport al govern i els altres partits. El titular és d’aquells que et fan meditar: “L’oposició critica CiU però competeix per a recolzar-la”.

Efectivament la majoria dels grups majoritaris que conformen l’hemicicle del Parlament, estarien disposats a votar els pressupostos a canvi de que CiU els concedeixi alguna contraprestació.

He dit la majoria perquè ICV-EUA en cap cas els recolzaria.

Com a socialista penso que el PSC s’equivoca quan intenta ser soci preferent del govern català. CiU és igual que un forat negre que es traga tot allò que sé li apropa. El PSC està en hores baixes, tothom ho sap i penso que la majoria dels simpatitzants i votants habituals encara hi perdrien més la confiança.

ERC ja sé sap. Ideològicament és la formació més propera a CiU i això de “tocar poder” li va agradar i segurament es vendria per un plat de “lentilles” igual com va fer a la primera legislatura.

Però de tots els partits, a qui CiU prefereix és al PP, no ens enganyem. És el que li “demana el cos”. Els de Mas saben que a Madrid no són decisius, per més que ho demanessin ser en campanya. Però la majoria absoluta del PP fa que, igual que els altres grups, siguin forces residuals. Però si estan bé amb el PP, tal vegada aconseguiran més coses per a Catalunya. És la política del “pidolaire” que sempre els hi agradat fer i que sempre faran.

Però donar suport al PP és una arma de doble fil. El PPC també demanarà partides a canvi, el seu suport no serà gratuït. I tal vegada el que demanarà no serà per a Catalunya, sinó per Espanya.  

Evidentment estic parlant del transvasament. Potser ara un gran transvasament de l’Ebre com el que preveia el PHN d’Aznar és totalment inviable, pel cost que suposa i perquè des de la UE no hi haurà cap tipus d’ajut. Però si es podria contemplar, de moment, un minitransvasament cap a les comarques del N de Castelló.

Durant la darrera legislatura, la Diputació de Castelló va demanar reiterades vegades aigua per al seu territori i sempre va rebre la negativa des de Madrid. Ara, amb un govern afí, la situació ha fet un tomb de 180º i amb la porta oberta que significa el canal Xerta-Sénia, arribar fins a l’interior de la província valenciana no ha de ser tan complicat.  

Per tant caldrà veure el paper que hi acabin jugant una vegada més els nostres governants. L’última vegada hi va haver una gran afinitat i amb l’excusa de que CiU vol transvasar l’aigua del Roina, no s’oposaven ni gens ni mica que la de l’Ebre arribés fins València, Múrcia, Almeria i més allà si hagués calgut.

Caldrà veure que passa en els anys immediats. El PP tot just comença a governar i CiU, si bé fa un any que està al govern, no passa pel seu millor moment.   

FOTOS DE SORTIDES DE SOL A AMPOSTA. ZONA DEL CASTELL

LA INNOCENTADA DEL DIA

Avui, dia dels innocents, no hi hauria pitjor innocentada per als funcionaris de la Generalitat que no cobrar el 80 % de la paga extra de desembre.

Jo no sé com funciona la macroeconomia, en prou feines sé com funciona la meva microeconomia domèstica, però de vegades em sembla tot molt surrealista. Resulta que el govern de la Generalitat, el dels millors (us en recordeu les paraules de Mas al començament de la legislatura)

I dic això perquè segons les informacions periodístiques encara ahir, el govern de la Generalitat, gestionava un crèdit amb diferents entitats financeres per a fer el pagament d’avui. Tant ràpid va? Quan jo demano un crèdit, abans no me’l concedeixen passen uns quants dies i després de fer molta paperassa i aportar tota mena de garanties. No passa el mateix quan demanes un macrocrèdit? O és que només es tracta d’un engany més del govern català?

Això és igual què quan vaig escoltar que el govern d’aquí havia arribat a un acord amb l’Agència Tributària per a no haver d’ingressar l’IRPF fins el 20 de gener... Però que m’estan dient? –vaig preguntar-me- ¿És que l’IRPF del mes de desembre no s’ha de pagar abans del 20 de gener (què és la data límit per a fer-ho) i acompanyat de la corresponent declaració anual on es reflecteixen tots aquells pagaments fets a persones (treballadors, professionals, etc.) amb qui se’ls hi ha fet pagaments amb retenció?

Per això preguntava al principi què si la macroeconomia funciona diferent, perquè sinó és així, o no ho entenc o ens volen prendre el pèl com a xinesos (per a variar) 

També em sona a innocentada la notícia de que Rubalcaba es postularà demà per a dirigir el PSOE. Quan va passar per damunt de la Chacón amb el consentiment de l'aparell del partit, varem ser molts el que pensarem que Rubalcaba tenia més passat que futur i d'estavellar-se a les eleccions del 20-N (tal com va passar), era el pitjor dels mals i que un cop passades les eleccions el PSOE hauria de fer una renovació total igual com va passar quan es va escollir a Zapatero. Però sembla que no i que Rubalcaba, amb els seus escuders, no vol llençar la tovallola i més si al davant té una candidata catalana.

I tornant a les innocentades... Prepareu-vos, que avui en poden dir de grosses. Aquest matí, a la fruiteria que hi ha tot just baix de casa deien que havien escoltar que el Rei havia dimitit (abdicat, seria la paraula correcta) No els havia agafar desprevinguts, ja que, ràpidament, havien reparat en el dia que estàvem.

També a l’entrar a Facebook, un amic, ha penjat que té la dona embarassada de 3 mesos. Evidentment tot podria ser possible, però poc provable, ja que el fill gran té 20 anys i la filla petita deu de rondar els 15 o 16. Ara bé, tots els que havien deixat comentaris abans que jo l’havien felicitat.

Igual sóc un malfiat què no em crec moltes de les coses que escolto o llegeixo.

No ho sé, però per si de cas, que no us agafi ningú desprevinguts.  

(L'acudit és del mestre Ferreres i es publica avui al Períódico de Catalunya i, per cert, ha ressuscitat a un altre mestre: Josep Pernau)   

SORTIDES DE SOL A AMPOSTA AMB EL PONT II

SOLUCIONS A LA MA DEL GOVERN DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

El passat 22 de desembre, tradicionalment, els funcionaris hem cobrat la nòmina del mes de desembre que incloïa la mensualitat més la paga extraordinària.

Per als funcionaris de la Generalitat de Catalunya no ha estat així. Aquest col·lectiu de treballadors només va cobrar el mes de desembre, sense la paga i menys l’IRPF de la totalitat de la retribució, una il·legalitat que Hisenda no permet, però que sembla que els nostres dirigents van ignorar.

S’ha acusat al govern de Catalunya de manca de previsió. Oriol Pujol, “l’hereuet”, ja va anunciar a començaments d’aquest any que la Generalitat no podria fer front a les nòmines dels seus treballadors. Llavors tothom el va acusar de fer alarmisme: des dels membres del govern sortint fins els seus. D’ençà, el nostre govern ha tingut pràcticament un anys per posar fil a l’agulla i fer la oportuna previsió per a que no passés. Però va passar.

Si repassem els esdeveniments, cal recordar que el govern volia suprimir la paga extraordinària de desembre, la qual cosa em va pensar que ells ja sabien que amb la caixa que tenien no arribarien a final d’any. Però quan se’n van adonar (més que res, pel rebuig dels seus treballadors) que suprimir l’extra no seria possible, van callar fins arribar als fets que tots coneixem.

Quines mesures hauria pogut prendre el nostre govern per a poder pagar l’extra el passat 22?

Primera mesura.- Demanar un préstec a Millet i Montull a canvi de tornar-los a posar davant del Palau de la Música Catalana.

  

Segona mesura.- Destinar les comissions del 3 % que sembla que s’emportava CiU.

I tercera mesura. Destinar-hi els diners que el pare del President Mas tenia en comptes a Liechtenstein i que ell (Mas) n’era el beneficiari.

Les coses no s’arreglen perquè no es vol.

I per acabar, ho faré amb un “clàssic” d’aquests dies: I les dimissions (o cessaments) per a quan?

EL TESTIMONI D’UNA TREBALLADORA DE LA GENERALITAT

Avui, dia de Sant Esteve, el segon dia de Nadal a Catalunya, mentre dinàvem en família he pogut escoltar el testimoni en directe d’una treballadora de la Generalitat que està indignada i sé sent maltractada pel govern de Catalunya que encapçala Arturo Mas.

Ens explicava aquesta treballadora que el dia 22, el dia de pago de la nòmina, el portal de la Intranet corporativa “Atri” estava bloquejat i pel que sembla no per col·lapse, com es va poder pensar en un primer moment, sinó intencionadament per a que les treballadores i treballadors no hi poguessin accedir i veure així el que, des del departament d’Economia i Finances els havien fet amb “nocturnitat i traïdoria”.

Els sindicats els van advertir que la pàgina estava bloquejada amb premeditació per a que les treballadores i treballadors no poguessin veure el que cobrarien abans de Nadal.

“Ara –em deia- el dia 28 cobraré el 80 % de la paga extraordinària, però la resta no sé sap quan es cobrarà”. “Aquí hi ha hagut una manca de previsió”, recalcava la seva parella. I quan algú ha preguntat que se’n havia fet dels diners que estaven destinats als pressupostos generals de la Generalitat per al 2011 en concepte de sous i salaris dels seus treballadors, ha respost “Aquest és el quid de la qüestió, el que deia abans, manca de previsió per part del govern o dels seus gestors”.

Evidentment molt grossa va ser que els hi retinguessin el 100 % de l’IRPF a la nòmina del dia 22 (què, per cert, no ho he dit abans: quan la nòmina es va poder veure, aquesta era íntegra, però en cap moment hi ficava el que cobraries aquell dia), per a sortir Arturo en persona a demanar disculpes. “Què hauria passat si això hagués passat governant del Tripartit?”, ha dit la treballadora que, finalment, ha sentenciat: “És igual, si fessin eleccions ara, segur que tornaria a guanyar CiU!”.

Tal i com ja vaig dir la setmana passada, moltes de les treballadores i treballadors van cobrar el dia 22 menys diners que a una nòmina normal.

És motiu o no per estar indignats?

Com es sol dir: “Cornut i paga el veure!”.

Per cert, encara no ha dimitit ningú i el que és més greu, tampoc han cessat al responsable o responsables de la mesura. O és què els responsables estan “molt amunt”?  

SORTIDES DE SOL A AMPOSTA AMB EL PONT I

JUAN DE LOS JUANES

Arribat el moment de pagar les contribucions, els ciutadans es desplaçaven a Tortosa on hi havia d’hisenda.
Aquell dia, Joan de Casa lo Pèsol, va llevar-se de bon hora, es va posar la roba dels diumenges, va junyir el matxo i va enfilar-se direcció Tortosa.
En arribar a l’alçada de Vinallop, on conflueixen les carreteres que van cap a Amposta i Santa Bàrbara (llavors camins), es va trobar amb un parell d’individus d’aspecte força sinistre. Li demanarem aturar-se i li preguntaren on anava. 
 
-Vaig a Tortosa, a pagar la contribució.

-No sabe usted, buen hombre, que nosotros también cobramos la contribucióny no hace falta que vaya hasta Tortosa. Los caminos están lleno de maleants...  No sea que le vayan a robar...

-Què bé! –Va respondre Joan de Casa el Pèsol- Així no caldrà arribar a Tortosa i m’estalviaré la cua –Va pensar-
-¿Quanto dinero lleva para pagar la contribución? –Li va preguntar un dels sinistres personatges-
-L’any passat vaig pagar quasi que 450 rals i per això, per aquest n’he agafat 500.
-500 está bien. –Li respongué el desconegut-
-Però em donaran vostès un paper conforme he pagat la contribució? –Els preguntà Juan.
-¡Por supuesto que se lo daremos! ¿Cómo se llama usted?
-Juan! Els digué orgullós. 
 
Llavors, un dels dos homes, evidentment malfactors, amb un tros de paper hi va escriure:
“Juan de los Juanes entrega la moneda a dos galipanes”.
Joan, què no sabia llegir ni escriure, va agafar el paper i el va guardar cuidadosament a una de les seves butxaques, va donar la vota al carro i va marxar satisfet de retorn

TOTS SÓN ELS MATEIXOS

Ahir a la portada del Periódico de Catalunya es podia veure una foto en la que sortien Luis de Guindos i Joan Rosell donant-se una abraçada (no l'he pogut trobar per ensenyar-vos-la) La primera cosa que vaig pensar va ser: “Tots són els mateixos”. No recordo un gest tant amistós de Zapatero, Solbes o Arias Salgado amb cap representant de la gran patronal o de la banca espanyola.

Abans de que Rajoy s’emportés la victòria el 20-N, ja ho vaig advertir que la dreta acabaria dominant tots els estaments de l’estat.

Ara mateix controla els 3 poders bàsics: l’executiu, el legislatiu i el judicial. A part del món financer i a les organitzacions empresarials.

Avui llegia que Rajoy porta pressa per reformar el Tribunal Constitucional i el Defensor del Poble.

Un Tribunal Constitucional que sovint quan eren a l’oposició bloquejaven la renovació i molts dels seus càrrecs havien de continuar quan tenien el mandat esgotat. També el Defensor del Poble porta mesos sense que es nomeni un substitut a Enrique Mújica que més que un exsocialista, semblava un “pepero” de tota la vida. Ara, amb la força que els hi dóna la majoria absoluta podran reformar-los a mida i aconseguir que totes les decisions (digueu-li sentències si voleu), siguin favorables als seus interessos.

Si durant l’època socialista el TC va retallar considerablement l’Estatut, què no passarà a partir d’ara? Esperaré assegut a veure-ho.

La patronal (sobre tot la gran), amb el suport del PP obtindrà la reforma laboral que tant desitja: acomiadament lliures o molt barats i sous de misèria per als nostres joves. Unes bones mesures per a reduir l’atur sobre el juvenil que tant preocupa a tothom.

Algú en dóna més?

¿Faisánez Díaz? (artecle publicat ahir al Plural per Javier Vizcaíno)

Que se vaya preparando Don Mariano para la lluvia de torpedos que le va a llegar desde el flanco ultra diestro. La ofensiva la dirige el brigadier Federico Jiménez Losantos, que ya ha bautizado en su columna de El Mundo al nuevo ministro de Interior como “Faisánez Díaz”. Y eso era solo el principio de una andanada que remataba así: “El discurso de Fernández Díaz elogiando a Rubalcaba y el pomposo ditirambo de Gallardón a Caamaño aseguran que el Gobierno del PP va a continuar la negociación con ETA emprendida por el PSOE; que de ilegalización de Bildu, nada; que de templar gaitas con Amaiur y el PNV, todo”.
Desde Libertad Digital, más leña al fuego arrojada por la escolta del turolense. “Poco tiempo ha tardado el nuevo ministro de Interior en darle la razón a quienes alertaban que su nombramiento podía constituir una tenebrosa continuidad respecto a lo que ha supuesto la era Rubalcaba”, bramaba Guillermo Dupuy. Su mellizo ideológico, Emilio Campmany, le hace el eco: “Votamos a unos tíos por botar a Zapatero y, cuando tienen que hacerse cargo de los escombros, lo único que hacen es alabar las grandes cosas que han hecho sus antecesores”.
Demasiado buenos
Como todo es según el nivel de sumisión de quien escribe, para el editorialista de La Razón, el presunto delito de Fernández Díez se convertía en muestra de grandeza: “Merece también subrayarse la intervención del ministro del Interior, quien elogió de manera elegante el trabajo de sus predecesores en la lucha contra ETA”. Unos centímetros de papel más allá, José Antonio Vera deja una mosca para que los lectores la ataran por el rabo: “De Guindos y Montoro son tan buenos que, de no mediar un poder moderador, acabarán chocando en ideas y actuaciones. Algo que no ocurrirá porque el presidente del Gobierno está dispuesto a evitarlo”.
Inasequible al desaliento, el editorialista de Cope sigue aguardando su Ministerio de la Familia. El símil que hace es para nota: “La esperanza sigue en pie en espera de que en el ‘sorteo del Niño’ llegue el premio en la forma de alguna Secretaría de Estado para compensar la desilusión del que no ha caído en Navidad”.
Y para terminar, Curri Valenzuela con una exclusiva de pantalón largo desde ABC: “Pocos saben que el nuevo ministro de Defensa, Pedro Morenés, es primo-hermano de la esposa del Presidente de las Cortes, Jesús Posada”. Impresionante documento.