Dues coses vull destacar-vos de la premsa d’avui. La primera és que el Periódico m’ha publicat la foto denúncia que vaig publicaraquí al blog el passat dissabte 13 d’agost. El text que acompanya a la foto (la segona) és el següent: “Edifici nou, entorn descuidat. Encara no fa un any que el llavors conseller Joan Manuel Tresserras a inaugurar a Amposta el nou Centre d’Arts Visuals, el primer d’aquestes característiques que existeix a la demarcació de Tarragona. Al seu costat s’hi van deixar uns parterres que havien de ser enjardinats algun dia. Aquest dia no ha arribat i el seu estat actual desmereix el conjunt de l’obra. És d’esperar que no deixen passar un altre any per arreglar-ho”.
I el diari el Punt publica una entrevista a Josefina Matamoros. Qui és? No fa gaires dies que també us ho explicava. Jo me’n vaig assabentar el mes passat durant el meu viatge a França. El dia que mon cosí Miquel ens va portar a la capital del Vallespir, Ceret, ens digué que la directora del Centre d’Art Contemporani era una catalana “del Sud” nascuda a Godall. Josefina Matamoros porta al càrrec des de 1986 i es jubila només començar l’any 2012. A l’entrevista explica que va néixer a Godall i que als 7 anys se’n va anar cap a França amb els seus pares.
Parlant de Godall, la seva banda de música ha estat avui la convidada per la Lira per a participar en el XXXVè Festival de Bandes de Música d’Amposta. El repertori que ens han ofert ha estat el següent: el pasdoble “Goya” de Julián Palanda, “Dakota” de Jacob de Haan i “Coliseum” un poema simfònic de Hugo Chinesta. Durant aquesta darrera pesa, en un moment donat, les músics han recitat “Ave Cesar, los que van a morir te saludan”. I dic jo perquè no ho han dit en català, ja que sé suposa que els gladiadors o deien en llatí i no en castellà... El seu director és el faldut Fernando Guarch Bordes.
Després ha arribat l’hora de la Lira Ampostina. Penso que no ha defraudat als seus incondicionals, encara que jo opino que la segona pesa que s’ha escollit era una mica llarga i això ha fet que el concert durés quasi dues hores i mitja en total. Sota la batuta de Octavi Ruiz i Gisbert han interpretat el següent repertori: el pasdoble “A mi Buñol” de Manuel Carrascosa, Simfonia 2 “La Gran Poma” de Johan de Meij (segons la presentadora és una obra molt complicada que toquen algunes bandes del País Valencià) i la versió que es va fer del tema de Serrat “El Carrusel del Furo” quan aquest va venir el passat mes de juny a Amposta per a recaptar fons per a l’escola de música de la societat.
Als “bisos”, la Lira ha interpretat un pasdoble homenatge a la jota (segons ha explicat el seu mestre director, ja que Amposta és terra de jotes –ha dit-) i finalment la sardana la Santa Espina (?)
Amb dos dels actes més multitudinaris (a part dels bous), com són el Coso Iris i els focs artificials, pràcticament es donaran per acabades les festes d’Amposta 2011. Unes festes que, pels seu contingut i la seva qualitat no passaran a la història, potser si per altres aspectes.
4 comentaris:
Normalment els concerts sempre duren el mateix. El còmput de temps global d'altres concerts és equivalent al d'avui. La peça és llarga però, interpretar peces d'aquestes és important per a una banda com la nostra.
Ave César, los que van a morir te saludan!
En castellà simple i "llanament" perque a la peça així està escrit (no em preguntes perquè). Si som (o intentem ser) fidels amb els forts, pianos i matisos, també ho intentem amb la lletra que està escrita.
Desde el primer moment, al obrir la partitura: ...los que van a morir te saludan!... pues eso. Som una banda on no hi ha ningú que parli castellà, però tampoc tenim cap problema per fer-ho si cal.
Aprofito per felicitar a la Lira, que se'ns van portar esplèndidament i van fer un concert fabulós.
Aquest blog va néixer amb la idea de “crear opinió”. Evidentment recull les meves vivències, però també les meves dèries personals.
Em podria limitar a donar informació sense fer valoracions, però això aniria en contra dels meus principis.
Sóc conscient que, de vegades les meves opinions poden no agradar a d’altres persones, al•ludides directament o no.
La crítica també l’accepto com és, al menys que sigui una crítica destructiva, interessada i sovint anònima. Si no es travessa la línia roja d’allò que és considerat tolerable no hi ha cap problema en ser publicat, però això, evidentment, no sempre és així.
Per últim vull incidir que la Via Agusta és un blog personal i, per tant, sense ofendre ni menysprear a ningú, escric allò que em ve de gust encara (insisteixo) que pugui no agradar.
Sóc conscient que, de vegades les meves opinions poden no agradar a d’altres persones, al•ludides directament o no
si és pel comentari del català o castellà, en cap moment estic en desacord en tu, és una reflexió que no m'havia fet mai fins que la vas expressar.
Jo me referixo a que quan et preguntes perquè no ho hem dit en català, no té més explicació que aquesta que et dic: a la partitura està escrit en castellà i ningú ha fet cap comentari ni proposició als assajos per a canviar-ho. Sí que reconec que hi ha molta gent que li fa una mica de vergonya posar-se a cantar aquesta estrofa, però no pel fet del que digui sino pel fet simplement de cantar.
Estic d'acord amb el que dius, que és un blog personal i que s'hi pot estar a favor o en contra... i és per això que el segueixo, i m'agrada molt llegir els articles dels quals parles de coses que recordes de Godall i articles com el que ens ocupa.
Igual pareix que era una queixa a l'escrit teu: Res més lluny de la realitat.
Publica un comentari a l'entrada