ARTURO I, EL CONSECUENTE

L'acudit es de Faro (Diari de Tarragona)

Ahir, Arturo MÉS, va tornar a treure les tisores per a retallar algunes de les poques coses que encara deuen quedar. Però ara mateix sóc incapaç de preveure quin serà el límit de les retallades. O dit d’una altra manera, quan es deixarà de retallar?
Deia Arturo que en cap cas es traspassaran les “línies vermelles”... Però em sembla que les línies roges són mòbils i es desplacen a conveniència dels nostres governants.
Sindicalistes de diversos sectors (sobre tot d’educació i sanitat) s’han queixat sovint de les retallades que han hagut de patir. Qui hauria afirmat fa uns anys que els jubilats acabarien pagant part de la despesa mèdica i farmacèutica? O què les aules escolars acabessin per albergar més alumnes sense necessitat de fer obres?

Sovint circula per Internet la següent pregunta: Per què anomenen “copagament sanitari” si tots els mesos se’ns descompta de la nòmina uns diner per a la Sanitat? Certament. Igual aquells que cotitzen al anomenat Regim General de la Seguretat Social, com els que son de MUFACE (la mútua de funcionaris civils de l’estat), tenim uns descomptes a la nòmina destinats a pagar les despeses sanitàries i farmacèutiques. Per tant, el “copagament” ja ha existit sempre, el que passa és que cada cop la balança es decanta més cap al costat del ciutadà.

Però Arturo Més i els seus són conseqüents amb les polítiques que apliquen, una altra cosa és que la gent sigui conscient o no d’aquest fet. No fa gaires dies CiU va donar suport al Congrés de Diputats a la llei sobre estabilitat pressupostària que va presentar el Partit Popular i també va votar a favor d’establir un marge d’endeutament.
Difícilment si acabes votant lleis a Madrid recolzant el PP, després faràs el contrari dintre del teu àmbit competencial.  
Avui, mentre Artur Més visitava el nostre territori, el seu conseller d’economia Mas-Colell anava a Madrid amb els deures fets per a quedar bé amb “l’amo” i demostrar així el grau de complicitat que tenen amb les seves polítiques de retallades.
Però jo, d’Arturo Més, aniria amb molta cuita. Per molts guardaespatlles que porti, un dia, de sobte, es podria a trobar amb algú a qui ja no li quedés res per a retallar i, per tant, res a perdre.