¡OIGA: BARATO, BARATO!!

Tradicionalment, els mesos de gener i febrer són els de les rebaixes d’hivern.  L’equip econòmic de Mariano Rajoy, sabedor d’aquesta circumstància, va decidir aprovar la rebaixa l’acomiadament el més de febrer, els de les “segones rebaixes”.
Llegia l’altre dia que, cada dos anys, més o menys, s’ha fet una reforma laboral a Espanya i, fins ara, no ha assolit els fruits desitjats que, haurien de ser crear ocupació. Per tant, puc afirmar que la manca d’ocupació és un dels mals endèmics d’aquest país, que té una de les taxes d’atur més elevades dels països que integren la Unió Europea.
Una conclusió més. Si les successives reformes laborals no han obtingut els resultats desitjats, vol dir que, fins ara, ningú ha sabut trobar la solució. O potser és que no l’han volgut “trobar”...
I és que la solució per a crear ocupació no passa per abaratir els acomiadaments; facilitar l’acomiadament retalla drets socials als treballadors, beneficia els empresaris i crea llocs de treball barats i, sovint, precaris.
Els empresaris, que coneixen perfectament la situació, se’n aprofiten i fan ús i abús del sistema. Francino es preguntava a la SER: Què es crearan empresaris u amos? I és que tot indica que anem abocats cap a la situació que hi havia fa unes dècades on els amos eren els qui fixaven el preu (no parlo de salaris) i els qui escollien els treballadors, començant, preferentment, per aquells que els aportessin una millor rendibilitat. I en acabar la feina no tenies pràcticament cap dret i calia espavilar-se en buscar-ne per un altre lloc.
M’explicaven fa uns dies que uns treballadors nadius es van assabentar que una granja de conills demandava ma d’obra (fixeu-vos que no parlo de creació de llocs de treball) Quan van anar a preguntar, l’empresari (l’amo) els hi va posar les condicions: a 3 euros l’hora i si calia, s’hauria de treballar dissabtes i diumenges. Els demandants (de feina) li van preguntar sobre “donar-los d’alta a la Seguretat Social”. L’amo els hi va dir que no i que si no ho acceptaven, la cua d’estrangers que estaven disposats a treballar en aquelles condicions, era llarga.  
De totes les preguntes que es poden fer, la més clarificadora segurament que és aquesta: Si el que es vol és crear ocupació, perquè s’ha d’abaratir l’acomiadament? Sembla una paradoxa, no?

Si abans parlava que l’atur era un dels mals endèmics del país, l’altre, és l’economia submergida. Molts dels 5 milions llarga d’aturats hi treballen. Possiblement per això no hi ha una hecatombe en forma de manifestacions i d’altres actes de força d’aquells col·lectius als que se’ls hi han acabat tota mena d’ajuts.

Per tant, una de les solucions (que no es farà), és perseguir l’economia submergida i castigar durament a qui la promou. Una altra solució és perseguir el frau fiscal. Fa uns vaig llegir una frase lapidària: “En aquest país, qui no defrauda és perquè no pot, no perquè no vol”.
Amb aquestes mesures resoldríem el problema de l’atur i crearíem ocupació? Rotundament, no. A Espanya li fa falta “modernitzar-se” i mirar d’arribar als nivells competitius dels països més avançats tecnològicament parlant. Què cal fer? Invertir en noves tecnologies i formar treballadors i directius i apostar decididament per l’economia productiva (i oblidar-se del “totxo”)        
Qualsevol solució que no contempli questes mesures, no assolirà l’objectiu de crear ocupació i ens portarà a l’enèsima reforma laboral amb la consegüent pèrdua de més drets per part dels treballadors. El “tercer món” cada cop està més a prop! I una vaga general, també.