2014, L’ANY DE…

Amb les campanades d'aquest rellotge varem entrar al 2014.

Durant la nin de Cap d’Any i els primers dies de l’any nou, entre amics, familiars i coneguts, tot són felicitacions i bons desitjos. Però el balanç sempre s’ha de fer a final d’any...

De totes formes no crec que durant aquest any notéssim una millora substancial en la situació econòmica en general, però sobre tot respecte a l’economia de les famílies i petites empreses.

L’actual situació de crisi, com sabeu, ha fet que les diferències entre rics i pobres s’accentuïn cada com més. Ahir per exemple, al mitjans de comunicació es donava la notícia que els més rics del món han vist com les seves fortunes es van incrementar durant el 2013, normalment fruit de la revalorització de les accions de les seves pròpies empreses.

Com passa cada any, en arribar el primer de gener, s’apugen els preus de la majoria dels productes bàsics: llum, aigua, transports... Sobre la pujada de la llum ja sabeu tot l’enrenou que es va muntar quan es va anunciar que seria de més d’un 11% que es sumaria a les pujades que, progressivament, hi ha hagut els anys precedents. Bé, penso que no cal fer més comentaris ja que d’aquest tema se’n ha parlat de forma extensa.

En canvi hi ha coses que s’han congelat, com per exemple el Salari Mínim Interprofessional (SMI) que té la seva importància, ja que, per exemple, és el sou de referència en aquelles activitats on no hi ha un conveni col·lectiu. També s’ha congelat el sou dels funcionaris (o sigui el meu) i ja és el segon any que això passa després de la reducció que ens va aplicar el govern de Zapatero i, també de la supressió de la paga extraordinària de Nadal de 2012, encara que els treballadors de la Generalitat també han patit la mateixa situació aquest any i ningú pot garantir a hores d’ara que no sigui igual per a l’any en curs.

Per cert, ahir el govern ens va voler donar una bona notícia. I com er tan bona va pensar: Mira, la filtro a una agència de notícies i així s’avançaran a les declaracions oficials. La notícia va ser que al mes de desembre la xifra d’aturats va disminuir en més de 100.000 persones i va ser el millor desembre des de que es calculen els aturats i els que han trobat feina.

Si tenim en compte que hi havia quasi 6 milions d’aturats, cent mil no és que sigui una xifra òptima, però sí respectable. Ara bé, no és or tot allò que rellueix. Mentre el govern s’aferra a que per primera vegada hi ha menys aturats que quan va començar la crisi, també hi ha veus crítiques que afirmen que hi ha molts aturats sense prestació que s’han esborrat de les llistes de l’INEM farts de no trobar feina o bé, directament, han emigrat a un altre país buscant un treball que aquí se’ls resisteix.

De totes formes sempre he pensat que la situació no és tan dolenta com sembla. De ser-ho, cada dia tindríem concentracions i manifestacions d’aturats reclamant solucions al govern i, en canvi, no se’ls veu ni quan es convoca vaga general. País!  
Per al 2014 els fets polítics més transcendentals seran les eleccions europees del maig i la consulta (o no) del 9 de novembre.
Les eleccions europees han de donar al Parlament més poders que mai. Des del meu punt de vista, per moltes més atribucions que tingui, des del meu punt de vista seran poques ja que, com sabeu, fa temps que estic a favor d’una unitat política d’Europa i d’una Catalunya amb entitat pròpia dintre de la Unió.
Les darreres enquestes donen com a guanyador de les eleccions al PP seguit de prop del PSOE. És incomprensible que després de tot els que està fent el PP (i el que ha fet en casos com la Gürtel), encara pugui ser el partit més votat. Això demostra el nivell del país. Ja sé amic lector que segurament el teu nivell és superior a la mitjana, però analitza els que tens al teu costat i potser te’n adonaràs de la realitat que tenim.
L’estancament del PSOE ja no es tan estrany, per la pèrdua de confiança que ha patit del seu electorat tradicional. La manca de coherència durant la darrera època del govern de Zapatero ha fet que, ara per ara, no sigui una alternativa de govern viable. Només una profunda renovació de càrrecs i idees podria fer remuntar el vol.

L’altra gran data serà el 9 de novembre. Mireu, vaig a començar aquest apartat amb una predicció de Carod-Rovira (ja sabeu que les sol encertar): El dia 9 de novembre s’anirà a votar, però no es votarà la consulta sinó unes eleccions plebiscitàries. També vull recordar el que va dir l’Oriol Junqueras: Doneu-me 68 diputats (majoria absoluta al Parlament català) i proclamaré la independència. A mi em sembla una frase molt agosarada. Si ho fa amb finalitats electoralistes, em sembla correcte, ja que tothom pot emprar les seves estratègies sempre que siguin legals, però després que ho faci i, si ho fa, decebrà a bona part dels que li acabin donant la confiança. Però també que es prepari, ja que les pressions que rebrà (fins i tot d’aquells que avui pot considerar aliats, seran grans, molt grans.

Una cosa son els desitjos i les promeses i l’altra la crua realitat. Rajoy tenia que transformar Espanya i resulta que, com aquell que diu, després de 2 anys encara estem a la casella de sortida. El pitjor que pot fer un polític és decebre a la ciutadania i a la història d’aquest país, de polítics que han acabat decebent-la, n’està ple.