L’avi Siset em parlava de bon
matí al portal…
Mentre m’estava acabant d’ endreçar,
escoltava a mon fill cantant l’Estaca de Lluís Llach. Em va sorprendre.
Als anys 60 i 70 era un himne a la llibertat i no em pensava que 40 anys
després encara pogués estar d’actualitat.
...Mentre el sol esperàvem i els
carros veiem passar...
Quan el cantautor de Verges va composar
el tema, a Espanya hi havia una dictadura decadent.
...Siset que no veus l’estaca
on estem tots lligats? Sinó podem desfer-nos-en mai no podrem caminar!...
Va arribar la democràcia i amb ella les
llibertats: de vot, d’associació, de vaga, de manifestació... Les eleccions
s’anaven alternant: generals, municipals, autonòmiques i més tard europees.
Fins i tot hi va haver una alternança
en els partits polítics. A la UCD, els hereus moderats del règim anterior
la va succeir el PSOE, mentre a Catalunya un parell d’anys abans, va ser
CiU qui va guanyar les primeres eleccions autonòmiques.
Nacionalistes, socialistes... Semblava
que s’havia vençut el centralisme, el capitalisme... Varem entrar a Europa,
per a molts un somni fet realitat. Al cap d’uns anys ja ni falta feia
el passaport per a desplaçar-nos a França, a Itàlia a Alemanya...
Però quan tot semblava que anava vent
en popa, la decadència del felipisme, va donar el poder als
hereus durs del franquisme. La segona legislatura d’Aznar va ser, fins
aquell moment, l’etapa més negra d’ençà del restabliment de la democràcia
a Espanya. Les Terres de l’Ebre van patir com ningú l’aznarisme.
El Pla Hidrològic Nacional va penjar com si es tractés d’una espasa de
Dàmocles sobre el riu Ebre i el futur dels seus habitants.
El retorn de Zapatero va suposar una
mica d’aire fresc després d’aquells anys tan casposos. Semblava que el
retorn del PP era pràcticament impossible. Però algú es va inventar
una crisi que va significar per a tota la pobra gent una gran
estafa.
La gran estafa va fer que
molts ciutadans creguessin que la dreta podia ser el gran refugi dels seus
vots i en aquest sentit van votar. Però es van equivocar de mig a mig,
en un d’aquells errors difícilment esmenables. La gran estafa en ha portat
a una situació on el capitalisme s’ha engreixat, la classe mitjana
pràcticament ha desaparegut, les distàncies entre rics i pobres s’han
eixamplat, el gran culpables de la crisi són els que millor parats han
sortit... I podríem continuar.
Aquesta gran estafa ens
portarà, en molts de casos a situacions com les que teníem abans de l’arribada
a la desitjada democràcia, dels temps en que el joves cantàvem l’Estaca
i la Gallineta i Al vent...
Com la moda, sembla que els anys foscos
han tornat. Al costat dels temps que ens toca viure, la segona legislatura
de l’aznarisme, no deixa de ser una anècdota dolenta. Segurament
per això els joves tornen a cantar els vells himnes, perquè veuen com es
degrada l’estat del benestar on s’havien criat.
... Ben cert sé que està podrida,
però és que, Siset pesa tant, que a cops la força m’oblida...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada