O simplement no es va recollir quan tocava?
L'aspecte és demencial!
dimarts, 30 de setembre del 2014
LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 29-09-2014
O simplement no es va recollir quan tocava?
L'aspecte és demencial!
EL GOVERN DE L'ESTAT, EL TC, LA CONSULTA I MAS
Entre l’octubre de 1976 i l’octubre de 1977
vaig treballar a Castelló. Era el primer cop que treballava assalariat. Menjava
i dormia a la pensió Zaragoza, dita així perquè estava al carrer Saragossa de
la capital de la Plana, a poca distància de la Farola i del parc Ribalta.
El propietari de la pensió, que també era qui
servia les taules del menjador, crec recordar que de cognom es deia Antolí, però
no me’n acabo de recordar del nom. De jove (quan el vaig conèixer deuria de
tenir una mica més de 40 anys) havia jugat a futbol amb el Castelló i el Tortosa
entre d’altres equips. La seva posició al camp era d’extrem esquerrà. Li
recordo repetir sovint la següent frase: Només
dues coses són més ràpides que jo: la llum i Gento (extrem esquerrà del
Madrid dels anys 60)
Durant aquests darrers dies hem pogut veure
que, a part de la llum i de Gento hi ha una cosa també molt, molt ràpida: la
maquinària de l’Estat per a suspendre cautelarment la llei de consultes i el
decret de convocatòria del 9-N.
Segurament, els juristes més vells, els que més
posats estan en aquesta matèria, no se’n recordaran de cap cas similar:
dissabte es publica al DOGC la Llei de consultes no referendaries, dissabte Mas
signa la convocatòria de la consulta del 9-N i es publica en un annex al diari
oficial, diumenge es reuneix el Consell d’Estat, dilluns el Consell de
Ministres de forma extraordinària i ho recorre davant el Tribunal
Constitucional i després d’una curta deliberació, l’alt tribunal decideix
suspendre’l cautelarment fins un pronunciament definitiu que pot ser per a
dintre de 5 mesos.
Si fóssim malpensats, que no ho som, pensaríem
que el Consell d’Estat ja tenia el dictamen sobre la taula abans de diumenge i
el TC també tenia redactada la resolució de la interrupció cautelar de la llei
i el decret. Només així es podria haver anat tan ràpid. Però segur que no va
ser així, que totes les altes personalitats dels diferents organigrames de l’Estat,
abans de pronunciar-s’hi, van passar deliberant moltes hores i prendre una
decisió consensuada també els hi va costar el seu... Segur que aquell dia ni
van dinar, ni van sopar ni van cagar... (perdó per l’expressió)
Ara, la pilota està al costat català. És a Mas
i el seu govern, és ERC i els seus partidaris (militants simpatitzants, ANC i Òmnium)
els que han de moure fitxa. De fet, per aquesta tarda a les 7 (dintre d’una
hora aproximadament) hi ha convocades concentracions davant els ajuntaments
catalans)
Però Mas i el seu govern ja han dit que acaten
la sentència del TC. Difícilment poden fer una altra cosa si no volen que se’l
acusi de desacatar la resolució. No és el mateix governar que mantenir-se a una
segona fila empenyent els de davant...
Malgrat tot, trobo a faltar el pla B de Mas.
Si no vaig errat, el president va donar dues entrevistes en poques hores: a la
Mònica Terribas a TV3 i a Ana Pastor la Sexta. I en totes dues va dir que, en
el cas de que el TC suspengués cautelarment la normativa catalana, sabia el que
tenia que fer... Ho estic esperant.
Segur que no ha estat casualitat que el diari
el Mundo publiqués ahir que Mas havia mantingut negocis amb els Pujol per mig d’una
societat domiciliada a Liechtenstein. Fins i tot va anunciar que avui publicaria
el document que, suposadament, van enviar les autoritats monetàries d’aquell
paradís fiscal centreeuropeu. Avui he vist la portada al kiosco.net i no fei cap menció del document. Tampoc he trobat res a
la seva web. Va ser un farol?
Però si feu memòria, ja fa anys que es va dir
que el pare de Mas tenia diners a Liechtenstein, per tant, alguna cosa de cert
hi pot haver i tal vegada Mas, emulant Pujol, dintre d’una anys ens dirà que aquells diners formaven part de l’herència del seu pare...
Per cert, quan Ana Pastor li va preguntar a
Mas si havia mantingut negocis amb la família Pujol va respondre: No, crec que no.
Aquesta tàctica la feia sevir jo quan passava
la duana d’Andorra.
-¿Algo
que declarar?
-No,
creo que no...
Així si t’enxampaven amb alguna cosa, sempre
podies fer-te cara de babau i dir:
-¡Ah!
¿Pero eso había que declararse?
LES FOTOS DEL DIA 30-09-2014
El día en que Pujol olvidó que estaba en 2014
Director de Proyectos en Best Relations
El viernes pasado, viendo por televisión la comparecencia de Jordi Pujol ante el Parlament catalán para explicar el origen del dinero que tuvo oculto fuera de España durante 34 años, he tenido la sensación de que me veía transportado a una época a la que no pertenezco. O más aún: que era el veterano político el que había sido arrancado de su burbuja en blanco y negro para verse expuesto ante una opinión pública que ni conoce ni a la que tiene intención de dar explicaciones. Es como si el protagonista de Un yanki en la corte del rey Arturo hiciera el viaje en dirección inversa, pasando del medievo a la modernidad defendiéndose con las armas del honor, el respeto debido y las amenazas veladas de los ataques de una sociedad que exige sinceridad y humildad a sus representantes.
Poco de lo anterior se pudo ver en la intervención. Sin contestar individualmente a las preguntas, tratando de establecer límites y poniendo como escudo la historia familiar y la gestión de sus Gobiernos (por lo que nadie se había interesado), Pujol se permitió dar la vuelta al escenario y ser él el acusador, el indignado, y el ofendido, abroncando a buena parte de los presentes por querer saber por qué incumplió la Ley, como reconoció en una carta y ha vuelto a admitir hoy.
Pujol pertenece a otra época. Una época en la que no se cuestiona la ética de las autoridades porque el hecho de dedicar buena parte de su vida al servicio público (que no a una ONG) es suficiente muestra de su entrega a la sociedad. Una época en la que los demás no entendíamos. Una época en la que la política era para seres superiores, dotados del don de la palabra y del entendimiento para descifrar los entresijos de la burocracia. Una época en la quela opinión pública se moldeaba a través de los medios de comunicación, que daban argumentos para utilizar en las tertulias.
Esa época pasó. Los medios no dan forma a la opinión pública, sino que la reflejan, la vehiculan, participan en ella e incluso se ponen a su servicio. La comunicación ha adquirido una capa social que lleva el debate y la transmisión de ideas e informaciones a niveles desconocidos hace sólo una década. Y por si fuera poco, se ha construido un consenso global en torno a la necesidad de saber. Queremos datos, necesitamos conocer y exigimos sinceridad. Se lo pedimos a las empresas, a las organizaciones, a los políticos y a todas las personalidades con una relevancia pública. Es lo que en mi empresa llamamos "slow-comm": comunicación al servicio de valores reales, no en apariencias de dignidad.
Hoy era el día para reconocer errores y pedir disculpas, pero no he visto valores reales en Pujol. Tal vez alguien le asesoró mal. Tal vez él creyó que podía apelar a su papel en la política para justificar una irregularidad. Tal vez creía que la mejor defensa es un buen ataque, como si el objetivo fuera arrancar el aplauso de su bancada. En su lugar, he visto a alguien equivocado por completo en su estrategia de comunicación sin darse cuenta de que no le corresponde por derecho ningún pedestal al que encaramarse.
*Carlos Molina (@molinaguerrero) es director de Marketing y Proyectos en la consultora de comunicación Best Relations. Colabora como profesor de Relaciones Públicas y Comunicación Digital en diferentes universidades y escuelas de negocio, además de escribir sobre periodismo y comunicación en su blog, Mr. Pessimist.
La FAES y Rajoy
Periodista
Mientras desde Colombia Aznar instaba a actuar para poner fin a «la efervescencia separatista», la justicia tumbaba el modelo de educación impulsado por Bauzà en las Baleares. Y Gallardónanunciaba su retirada de la política tras ser desautorizado por Rajoy. Arriola, el gurú demoscópico del PP, había alertado sobre el efecto electoral contraproducente del proyecto de ley del aborto impulsado por el ministro de Justicia. Mientras que la intransigencia ante las aspiraciones soberanistas de Catalunya cohesiona y ensancha la base electoral del PP, la severa laminación de los derechos de las mujeres que supone la contrarreforma liderada por Gallardón la debilitaba y fragmentaba.
Decididamente, Rajoy no es un gran político, pero si un eficaz enterrador de correligionarios políticos o mediáticos molestos:Aznar, Aguirre, Gallardón, Pedro J. Ramírez, Federico Jiménez Losantos, Rouco Varela, Paco Camps, Fabra... Una parte de estos ángeles caídos o arrinconados representan la versión más árida del pensamiento desarrollado por la FAES, el musculado y poderoso think tank neoconservador de la derecha española.
Liberalismo y nacionalcatolicismo
La FAES ha mostrado una gran eficacia para elaborar un pensamiento nacionalista español que ha combinado una secular visión romántica, unitarista y teleológica de España («unidad de destino en lo universal») con una especie de liberalismo estatista y autoritario, así como un renovado nacionalcatolicismo, versión 2.0. Ya hace tiempo que el nacionalismo español hegemónico bebe de este carpetovetónica confluencia ideológica. Los aspectos más puntiagudos de este artefacto ideológico fueron útiles a Rajoypara hacer una oposición implacable en el contexto de la crisis económica. Pero pueden ser muy contraproducentes para gobernar cuando la interminable crisis económica ya se solapa con una crisis sistémica.
dilluns, 29 de setembre del 2014
EL MEU MODEL DE CIUTAT
Començaré fent una mica d’història. Era l’any
2003 i estàvem immersos en plena campanya electoral de les municipals. Un grup
de joves enganxaven les banderoles als fanals que ens havien assignat. Jo n’era
el responsable de dirigir l’equip per a que tot es fes segons el que estava
previst. Una nit, mentre estàvem pel barri de Valletes, m’acompanyava Joan
Gavaldà, que va ser el primer tinent d’alcalde en les dues primeres
legislatures, la primera amb Josep Gil (PSUC)
i la segona amb Josep Maria Simó (PSC)
com alcaldes.
-La idea de com havia de ser el barri de
Valletes era molt diferent a com és en realitat –em digué-
Josep Maria Simó, arquitecte de professió, va ser el primer alcalde que va impulsar a
Amposta un Pla General d’Ordenació Urbana,
el que es coneix com a POUM. En
aquella època el creixement natural de la nostra ciutat era precisament per la
zona de Valletes. Encara recordo que quan varem posar-nos a viure per aquella
zona, on encara vivim després de 22 anys, més enllà del col·legi Miquel Granell tot eren camps
d’ametllers amb camins i marges. Avui en dia encara hi queda alguns solar sense
urbanitzar amb restes dels antics camps de conreus.
Però a l’hora de la veritat, Valletes es va convertir amb un barri
sense ànima. Més aviat, diria jo, un conjunt de vivendes
unifamiliars i blocs de pisos sense cap tipus d’ordre ni harmonia. Per no
haver, no hi ha pràcticament comerços; només uns quants bars, algunes empreses
de serveis i poca cosa més.
Evidentment, quan una ciutat té molts d’anys,
reconvertir-la al model que un voldria, no és que sigui difícil, és impossible.
Què caldria fer amb el cas antic? I amb la
zona comercial i de serveis?
A la majoria de les ciutats el cotxe li ha
guanyat espai al vianant, quan hauria de ser a l’inrevés. Sempre he defensat
que els cotxes s’han de deixar (sempre que sigui possible) a l’entrada de la
ciutat. Per això és necessari la construcció de pàrquings a llocs estratègics
per a, posteriorment, entra a peu o en bus fins al centre urbà.
Son necessàries les avingudes amb arbres i
els parcs on els xiquets puguin gaudir jugant amb la terra, mentre els pares o
acompanyants parlen dels temes que realment importen a la nostra societat.
Cal treure tots aquells obstacles de la via
pública que dificultin el pas dels vianants, sobre tot d’aquells que tenen
problemes per caminar (minusvàlids, gent gran...)
De sempre, una de les meves preocupacions és
la pulcritud (molt diferent a la neteja) que hi hauria d’haver. Quan
alguna cosa es neteja vol dir que abans s’ha embrutat. Per tant, caldria evitar
embrutar qualsevol lloc freqüentat per les persones (carrers, places, parcs,
etc.) I això només s’aconsegueix adquirint uns bons hàbits de civisme, molt
allunats de les formes de comportament que tenen ara la majoria de les
persones.
Si el teu model de ciutat s’ha sembla al que
tinc jo, segur, amic meu, que no vius a Amposta. Però encara et diré més, segur
que no vius a cap lloc de l’estat espanyol, perquè aquí la majoria de la gent
és bruta i incívica i pensen més amb ells que amb el col·lectiu.
Ja he dit que, urbanísticament parlant és
molt difícil canviar una ciutat o un poble, ja que per adequar-lo al model
ideal faria falta gastar-se molts diners i no sempre es disposa del capital
necessari per a poder dur a terme la transformació. No cal ni dir que dita
transformació passaria per fer una ciutat sostenible mediambientalment.
Però de moment, sempre queda la possibilitat
de poder-les humanitzar. Caldria començar per educar els nostres fills des de
l’escola, però amb plena implicació dels pares i resta de la família.
No sé si mai arribarem a tenir uns pobles i
ciutats així, però mentre, deixeu-me que somiï una mica.
EXÀMENS PER A COMISSARI
Aquesta setmana es celebren al l’Eurocambra els
exàmens als que aspiren ser nous
comissaris.
Entre aquest, un espanyol, exministre de
Rajoy: Miguel Arias Cañete.
El cert és que el veig... Me’l estic
imaginant. Trobo que té planta... Potser no sigui al i prim com els comissaris
que descrivia Marcial Lafuente Estefania a les seves novel·les de l’Oest, però
podria ser perfectament un dels seus herois. Encara que, ben pensat, té més
defectes que virtuts: vanitós, misògam, arrogant i fins i tot fatxa.
Darrerament se’l recorda per la frase
despectiva dirigida a la candidata socialista Elena Valenciano: El debat amb
una dona és difícil. Si demostres superioritat intel·lectual, ets masclista.
Per a demostrar el masclisme, de vegades no cal ni que t’ho enfrontes
verbalment, simplement en dir una frase quedes retratat.
Però la gent de l’Ebre ens recordem de Cañete
de quan va ser Ministre d’Agricultura amb Aznar, per això quan els primers rumors
apuntaven que podria ser comissari de Medi Ambient, miles de vells lluitadors
antitransvasistes varem començar a tremolar.
Cañete va ser candidat per Múrcia i, si no us
en recordeu, us refrescaré la memòria: O
sale en esta legislatura o no sale nunca (parlava del transvasament)... Porque pasan dos cosas: que tenemos mayoría
y hemos perdido Aragón... Va afegir que sortiria por huevos i que seria una desfilada
militar (ja que en aquella època el PP tenia majoria absoluta)
Afortunadament no van tenir temps suficient i
l’arribada al govern dels socialistes amb Zapatero com a president, es va
enterrar aquell polèmic Pla Hidrològic Nacional.
Després de sonar com a comissari de
desenvolupament econòmic, finalment opta per a la comissió d’Energia i Canvi
Climàtic.
Encara que a Europa tindrà molt menys marge de
maniobra que el que disposava a Espanya, no vull imaginar que, en cas de que,
finalment, l’acabin nomenant, es torni a fixar en l’Ebre i pensi que està molt
més amenaçat, climatològicament parlant, el Llevant i Múrcia que no el Sud de
Catalunya.
Però sembla ser que ho té difícil. El
socialistes espanyols dubten de donar-li suport (encara ho dubten!), però igual
queda eliminat abans de passar pel plenari, com aquell que es presenta a un
concurs i en queda eliminat a les
primeres de canvi.
Si jo l’hagués de votar, no ho dubteu: EL
BOTARIA!!! I que el bombin...
LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 29-09-2014
La foto va ser presa anit a l'avinguda de Catalunya, entre el carrer Amèrica i el Cap.
Les illes de contenidors més a prop són les que hi ha al propi carrer Amèrica, davant del Pere Mata i la del carrer Brasil, al costat de la planxisteria de Joan Gil. Totes dues a uns 100 metres de distància aproximadament d'on es va deixar la bossa.
Em sembla molt lamentable l'actitud de certes persones.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)